diumenge, 30 d’abril del 2006

Cultura i Societat: Política

El tractament de les relacions entre el poder i la llibertat és un dels que més apassionen, tot i ser d'una gran complexitat, i més quan et mous d'allò macrosociològic a allò microsociològic, i viceversa.

Tal com diu l'Enric, al seu comentari al meu darrer enviament, no hi ha només violència física, també la hi ha de simbòlica. Una violència simbòlica que no és només l'insult explícit, sinó també, i sobretot, l'ocultació d'alternatives, l'ocultació de possibilitats, el que significa en definitiva la negació d'identitats. I dic 'sobretot', perquè de l'insult explícit et pots defensar, però de la negació, que implica l'ocultació, la defensa és més difícil. Descobrir que sempre t'han ocultat, que tan negat, és més difícil que adonar-te'n que t'han afirmat en negatiu (insultat). N'hi ha, però, una qüestió que ha de quedar clara: mentre la violència física sempre porta implícita la violència simbòlica, la violència simbòlica no sempre necessita de la física.

També estic d'acord amb l'Ignasi. De fet, una aproximació que incloga totes les formes de poder possibles és una aproximació més útil, quan no tens al teu abast les formes pròpies de, per exemple, un estat, com és el nostre cas. I en eixe sentit, reconéixer quines són les altres possibilitats et pot permetre d'accedir al conjunt. Ambtot, jo pense que és important poder distingir entre l'exercici de l'autoritat i el de la persuasió, per exemple, o entre la força i l'autoritat. Tot i que a la vida real podem trobar-les ben combinades i difícils de distingir: com diu l'Ignasi, les posicions i intencions de l'emissor i del receptor són rellevants, i són les que distinguixen unes formes de poder d'altres.

Com diria Foucault, el sistema cultural, al capdavall, és una mena d'estructura compensatòria de la desigualtat material sorgida amb l'organització social (socioeconòmica), i com a tal forma part, al mateix nivell que l'estructura social, de l'estructura completa del poder, que és social i cultural a l'hora. És a la cultura on trobem les explicacions, arguments, raons o tradicions, que justifiquen, legitimen, determinat ordre social. I també és a l'estructura cultural on trobem els processos de construcció de les identitats, fonamentats sobre les posicions ocupades a l'estructura social. Així doncs, de la combinació d'estructura social i cultural obtenim els elements de qualsevol discurs o proposta política, des de la més abstracta (grans propostes ideològiques: socialisme, liberalisme...) a la més concreta (la redacció d'una llei sobre el lloguer de vivendes, per exemple).

Hem d'assumir que la conflictivitat social no acabarà mai, mai. I les utopies que auguren la futura arribada d'un món absent de conflictes són totes elles mesiàniques i tenen, per tant, cert caràcter opiaci. Canvien les formes i els continguts, però el fet de viure tots junts, individus com a subjectes amb voluntat pròpia junt a d'altres subjectes que tenen altres voluntats, i conformant grups, fa indissoluble el conflicte de voluntats. Sintèticament les qüestions a resoldre sempre són relatives, primer, a quins són els subjectes, que no és altra cosa que reconéixer qui té la capacitat d'emetre una voluntat (i, per tant, la possibilitat de generar un conflicte) i, segon, com es resolen les voluntats contraposades. Però sempre hi són, i sempre hi seran.

Repetiré, per acabar, un argument que he comentat amb dos amics, en relació a estes qüestions. Ens hem fartat de sentir que una proposta política com la nacionalista, que implica, en últim extrem, que a cada nació li corresponga un estat (entés com a entitat col·lectiva territorial autodeterminada), no és pràctica, no es pot dur a terme per una impossibilitat pràctica. Ara n'hi ha al voltant d'uns 200 estats a tot el món i podríem quantificar al voltant d'uns 5.000 els col·lectius que es reclamen com a nacions. Si ja és complicat l'equilibri i la gestió d'un món amb 200 estats, imagineu com seria amb 5.000 estats. Però si substituïu 'estat' per 'subjecte', la frase perd capacitat persuasiva. Amb eixe argument no haguérem superat mai l'estadi de la democràcia censitària: si amb 200 propietaris no ens aclarim, com ens aclarirem si afegim els 5.000 treballadors; i de les dones, ni parlar-ne, què? En Sobre la pau perpètua, Immanuel Kant ja ens ho explicava: això del respecte a les nacions és una condició necessària, encara que no suficient, per a la pau.

dilluns, 17 d’abril del 2006

La violència

Hui és dilluns de Pasqua, i plou prou. A més a més, m'he passat la nit pràcticament despert per culpa d'alguna cosa que passava al meu estòmac i que produïa dolor al meu cap. Permeteu-me, però, que reflexione una mica sobre els comentaris que es feren al voltant de la democràcia i les subjectivitats, i que ho lligue, també, amb els conceptes de llibertat positiva i llibertat negativa, tal com em demanava privadament un dels amics que em lligen. I ho faig perquè no estic d'acord amb la legitimitat de l'ús de la violència per part d'ETA (tot i que puga estar-ho amb els objectius que perseguix), ni en l'acusació generalitzada als estats democràtics de fer ús de la violència, sense cap mena de distinció respecte de l'ús de la violència que fan els estats totalitaris. I sóc conscient que parle de coses molt delicades i, per tant, demane que no es traguen conclusions sobre el que jo pense que no estiguen directament expresades. Parlem sobre l'ús de la violència.

Una de les formes que pren el poder és la força. A més a més, podríem distinguir també, segons quina mena de recursos es posen en moviment i la consideració i efecte que exercixen sobre els altres (subjectes), la manipulació, l'autoritat i la persuasió, com a d'altres formes que pren el poder.

La força, a més a més, pot ser emprada en forma física o en forma psíquica. I a la seua vegada, la força física potser aplicada de forma violenta i de forma no-violenta. De totes estes formes de poder relacionades amb la força, la força física violenta és la que menys reconeix l'existència de l'altre com a subjecte, és la que més convertix l'altre en un objecte de la pròpia voluntat, de la del agressor, vull dir. Si algú assessina un altre, o el priva violentament de llibertat, estarem d'acord en què eixe algú ha de ser perseguit per tal de garantir la convivència en pau. Però al mateix temps, eixa persecució de l'assassí o segrestador és una aplicació col·lectiva de la força física violenta. Aleshores què, totes les aplicacions del poder com a força física violenta són iguals?

L'aplicació del poder en forma de força psíquica (el maltracte psicològic, per exemple) implica, com a mínim, el reconeixement de la capacitat humana dels destinataris d'entendre i respondre a missatges simbòlics; és a dir, per baix que siga, hi ha un reconeixement de l'altre com a subjecte. Tot i ser un comportament condemnable, no té les mateixes implicacions per al destinatari insultar-lo que apallisar-lo.

L'aplicació del poder en forma de força física no-violenta (com ara en una sentada que impedeix el pas per una carretera) és una restricció molt limitada de la voluntat dels altres. De fet, conserva el caràcter de subjectes dels altres per a tota la resta d'activitats diferents a les de passar per eixa carretera. En eixa mena d'accions normalment s'usa el propi cos com a objecte, i no s'actua directament sobre el cos dels altres. És, per tant, una mena d'ús del poder en forma de força física que no atempta contra la subjectivitat dels altres.

Finalment, pel que fa a l'aplicació del poder en forma de força física violenta, privació violenta de voluntat, l'altre deixa de ser subjecte per convertir-se en objecte. És la negació absoluta de l'altre. En eixe sentit, tampoc és el mateix usar la força física violenta que amenaçar amb usar-la. L'amenaça és una forma de violència psíquica, amb les implicacions de reconeixement de la subjectivitat del destinatari que hem assenyalat.

En tots els casos d'ús de la força (física o psíquica, violenta o no-violenta), l'altre es percebut com a il·legítim, com un subjecte que no pot existir, si més no tal com ho fa en eixe moment. I d'això se'n deriva la seua conversió, més o menys radical, en objecte. Per tant, en un sistema polític democràtic, per al qual els subjectes són rellevants, les regulacions sobre l'ús de la força han de ser molt clares en defensa dels subjectes.

Les actuacions d'ETA en temps de Franco i les actuacions d'ETA en democràcia no són comparables. Per molt repressor que perceba un nacionalista basc el sistema polític espanyol, el reconeixement que fan hui les institucions polítiques dels subjectes polítics no és comparable a la que feien les institucions franquistes. La força, física o psíquica, que apliquen les institucions democràtiques no és el mateix que aplicaven les institucions franquistes; i, per tant, la resposta a eixe poder, si és que es vol respondre, ha de ser l'aplicació d'una altra forma de poder també per part dels qui no hi estan d'acord.

No m'agrada, no m'agrada gens, és més actuaré en la mesura de les meues possibilitats per evitar-ho, que la constitució diga que l'exércit espanyol és el garant de la unitat d'Espanya. Però això és una amenaça d'usar l'exércit, no l'ús de l'exércit. I, per tant, no puc respondre amb l'ús del 'meu' exércit. Si algú m'amenaça que em pega una hòstia (perdoneu) i jo, com a resposta,
li pegue una hòstia: he aconseguit que l'altre em pegue una hóstia. L'Estat amenaça amb l'ús de la força, ETA pega una hòstia a algú, l'Estat li pega una hòstia a ETA,... ETA matant i l'espanyolisme més recalcitrant es retroalimentaven: acció-repressió-acció-repressió-acció... No era una resposta massa intel·ligent, la d'ETA.

I tot això té a vore amb la distinció que feia Isaiah Berlin entre llibertat positiva i llibertat negativa. Recordem: la positiva és la llibertat basada en l'autodomini, la negativa és la basada en l'absència d'interferència. El primer cas presupossa l'existència d'un 'jo' que controla, d'un 'jo' calculador. És, per tant, una llibertat basada en la raó. Però en termes col·lectius, qui té la raó? És una concepció de la llibertat molt susceptible de justificar la coacció (l'ús de la força) en nom d'alguna finalitat raonable (raonable per a algú, és clar), una finalitat que una part, o la majoria, de la societat no és capaç de captar (falsa consciència li diuen?). Una finalitat raonable que es pot convertir en l'únic valor a defensar i porte a ignorar la voluntat dels altres amb l'objectiu d'afavorir la 'veritable' consciència racional. La llibertat negativa no partix d'eixe supòssit, sinó del supòssit segons el qual cadascú té la seua pròpia raó, els seus objectius, la seua voluntat: cada ú és un subjecte; i qualsevol interferència que hi haja és una limitació de la llibertat de l'individu. Això, però, obre un espai per a la guerra desigual de tots contra tots, en l'execució de la voluntat de cada un. Berlin explica també per què això no pot ser, però entén que qualsevol interferència és una limitació de la llibertat, per molt que es faça en nom d'altres valors com ara la justícia o la igualtat. Petitt, però, considera que això és una altra forma de llibertat: la republicana.

Ara ja no plou. Me'n vaig i espere que hàgeu passat unes bones festes.

dilluns, 10 d’abril del 2006

La República

Estos dies que s'aveïnen ho seran de celebracions del 75é aniversari de la República. La que va ser la IIª República. Espanyola, clar. Una curta experiència democràtica que va començar entre el 12 i el 14 d'abril de 1931, i que va acabar amb el Colp d'Estat del 18 de juliol de 1936. Un colp que, en fracassar, va provocar una Guerra Civil de quasi tres anys de duració, que, aleshores sí, van guanyar els colpistes.

Podria afegir-me als merescuts comentaris laudatoris d'aquell intent polític. Una experiència que es va desenvolupar enmig d'un dels períodes polítics més convulsos de la història d'Europa. I podria fer-ho perquè pense que els avanços aconseguits
en tan curt període de temps (poc més de cinc anys), pel que fa a qüestions relatives a les llibertats individuals i col·lectives, mereixen un reconeixement col·lectiu, institucional, a tot arreu. I, per tant, considere que les celebracions que recorden la IIª República són justes i necessàries.

Dit això, però, el recordatari d'estes dates em suggerix un comentari que vaja més enllà de la laudatio; un comentari que ens puga servir de reflexió. Un comentari que vaja una mica més enllà de l'espanyolitat de la mitologia generada al voltant d'aquella república, o més enllà de la confusió de la lluita antifeixista amb la lluita per les llibertats (que no sempre van de la mà). És ben cert que l'actual parament institucional reconeix amb major amplitud les llibertats col·lectives nacionalitàries al si de l'Estat espanyol, que no el de la IIª República; i també ho és que la lluita contra el feixisme, durant la guerra, es va vore tacat per alguns esdeveniments plens de totalitarisme. Ambtot, va ser una experiència que prometia, en un dels contextos més negres de la història europea.

M'interessa, però, no tant la república com a sistema de govern, com en un sentit de cultura política. Un sentit que ens ajuda a entendre el que ha passat durant els darrers mesos a França: el sentit de responsabilitat per la cosa pública, de compromís, que la ciutadania fa valdre davant els poders públics i privats. Una cultura repúblicana molt present a França (per exemple) i molt absent a Espanya (per exemple). Una cultura republicana per a la qual el sistema de govern, republicà o monàrquic, és indiferent, sempre que siga democràtic.

La base o fonament d'eixa cultura republicana s'hi troba en una determinada concepció de la llibertat. Una llibertat que, en termes col·lectius, es distancia de la llibertat liberal, però també de la llibertat socialista (segons com, populista o paternalista). La primera distinció entre estes diverses formes de llibertat li la devem a Isaiah Berlin, quan distinguix entre llibertat positiva i llibertat negativa. La primera, la llibertat positiva, fa referència a la capacitat d'autodomini; la segona, la llibertat negativa, fa referència a l'absència d'interferències. Segons Berlin, la primera ens porta cap un model polític totalitari, mentre que la segona aporta les condicions necessàries per a què es done un model polític liberal. Entre ambdues, però, podria encabir-se un tercer concepte de llibertat, que té les seues arrels en la tradició política fundada per Maquiavel, més relacional, més realista per tant. Es tracta de la llibertat concebuda com absència de dominació: no com autodomini, ni tampoc com absència d'interferències, sinó com absència de dominació. Eixa és la llibertat que Philip Pettit reivindica com a llibertat republicana: una llibertat que en alguns casos pot equiparar-se a la del liberalisme d'esquerra. Es tracta d'un concepte de llibertat que defuig la no-interferència, ja que això implica un domini del més fort (dominium), però també defuig el dirigisme col·lectiu, ja que això implica l'imperi de l'estat (imperium); és a dir, fuig a l'hora del dominium i de l'imperium. Una llibertat que recorda que hi ha desigualtats de caire estructural per les quals els individus (o grups) no han de pagar, però també que hi ha diferències individuals o grupals que no es poden homogeneitzar.

La republicana és una cultura política que, tot i reconéixer el drets, es fonamenta en les responsabilitats: en el pensament liberal prevalen els drets individuals, en el pensament socialista o comunitarista els drets col·lectius; en el pensament república, a banda dels drets d'un tipus o altre, allò rellevant són les responsabilitats.

L'experiència política espanyola és poc republicana. Els ciutadans i ciutadanes espanyols estem acostumats a formes de govern poc liberals (iliberals), les experiències democràtiques són escasses, i quan les hem tingudes han estan més bé atorgades des de dalt que no guanyades des de baix (potser la IIª República seria l'excepció, i per això el meu respecte). Els sistemes polítics espanyols han estat molt paternalistes. Així les coses, els drets sempre són percebuts com una mena de gràcia atorgada pels que manen, no com alguna cosa guanyada amb el treball col·lectiu dels ciutadans: els drets no són responsabilitat nostra, sinó dels governants. Als francessos i francesses, amb una cultura política construïda a colps de participació ciutadana (en votacions o en mobilitzacions), els passa un mica a l'inrevés: són conscients que els drets que tenen se'ls han guanyat amb el seu treball polític i, per tant, en són responsables directes del seu manteniment.

Eixa és la república que m'interessa: no tant la d'un president de la República com la d'una ciutadania responsable de la cosa pública, la d'una ciutadania que s'allunye del dominium i de l'imperium.

No sé si en la cel·lebració dels 75 anys de la IIª República espanyola estes reflexions són oportunes, però a mi m'apetia fer-les.

dilluns, 3 d’abril del 2006

Les subjectivitats, la democràcia i les darreres setmanes

Entessos. Això de la identitat, tal i com ho vaig enfocar el darrer enviament, resulta massa filosòfic. Potser. Tot i que és important saber de quin plantejament partim, per entendre'ns. I l'essencialització de la identitat, el seu enfocament ontològic, ens portaria a una impossibilitat de negociació.

Hui podem fer un parèntesi en les qüestions teòriques, per atendre alguns aspectes de la vida quotidiana que han ocorregut les darreres setmanes i que, des del meu punt de mira, són extremadament rellevants en el camí cap una societat més democràtica, i que tenen molt a vore amb el meu darrer enviament, tan filosòfic com sembla. Els esdeveniments els concretaré en quatre, tot i que dos d'ells pertanyen a la mateixa categoria la seua distinció ens ajudarà a vore les diferències.

En primer lloc, vull destacar la declaració d'alto el foc permanent declarat de forma unilateral per ETA. Bo, això d'unilateral és un eufemisme, ja que les accions socials sempre es fan en resposta a l'acció d'altre, i el govern d'Espanya ja havia iniciat una línia d'accions polítiques molt diferent a la seguida durant el període Aznar. En qualsevol cas, és una magnífica notícia que un grup deixe de perseguir els seus objectius polítics per mitjà de l'ús de la violència física. La definició de democràcia que més circula, la més banal, és aquella que la relaciona amb el 'govern de la majoria'. Des del meu punt de vista, la democràcia és un sistema polític en el que predomina el respecte al 'subjecte', és a dir, el respecte a la voluntat, a la llibertat de les identitats. Un respecte a la subjectivitat que comença pel reconeixement dels drets individuals, que no és altra cosa que reconéixer que els altres poden tindre, i de fet tenen, una voluntat, una subjectivitat diferent a la teua. És per això que l'agressió física no hi té cabuda: l'agressió física només es pot donar quan considerem l'altre com si fóra un objecte, i no assumim la seua subjectivitat, la seua voluntat. Així doncs, el que ETA abandone la lluita armada significa que comença a considerar als qui pensen diferent com a subjectes, i dirigix les seues reivindicacions polítiques (que no han canviat, que jo sàpia: independència d'Euskalherria) per camins democràtics, és a dir, per camins que reconeixen la subjectivitat dels altres, la llibertat dels altres. Un camí que, segurament, no ha pogut començar fins que han reconegut la pròpia subjectivitat, és a dir, la pròpia arbitrarietat. La democràcia és una regulació política de les relacions entre subjectes, per a la qual cosa és necessari el reconeixement de les subjectivitats pròpies i alienes, el reconeixement de les llibertats pròpies i alienes, de les arbitrarietats pròpies i alienes. Així, la decisió d'ETA és indubtablement un guany per a la democràcia.

En segon lloc, i íntimament relacionat amb l'anterior, tot i que en un sentit totalment diferent a la pretesa relació que estableix el PP, l'aprovació dels Estatuts de Catalunya i del País Valencià. Dues mostres més de com funciona la democràcia. Dues mostres, però, ben diferents. Efectivament, seguint amb l'argumentació anterior, el reconeixement d'una voluntat col·lectiva és el reconeixement d'una identitat col·lectiva i, per tant, d'una llibertat, d'una subjectivitat col·lectiva. L'estat modern, màxima expressió de la subjectivitat col·lectiva, ha estat històricament reticent a reconéixer subjectivitats col·lectives que no foren coincidents amb les seues fronteres. Val que hi ha un moviment de treballadors, i es dicta un Estatut dels Treballadors, però de treballadors espanyols; i l'autonomia dels treballadors, i també la dels empresaris, per negociar les condicions de les relacions laborals es limita a negociar-les dins el marc de l'estat modern, de la màxima subjectivitat. Un plantejament molt coincident amb els treballs de Hegel, que considerava l'Estat com l'expressió de l'Esperit Absolut. El Parlament de Catalunya es dirigix al Parlament del Regne d'Espanya amb una voluntat pròpia, amb una pròpia subjectivitat; una subjectivitat catalana que volen equiparar a la subjectivitat espanyola. I el fet d'actuar així fa que s'acomplisca el principi de performativitat: actuar com a subjectes, amb voluntat pròpia, amb llibertat, ens converteix en subjectes. Després han negociat, i ho han fet des d'eixa premisa: s'ha produït una negociació entre les forces del Parlament de Catalunya i les forces del Parlament del Regne d'Espanya. L'objectiu s'ha acomplit; més encara quan s'han aconseguit, s'han objectivat legalment, fites d'autogovern, de llibertat, de subjectivitat, que el poble català mai no havia tingut al si de l'estat modern espanyol. Catalunya és percebuda com una col·lectivitat amb voluntat pròpia, com una subjectivitat, com una entitat lliure que exercix la seua llibertat d'una determinada manera en pactar el seu Estatut amb Espanya.

El cas valencià és ben distint. De bon principi, la proposta comença amb la negació de la pròpia subjectivitat, la negació de la pròpia voluntat, per atorgar-li-la a l'estat. En el procés de l'Estatut valencià ha estat clar, des del principi, que la subjectivitat és la d'Espanya, que la voluntat lliure és l'espanyola, no la valenciana. Un procés que no reconeix la pròpia llibertat més que emmarcada dins de la llibertat d'Espanya. Les referències constants a la Constitució Espanyola ja indiquen que els representants del poble valencià (PP-PSOE) no consideren el País Valencià com a subjecte polític, sinó com un objecte que forma part orgànica del subjecte espanyol. Per tant, el poble valencià no té voluntat pròpia, i l'Estatut aprovat (tan cofois com estan el PSOE i el PP) així ho reflexa. Estan contents perquè el País Valencià no és un subjecte polític, no té voluntat pròpia. La prova, encara que siga parcial, del que dic la trobem en el fet que el poble català acceptarà, o no, el seu nou Estatut per referendum, i el País Valencià, no. La bona notícia per la democràcia és l'aprovació de l'Estatut de Catalunya. La de l'Estatut de la Comunitat Valenciana no introdueix cap canvi rellevant, cap avanç significatiu, en l'estructura democràtica d'Espanya.

I, finalment, en tercer lloc, també és una bona notícia per la democràcia, l'empressonament dels dirigents de l'ajuntament de Marbella pels delictes comesos en la seua gestió. Hi ha qui pensa que la independència del poder judicial significa que els jutges no poden actuar políticament, com si el poder judicial no fóra un dels components constitutius de qualsevol sistema polític. No és que puguen actuar el jutges políticament, és que ho han de fer. És la base de qualsevol sistema democràtic, de qualsevol estat que es definisca com a 'estat de dret'. És una garantia per evitar les arbitrarietats injustes. Sabem que el poder polític, en tant que expressió d'una voluntat, ha de ser lliure, ha de poder desenvolupar els seus projectes. Però també sabem que l'estat modern es caracteritza per una limitació d'eixos poders, per tal d'evitar les arbitrarietats unilaterals. L'Estat espanyol funcionava com un estat absolut, regit per l'arbitrarietat del dictador, en el que els ciutadans no estaven mai prou segurs de no ser atacats per l'estat, pel dictador, ja que la llei era la seua voluntat, la del dictador dic. Amb un sistema democràtic, la voluntat de l'executiu és limitada per la voluntat del legislatiu i per la voluntat del judicial, de manera que es garantisca l'estabilitat normativa i la igualtat davant la llei. La llei afecta tothom, també al govern, al parlament i als jutges. I és la confluència d'eixes voluntats, la confluència de diverses arbitrarietats, la que funciona com a mecanisme de control per tal que no prevalga unilateralment la de ningú. L'actuació del fiscal en el cas de Marbella n'és un bon exemple, i una bona notícia per la democràcia. El que em rebel·la és que la fiscalia no actue d'ofici amb major freqüència. Algu pot pensar que això és judicialitzar la política, però, i perdoneu, quina estupidesa!! La judicatura no està per controlar només el comportament dels ciutadans i ciutadanes en l'àmbit d'allò privat, està també per controlar el comportament dels responsables públics, per vetllar en termes legals per la 'res publica'. I quan hi ha més que indicis sobre el comportament il·legal d'algun càrrec públic, no s'hauria d'esperar a l'actuació de part, la fiscalia hauria d'actuar d'ofici. Fa anys que la Sindicatura de Comptes assenyalava l'existència d'irregularitats econòmiques en l'ajuntament de Marbella: Gil, el nòvio de la Pantoja (no sé com li diuen, ella almenys canta el canta molt bé)... No devia d'haver actuat abans? La inhibició transmet una imatge d'impunitat que degrada la política, que devalua la democràcia. O és que al País Valencià no en sabem, d'això? Què passa amb Fabra? I amb l'alcalde d'Oriola? I amb Terra Mítica? I amb Julio Iglesias?...I amb altres situacions en què els ciutadans, com a subjectes polítics, es veuen desemparats davant les arbitrarietats, les voluntats, de determinats personatges o grups.

Els avanços en el reconeixement de subjectes polítics són avanços en la democràcia. La convivència de subjectivitats, de voluntats, d'arbitrarietats, és el nucli dur de la democràcia, i si fem avançar eixa convivència de subjectivitats, ampliem el nucli dur democràtic. I el creixement d'eixe nucli dur de la democràcia significa un guany en la solidesa democràtica, una garantia en la seua continuïtat. La limitació de representació continguda a l'Estatut valencià, per exemple, és una limitació al reconeixement de subjectes polítics (menys veus representades, significa menys subjectes polítics i, per tant, només es legitimen algunes arbitrarietats: les de les majories, i posen en perill el respecte a les minories). Una limitació al creixement del nucli dur de la democràcia que debilita la pròpia democràcia.