diumenge, 4 de novembre del 2007

«Yo no me llamo Javier»

Aquest és el títol del primer maxi-single que van publicar Toreros Muertos, el 1986: ja sabeu, bàsicament el Pablo Carbonell de jove. Fa unes setmanes, per uns moments, vaig tindre la impressió de viure un remake. Certament, un remake amb diferent calat i amb un fort contingut polític. El Carod-Rovira: «Yo no me llamo José Luís, mi nombre és Josep Lluís».

És un argument que a molts no ens vingué de nou per múltiples raons: les més nombroses les relacionades amb les inacabables correccions als noms de familiars en valencià, recitats sistemàticament en castellà en diversos indrets, públics o privats. Una coneguda em va comentar que, fins i tot, li van corregir el seu, Remei, amb l'argument: «pero, Remei no viene de Remedios?», remarcant així l'antecedent castellà de qualsevol paraula o nom que es puga dir en Espanya.

No em venia de nou tampoc l'escena, per que vaig assistir una vegada a un debat públic en el que Alfonso Pérez-Agote, per tal de fer entendre l'assumpte aquest de les identitats nacionals, canviava el nom d'un dels seus companys de taula, amb qui més discutia: li deia, sistemàticament, Miguel, quan realment el seu nom era Carlos. El Carlos acabà bastant molest.

La cosa és que la lògica reacció d'en Carod-Rovira, davant el canvi del seu nom, va tindre un notable ressò als mitjans de comunicació espanyols. Quasi tant d'èxit com va tindre la cançò que dóna títol a aquest text. De fet, podeu reviure-ho tantes vegades com vullgau al YouTube.

Tanmateix, d'aquella intervenció d'en Carod-Rovira a la TV, a mi em va cridar l'atenció més una altra part. Part que, per cert, no he pogut/sabut trobar penjada a internet (separada de la resta de la intervenció), ni a YouTube, ni enlloc. Aquesta altra part és la que vaig trobar més provocativa, la que més em va provocar el pensament. A mi, però, evidentment, no tant als espanyols, en general: si més no, va meréixer infinitament menys atenció que l'assumpte del nom, si és que en va meréixer alguna. Ell va dir, en un moment, més o menys alguna cosa així: «yo no soy nacionalista, yo soy independentista».

La raó del meu interés en eixa formulació tampoc no és la novetat, ja fa un temps que Esquerra Republicana de Catalunya empra aquest discurs. L'interés el trobe en l'aparent contradicció de la formulació teòrica que se'n deriva. Dic aparent contradicció, tot i que la contradicció és total, si l'esquema de raonament que emprem és el derivat del model polític occidental, nascut del Pacte de Westfàlia, i passat pel cedàs de les revolucions dels segles XVIII i XIX. De fet, per a mi, la frase només té sentit, si pensem l'organització política d'una manera que supere el model que lliga estat i nació, en un sentit i en l'altre. Ja he escrit sobre això en aquest bloc. Però és que el lligam no és de broma.

Cada vegada més, les esferes públiques que poden donar legitimitat normativa i eficàcia política a l'opinió pública, a la participació democràtica, van més enllà, o es queden més ençà, de les fronteres tancades, dures, dels estats, tal com són. Hi ha problemes globals, hi ha la Unió Europea, hi ha el principi de subsidiarietat, hi ha els problemes lingüístics, els mediambientals, els del treball i la inversió, els de l'educació, els de la sanitat, els de les carreteres i els trens, etc.

Potser siga una bona formulació tactista o de negociació, la d'en Carod, davant un estat que no tracta en peu d'igualtat amb la resta una part important de la seua població,.. no ho sé. Però la solució a la convivència de pobles culturalment diversos, l'encaix dels diversos nivells d'identificació col·lectiva que tots tenim, o l'ajust d'un bon model de gestió econòmica i territorial, no pense que puga vindre de propostes que augmenten el nombre d'estats a la Westfàlia.

Ja ho sé, ja: és totalment cert que els estats existents, i més concretament l'espanyol, deixen poc marge de maniobra per la creativitat i l'excel·lència política, i el Carod va expressar molt bé a televisió el procés que porta d'una identitat compartida a una voluntat d'independència (i, abans que ell, el Xavier Rubert de Ventós a diversos dels seus llibres, i abans encara el Joan Francesc Mira).

És ben trist que a la política espanyola hi haja tan poc espai per als matisos: ja ho diu en Xavier Solano: «Espanya no és el Regne Unit».

divendres, 12 d’octubre del 2007

Assegurances nacionals

Em sembla vergonyós, patètic i insultant per als demòcrates. Siguen del signe polític que siguen.

La matinada del 8 al 9 d'octubre, a la porta de la Seu Nacional del BLOC, un veí es troba amb un artefacte que resulta ser un artefacte explosiu casolà i, segons comentaris d'un dels molts policies nacionals que van ser desplaçats al lloc: «esto va en serio». Els veïns que hi arribaven no podien entrar a casa i els que eren a casa no podien sortir. ¡¡Un artefacte explossiu deixat en mig del carrer!!

Encara estic esperant la condemna i l'explicació de les actuacions realitzades per part del Delegat del Govern, el socialista Bernabé. Encara estic esperant les seues declaracions de preocupació per la seguretat i la vida de les persones, siguen militants o veïns, que es mouen pels voltants de la seu d'un partit polític que, sistemàticament, actua dintre dels marges de la legalitat vigent. Encara estic esperant que el President de la Generalitat Valenciana, el popular Camps, condemne la salvatjada i inste al Govern central, competent en assumptes de terrorisme, a actuar amb contundència, en aplicació de la Llei Antiterrorista, contra els grups terroristes d'extrema dreta, feixistes i racistes que, impunement, es mouen pels carrers de les ciutats del nostre país (a la Processó Cívica (?) del 9 d'octubre al Cap-i-Casal hi anaven), i amenacen la vida de les persones de bé que viuen al seu territori, el valencià.

En canvi, n'estic tip d'escoltar les condemnes del Delegat del Govern, el socialista Bernabé, per la crema de fotocòpies de fotos del Rei o la família reial. Acte simbòlic que puc no compartir, però no posa en perill la vida de ningú. N'estic fart, de sentir que els terroristes bascos han cremat caixers automàtics o contenidors de fem. Actes també políticament condemnables i penalment perseguibles. I què passa al País Valencià?

M'he d'avergonyir, necessàriament, de viure en un país on els líders polítics, socialistes o populars, tenen prioritats tan extravagants: ¿és més perillós cremar unes fotocòpies que un artefacte explosiu deixat al carrer? Les persones amb aquestes prioritats m'han de semblar, necessàriament, patètiques pels seus sistemes de valors. I m'insulta com a ciutadà, i com a persona humana, el valor que atorguen a la meua seguretat i que, damunt, pretenguen que compartisca les seues prioritats.

Però ja se sap: cadascú assegura el que li interessa. Ahir, passava pel carrer Marqués de Sotelo de València i vaig vore un cartell publicitari que mai no m'havia cridat l'atenció. España, SA. He intentat informar-me. Resulta que és una antiga (des de 1928) empresa d'assegurances (hi ha qui diu, pel que he llegit en algun lloc, que lloga pisos i, després, persegueix els inquilins per tal que els lloguers roten més ràpidament, i augmente el marge de benefici). «Compañía nacional de seguros», acompanya el nom de l'empresa.

Doncs això, cadascú s'assegura el que li interessa: Rajoy s'enrotlla en la bandera i Zapatero corre a convidar al Rei a reunions polítiques. No sé qui va posar una bomba en un carrer de València, però sé qui va cremar unes fotocòpies en una plaça d'aquesta ciutat. Al País Valencià, la valoració de Zapatero avantatja la de Rajoy en 4 centèssimes, que els que treballem amb enquestes sabem que vol dir que no l'avantatja en res. I amb això,... he d'estar més tranquil, senyor Bernabé? O he de canviar de nació per tal d'estar més tranquil i viure més segur?

dissabte, 15 de setembre del 2007

Els valors, les emocions i la política

Hui m'he trobat llegint un article de Rubert de Ventós a El País i, vés per on, que va i diu: «Desde perspectivas distintas, tanto Roca [Junyent, afegisc jo, perquè fa temps que no se'n parla] como Maragall tropezaron contra este hecho tozudo, contra este meme bien injertado en el hipotálamo de los españoles y con el que Pujol nunca dejó de contar». Pel que es veu, no soc l'únic que pensa que això del nacionalisme té a vore amb les amígdales cerebrals i l'hipotàlem. També hui he afegit una entrada a Bloc pel País, un bloc que portem amb l'Ignasi Mora (vaja, que porta pràcticament ell sol: el temps no em dóna per a més). L'entrada torna a fer referència a les emocions nacionals.

I és que són extremadament importants, les emocions, en tots els aspectes de la vida individual i social: en economia (comprem o venen segons estats d'ànim; ens fiem o no ens fiem...), en cultura (la música, la pintura, la poesia...), en política (la por, la confiança...) Però, dissortadament, durant molt de temps (potser des de la Il·lustració i tot), les forces majoritàries del progrés s'han allunyat tot el que han pogut de les emocions, per considerar-les irracionals, per tel·lúriques o per recordar-nos la nostra naturalesa animal. De fet, en fer-ne referència, ets immediatament sospitós de conservadorisme o, fins i tot, de ser reaccionari: com si els sentiments o les emocions només les sentiren, i foren patrimoni, de les persones políticament conservadores.

Fa un temps, quan es parlava sobre la llei del matrimoni homosexual, en una intervenció pública que havia de fer (i aprofitant que el Xúquer passa per Carcaixent) vaig insistir en l'existència d'uns valors associats al progrés, d'unes regles i compromissos col·lectius progressistes. D'uns valors de progrés que porten lligats unes emocions i uns sentiments. Que no hem de caure en el parany del discurs fonamentalista, segons el qual ells representen la moral i els valors, i els que estem a favor de les llibertats som uns immorals sense valors. Nosaltres tenim valors que defensar, pels quals treballar i pels quals ens emocionem. Uns valors que es traduixen en propostes polítiques concretes.

Si són Rita Barberà, Francisco Camps o Eduardo Zaplana els que mouen els discursos i les polítiques associats a les emocions, les lliguen amb determinats valors. Valors que no són els meus, és cert. Però si l'oposició només fa discursos i polítiques racionals, sense lligar-los a sentiments o a emocions positius i, com a molt, es dediquen a criticar els valors dels altres (com diu George Lakoff), sense mostrar els propis, les persones humanes (racionals i emocionals, al mateix temps) no tenen on triar. I com asssenyala Edgar Morin, si és veritat que una persona només emocions, sense raons, està malalta, també ho és que està tan malalta com una persona sense emocions, només raons. I la veritat és que els Joan Lerma, Jordi Sevilla o Maria Teresa Fernández de la Vega no poden ajudar gaire perquè expressen unes molt pobres emocions lligades al País Valencià.

¿Voleu dir que no hi ha objectius i propostes polítiques, lligats a valors progressistes, que de plantejar-los i d'aconseguir-los, no generarien emocions positives i sentiments de benestar entre la població valenciana? Perdoneu, però no m'ho puc creure. Digueu-me ingenu, si voleu. Però el compromís amb la pròpia gent, amb la comunitat de la què es forma part, amb el territori on es viu, amb la igualtat i amb la llibertat als grups dels quals es forma part, etc. són coses que quan s'aconseguixen emocionen, donen sensacions de benestar i aconseguixen que les persones visquen millor.

Deixar en mans dels altres el món dels valors i, per tant, de les emocions, ens porta al fracàs polític i, per tant, social més estrepitós. No ho dubteu.

dimecres, 29 d’agost del 2007

Les amígdales nacionals

Quan jo era menut, era propi que, després de repetides malalties de gola, t'extirparen les amígdales faríngees. Encara com no m'extirparen les amígdales cerebrals!

No fa molt que he estat conscient de la seua existència i, pel que diuen les investigacions neurològiques, sense ella no podria descodificar les meues emocions. Per la seua acció aprenc. Sí, aprenem, ja que acompleix una tasca de consolidació dels records, per mitjà de les emocions associades. Ho trobe fascinant això de la neurociència: ja sabem que sense emocions som incapaços de prendre decisions, però a més a més, pel que sembla, sense emocions tampoc no podem aprendre.

Si no ho he entés malament, en connexió amb el còrtex orbitofrontal (que es veu que juga un paper molt important en la capacitat empàtica que tenim), és la responsable que pugam prendre decisions, tot avaluant la més diversa informació. El còrtex orbitofrontal avalua premis i càstics, inclosos els emocionals que li arriben de les amígdales; i les amígdales desencadenen (crec que per mitjà de l'hipotàlem) descàrregues hormonals (dopamina, epinefrina...) que s'associen amb els estats de benestar o d'agitació (por, felicitat...) que experimentem. En definitiva, sembla que és l'acció de les amígdales cerebrals la que desencadena els processos que ens fan sentir por, ansietat, agressivitat, excitació, relax, benestar... que ens ajuden a prendre decisions.

Vaja, vaja, amb les amígdales cerebrals (plural perquè en són dos, una a cada costat del cervell, crec)!!

Per altra banda, també resulta que les investigacions neurològiques semblen mostrar com una freqüent exposició a situacions que ens provoquen por, ansietat, agressivitat, agitació,... i tot un seguit de sensacions negatives, generades per les descàrregues hormonals, causen malalties i acurten l'esperança de vida de les persones. Mentre que la freqüent exposició a situacions que ens generen benestar, tranquilitat, relax,... i tot un seguit de sensacions positives, ajuden a un bon estat de salut i allarguen l'esperança de vida de les persones.

I direu, i què carai té a vore tot açò amb les nacions? Doncs no ho sé del cert. Però en fer-me conscient de l'existència de les meues amígdales cerebrals, del seu paper en la nostra capacitat empàtica i en la generació dels nostres estats emocionals, de la seua aportació (junt al còrtex orbitofrontal) en els nostres processos de presa de decisions,... he pensat: caram!, que la nostra nació no residirà a les nostres amígdales?

Les identitats nacionals contenen molt importants components emocionals (hi ha qui pensa que només té components emocionals; jo no, jo pense que també en té de racionals). Emocions que queden gravades a la memòria de les amígdales i, amb l'ajuda del còrtex orbitofrontal, participen en les nostres decisions (a l'hora de parlar una llengua o altra, a l'hora de comprar un producte o altre, a l'hora de votar un partit o altre, etc.). I eixes emocions gravades tenen una llarga durada en la nostra memòria.

Si t'emociones amb un poema de Ferrater o de Vicent Andrés Estellés; si et rius amb 'Plats bruts' o amb 'Autoindefinits'; si has gaudit de les emocions provocades per la companyia de persones amb qui treballaves per aconseguir junts un objectiu (polític, cultural, social...) compartit; si els teus pares, germans, avis o amics han compartit amb tu preocupacions, il·lusions... totes eixes bones emocions resten gravades gràcies a les teues amígdales i et permeten prendre decisions a favor d'elles, decisions que són a favor teu i dels que estan amb tu en eixos moments.

Però, si de forma freqüent resulta que et trobes amb persones que menystenen a Ferrater o a Vicent Andrés Estellés; que dissenyen una programació televisiva totalment oposada al que poden representar bons programes de producció pròpia; que malmeten el treball d'anys de grups de persones en els que participes; amb persones que augmenten les preocupacions i allunyen les il·lusions dels teus pares, germans, avis o amics,... Si això passa, la teua amígdala s'excitarà sovint ordenant la segregació contínua d'hormones que malmeten la teua salut, no només psíquica sinó també física, empitjorà la teua salut i s'acurtarà la teua esperança de vida. I sigues conscient o no, actuen sobre els teus estats emocionals i, per tant, sobre la teua salut: siga perquè et subordines, siga perquè et rebel·les.

Doncs, resultarà que això de la identitat nacional és més important del que sembla!

I dic jo, un poc en broma, però molt en serio: aleshores, si és evident (encara que molts no vullguen vore-ho) que no potser el mateix finançament el necessari per mantindre un sistema educatiu amb dues llengües oficials (com ara el valencià) que per mantindre un sistema educatiu amb només una llengua oficial (com ara el castellà); tampoc es necessitarà el mateix finançament sanitari per atendre una població freqüentment agredida en les seues emocions (identitàries?) que per atendre una població que no es menystinguda d'aquesta manera.

Fa anys ja em va contestar algú: «el problema de la lengua es vuestro por hablar otra, no la habléis y se acabó el problema». Ara entenc perquè li vaig contestar molt enfadat i cridant: les meues amígdales cerebrals s'havien excitat!!

dimarts, 29 de maig del 2007

El CIS tenia raó

Hi ha que reconéixer que el CIS tenia raó. És de justícia. El que em resultava increïble d'aquella enquesta del CIS és que la gent no votara, i l'àmplia majoria del PP. Però està clar que el sentit comú i les intuïcions ens enganyen. Hi ha hagut una mica més d'abstenció que a les eleccions de 2003, però no tanta més, com per a justificar el correctiu que ha patit el flanc de l'esquerra de l'arc parlamentari valencià. A no ser que, precisament, no hagen anat a votar els ciutadans que podien votar PSOE o Compromís pel País Valencià (CPV), i sí els que votaven PP. Que és el que ha passat: vaja perogrullada, no?

L'abstenció ha estat molt elevada als entorns metropolitans de les capitals: a l'Alacantí (Alacant) ha arribat al 37.7%, al Baix Vinalopó (Elx) al 35.1%, a la Plana Alta (Castelló de la Plana) al 33.4%, a l'Horta Oest (Torrent) al 34.4%, al Camp de Morvedre (Sagunt) al 32.5%. Amb tot, al País Valencià hi havia hagut un increment del Cens d'unes 65.000 persones, entre 2003 i 2007, ara hi ha hagut un creixement de l'abstenció d'unes 66.000 persones, per tant, en total només s'han emés uns 1.000 vots menys que al 2003.

Però, en eixe context d'emissió de pràcticament el mateix número de vots, el PP ha estat l'única opció parlamentària que ha vist augmentar els seus suports amb uns 129.000 vots més: tant PSOE com CPV han perdut vots (en el segon cas si es considera la suma d'EU i de BLOC de 2003). Una part dels nous vots del PP provenen de les últimes liquidacions d'Unió Valenciana (UV): aproximadament uns 50.000. Però, i la resta? El govern ha triturat l'oposició. No ha patit cap desgast, cap; tot el contrari.

La mobilització necessària per guanyar els 1.272.538 votants decidits a votar PP és immensa: 300.000 vots més a PSOE i/o CPV, que hagueren situat la participació en el 80%, més o menys: participació inèdita a unes eleccions autonòmiques al País Valencià (a les Generals és més fàcil, la participació sempre és més alta, ai l'espanyolització valenciana!, quines males passades ens juga! A tots, eh, també als espanyols d'esquerra).

I és que pensàvem que la corrupció tindria un càstic polític (menys de 1.500 vots ha perdut el PP a la Plana Alta -l'única comarca amb pèrdua significativa de vot per al PP-, per posar un exemple), que l'abandonament de les polítiques socials tindria també un efecte negatiu sobre el govern, la destrucció de paratges naturals i paisatges, i un llarg etc. Què això reduiria l'entusiasme dels votants del PP, que optarien en major mesura per l'abstenció. Però, no. I sense desmobilitzar tant de votant a favor del PP és molt, molt, difìcil, que perda el govern de la Generalitat: no és prou amb la mobilització dels votants propis, cal la desmobilització dels votants del PP.

El PP ha obtingut el 50% dels vots emesos, o més encara, en pràcticament totes les comarques valencianes, mentre que el PSOE només arriba al 40% dels vots a les comarques menys urbanes i més despoblades i envellides (Els Ports, l'Alcalatén, l'Alt Palància, el Racó d’Ademús,...). I els principals guanys del PP es produeixen on el PSOE pateix les principals pèrdues. I, vés per on, encaixen geogràficament amb els espais socials on s'han concentrat les campanyes governamentals: la geografia de l'aigua i l'Àrea Metropolitana de València. Efectivament, el PP obté creixements de vot importants a les valls del Vinalopó (l'Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Vinalopó) i a les riberes del Xúquer (la Ribera Alta i la Ribera Baixa), els espais directament afectats pel trasvassament Xúquer-Vinalopó, però també veu créixer el seu suport de forma significativa al Baix Segura: 'Agua para todos'. També el PP ha vist augmentar els seus vots a l'Àrea Metropolitana de València: grans esdeveniments, grans obres faraòniques, transport públic i serveis públics, en general, molt degradats... Molt de triomfalisme, mesclat amb victimisme.

És escandalosa la tendència bipartidista que revelen estes eleccions. S'acaba, a poc a poc, el pluralisme, visca el maniqueisme. Ja hem aconseguit un bipartidisme perfecte a Alacant i a València: tenim dos ajuntaments de capital provincial composats només pel PP i pel PSOE. I a Castelló, a Elx i a Torrent ha estat a punt de passar el mateix, la presència del BLOC (Castelló i Torrent) i de Compromís (Elx) ho evita. L'espanyolització de la campanya amb la tensió generada per la discussió antiterrorista entre PP i PSOE ajuda molt. I, de fet, de no haver-se produït l'acord que representa Compromís pel País Valencià, a hores d'ara ens trobaríem amb unes Corts Valencianes composades a la manera de l'Ajuntament de València: 60% PP, 40% PSOE.

L'anàlisi del que passa requereix més temps i espai. Vagen, però, per endavant estes curtes i simples reflexions sobre les dades. I encara que tot no es pot explicar amb números, dissortadament, el CIS tenia raó.

diumenge, 13 de maig del 2007

L'enquesta del CIS

Estic ben liat amb açò de les eleccions, però he trobat un foradet per reflexionar sobre les dades de l'enquesta del CIS publicades.

«Obviamente, la aplicación a los mismos datos de otros modelos podría dar lugar a estimaciones diferentes.»

Amb esta advertència com a precaució, introdueix el CIS l'estimació de resultats que fa i de la que, hui diumenge, alguns mitjans se'n fan ressò. Amb la informació publicada a la web del CIS no es pot aplicar un model diferent. De fet, no sabem quin ha estat el model que han fet servir per estimar els resultats, més enllà del vot declarat pels entrevistats i les simpaties. Hi ha, però, algunes observacions que poden fer-se.

a) A la pregunta relativa al record de vot, la distribució del cens aconseguida s'allunya dels resultats que es van produir el 2003. Això sol passar. Recorden haver votat PP un 35,8% dels enquestats, quan a les darreres eleccions va votar PP un 33,5% (2,3 punts de diferència a favor del PP). En canvi, recorden haver votat BLOC un 1% de la mostra, quan li van votar un 3,3% del cens (2,3 punts de diferència en contra del BLOC). És més fàcil trobar ex-votants del PP que ex-votants del BLOC, evidentment. Hi ha més diferències: els votants a partits menuts són més difícils de trobar a les mostres. I, encara que les diferències no són àmplies, si l'objectiu d'una enquesta és l'estimació de vot, pense que és rellevant corregir les possibles desviacions observades al record de vot, per petites que siguen. Però no sé si el model que aplica el CIS ho fa.

b) En un estudi preelectoral, fet també pel CIS, l'any 2003, declaraven que anirien a votar amb tota seguretat un 74% dels entrevistats. Després va votar un 71,5% dels cens. En l'estudi que ara tenim entre mans, declaren que aniran a votar amb tota seguretat només un 58,1%. Esta gran diferència pot indicar-nos tres coses:
- o bé el 27 de maig hi haurà una abstenció molt elevada, amb la qual cosa el PP guanyarà, irremeiablement, les eleccions amb majoria absoluta, tal com prediu l'estimació del CIS,
- o bé el nivell d'indecisió al País Valencià és molt elevat i això es reflexa també a la resposta d'esta pregunta, la qual cosa pot assenyalar l'existència de biaxos importants en la no-resposta (NS/NC), o vot ocult, que s'han de tindre en compte a l'hora de fer l'estimació de vots, i tampoc no sé si el model que aplica el CIS ho té en compte,
- o bé ens trobem davant d'una mostra esbiaxada, que ha trobat a persones amb especials tendències abstencionistes, amb la qual cosa la mostra reprodueix la situació (abstenció elevada) en la que el PP guanyaria amb tota seguretat les eleccions, però no representa la situació de la població valenciana en este moment.

c) En relació amb l'anterior, la informació publicada pel CIS no ens facilita quina és l'estimació que fan de l'abstenció, tot i que a l'enquesta s'hi troben diverses preguntes al respecte. Conéixer quina és eixa estimació de l'abstenció ens ajudaria molt a avaluar els resultats que se'ns presenten. A més a més, com que els percentatges que se'ns faciliten són sobre els vots emesos, no podem calcular el seu impacte sobre el cens electoral.

d) Tampoc se'ns faciliten els resultats estimats per circumscripcions electorals, que són els que permeten el càlcul del repartiment d'escons de les Corts. De fet, si l'interés és este càlcul d'escons, la dada de l'error mostral que és rellevant és la de l'error mostral per circumscripció, més que no la del total de la mostra. L'error mostral a escala de País Valencià d'esta enquesta és del ±2,36%, tanmateix l'error mostral per a la circumscripció de Castelló és del ±5,40%, a Alacant del ±4,41% i a València del ±3,26%. I són eixos errors els que s'han de tindre en compte per calcular l'estimació (els intervals de confiança, o forquetes com es diu a la premsa, que tampoc no apareixen a la informació facilitada).

e) Finalment, podem pensar també que el model que s'ha aplicat és un model estàndar. Vull dir que s'ha aplicat a les dades del País Valencià, igual com s'ha aplicat a les dades que s'han obtingut a Madrid, el mateix model: sense tindre en compte les especificitats polítiques valencianes. No ho sé en este cas concret, però amb certa freqüència m'he trobat amb qüestionaris del CIS elaborats amb esquemes mentals molt homogeneïtzadors de la plural realitat espanyola. Recorde, molt especialment, una pregunta sobre on havia aprés l'entrevistat el valencià, en una enquesta aplicada al País Valencià pel CIS, que no preveia la possibilitat com a resposta que el valencià s'aprenguera com a llengua materna!! Si això passa en els qüestionaris, per què no pensar que pot passar en altres fases de l'estudi, com ara l'aplicació de models d'estimació estàndar homogeneïtzadors d'Espanya.

En relació amb açò últim, darrerament no faig més que vore resultats d'enquestes d'àmbit local aplicades a municipis del País Valencià, amb qüestionaris una mica diferents i sense pretensió de predir el futur. I, de totes les anàlisis que he fet, he arribat a la conclusió que, al País Valencià, hi ha una bossa de votants indecissos, o que amaguen la seua intenció de votar, i la immensa majoria d'esta bossa de votants indecissos dubten entre votar opcions d'esquerres, bàsicament PSOE o Compromís, o no votar, mentre que el PP ja té tots els vots que ha de tindre. ¿Eixa informació la tenen a Madrid, al CIS? ¿Com aleshores imputen eixes no respostes parcials, eixos dubtes? Amb un model, clar, però quin?

No estic dient, amb tot plegat, que les dades que dóna el CIS no siguen veritat, i menys encara que estiguen manipulades. El que dic és que, per a predir el futur, no hi ha res com ajudar a construir-lo; i que les dades publicades ajuden a construir-lo. És probable que el PP obtinga una majoria absoluta, sí. Però, també és probable que no l'obtinga. Les enquestes són eines probabilístiques, ja ho he dit moltes vegades. I per a cuinar una enquesta (que totes es cuinen, precissament per introduir correccions de possibles biaixos que ajusten millor la realitat que es vol representar) dic que, per a cuinar una enquesta que pretén predir el futur, cal dispossar de molta informació, no només quantitativa: sinó també qualitativa. I ser bon cuiner, clar. Així, per molt ben dissenyada que estiga la mostra, si després els analistes no coneixen directament la realitat política sobre la que opera l'enquesta, les prediccions poden ser catastròfiques. Per això, els que em coneixen, saben que, si puc, evite predir amb enquestes, tot i que m'ajuden a descriure una situació i a donar idees de com actuar per construir el futur, sense predir-lo.

De l'enquesta que acaba de publicar el CIS, em quede amb dues idees: la primera, que guanyar el PP, que perda la majoria absoluta, no és tan fàcil com alguns poden pensar, que eixa victòria cal treballar-la de valent; i la segona, confirmar-me en què si l'abstenció és elevada, el PP guanyarà sense remei. I si voleu, fem una porra.

dilluns, 30 d’abril del 2007

Nosaltres no som d'eixe món

L'any que es va aprovar la Constitució de 1978 jo tenia 14 anys. I el primer Estatut d'Autonomia valencià l'aprovaren quan jo en tenia 19. Entre una cosa i l'altra, vaig viure bàsicament a l'Institut de Carcaixent, i a ma casa és clar, el meu procés de pressa de consciència política. Jo, del temps del Franco, més enllà del que m'han contat, no recorde més que la por dels meus pares a tot allò polític, l'arrogància que captava en les parelles de la Guàrdia Civil (aleshores, no savia com dir-li a eixa actitud que transmitien), i l'exercit als carrers (molt, molt més que ara). La meua socialització política, per tant, s'ha produït en un entorn postfranquista delerós de llibertats: massa jove per participar directament als primers moments de la transició democràtica, però no tant com per no captar el sentit i el desig de llibertat política dels primers anys de pràctica democràtica.

Vés per on, ara, alguns volen reprendre el camí del totalitarisme i de la persecució de les llibertats. En la sentència que impedia l'entrada al repetidor de TV3 del Montdúver, la jutgessa argumentava, entre altres coses, que podia vulnerar-se la llibertat d'informació. No la llibertat d'expressió, que també tot i no incloure's en la sentència, sinò la llibertat d'informació!! Em va semblar com un bufit d'aire fresc en un ambient contaminat, reconcentrat, carregat... Tanmateix, dies després la Junta Electoral prohibeix l'exhibició de la pel·lícula Ja en tenim prou! a la Universitat de València i als ajuntaments, per a després ampliar-la, la prohibició, a espais públics, en general, i a la resta d'Universitats. De la Rúa, jutge que presideix la Junta Electoral, argumenta que entén que les associacions no poden fer campanya: li prohibirà De la Rúa als bisbats fer crides als votants conservadors? I, en eixos dies també, em trobe amb què un alcalde del PP li dóna instruccions a la 'seua' Policia Local per a què perseguisca la propaganda en contra del PP. I no diré res de Canal 9, per no cansar-me.

No, jo no soc d'eixe món. Nosaltres no som d'eixe món de prohibició, de persecució, de limitació... Jo soc del món de la llibertat d'expressió, de la llibertat d'informació, de la llibertat d'associació...

Nosaltres som d'un món on les persones i els col·lectius poden expressar les seues idees lliurement, sense agressions; som d'un món on les persones i els col·lectius poden accedir lliurement a tota la informació que consideren rellevant per al desenvolupament de les seues vides; som d'un món on les persones i els col·lectius poden associar-se lliurement per desenvolupar les seues activitats pacíficament; som d'un món on, en comptes d'atemorir a les persones, es tracta de buscar solucions a les pors de la gent... Som d'un món respectuós amb la diversitat, d'un món que amplia, i no restringeix, les oportunitats de les persones... I, fixeu-vos, eixes coses que dic les defensaria qualsevol liberal demòcrata, no cal ser progressista, no cal ser d'esquerres, no cal ser radical,... simplement cal ser demòcrata.

La gent del PP vol fer-nos retrocedir en el temps: si a la manipulació de la Televisió Valenciana, li afegim la limitació de la llibertat d'informació (tancament de TV3), li afegim la persecució de l'oposició (perseguir la propaganda contra el PP), la prohibició de la llibertat d'expressió a les associacions (les associacions no poden fer campanya), la criminalització de les Universitats (la llibertat de càtedra és perillosa), la difusió de la por a l'estranger, a Catalunya,... potser ja només li falta aconseguir que l'exèrcit es passetge pel carrer i les similituds amb el règim franquista seran tantes que ens costarà de distinguir.

I ho senc, ho senc molt, perquè conec persones que estime que els voten, però si es consideren demòcrates no poden votar al Partit Popular i mantenir, encara, que són demòcrates. Perquè la democràcia és exigent; exigeix llibertats, moltes llibertats, de les que he parlat ací i d'altres: perquè... el lliure mercat, la llibertat econòmica, de la que es diuen defensors, també es veu atacada per la corrupció de la que fan gal·la personatges com Fabra i molts altres alts càrrecs del PP.

No, companys i companyes, votar al PP és votar en contra de la democràcia. Si et consideres demòcrata, no pots votar al PP: nosaltres no som d'eixe món, com deia Raimon.

dijous, 12 d’abril del 2007

Contra les majories absolutes, contra l'abstenció

Al trailer de Ja en tenim prou, el Ferran Torrent diu que «ja en tenim prou, de majories absolutes». I té raó. Les experiències de govern amb majoria absoluta han estat experiències negatives per la majoria de la població, foren d'un partit o d'altre. L'esquifit sistema de separació de poders de la democràcia espanyola trontolla, fins a perdre l'equilibri, quan una majoria absoluta s'apodera de l'arc parlamentari. Per tant, jo signe el que diu el Ferran: no vull cap majoria absoluta. Vull que el govern haja de negociar i arribar a acords amples en el desenvolupament legislatiu de la societat valenciana.

Ara bé, també és ben cert que davant les eleccions del 27 de maig, les probabilitats que el PSOE obtinga una majoria absoluta al País Valencià són molt, molt, remotes. Per tant, ara i ací, pronunciar-se contra les majories absolutes és pronunciar-se contra una majoria absoluta del PP. Aleshores la pregunta és: ¿com evitar una majoria absoluta del PP al País Valencià les properes eleccions? No hi ha fòrmules magistrals en els afers de la política, tanmateix hi ha alguna cosa que cal fer sempre, abans de llançar-se: estudiar les dades. Elles ens donen pistes.

En un llibre editat per Vicent Franch i publicat per la Fundació Vives i la Generalitat Valenciana, Elecciones autonómicas y municipales de 2003 en la Comunitat Valenciana (sic), vaig aportar, junt a uns companys de departament, Ramon Llopis i Jordi Giner, un capítol sobre les característiques dels votans i abstencionistes en eixes eleccions, «Votants i abstencionistes a les Eleccions Autonòmiques de maig de 2003», a partir de les dades facilitades per una enquesta feta menys d'un mes després de les eleccions. Remarcar algunes idees que vaig extreure aleshores i que, donat que són les darreres eleccions autonòmiques celebrades al País Valencià, ens poden ser d'utilitat.

1. Les dades ens indiquen, en primer lloc, que amb una abstenció al voltant del 25%-26%, o menys, no es donen majories absolutes. Per tant, el primer objectiu seria aconseguir que la participació electoral del dia 27 superara, diguem-ne, el 74%. Això ja va passar a les eleccions de 1987, i el PSOE va perdre la majoria absoluta, i el 1995, quan el PP guanyà, però sense majoria absoluta. Les darreres eleccions, les de 2003, es va produir una reducció de l'abstenció, respecte a 1999, però no va ser suficient. I el principal forat abstencionista afectava aleshores a potencials votants del PSOE (uns 300.000), EU (uns 80.000) i BLOC (uns 35.000), i tingué com a efecte que la participació es quedara en un 71.5%.

2. Al cens de 2003, hi trobàvem al voltant d'un 75% de votants constants, és a dir, uns ciutadans que si no votaven, era per raons tècniques (no trobar-se al cens: així la revisió del cens és important, i s'acaba en 4 dies) o d'impossibilitat fàctica(trobar-se fora del lloc: o siga, el vot per correu, s'ha de controlar); un 13% d'abstencionistes esporàdics i un 12% d'abstencionistes militants. Si descomptem el tercer grup, que s'absté sistemàticament, i l'abstenció tècnica dels dos primers grups, obtindríem un mena de límit de participació a les eleccions autonòmiques valencianes situat al voltant del 78%.

3. Els grups més abstencionistes són les persones amb una edat inferior als 45 anys, amb un autoposicionament ideològic de centre i actius al mercat laboral. Destaquen per damunt, molt per damunt, el grup de nous votants, aquells que encara no han votat per raons d'edat, que presenten una taxa d'abstenció propera al 50%. Els grups més participatius electoralment són les persones amb més de 55 anys, jubilats i sense estudis.

4. Entre les persones actives al mercat laboral, nous votants i estudiants, les eleccions del 2003 les va guanyar el PSOE; mentre que el PP va guanyar les eleccions a partir del vot aconseguit entre la població jubilada i les mestresses de casa, i la majoria absoluta per una participació baixa, precisament dels grups que donaven la victòria al PSOE.

5. Així les coses, el Compromís pel País Valencià pot mobilitzar una quantitat de ciutadans situada entre 250.000 i 300.000 votants. El PSOE, però, pot mobilitzar entre 1.100.000 i 1.200.000 vots. Si afegim les característiques dels abstencionistes, resta clar que la major part del pes de la mobilització electoral per a maig recau del costat del PSOE. Ara bé, hem de ser conscients que per molt que es treballe, no podrem mobilitzar tots els 1.500.000 de potencials votants de PSOE i Compromís, per tant, no podem deixar perdre cap vot cap a l'abstenció, que el resultat pot ser molt ajustat.

En definitiva, pense que no podem esperar trasvassos de vot del PP cap a este costat del llindar ideològic, com a molt podem desmobilitzar-los, però tal com veig els mitjans de comunicació i la campanya del PP, eixa desmobilització dels votants del PP em sembla perduda. La nostra faena està en aconseguir que els abstencionistes deixen de ser-ho. D'esta manera, a més a més, ningú no agafa vots de ningú: del que es tracta és de traure'ls de casa. Cada força política ha de treballar, per separat i conjuntament, segons calga, amb els sectors socials més pròxims, per evitar que s'abstinguen. I si el PSOE no fa la faena (i no tinc indicis que l'estiga fent), l'hauran de fer totes les forces polítiques que composen el Compromís.

diumenge, 11 de març del 2007

No penses en l'òs blanc

Quan jo tenia 11 anys, encara vivia Franco, i jo em pensava que Espanya era "Una, Grande y Libre" (en majúscules, perquè era Espanya, que era una, gran i lliure). I també em pensava que el català, el gallec i l'euskera (vascuence, en deien aleshores) eren dialectes del castellà: que això ens ensenyaven els llibres d'escola de l'època. Soc germà major, i els meus pares deixaren d'estudiar als 8 o 9 anys, per tant en aquell temps, amb 11 anys, jo era la persona amb més estudis de la meua família. Això passava fa 32 anys i mireu per on vaig ara. Així que no sé on serà el meu nebot d'ací 32 anys, quan jo en tinga, si arribe, 75 anys i ell 43, com jo ara. Per tant, ja em sembla fantàstic que, siga amb la formulació que siga, amb 11 anys, ell puga expressar els seus dubtes i preguntes sense cap mena de por i amb tota llibertat, i trobe adults que intenten resoldre'ls.

La cosa crec que està en el binomi estat-nació. La cosa crec que està en el pensar amb els mateixos esquemes mentals que lliguen un estat a una nació, o viceversa. Un anunci de cotxes deia, fa uns mesos, que era una formulació de Tolstoi (wiki), dedicada al seu germà: «no pots moure't del racó mentre penses en un òs blanc». Mira que saben els publicistes!! George Lakoff (wiki) en sap bastant de les metàfores de la vida quotidiana, i ens deia fa uns anys que el problema dels demòcrates als Estats Units el podríem formular com a «no penses en l'elefant» (símbol dels republicans dels Estats Units). I ho deia perquè els demòcrates elaboraven el seu discurs de crítica a partir de la pròpia lògica dels republicans. I amb eixa lògica, la dels republicans, guanyen sempre els republicans.

Si emprem el mateix esquema polític que l'adversari, que, siga dit, té tots els avantatges, hem perdut la partida d'inici. L'equació estat=nació és l'equació dels estats-nació, dels que manen, i per molt que nosaltres la neguem en donar-li la volta, nació=estat, funciona amb la mateixa lògica. Afirmar que Espanya no existeix, a més de ser una mentida (afirmació que no s'ajusta als fets) fàcil de captar, ens obliga a pensar-hi en Espanya: «no pots moure't del racó mentre penses amb l'òs blanc», que deia en Tolstoi al germà. Diu l'Ignasi Mora, en un comentari a l'anterior enviament, que els nacionalistes són ells, i té tota la raó: els primers nacionalistes políticament rellevants a Espanya van ser els liberals de Càdis, cap els inicis del segle XIX: van formular el projecte. I diuen de nosaltres que també som nacionalistes, valencians o catalans, segons els casos. I també tenen raó: volem un estat perquè som una nació.

La cosa és que, de fet, nosaltres ens revoltem contra un model polític que intenta igualar estat espanyol a nació espanyola, degut als efectes negatius, de negació, que això té sobre la nostra política i sobre la nostra cultura. Ells ens neguen a nosaltres i la nostra resposta és negar-los a ells. I, sincerament, després de molts anys de donar-li voltes, no veig que siga una resposta d'allò més intel·ligent, la nostra. Qui som nosaltres? Qui són ells?

Tot no és només una qüestió de llengua i cultura, encara que poguera començar per això. També és una qüestió de política i d'economia. El model estat-nació, al qual ens apuntem en donar-li la volta, és un model que té implicacions d'homogeneïtzació cultural, política i econòmica: les lleis sobre l'agricultura no poden ser les mateixes a Andalusia que al País Valencià, ja que la nostra agricultura és diferent a l'andalusa, les lleis sobre l'ensenyament no poden ser les mateixes ja que al País Valencià hi ha especificitats educatives... La llista podríem fer-la d'allò més llarga, potser tan llarga com volguérem, fins a l'infinit.

Si entenem que una nació és una llengua i una cultura, i demanem un estat per eixa raó, aleshores l'estat que montarem serà un estat que voldrà homogeneitzar la llengua i la cultura al seu sí. Potser podem voler un estat per altres raons, no? Posem per cas perquè ens agrada la democràcia, el plurilingüisme o la diversitat més que no els agrada als espanyols. ¿O és que cal ser nació per demanar un estat propi? ¿Potser és que una nació, com a forma de legitimació d'un estat, ha de ser una altra cosa que no una llengua i una cultura? ¿Potser podem triar?: si volem un estat per controlar les pròpies polítiques, haurem de definir la nació d'una altra manera; si volem una nació lingüística i cultural, haurem de construir l'estat d'una altra manera. Siga com siga, jo continue preguntant-me: ¿he de tindre, necessàriament, una nació per reivindicar un estat propi? o ¿si tinc un estat propi he de construir, necessàriament, una nació?

Em sembla que continue al racó, i l'òs blanc que no desapareix del meu pensament.

dilluns, 26 de febrer del 2007

Preu polític


Este cap de setmana l'Arnaldo Otegui [wiki] ha declarat a La Vanguardia que «l'Estat espanyol no ha de pagar cap preu polític a ETA». També este cap de setmana es va celebrar la IV Nit de l'Escola Valenciana. La confluència d'ambdós esdeveniments m'ha dut a la memòria una conversa que vaig tindre amb el meu nebot farà uns mesos, quan la treva d'ETA encara era notícia.

El meu nebot té 10 anys i va, de sempre, a una escola en valencià. A Oliva, el valencià és ben viu al carrer, així que no sé si dir que va a una escola d'immersió: diria que va a una escola com si vivira en un país normal, però tampoc no és veritat. Mai havia parlat directament amb ell de política, tot i que els diumenges, quan dinem junts, la conversa dels adults n'és plena, de política. També és cert que, de més menut, quan em demanava que li contara històries, li contava les de la nostra mitologia més èpica: Jaume I, els almogàvers, Tirant lo Blanch, etc. La qüestió és que, amb tot, em va sorprendre, molt gratament he de confesar.

Estàvem els dos mirant el televisor. Feien les notícies. I, de sobte, mentre els periodistes parlaven de la treva d'ETA, del preu polític i tot això, va i em diu, amb tota naturalitat i disconforme: «Això vol dir que els bascos tindran això que nosaltres volem fa tant de temps abans que nosaltres?» Els pronoms i els implícits, vaig pensar. Dóna per suposat que sé de què parla. I jo que em faig el 'suec', i li dic: «Nosaltres? Que vols dir amb "nosaltres"?». I em respon: «Ai, nosaltres! Els valencians, els catalans, els mallorquins, no?». Una mica contrariat. «Clar, clar», que dic jo. I afegisc: «I què és "això que nosaltres volem fa tant de temps"?». Em mira als ulls i diu: «Això, la independència d'Espanya, no?». Quin goig! Aquell menut, que farà 11 anys en un parell de setmanes, juga al futbol, és del València CF, estudia medi i s'encara a la pantalla de l'ordinador o de la maquineta i s'ho manega com un expert, em demana pel futur del seu país!

Esta generació de xiquets i xiquetes, les que venen i vindran, la dels adolescents d'ara i de demà, eixos nanets que tan sovint posen els punts sobre les is, es mereixen un país millor, i se'l demanen des de ja. Quina responsabilitat més grossa. Per això paga la pena de treballar de valent. No podem fallar-los. Quan arriben a ser adults, han de trobar un país més possible, han de trobar tradicions i referents vius, des d'on puguen construir el país que vullguen, el que vullguen, dic. No defallim, que fa goig vore com per darrere espenten. Fallar-los sí que seria pagar un preu polític exagerat.

(Imatge agafada de La Cabota)

diumenge, 4 de febrer del 2007

Generalitat del sud?

D'un temps cap ací, m'arribem percepcions de diferents fonts, bastant allunyades entre elles, que venen a coincidir en una certa tendència en la política a Catalunya.

A principis de gener, el meu germà Enric llençava un crit d'advertència al seu blog sobre la deriva de TV3, que cada vegada se sembla
més a Canal 9. Li deia jo que estigueren alerta que es comença amb una tele com Canal 9 i s'acaba tenint a Camps (PP) de President. Tot no quedava ací, però. Pocs dies després, a banda de la confirmació d'altres comentaris de la deriva de TV3 (la Otero i Bono, per exemple), em trobe amb comentaris relatius a la política del govern de Catalunya, coincidents en la baixada de la tensió de la pròpia voluntat per afavorir una voluntat espanyola més cohesionada. Comentaris electrònics que culminen amb l'article de Salvador Cardús a l'Avui, on posa tres exemples de la política de l'actual govern català.

Vaja, jo sempre havia pensat que Catalunya era una referència per al País Valencià, que els valencians havíem d'emmirallar-nos amb els nostres veíns que viuen més amunt del Sénia. I que, d'eixe emmirallament, sortiria un procés de convergència política que faria que els anhelats Països Catalans, la nació catalana vaja, tinguera una concreció espaitemporal, o siga que es fera real. Mai m'havia pensat que el procés de convergència política pogués produir-se a l'inrevés. No se m'havia ocorregut mai que foren els catalans els que copiaren els valencians. Certament, també és un procés de convergència entre allò català i allò valencià. I, potser, un procés de convergència política que també portaria a la concreció espaitemporal nacional, no sé si catalana, valenciana o com. Però clar, els comentaris que fa en Cardús em recorden tant la política valenciana, que dubte si no estarem redreçant el camí de construcció nacional, fent que la política catalana se semble cada vegada més a la política valenciana. El problema és que la política valenciana, tal com s'ha desenvolupat fins ara, no és més que una extensió de la política espanyola: i això sembla que fa el govern Montilla amb la política catalana.

I dic jo, perquè no s'esperen una mica a copiar la política valenciana. Farà uns mesos vaig estar a Barcelona, i en un foro ple de nacionalistes catalans, dels de Catalunya clar, vaig dir que em semblava més probable que els nacionalistes valencians, dels del País Valencià clar, formaren part d'un govern al País Valencià que no els nacionalistes catalans d'un a Catalunya. Ja m'enteneu, el broquil s'està florint. Si copien, els catalans, la política valenciana feta pel PSOE o pel PP, les coses no poden anar bé: acabarà governant el PP a Catalunya, com al País Valencià. Vegeu, sinó, com el PP ja monta 'akelarres' a Catalunya (esta vegada per parlar de política de seguretat, ja vorem com és el pròxim), tal i com els monta, sense vergonya, al País Valencià.

Ara que, quan resulta que trobes llocs electrònics (i, de vegades, també en paper) on els nacionalistes catalans es refereixen a la Generalitat valenciana dient-li la Generalitat del sud, tinc problemes per a establir quines són les diferències. Un bon grapat de valencians i valencianes enviant senyals a Madrid, protestes, papers, cartes, etc... per tal que els espanyols no es referisquen al País Valencià com al Levante espanyol (Autopista de Levante o, en el temps, «en el Levante espanyol lloverá»...) i va i resulta que, des dels cercles catalans més suposadament nacionalistes, s'ens diu el sud (en minúscula, clar). Per respecte, i només per respecte, a mi mai se m'ocorreria dir govern del nord en comptes de govern català, o Generalitat del nord en comptes de Generalitat de Catalunya,... tant costa respectar la visibilitat del País Valencià, a uns i altres!

Ho trobe tan jacobí, això de Levante o del sud, tan irrespectuós amb les persones, tan centralitzador o geocèntric,... en definitiva, tan afrancessat. M'havia pensat que el nacionalisme català no era tan afrancessat com l'espanyol.

Per què Generalitat del sud si, al cap i a la fi, no ens diferenciem tant, valencians i catalans?

dissabte, 27 de gener del 2007

Consolació pancatalana?

Vaig vore l'altre dia que, a un pamflet que li diuen diari, Valéncia hui, un conegut sortia a portada, en una suposada entrevista. Vaig dubtar, no podia fiar-me d'un mitjà que, en format paper o en format digital, dedica els seus esforços a pregonar el més vil i malintencionat anticatalanisme. De fet, és un mitjà que fa faena per a Coalició Valenciana. No s'enganyeu, que és la versió valenciana d'España 2000, amb qui manté unes magnífiques relacions, sempre van junts a les manis. Diu eixe mitjà que l'entrevista l'ha treta de Periodista Digital. La busque, però no la trobe. La qual cosa em permet conéixer un mitjà que no sabia que existia per a, després, anar-me'n directament al water a boçar. Mare de Déu, quanta porqueria!! Bó, al capdavall, no puc confirmar les paraules que cridaren la meua atenció.

Ambtot, obvíem que han estat formulades per alguna persona concreta, i reflexionem sobre les paraules de portada que venien a dir: «no es pot ser valencià sense ser català, però es pot ser català sense ser valencià». Ja entendreu l'interés dels mitjans, de la categoria dels esmentats, en publicar la frase en boca d'algú que siga valencià, siga o no siga certa. A quants valencians penseu que pot molestar?

La majoria de valencians, si llegiren el periòdic, en format paper o en format electrònic, cosa que no fan (en este cas, sortosament), s'escandalitzarien només començar la frase. A mi no m'escandalitza la primera part de la formulació, ja que puc entendre-la en termes lingüístics, i així tamisar-la en termes polítics: «no es pot ser valencià si s'és anticatalà». Ara bé, en qualsevol cas, el que em sembla inadmissible, i m'escandalitza, és l'adversativa que li seguix: «però es pot ser català sense ser valencià». En termes lingüístics, em sembla una aberració, ¿no havíem quedat que català i valencià són la mateixa llengua? Doncs, aleshores, ¿com es pot ser català sense ser valencià? I, en termes polítics, és una obvietat que, junt a la primera part, només serveix per remarcar el paper subaltern dels valencians en un projecte polític conjunt amb Catalunya.

Suposem que eixa frase no l'ha dita ningú, encara. ¿Realment penseu que, si la formulàrem, ens ajudaria a bastir un projecte nacional alternatiu, diferent, a l'espanyol al País Valencià? Amb eixe esperit de subalternitat respecte a allò català, ¿penseu que els valencians s'afegirien gustosos a tal projecte polític?¿penseu que abandonarien una subalternitat espanyola per una altra catalana? Sincerament, penseu-hi, estaríem disposats a acceptar la formulació contrària: «no es pot ser català sense ser valencià, però es pot ser valencià sense ser català».

Les relacions socials, i per tant polítiques, es fonamenten en la reciprocitat. Una relació sempre és recíproca. Allò fotut, però, és que la reciprocitat no implica simetria. Abunden, dissortadament, les relacions socials assimètriques. I les relacions assimètriques sempre assenyalen una estructura de poder, de dominació. La formulació que provoca este escrit és el millor exemple de com pot funcionar una estructura de dominació: «no es pot ser valencià sense ser espanyol, però es pot ser espanyol sense ser valencià». Com que esta darrera formulació que acabe de fer està objectivada, de fet això és el que diu la Constitució espanyola i l'Estatut valencià recentment estrenat, així ens va als valencians a Espanya.

Hem d'anar amb molta cura, que de provincianismes hi ha de tota mena, i d'autoodis també. Ja ho deia Josep Vicent Marqués al País Perplex [pdf]: «¿quan sortim del refús del “perill català” per caure en la “consolació” pancatalana?».

diumenge, 21 de gener del 2007

Temps d'enquestes

Sembla que com el hivern no arriba, és temps d’enquestes. Estos dies, les dades m’han inundat d’expectatives. Expectatives sobre els Estats Units d’Amèrica (EUA), sobre Escòcia[wiki], sobre Espanya i sobre el País Valencià.

Fa uns dies, gràcies a
Saül Gordillo, vaig descobrir en Xavier Solano, que treballa d’assessor al grup parlamentari de l’Scottish National Party (SNP)[wiki] al Parlament Escocés, un parlament no català que té web en català! En l’escrit de l’11 de gener, Xavier ens informa que l’SNP pren avantatge sobre els laboristes a les eleccions a Escòcia, que se celebraran d’ací a tres mesos. Xavier ens diu que, segons les dades publicades a diversos mitjans, l’SNP obtindria, sobre els 129 escons de la cambra, uns 45 escons, mentre que els laboristes es quedarien entre 37 i 42 escons, segons quin mitjà. Bones notícies. I això que els escocesos, segons em conta el meu germà Enric, que darrerament viatja molt a Glasgow[wiki], no tenen Diada Nacional; jo ja he perdut el compte de quantes en celebrem els valencians: 3, 2 o 1?

Ahir,
The Washington Post publicava els resultats d’una enquesta realitzada fa pocs dies, amb el punt de mira posat a les eleccions presidencials de 2008. Segons les dades, si les primàries foren hui, els demòcrates preferirien de candidat a la presidència a la Sen. Hillary Clinton[wiki], en un 41% dels casos, i en segon lloc, al Sen. Barack Obama[wiki], en un 17% dels casos. Hi ha qui es pregunta a la blogesfera, qui dels dos tindrà més problemes per la nominació: Hillary Clinton per ser dona o Barack Obama per tindre origen negre.

Pel costat dels republicans
, les dades diuen que els preferits són Rudy Giuliani[wiki], el que era alcalde de New York l’11 de setembre de 2001[wiki], amb un 34%, i el Sen. John McCain[wiki], amb un 27%. Més renyit que entre els demòcrates. Sortosament, el representant de la dreta religiosa, el Sen. Sam Brownback[wiki] només aconseguix el suport d’un 1% dels republicans, i això que disposa d’un blog que fa anti-campanya per ell, The Anti-Sam Brownback Blog.

Això entre els propis. El que és curiós és que les dades de l’enquesta permeten establir també l’escala de preferències dels votants americans en conjunt. De manera que, si les eleccions foren demà, l’ordre seria el següent: Hillary Clinton (D) lluitaria frec a frec amb cert avantatge sobre Rudy Giuliani (R): 49% a 47%; Rudy Giuliani (R) tindria avantatge sobre Barack Obama (D): 49% a 45%; Barack Obama (D), però, li portaria avantatge a John McCain (R): 47% a 45%.
Bona notícia, també.

Sembla que el canvi de cicle polític pot arribar als EUA i a la resta del món ho agrairíem. Falta, però, molt de temps, encara, per al 2008: el 2000, quan Hillary Clinton i Rudy Giuliani competien per l’escó senatorial de New York, a l’alcalde li diagnosticaren un càncer de pròstata i va haver de retirar-se de la campanya per a tractar-se mèdicament.


Hui,
La Vanguardia publica els resultats d’una enquesta feta la setmana passada pel Instituto Noxa, dirigit per Julián Santamaría. Segons les dades publicades, el PSOE obtindria el 42% dels vots i el PP el 35%; pugen tant CiU com IU, tot situant-se amb uns 13 escons cada un. La desconfiança en Rajoy puja entre la població espanyola, i baixa la seua valoració: un 60% de la població considera que la tasca d’oposició del PP és dolenta. Malgrat tot, un 43% considera que la política del govern Zapatero és dolenta, front a un 45% que la considera bona: curta diferència. Això podria indicar que, amb un canvi de política d’oposició, el PP podria recuperar posicions. Amb tot, resulta que a Espanya el PP no avança sinó que recula. També són bones notícies.

Finalment, també hui,
El Levante-EMV publica, a l’edició impresa i la secció Comunitat Valenciana, els resultats d’una altra enquesta, esta feta pel Grup Marest SA, sobre intenció de vot al País Valencià. I les notícies també són magnífiques! Segons les dades, el PP obtindria 46 escons, el PSOE obtindria 41 escons i la coalició EU-BLOC-Verds, Compromís pel País Valencià, n’obtindria 12. La majoria absoluta són 50 escons sobre un total de 99: el PP perdria la majoria absoluta al País Valencià. Certament, ens avisen que esta és la distribució d’escons facilitada pel 72% dels entrevistats que han respost la pregunta, que hi ha un 28% d’indecisos. Una xifra que no em sembla exagerada, sinó tot el contrari, donat que habitualment els indecisos superen el 30% a les enquestes amb què he treballat.

La faena encara no està feta, però. Açò són dades, totes, les d’Escòcia, les d’EUA, les d’Espanya i, pel que més directament ens afecta, les del País Valencià, són dades, dic, probabilístiques: vaja, que és bastant probable que les coses vagen així, però no és segur que les coses vagen així. Si s’aconseguix mantindre este nivell de participació, de vinculació de l’elector, de decisió del votant, els resultats poden ser ben bé els anunciats hui pel
Levante. Si afluixem, i no insistim en la necessitat de votar per poder canviar les coses, el PP pot tornar a eixir-se’n amb la seua.

dissabte, 20 de gener del 2007

La determinació de l'objecte, la llibertat del subjecte

És la qüestió preferida a tota mena de classes a la Universitat, si més no a Sociologia i davant meu. Les estudiants (són immensa majoria) es revolten a les cadires, quan parlem d’estes qüestions, o d’altres associades, com ara el determinisme i el voluntarisme. Els preocupa saber si hi ha alguna cosa a fer, si les coses poden canviar, si hi ha elecció o, pel contrari, si tot està determinat, si no hi ha res a fer, si les coses no canvien mai... Els preocupa saber si hi ha alguna veritat absoluta, si podem fer afirmacions categòriques, si hi ha valors universals o, pel contrari, si tot és relatiu, si tant se val, si tot és igual, si tot val...

Al final d'este quadrimestre, em deia alguna estudiant que havia entrat a classe pensant que ho tenia tot clar, que les coses eren així i punt, que tot estava decidit i havia acabat el curs amb una immensa sensació d’indeterminació, una sensació de què tot estava obert, que res no era segur. Una altra (són quasi tot xiques) que havia acabat el curs amb la sensació que tenia molt per aprendre: que havia començat el curs pensant que sabia moltes coses, i que ara no ho tenia tan clar. I comentaris similars s’han repetit al llarg de les tutories. Coincidien totes que havien aprés molt sobre nacionalismes, al mateix temps que se’ls obria davant seu un abisme d’indeterminació. Per a mi, ha estat una bona notícia: l’obertura d’un espai de curiositat, de capacitat d’anàlisi, de saviesa, de modèstia,... de llibertat.

La pregunta estrella és, quasi sempre, això, o això altre, és objectiu o subjectiu? La resposta, quasi sempre, molt similar: objectiu és allò relatiu a l’objecte, subjectiu és allò relatiu al subjecte. Però clar, allò específicament relatiu al subjecte és la voluntat, per tant només serà subjectiu allò que està relacionat amb la voluntat: una voluntat sempre insondable, indeterminada. I allò específicament relatiu a l’objecte és la seua determinació.

En els processos d’acció social dels agents socials, individuals i col·lectius, confluixen allò subjectiu i allò objectiu. En els cursos d’acció de qualsevol hi ha elements determinats, que no són triats, però també hi ha espais per a l’elecció, per la llibertat, per la improvisació. Sempre. Una altra cosa és que estem disposats, o pugam, assumir el preu que té l’exercici de la llibertat: ja sabeu que ens van expulsar del Paradís per exercir-lo, i hui encara hi ha gent a qui li costa la vida. Sí. El problema és que les determinacions objectives fan que l’exercici de la llibertat tinga preus desiguals per a segons qui: hi ha persones o col·lectius que han de pagar un preu molt alt, mentre que a d’altres els resulta quasi de franc. Sí, la llibertat no té el mateix preu per a tothom. Així trobem que, pel que siga, perquè el preu és massa alt o perquè no forcem la nostra voluntat, potser una immensa majoria de persones passen un vida d’objecte total, sense exercir de subjecte quasi mai, deixant-nos portar pels objectes o subjectes que ens envolten.

Parar atenció als subjectes implica indeterminacions, incertesa: la voluntat dels subjectes mai no està predeterminada, i si ho està, de determinada, és que no és voluntat. Al subjecte l’has d’escoltar per intuir la seua voluntat: hi pots estar d’acord o en desacord. És difícil estar d’acord o en desacord amb un objecte, als objectes els usem i punt. Un món de subjectes és un món més indeterminat, més insegur, més incert. Un món més compromés. Moltes persones hi tenen por. Hi tenen por i criden, en comptes de parlar.

I és molt evident la transcendència que tot açò té per la comprensió dels fenòmens nacionals. La tutoria acabava amb un seguit de preguntes: ¿és el País Basc, com a col·lectiu de persones, un subjecte per a Espanya? ¿O un objecte? I, si el País Basc no fora un subjecte per a Espanya, en raó de la reciprocitat, ¿per què hauria de tractar el País Basc a Espanya com a subjecte? I, si el País Basc fora un subjecte per a Espanya, ¿com és que hi ha molts bascos i basques que pensen que no?... I el País Valencià?

dijous, 11 de gener del 2007

Les immoralitats del PP

A Padova, els Tours Operators solen dur els turistes a la Basílica de Sant Antoni, lloc de peregrinació com la majoria dels que diuen tindre relíquies de sants. Fora dels circuïts massius, però a uns 500 metres de la Basílica, s'hi troba una joia: la Capella dels Scrovegni. Una capella menuda recoberta d'uns deliciosos frescos de Giotto di Bondone que conten la història de la Mare de Déu. També s'hi troben, però, unes al·legories dedicades a virtuts i a vicis. La il·lustració d'este enviament és la visió de Giotto sobre la infidelitat. La trobe magnífica: lligada pel coll.

I és que quan feia la categorització de posicions nacionals possibles al País Valencià i Catalunya per la tesi doctoral, trobava una categoria teòrica (possible) que vaig batejar com a Unione Infidelis (unionistes espanyols infidels a Espanya). Una categoria que, malgrat la seua possibilitat teòrica, a la pràctica (empíricament), no era capaç d'atreure una població estadísticament significativa. I és que, vaig pensar aleshores, no és possible que siga un atractor a la vida real, ja que es tracta d'una posició immoral; i la immoralitat, quan és explicitada, és impossible d'acceptar per una gran part de les persones humanes.

Estos dies, però, el conseller González Pons ha donat vida a eixa posició nacional: Unione Infidelis. Se n'han fet ressó el blog de Xavi López i el de El Fartet.

I és que els dirigents del PP mantenen un raó pràctica immoral. Si més no, una raó pràctica pre-kantiana. Per a ells, sembla que no ha arribat la Il·lustració. No sé si tan sols els arriba per una moral escolàstica, dogmàtica, contra la qual escrivia Immanuel Kant. I no només per casos com el de Fabra o tants altres, lligats als diners.

Deia Kant a la Crítica de la Raó Pràctica: "no és el concepte de bé com a objecte el que determina i fa possible la llei moral, sinó al revés, la llei moral la que determina i fa possible el concepte de bé, en quant aquest mereix absolutament eixe nom"; i també: "Si el concepte de bé no es derivat d'una llei pràctica que el precedisca, sinó que pel contrari ha de servir de fonament a esta llei, aleshores només pot ser el concepte d'alguna cosa que, si existeix, promet plaer, i així determina la causalitat del subjecte per a la producció d'eixa cosa, és a dir, la facultat de desitjar". Si fóra així, només allò útil per a ú seria moral, per a Kant, però, la llei fonamental de la raó pura pràctica és: "Fes de tal manera que la màxima de la teua voluntat puga valdre sempre, al mateix temps, com a principi d'una legislació universal". I això no sempre s'adiu amb el principi d'utilitat personal, que de manera tan magistral mou, causa per tant, els dirigents del PP.

Aquells que declarem que no volem ser espanyols, i actuem en conseqüència (els malanomenats nacionalistes en contraposició als malanomenats nonacionalistes), no actuem de manera immoral, sinó tot el contrari, no enganyem ningú: diem a les clares que no volem Espanya, que no n'estem d'enamorats i, per tant, no li som infidels si ens enamorem i som fidels al País Valencia, a Catalunya, el País Basc, Galícia o el que siga.

Els immorals són aquells que s'omplen la boca d'amor a Espanya, que els sents cada dia i només els falta de dir "España soy yo", com el Rei Sol (el que dic, pre-il·lustrats), després, però, no els tremola la mà per enganyar les institucions que construixen la seua amada, per mentir a la seua estimada, per fer-li el salt i anar directament a Europa...

Però, ¿que espereu dels dirigents d'un partit que tenen com a referents a Acebes i a Zaplana? Immoralitats, no?





dissabte, 6 de gener del 2007

Benvinguts al País Valencià


Des de l’1 de gener de 2007, al País Valencià, hi ha dos col·lectius amb nous drets de ciutadania. Romania i Bulgària ja formen part de la Unió Europea (UE). Ja eren entre nosaltres, romanesos i búlgars, i donar-los la benvinguda podria semblar fora de lloc. Tanmateix, la nova situació política els dota de drets de ciutadania que no tenien, i per això cal felicitar-los.

Conec alguns romanesos, no molts la veritat; però, a casa, hem intentat ajudar-los en allò que hem pogut (aconseguir papers, homologar titulacions...). Ara, una vegada a la UE, han guanyat en autonomia ciutadana i això, per a mi, és una gran notícia: no només es beneficien ells, sinó també nosaltres, els drets s'acompanyen d'obligacions. Una societat amb capacitat per dotar de llibertats els seus membres és una societat enriquidora. Això sí, ha de tindre previsió, i establir el canals adients d’integració.

En un enviament de maig, Cal revisar moltes coses, comentava els canvis socials que experimenta el País Valencià. I destacava la importància del component demogràfic, del creixement de la població que viu entre nosaltres i que ha nascut fora del País Valencià. Un creixement que, en els darrers anys, els del segle XXI, es concentra en la població nascuda fora d’Espanya.

Les dades més recents disponibles són les del Padró a l’1 de gener de 2006, o siga fa un any. Aleshores, la població
més nombrosa amb nacionalitat no espanyola al País Valencià, després de la britànica (amb 105.715 residents), era la romanesa (amb 72.855 residents). Per davant, a molta distància, de l’equatoriana (amb 51.919 residents) i la marroquina (amb 50.453 residents). La búlgara, no gaire lluny de posició, ocupava el 7é lloc, amb 21.272 residents.

A diferència de la població de nacionalitat britànica, alemanya o holandesa, que viuen pràcticament tots a la circumscripció d’Alacant, quasi la mitat de tota la població de nacionalitat romanesa que viu al País Valencià ho fa a la circumscripció de Castelló (34.035 residents romanesos). La població búlgara, però, es repartix entre Alacant i València.

A les eleccions de maig de 2007, als residents de la Unió Europea que ja tenien dret a vot municipal al País Valencià, hi ha que afegir quasi 100.000 residents més que cal tindre en compte en les seues demandes ciutadanes.

La societat valenciana canvia a la carrera, i no val tancar els ulls, fer com si no hi foren o tractar-los malament: ja són ciutadans valencians, també.