diumenge, 14 de maig de 2006

Cal revissar moltes coses

Diu l'Alberto Melucci a 'Vivencia y convivencia' (Ed. Trotta) que "només una societat capaç de garantir espais públic oberts, on el consens no anul·le la formació del sentit i on diferents veus puguen trobar audiència, pot fer front al risc" de control total derivat d'una democràcia reduïda a la regla de la majoria i a les tècniques del govern. La democràcia en una societat complexa és medix per la capacitat de fer palessos els conflictes, de fer-los visibles i col·lectius i de fer emergir d'esta forma la definició de nous drets.

Ens trobem en un moment de la història en què la conju
gació dels processos de globalització amb els processos d'individualització genera noves formes d'estructuració de la societat, provoca certes discontinuïtats amb períodes previs: es reduixen dràsticament les possibilitats de projectar sobre 'altres' i en 'altre lloc' les contradiccions lligades als processos que són ja completament interns, els individus són cada vegada menys entitats substancials dotades d'una essència. Els individus van descarregant-se d'eixes dimensions substancialistes i es transformen en processos vius, centrats en la utilització i la inversió continua de capacitats i de recursos. Es construixen 'identitats a la carta'.

Ara passa que, si tot canvia, si l'autoafirmació comporta la redefinició constant, aleshores la dificultat no està en com canviar, sinó en com assegurar la seua unitat i la seua continuïtat. Com defensar els propis límits i preservar les pròpies arrels socials. Podem entestar-nos amb propostes polítiques decimonòniques a l'estil de l'estat-nació, que definixen identitats tancades, substancials i essencials, o llegir correctament la realitat social que ens envolta, els fets que ocorren al nostre voltant, i ajustar la nostra acció als nous límits i horitzons que fan emergir els processos de globalització/individualització.

A poc que ens fixem en les polítiques/no-polítiques que desenvolupa el govern de la Generalitat Valenciana (no crec que em denúncien al jutjat per usar el gentilici que m'identifica, encara), vorem que ens porten pel camí equivocat, un camí que ens torna a llocs ja coneguts, a espais públics privatitzats, reduïts, monodiscursius, monòtons, tancats. I no parle només de la regla d'exclussió parlamentària del 5%, parle també de Canal 9, d'una estructura econòmica monosectorial (construcció), d'uns fluxes comunicatius monolingües (en castellà), de la censura a la cultura, i més. Els damnificats, els que queden sense veu amb la política del PP (i de vegades també amb la del PSOE), no són només els grups polítics que queden fóra del parlament: l'únic perjudicat no és el BLOC; què passa amb els moviments socials o els conflictes que són emmudits als mitjans de comunicació, o amb les empreses industrials o agrícolas que veuen com les infrastructures públiques es deterioren, amb els milers i milers de valencians i valencianes que veuen desapareixer la seua llengua de l'espai públic, o els creatius que experimenten la tissora o directament la prohibició a les seues obres. Això del 5% és només la punta d'un iceberg que amaga i emmudeix moltes veus, moltes més que les dels polítics del BLOC. Un iceberg que ha estat collant-se durant dècades.

Aquells que pensem que un altre País Valencià és possible estem cridats a introduir canvis rellevants a la política valenciana (inclosa la pròpia, la nostra): canvis qualitatius que introduisquen una discontinuïtat en la política feta fins ara pels partits polítics majoritaris. Una discontinuïtat demandada pels propis canvis que experimenta la societat. Uns canvis que hem de saber llegir. Els propers enviaments els centraré en algunes dades de caire social que trobe rellevants, m'allunyaré una mica de la conjuntura política o de l'estructura filosòfica d'alguns dels enviaments previs, per facilitar algunes dades i les reflexions que se'm venen al cap en vore-les, per situar-me en un territori intermedi entre la conjuntura i la filosofia.


Ens agradaria un País Valencià valencià (sembla mentida però la redundància és pertinent). Però el País Valencià valencià que podem construir hui no és igual que el País Valencià que haguérem pogut construir a finals del segle XIX o principis del XX, ni tan sols igual al que haguérem pogut construir a mitjans del segle XX, quan en Joan Fuster creava. S'han produït canvis estructurals molt rellevants, massa com per a obviar-los. Ja no és possible, ni desitjable, per exemple, un País Valencià homogeni, un País Valencià en el que el vincle social es fonamente en la semblança. El País Valencià possible és un que combina el vincle o solidaritat per diferència. Ja he dit que els individus van perdent eixa percepció essencialista, substancialista, de la seua identitat personal. I això té efectes sobre la construcció d'identitats col·lectives, que també van deixant de ser essències, per anar convertint-se en processos. Però, a més a més, la constitució de la societat està canviant a una velocitat vertiginosa, any rere any.

Gràfic 1
El creixement de la població valenciana es deu quasi exclusivament a l'arribada de població de fóra, no ja de població espanyola de fóra del País Valencià, com passava als seixantes i setantes del segle passat, sinó de població de fóra d'Espanya (si punxeu al Gràfic 1, s'amplia). Això és un procés que no es pot evitar des d'un govern aïllat, i menys encara si no és el govern d'un estat sobirà. Els fluxos internacionals de població seguixen pautes internacionals, globals, que només poden paliar-se amb polítiques solidàries amb els països, més amb les societats que no amb els governs, d'origen. Per tant, i a la vista del poc que evolucionen eixes polítiques internacionals, no podem esperar que això canvie de hui per demà; és a dir, eixos fluxos van a continuar.

Una alternativa és, a la vista de les polítiques del PP a la Generalitat Valenciana (insistisc), ignorar-ho, fer com si res no passara, fer ulls cecs a la presència creixent de població estrangera entre nosaltres, guetitzar-la. El que passa és que els fets són cabuts, i per molt que vullgam fer com si
res no passara, realment passa: les interaccions entre autòctons i alòctons es multipliquen exponencialment a mesura que la proporció dels segons augmenta, i això no es pot obviar. Si no tenim resposta institucionalitzada, el més probable és que la por mutua genere conflictes que deriven cap a la violència física i la xenofòbia.

Gràfic 2
Al ritme actual és pràcticament segur que a finals de 2007 la població resident al País Valencià nascuda fóra d'Espanya s'equipare en nombre a la població resident al País Valencià nascuda a la resta d'Espanya (si punxeu al Gràfic 2, s'amplia). Ara com ara ja passa que 14 de cada 100 residents són estrangers: és a dir, en un vagó de tren amb 50 passatgers, ben bé 7 poden ser estrangers. Això té implicacions culturals i econòmiques, i també polítiques. Ara com ara, 1 de cada 3 residents al País Valencià no han nascut ací. No podem emmudir-los, no podem fer com si no hi foren. Si més no perquè en són bastants, consideracions ètiques a banda.

Ens queda negociar amb ells, incloure'ls en el nostre projecte social col·lectiu, donar-los cabuda a l'espai públic, dialogar per tal que participen del nostre projecte nacional, és a dir, de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra economia, de la nostra política; i a canvi nosaltres assumir
també com a pròpies part de les seues aportacions. El País Valencià és així i si els valencians no ho fem, els adalids d'un projecte espanyol homogeneïtzador ens generaran encara més problemes dels que tenim: violència, xenofòbia, feixisme...

2 comentaris:

Enric Castelló ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Enric Castelló ha dit...

Ei Rafa,
molt bo este post. És una qüestió que em preocupa força i sobre la qual he estat pensant darrerament. Jo crec en que la construcció nacional en este nou context s'ha de fer des de dos premisses:

1. el projecte d'adscripció: és a dir, la població s'ha d'adscriure voluntàriament a un projecte social i nacional per què troba que eixe projecte és beneficiós per ell i per la col·lectivitat. Així, respectar el paisatge o tenir espais de participació són aspectes socials positius per a tots els que vivim al PV.
2. el reconeixement de la multiculturalitat i vertebració d'una 'cultura nacional' plural i democràtica: Per això, pense que calen dues coses. Per una banda, cal respectar les llengües i tradicions que s'han incorporat a la nostra societat; oferir-los espais i, encara més, incorporar a la nostra cultura: la cultura valenciana sempre ha estat un espai de barreja, hem adquirit tot el que ens han deixat cultures d'arreu del mediterrani i ara podem fer el mateix amb d'altres cultures -tot i que també s'ha de ser conscient que no és el mateix trobar espais. Però és que estem molt retardats: si no tenim ni espais per a la cultura valenciana -la nostra-, com podem obrir espais per a la caribenya, la lituana o la magribina: és que a València actualment és la cultura espanyola la que ho inunda tot. Per altra banda, i això és un tema sobre el qual pense que haurien de treballar més els partits progressistes, considere que caldria que els immigrants amb un cert arrelament comprovat tingueren dret al vot: com volem fer una cultura democràtica si no comptem amb eixos ciutadans nous dels quals parles. Com dius, cal revissar moltes coses. I és una llàstima: el model espanyol de gestió de la globalització no veig que estiga massa per la tasca (només se m'acudeix que es potencie eixe model per atacar encara més la diversitat interna a l'estat -bascos, catalans, valencians...-).

Una frase que acabe de llegir a 'Quebec. Estat i societat' d'Alain G-Gagnon (dir): "en una societat com la del Quebec, en la qual continua existint una qüestió nacional, l'adhesió a un ideal de ciutadania basat en l'obertura al pluralisme i el reconeixement de la diversitat identitària planteja dos problemes. El primer està relacionat amb el fet que l'afirmació d'una ciutadania oberta a les reivindicacions particularistes que reconeix la fragmentació de la comunitat política planteja la qüestió de la legitimitat d'un projecte nacionalista fortament vinculat a una comunitat d'història particular. El segon problema es troba en el fet que, tanmateix, aquesta obertura al pluralisme no treu la necessitat de fonamentar la legitimitat de l'actuació política en la representació d'un subjecte polític capaç de transcendir simbòlicament la competència dels particularismes quan aquests plantegen les seves exigències com a condició d'una plena realització de la ciutadanaia. Aquesta és la raó per la qual el discurs estatal sobre la revitalització de la ciutadanaia es fa ressò de l'expressió del pluralisme, al mateix temps que intenta limitar els efectes corrosius de les peticions de reconeixement pel que fa a la integraitat del vincle social tot invocant la reunió necessària a l'entorn del subjecte polític quebequès, que consagraria sobirania" (28-29).

O siga, el nacionalisme de l'estat-nació està treient molt de suc en el discurs sobre pluralisme per que això també l'ajuda a 'desgastar' el reconeixement de les identitats interiors. Es veu molt clarament: quan es parla de pluralitat cultural i globalització tothom pensa en les comunitats immigrants, no en les comunitats culturals autòctones. Les teories postcolonials, pense, han estat reinterpretades pels estats per reforçar-se internament en els seus territoris. Nosaltres, els ecologistes culturals, pense que hem de seguir lluitant contra això i demanant reconeixement de totes les cultures i llengues, també de la nostra per supost! És a dir, no és just que un colombià tinga més fàcil viure en la seua llengua a València que un de Rafelguaraf. Reconeixement per a tots... i després s'haurà d'articular una 'cultura nacional', vulgues o no... però això ja és un altre cantar que potser tractaré al meu bloc -per cert, s'ha desfermat un debat al meu bloc sobre l'estatut que t'anime a seguir-.