La determinació de l'objecte, la llibertat del subjecte

És la qüestió preferida a tota mena de classes a la Universitat, si més no a Sociologia i davant meu. Les estudiants (són immensa majoria) es revolten a les cadires, quan parlem d’estes qüestions, o d’altres associades, com ara el determinisme i el voluntarisme. Els preocupa saber si hi ha alguna cosa a fer, si les coses poden canviar, si hi ha elecció o, pel contrari, si tot està determinat, si no hi ha res a fer, si les coses no canvien mai... Els preocupa saber si hi ha alguna veritat absoluta, si podem fer afirmacions categòriques, si hi ha valors universals o, pel contrari, si tot és relatiu, si tant se val, si tot és igual, si tot val...

Al final d'este quadrimestre, em deia alguna estudiant que havia entrat a classe pensant que ho tenia tot clar, que les coses eren així i punt, que tot estava decidit i havia acabat el curs amb una immensa sensació d’indeterminació, una sensació de què tot estava obert, que res no era segur. Una altra (són quasi tot xiques) que havia acabat el curs amb la sensació que tenia molt per aprendre: que havia començat el curs pensant que sabia moltes coses, i que ara no ho tenia tan clar. I comentaris similars s’han repetit al llarg de les tutories. Coincidien totes que havien aprés molt sobre nacionalismes, al mateix temps que se’ls obria davant seu un abisme d’indeterminació. Per a mi, ha estat una bona notícia: l’obertura d’un espai de curiositat, de capacitat d’anàlisi, de saviesa, de modèstia,... de llibertat.

La pregunta estrella és, quasi sempre, això, o això altre, és objectiu o subjectiu? La resposta, quasi sempre, molt similar: objectiu és allò relatiu a l’objecte, subjectiu és allò relatiu al subjecte. Però clar, allò específicament relatiu al subjecte és la voluntat, per tant només serà subjectiu allò que està relacionat amb la voluntat: una voluntat sempre insondable, indeterminada. I allò específicament relatiu a l’objecte és la seua determinació.

En els processos d’acció social dels agents socials, individuals i col·lectius, confluixen allò subjectiu i allò objectiu. En els cursos d’acció de qualsevol hi ha elements determinats, que no són triats, però també hi ha espais per a l’elecció, per la llibertat, per la improvisació. Sempre. Una altra cosa és que estem disposats, o pugam, assumir el preu que té l’exercici de la llibertat: ja sabeu que ens van expulsar del Paradís per exercir-lo, i hui encara hi ha gent a qui li costa la vida. Sí. El problema és que les determinacions objectives fan que l’exercici de la llibertat tinga preus desiguals per a segons qui: hi ha persones o col·lectius que han de pagar un preu molt alt, mentre que a d’altres els resulta quasi de franc. Sí, la llibertat no té el mateix preu per a tothom. Així trobem que, pel que siga, perquè el preu és massa alt o perquè no forcem la nostra voluntat, potser una immensa majoria de persones passen un vida d’objecte total, sense exercir de subjecte quasi mai, deixant-nos portar pels objectes o subjectes que ens envolten.

Parar atenció als subjectes implica indeterminacions, incertesa: la voluntat dels subjectes mai no està predeterminada, i si ho està, de determinada, és que no és voluntat. Al subjecte l’has d’escoltar per intuir la seua voluntat: hi pots estar d’acord o en desacord. És difícil estar d’acord o en desacord amb un objecte, als objectes els usem i punt. Un món de subjectes és un món més indeterminat, més insegur, més incert. Un món més compromés. Moltes persones hi tenen por. Hi tenen por i criden, en comptes de parlar.

I és molt evident la transcendència que tot açò té per la comprensió dels fenòmens nacionals. La tutoria acabava amb un seguit de preguntes: ¿és el País Basc, com a col·lectiu de persones, un subjecte per a Espanya? ¿O un objecte? I, si el País Basc no fora un subjecte per a Espanya, en raó de la reciprocitat, ¿per què hauria de tractar el País Basc a Espanya com a subjecte? I, si el País Basc fora un subjecte per a Espanya, ¿com és que hi ha molts bascos i basques que pensen que no?... I el País Valencià?