dilluns, 26 febrer de 2007

Preu polític


Este cap de setmana l'Arnaldo Otegui [wiki] ha declarat a La Vanguardia que «l'Estat espanyol no ha de pagar cap preu polític a ETA». També este cap de setmana es va celebrar la IV Nit de l'Escola Valenciana. La confluència d'ambdós esdeveniments m'ha dut a la memòria una conversa que vaig tindre amb el meu nebot farà uns mesos, quan la treva d'ETA encara era notícia.

El meu nebot té 10 anys i va, de sempre, a una escola en valencià. A Oliva, el valencià és ben viu al carrer, així que no sé si dir que va a una escola d'immersió: diria que va a una escola com si vivira en un país normal, però tampoc no és veritat. Mai havia parlat directament amb ell de política, tot i que els diumenges, quan dinem junts, la conversa dels adults n'és plena, de política. També és cert que, de més menut, quan em demanava que li contara històries, li contava les de la nostra mitologia més èpica: Jaume I, els almogàvers, Tirant lo Blanch, etc. La qüestió és que, amb tot, em va sorprendre, molt gratament he de confesar.

Estàvem els dos mirant el televisor. Feien les notícies. I, de sobte, mentre els periodistes parlaven de la treva d'ETA, del preu polític i tot això, va i em diu, amb tota naturalitat i disconforme: «Això vol dir que els bascos tindran això que nosaltres volem fa tant de temps abans que nosaltres?» Els pronoms i els implícits, vaig pensar. Dóna per suposat que sé de què parla. I jo que em faig el 'suec', i li dic: «Nosaltres? Que vols dir amb "nosaltres"?». I em respon: «Ai, nosaltres! Els valencians, els catalans, els mallorquins, no?». Una mica contrariat. «Clar, clar», que dic jo. I afegisc: «I què és "això que nosaltres volem fa tant de temps"?». Em mira als ulls i diu: «Això, la independència d'Espanya, no?». Quin goig! Aquell menut, que farà 11 anys en un parell de setmanes, juga al futbol, és del València CF, estudia medi i s'encara a la pantalla de l'ordinador o de la maquineta i s'ho manega com un expert, em demana pel futur del seu país!

Esta generació de xiquets i xiquetes, les que venen i vindran, la dels adolescents d'ara i de demà, eixos nanets que tan sovint posen els punts sobre les is, es mereixen un país millor, i se'l demanen des de ja. Quina responsabilitat més grossa. Per això paga la pena de treballar de valent. No podem fallar-los. Quan arriben a ser adults, han de trobar un país més possible, han de trobar tradicions i referents vius, des d'on puguen construir el país que vullguen, el que vullguen, dic. No defallim, que fa goig vore com per darrere espenten. Fallar-los sí que seria pagar un preu polític exagerat.

(Imatge agafada de La Cabota)

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Doncs jo crec que està una mica esbiaixat aquest sentiment, no? És a dir, quin és l'objecte de sobirania primari per a un valencià? O, millor dit, quin hauria de ser? Jo supose que el sentiment de pertinença al poble valencià. Després ja vindran altres projectes, legítims i desitjables si voleu, però que un nen d'onze anys parle de la sobirania de catalans, valencians i mallorquins tots plegats a mi em descoratja. Per a mi els valencians som primer i després els altres. Nosaltres som els catalans, és a dir, els catalans de Catalunya, del País Valencià i de les Illes? No m'apanya. És això anticatalanisme? Rotundament NO!

Raimon Galiana ha dit...

El comentari de l'anònim és un tema sociològic a tractar: Perquè la "progressia" valenciana educa els seus fills en l'existència dels països catalans?
És veritat que a hores d'ara no sembla que el País Valencià tinga força nacional i menys encara la tinga fora d'ell, i mai no la tindrà si no eduquem els fills en ser valencians. Haig de confessar que quan estic en una país d'Europa i viatge molt sovint, dic que sóc andorrà i si volen que forme part d'una nació que no siga València preferesc Andorra.(Fins i tot és divertit anar explicant on és Andorra i, com que és un estat, tots et miren amb respecte)

P.S. Fuster i els seus seguidors més encara, deixà en mans dels blavers un llarg patrimoni històric i cultural, des de la nació a la sarsuela. Fóra hora de recuperar-los.

Anònim ha dit...

SAVIESA INFANTIL.
Home, a banda de que el xiquet tindrà assumides eixes coses de tant sentir a Rafa, Pepa i demés família i que, per tant, per a Rafa no ha de ser tanta sorpresa (eixes ments són esponjes), al contrari que els dos anteriors missatges, no crec que estiga mal que tinga un sentit unitari de l'àmbit polític-cultural català, que és en el que s'emmarca la adscripció identitària valenciana. Fins i tot, si mirem enrere la història, la Corona d'Aragó era una mena d'estat federal (vist amb ulls de modernitat), en el qual l'antic Regne tenia una notable autonomia respecte al centre d'aleshores, Barcelona. La lluita per la independència ha de ser conjunta i després, si lliurement catalans, valencians i balears volen anar per camins diferents, perquè així ho vol el poble, doncs fantàstic.

Raimon Galiana ha dit...

A L'ANÒNIM
Quan els catalanistes adopteu una actitud raonable i conciliadora sembla que tot està molt bé i això dels Països Catalans és una meravella.
Podries dir-me quins són els instruments tradiconals de Mallorca? I d'Eivisa? Quines són les seus festes més assenyalades? Què saps de Menorca? Quines són les característiques del parlar Salat? Quants habitants tenen ses Illes? On anaven els illencs a vore el tren?
La vostra idea dels Països Catalans és la ciutat de Barcelona i, a tot estirar, la Patum de Berga, i ara eixe mal gust de les calçotades (per cert, sense romesco)
En els fons -i en la superficie- sou uns provincians.

BENICARLANDO ha dit...

Escolta, Raimon Galiana, em sembla que no cal psudoinsultar ni suposar la ignorància de ningú. Mira, la immensa majoria dels valencians, barcelonins, vinarosencs,murcians, vallisoletans... consideren que Menorca forma part de la seua nació (Espanya, per cert), i no sabrien respondre't preguntes concretes sobre costums i tradicionsde l'Illa. Tu podries passar amb èxit una prova de coneixements sobre els costums de la Mata (els Ports) o sobre què celebra la gentde Catí? Potser sí, jo no pressuposo la teua ignorància, però sens dubte molts valencianistes no. Mira, en cap nació anem tots a una veu: ni per a dir visca la mare de Déu: jo, auteu convençut i benicarlando, em sento més a prop dela Mare de Déu de la Cinta que de la Geperudeta.

I açò no vol dir res. Els Països catalans són una quimera irrealitzable, tant com la nació valenciana independent. Val la pena que ens barallem per coses irrealitzables. Jo sóc valencianista no em sento (dic "sento" i sóc valencià) català, etc. Però no em molesta que hi haja gent que es plantege la quimera d'un lligam polític hipotètic entre els pobles que compartim llengua.
La paradoxa és que este lligam crea refús en la major part de la població valenciana, i alhora beneficia la llengua: el valencià, vulgues o no,té més possibilitats de subsistir a rebuf del "català" que tot solet. És així.

Ignasi Mora ha dit...

Rafa, com que el bullit el tens en el teu blog, m'afanye a apuntar-m'hi. I m'afanye a dir-ne la primera: això del concepte nacional és una cosa carregosa, una noció elefàntica, com aquelles paraulotes tan pesants de Hegel. I, a més a més, tot allò que era nacional quan jo era menut, m'és odiós, inclús la mateixa ràdio. Per altra part, ja s'han encarregat de demonitzar la paraula, sempre que no es tracte d'un nacionalisme poderós. I jo no mataria a ningú per cap nació o pàtria pressumptament meua, mentre que tant terroristes com no terroristes matarien tants com calguera per a conservar un pam de la seua suposada pàtria.
Per tant, immersos en el segle XXI, en les circumstàncies que tenim, ¿no seria millor començar a superar el discurs de la nació, de les nacions, ací i allà? ¿Si al principi de la carrera, ja l'has perduda de bon tros, no val més intentar una travessa? A mi, per exemple, no m'interessa si en l'accident d'un avió han mort espanyols o no. En tot cas, m'interessa si ha mort alguna persona pròxima i res més. Millor dit, pot també encuriosir-me quants humans hi han mort, però en conjunt. És d'un localisme artificiós i patrioter això dels morts espanyols, a més de certament mesquí. Tot allò que no és estrictament local, ha de ser global, si fa no fa. No ens calen les nacions ni els nacionalismes, tan sols una cosa tan elemental com el respecte per les col•lectivitats unides per un distintiu cultural, com posem per cas una llengua, cosa que ací estem molt lluny d'aconseguir.

Anònim ha dit...

Doncs jo, el primer anònim, no sóc de la teua opinió Ignasi. Seria meravellós no necessitar ser nacionalista al País Valencià, però no és així. Ser valencianista no és venerar la geperudeta ni comptar els morts valencians d'un sinistre, ni molt menys, sinó una mena de crit d'auxili per aquelles coses que ens unixen i se'ns perden. La cultura valenciana en tota la seua amplitud s'extingueix gràcies a la nostra desunió, i una de les característiques més importants d'aquesta, la llengua, corre una sort parella. Entenc que el nacionalisme valencià és la ferramenta útil, perquè estem parlant d'una nació, la valenciana, sense estat que no té una organització político-administrativa que la defense com té l'espanyola. Crec que va ser Carod a qui vaig sentir dir que ell no volia ser nacionalista sinó nacional. Jo també sóc valencianista i tampoc em sent català, però que haguera sigut de Catalunya i la seua cultura sense el nacionalisme.
D'altra banda, jo no critique la idea dels PPCC, sinó la seua poca utilitat per a allò que defense. Ni veig la seua defensa racional, ni lògica ni tampoc oportuna. Primer la nació valenciana, després allò que creguem convenient, siga el que siga. I, per suposat, açò no em fa anticatalà ni antires.

Ignasi Mora ha dit...

El problema el creen ells, quan a partir d'una estúpida (millor dit, inqualificable) disputa dinàstica, se'ns imposa un sistema centralista i de subordinació a un poder castellà. El problema el tenen primer ells per tal d'uniformitzar un territori complex a imatge i semblança seua. L'obsessió nacionalista és la d'ells, la d'Espanya, que veuen enemics pertot arreu, que estan disposats a tot (morts inclosos) per mantindre el seu territori "nacional", cosa que saben que en algun moment hi poden tindre protestes, ja que la seua nació l'han muntada a expenses dels altres, d'altres territoris conquistats. Per això intenten camuflar el problema i, en compte de reconéixer que s'han fet una nació a costa de la pèrdua de sobirania d'altres, posen el crit en el cel que els volen furtar la seua nació, que els maleïts separatistes volen ni més ni menys trencar la sagrada unitat de la pàtria espanyola, perquè mentrestant s'ha convertit en sagrada o poc menys. S'obsessionen, s'obsessionen i s'obsessionen, i hem d'anar alerta perquè poden arribar a qualsevol mena de violència si senten la mínima amenaça cap al seu nacionalisme, que naturalment no és nacionalisme, és simplement Espanya i prou d'eixe color. Nosaltres no volíem molt tampoc, volíem que se'ns respectara en la nostra llengua i cultura, que fórem una mica iguals a la resta dels habitants de l'estat. Però això atempta, es veu, contra l'esperit nacional espanyol, que necessàriament ha de ser excloent, no permetre que l'altre siga i menys encara en les mateixes condicions que ell. Aleshores, què hem de fer? Intentar reconstruir una nació impossible, contra un exèrcit, un altre exèrcit mediàtic i la propaganda aclaparadora des del seu poder nacional? O començar a fer camí cap a la desaparició dels nacionalismes, un dels quals no ens permet ser ni allò mínim que demanaríem, ser un col·lectiu humà que parla una llengua i té una cultura pròpia? Eixa és la qüestió, ara sobretot que el bipartit espanyol i les seues delegacions regionals estan armant tant de soroll per un tema que no els convé solucionar de cap de les maneres, ni als uns ni als altres, perquè representa la força del Bé sobre la debilitat del Mal, Bé i Mal nacionalistes naturalment, i serien capaços d'alçar una pila de morts abans que se solucionara, bona prova d'això és que no s'ha solucionat per molts anys i panys que han passat, sempre ha estat per davant de les vides humanes el seu orgull nacionalista, la seua nació sagrada, que mereix tots els sacrificis, els humans també.

Anònim ha dit...

Partint de la base de que pense que tots els que hem escrit fins ara volem el mateix per al nostre país, crec que la diferència és estratègica, Ignasi. Al recentment aparegut número de L'Espill Salvador Cardús ens parla del llibre Nacionalisme banal i les claus del "no nacionalisme", o com el nacionalisme espanyol ha aconseguit fer-se amb la "normalitat". La societat actual està molt influenciada per les identitats col·lectives, tal volta menys que abans, i per això és complicat, per no dir impossible, bastir un discurs "no nacionalista" que no caiga en les errades del nacionalisme imperant. I em venen al cap "Ciutadans pel canvi", per exemple, o el "no nacionalista" Joan Ignasi Pla.
Per a fer front a eixe nacionalisme banal cal un nacionalisme valencià que li plante cara. Podem i devem discutir fins a quin punt eixe nacionalisme ha de quadrar en les coordenades clàssiques d'esta ideologia o l'hem de fer evolucionar fins a coordenades més raonables. Ja vaig posar al fòrum de www.valencianisme.com la definició que de nacionalisme feu J. F. Mira, que segurament dista molt de la que haguera fet Sabino Arana o Prat de la Riba al seu moment, i que deia així: "el nacionalisme (al País Valencià)... és una de les ideologies i una de les "actituds vitals" i morals que més eficaçment promouen en la societat valenciana els valors de responsabilitat col·lectiva, de civisme actiu i de defensa contra la irracionalitat, la intolerància i les posicions predemocràtiques i autoritàries. Ser nacionalista, ací, és aspirar activament a viure en un país culturalment normal, no desintegrat socialment i cohesionat com a poble, reconciliat amb ell mateix, tolerant, civil i equilibrat." Tot açò, efectivament, també pot ser defensat per una part de l'esquerra, però estratègicament, el nacionalisme valencià (i dic bé, valencià) és la ferramenta més útil de totes per a portar-ho a vènit. Entenc perfectament la bondat de la teua proposta, però crec més en la utilitat (i bondat) de la meua.

Raimon Galiana ha dit...

Ignasi diu:"Per tant inmersos en el segle XXI, en les circumstàncies que tenim. ¿No seria millor començar a superar el discurs de la nació, de les nacions, ací i allà?"

En la formació dels estats el poder identificà estat amb nació i, més encara, amb la nació al voltant de la qual es creà l'estat.( A Espanya, a França i a tot arreu)

I dic jo: Inmersos en el segle XXI, en les cincumstàncies que tenim ¿No seria millor començar a superar el discurs de l'estat, dels estats, ací i allà?

Ignasi Mora ha dit...

En qualsevol cas, tot és qüestió de noms, ús de les paraules. I com que "ells" tenen realment els altaveus, ens encaixonen on volen, la qual cosa ningú em negarà que crea un malestar en nosaltres, a vegades profund, ja que et veus impotent de poder tindre ni paregudes oportunitats de rèplica, de dir la teua, d'encetar un discurs dialèctic, sinó que t'has de resignar a encaixar tots els despropòsits, totes les falsificacions o mentides, tots el insults. Davant d'això, pense que hauríem de buscar alternatives. Perquè resulta que, amb el poder de l'estat en la mà, abraçar el nacionalisme espanyol no és ser nacionalista, és la normalitat, de la qual formaria part arribat el cas l'assassinat de qui s'hi oposara, per exemple. Perquè una persona com jo, que només pretén una miqueta d'aire per a respirar, una certa normalitat per a la seua condició de valencià, és titlat de "nacionalista" en el sentit més pejoratiu i com si fóra un assassí en potència, cosa que sí que ho seria el nacionalista camuflat de no nacionalista, arribat el cas.
I la resignació és molt cristiana, però a mi personalment no m'agrada gens. Em desagrada molt observar que els seguim el rotllo, que no volem o no ens atrevim a desembolicar la troca de les paraules, que no aprofitem les ocasions per a parlar d'una manera clara i crua, que al final tot es redueix a la santa paciència, i la paciència s'acaba el dia que menys t'ho penses. No dic res contra els posicionaments morals enfront de la desfeta del país (el país exactament està desfet com a tal), però no puc deixar de buscar eixides que no siguen les actuals, sobretot perquè al final del túnel s'entreveu una foscor encara més densa.