dimecres, 29 d’agost de 2007

Les amígdales nacionals

Quan jo era menut, era propi que, després de repetides malalties de gola, t'extirparen les amígdales faríngees. Encara com no m'extirparen les amígdales cerebrals!

No fa molt que he estat conscient de la seua existència i, pel que diuen les investigacions neurològiques, sense ella no podria descodificar les meues emocions. Per la seua acció aprenc. Sí, aprenem, ja que acompleix una tasca de consolidació dels records, per mitjà de les emocions associades. Ho trobe fascinant això de la neurociència: ja sabem que sense emocions som incapaços de prendre decisions, però a més a més, pel que sembla, sense emocions tampoc no podem aprendre.

Si no ho he entés malament, en connexió amb el còrtex orbitofrontal (que es veu que juga un paper molt important en la capacitat empàtica que tenim), és la responsable que pugam prendre decisions, tot avaluant la més diversa informació. El còrtex orbitofrontal avalua premis i càstics, inclosos els emocionals que li arriben de les amígdales; i les amígdales desencadenen (crec que per mitjà de l'hipotàlem) descàrregues hormonals (dopamina, epinefrina...) que s'associen amb els estats de benestar o d'agitació (por, felicitat...) que experimentem. En definitiva, sembla que és l'acció de les amígdales cerebrals la que desencadena els processos que ens fan sentir por, ansietat, agressivitat, excitació, relax, benestar... que ens ajuden a prendre decisions.

Vaja, vaja, amb les amígdales cerebrals (plural perquè en són dos, una a cada costat del cervell, crec)!!

Per altra banda, també resulta que les investigacions neurològiques semblen mostrar com una freqüent exposició a situacions que ens provoquen por, ansietat, agressivitat, agitació,... i tot un seguit de sensacions negatives, generades per les descàrregues hormonals, causen malalties i acurten l'esperança de vida de les persones. Mentre que la freqüent exposició a situacions que ens generen benestar, tranquilitat, relax,... i tot un seguit de sensacions positives, ajuden a un bon estat de salut i allarguen l'esperança de vida de les persones.

I direu, i què carai té a vore tot açò amb les nacions? Doncs no ho sé del cert. Però en fer-me conscient de l'existència de les meues amígdales cerebrals, del seu paper en la nostra capacitat empàtica i en la generació dels nostres estats emocionals, de la seua aportació (junt al còrtex orbitofrontal) en els nostres processos de presa de decisions,... he pensat: caram!, que la nostra nació no residirà a les nostres amígdales?

Les identitats nacionals contenen molt importants components emocionals (hi ha qui pensa que només té components emocionals; jo no, jo pense que també en té de racionals). Emocions que queden gravades a la memòria de les amígdales i, amb l'ajuda del còrtex orbitofrontal, participen en les nostres decisions (a l'hora de parlar una llengua o altra, a l'hora de comprar un producte o altre, a l'hora de votar un partit o altre, etc.). I eixes emocions gravades tenen una llarga durada en la nostra memòria.

Si t'emociones amb un poema de Ferrater o de Vicent Andrés Estellés; si et rius amb 'Plats bruts' o amb 'Autoindefinits'; si has gaudit de les emocions provocades per la companyia de persones amb qui treballaves per aconseguir junts un objectiu (polític, cultural, social...) compartit; si els teus pares, germans, avis o amics han compartit amb tu preocupacions, il·lusions... totes eixes bones emocions resten gravades gràcies a les teues amígdales i et permeten prendre decisions a favor d'elles, decisions que són a favor teu i dels que estan amb tu en eixos moments.

Però, si de forma freqüent resulta que et trobes amb persones que menystenen a Ferrater o a Vicent Andrés Estellés; que dissenyen una programació televisiva totalment oposada al que poden representar bons programes de producció pròpia; que malmeten el treball d'anys de grups de persones en els que participes; amb persones que augmenten les preocupacions i allunyen les il·lusions dels teus pares, germans, avis o amics,... Si això passa, la teua amígdala s'excitarà sovint ordenant la segregació contínua d'hormones que malmeten la teua salut, no només psíquica sinó també física, empitjorà la teua salut i s'acurtarà la teua esperança de vida. I sigues conscient o no, actuen sobre els teus estats emocionals i, per tant, sobre la teua salut: siga perquè et subordines, siga perquè et rebel·les.

Doncs, resultarà que això de la identitat nacional és més important del que sembla!

I dic jo, un poc en broma, però molt en serio: aleshores, si és evident (encara que molts no vullguen vore-ho) que no potser el mateix finançament el necessari per mantindre un sistema educatiu amb dues llengües oficials (com ara el valencià) que per mantindre un sistema educatiu amb només una llengua oficial (com ara el castellà); tampoc es necessitarà el mateix finançament sanitari per atendre una població freqüentment agredida en les seues emocions (identitàries?) que per atendre una població que no es menystinguda d'aquesta manera.

Fa anys ja em va contestar algú: «el problema de la lengua es vuestro por hablar otra, no la habléis y se acabó el problema». Ara entenc perquè li vaig contestar molt enfadat i cridant: les meues amígdales cerebrals s'havien excitat!!

3 comentaris:

Amadeu_horta ha dit...

Hola Rafa, m'alegra vore que tornes a escriure al teu blog, alguns ja pensavem q després del 27 de maig t'havies desfet a poc a poc com un glaçonet de sucre baix la pluja, jeje, m'alegre de q no siga així. Com bé dius tal volta les nacions només estiguen a les amígdales eixes del cervell, però hi ha simptomes de "l'amigdalitis" que no els sentim dins del cos, sinó que venen de fora, llavors és quan cal pensar q tal volta "la malaltia" siga alguna cosa més que això, i els bacteris no estiguen al cervell sinó que tinguen nom i cognoms i es passegen al teu voltant.

Salutacions des de INVESOP jejeje.

Ignasi Mora ha dit...

Tens raó, Rafa, la nostra situació en el planeta, el nostre desterrament interior com a valencians, la impotència i la frustració, la subordinació a què ens han condemnat (kafkianament diria jo) ens afecta en totes les facetes del nostre ésser, per descomptat també la nostra salut, mental però també física, com afecta la nostra ració de satisfacció. Perquè a voltes això del valencianisme es pren com la cultura, és a dir, com un adornament, no com una necessitat instrumental imprescindible de la nostra condició humana que impregna tot el nostre ésser.

En eixe sentit també caldria, al meu entendre, obrir el discurs. Com tampoc podem deixar de banda en cap moment el fenomen de la globalització, cada dia més transparent i sagnant doncs. Ni podem defugir la progressiva malaltia de la Terra, ser valencians és la nostra manera de ser planetaris i adquirint una més gran o una simple consciència de la nostra concreció humana, podrem arribar a una consciència global (de l'altra manera fem trampa, és a dir, una abstracció falsa).

Sens dubte, hem d'integrar tots els elements humans per a aconseguir una comprensió raonable de nosaltres mateixos. Ara bé, Rafa, ¿no et fa la impressió que estem en un "impasse" del pensament? Mentres la història continua la seua marxa, no para mai de fer camí (com alguns voldrien), la nostra visió de l'ona històrica on anem muntats quasi ni li fem cas. Hauríem d'explicar-nos i posicionar-nos davant els canvis, canvis profunds, que s'estan produint en la nostra societat i en nosaltres mateixos, sense adonar-nos-en sovint.

A voltes ens despatxem amb frases com "estem patint una crisi de valors". Però, de quins valors concrets parlem? Entre altres, per posar un exemple només, ¿no estarem referint-nos també a la banalització extrema del món, que ens afecta, i tant!?

Ignasi Mora ha dit...

¿I la banalització no es filtra en les coses del món i en les mateixes personres, i ens fa viure banalment, amb una sensació de buidor, si no d'avorriment? L'altre dia llegia una referència al moviment de l'espiritualitat sense Déu. No es tracta de recuperar Comte i la seua religió, ni de bon tros. Ara bé, no com a doctrina sinó com a visió, ¿no ens caldrà una mirada diferent a la de veure el món com una pura mercaderia i amb una filosofia del guany estricte, una filosofia puramente consumista?

Per altra part, podem acceptar el principi cristià de la igualtat, de la germanor. Però, ¿no s'ha produït un bot confusionari cap a l'igualitarisme més desficaciat? De la mateixa manera que no cal un regerenacionisme de soca-rel en la política, en la mateixa concepció de la democràcia? Com podem estar en mans d'unes elits i col·laboracionistes del bipartit espanyol, que rebutgen de ple la nostra existència col·lectiva i, per tant, personal? Un bipartit castellanòfil, per descomptat, que no em cansaré mai de dir-ho: prohibeix parlar la meua llengua en el Congrés de Madrid.

Però a partir d'ací, ja haurien d'entrar els polítics, és la seua faena. La nostra és analitzar o intentar-ho almenys fins ací. Amb dades concretes i amb un pensament agosarat, no subordinat a res ni a ningú, com a bons valencians i planetaris que som.