Els valors, les emocions i la política

Hui m'he trobat llegint un article de Rubert de Ventós a El País i, vés per on, que va i diu: «Desde perspectivas distintas, tanto Roca [Junyent, afegisc jo, perquè fa temps que no se'n parla] como Maragall tropezaron contra este hecho tozudo, contra este meme bien injertado en el hipotálamo de los españoles y con el que Pujol nunca dejó de contar». Pel que es veu, no soc l'únic que pensa que això del nacionalisme té a vore amb les amígdales cerebrals i l'hipotàlem. També hui he afegit una entrada a Bloc pel País, un bloc que portem amb l'Ignasi Mora (vaja, que porta pràcticament ell sol: el temps no em dóna per a més). L'entrada torna a fer referència a les emocions nacionals.

I és que són extremadament importants, les emocions, en tots els aspectes de la vida individual i social: en economia (comprem o venen segons estats d'ànim; ens fiem o no ens fiem...), en cultura (la música, la pintura, la poesia...), en política (la por, la confiança...) Però, dissortadament, durant molt de temps (potser des de la Il·lustració i tot), les forces majoritàries del progrés s'han allunyat tot el que han pogut de les emocions, per considerar-les irracionals, per tel·lúriques o per recordar-nos la nostra naturalesa animal. De fet, en fer-ne referència, ets immediatament sospitós de conservadorisme o, fins i tot, de ser reaccionari: com si els sentiments o les emocions només les sentiren, i foren patrimoni, de les persones políticament conservadores.

Fa un temps, quan es parlava sobre la llei del matrimoni homosexual, en una intervenció pública que havia de fer (i aprofitant que el Xúquer passa per Carcaixent) vaig insistir en l'existència d'uns valors associats al progrés, d'unes regles i compromissos col·lectius progressistes. D'uns valors de progrés que porten lligats unes emocions i uns sentiments. Que no hem de caure en el parany del discurs fonamentalista, segons el qual ells representen la moral i els valors, i els que estem a favor de les llibertats som uns immorals sense valors. Nosaltres tenim valors que defensar, pels quals treballar i pels quals ens emocionem. Uns valors que es traduixen en propostes polítiques concretes.

Si són Rita Barberà, Francisco Camps o Eduardo Zaplana els que mouen els discursos i les polítiques associats a les emocions, les lliguen amb determinats valors. Valors que no són els meus, és cert. Però si l'oposició només fa discursos i polítiques racionals, sense lligar-los a sentiments o a emocions positius i, com a molt, es dediquen a criticar els valors dels altres (com diu George Lakoff), sense mostrar els propis, les persones humanes (racionals i emocionals, al mateix temps) no tenen on triar. I com asssenyala Edgar Morin, si és veritat que una persona només emocions, sense raons, està malalta, també ho és que està tan malalta com una persona sense emocions, només raons. I la veritat és que els Joan Lerma, Jordi Sevilla o Maria Teresa Fernández de la Vega no poden ajudar gaire perquè expressen unes molt pobres emocions lligades al País Valencià.

¿Voleu dir que no hi ha objectius i propostes polítiques, lligats a valors progressistes, que de plantejar-los i d'aconseguir-los, no generarien emocions positives i sentiments de benestar entre la població valenciana? Perdoneu, però no m'ho puc creure. Digueu-me ingenu, si voleu. Però el compromís amb la pròpia gent, amb la comunitat de la què es forma part, amb el territori on es viu, amb la igualtat i amb la llibertat als grups dels quals es forma part, etc. són coses que quan s'aconseguixen emocionen, donen sensacions de benestar i aconseguixen que les persones visquen millor.

Deixar en mans dels altres el món dels valors i, per tant, de les emocions, ens porta al fracàs polític i, per tant, social més estrepitós. No ho dubteu.