dijous, 11 de gener de 2007

Les immoralitats del PP

A Padova, els Tours Operators solen dur els turistes a la Basílica de Sant Antoni, lloc de peregrinació com la majoria dels que diuen tindre relíquies de sants. Fora dels circuïts massius, però a uns 500 metres de la Basílica, s'hi troba una joia: la Capella dels Scrovegni. Una capella menuda recoberta d'uns deliciosos frescos de Giotto di Bondone que conten la història de la Mare de Déu. També s'hi troben, però, unes al·legories dedicades a virtuts i a vicis. La il·lustració d'este enviament és la visió de Giotto sobre la infidelitat. La trobe magnífica: lligada pel coll.

I és que quan feia la categorització de posicions nacionals possibles al País Valencià i Catalunya per la tesi doctoral, trobava una categoria teòrica (possible) que vaig batejar com a Unione Infidelis (unionistes espanyols infidels a Espanya). Una categoria que, malgrat la seua possibilitat teòrica, a la pràctica (empíricament), no era capaç d'atreure una població estadísticament significativa. I és que, vaig pensar aleshores, no és possible que siga un atractor a la vida real, ja que es tracta d'una posició immoral; i la immoralitat, quan és explicitada, és impossible d'acceptar per una gran part de les persones humanes.

Estos dies, però, el conseller González Pons ha donat vida a eixa posició nacional: Unione Infidelis. Se n'han fet ressó el blog de Xavi López i el de El Fartet.

I és que els dirigents del PP mantenen un raó pràctica immoral. Si més no, una raó pràctica pre-kantiana. Per a ells, sembla que no ha arribat la Il·lustració. No sé si tan sols els arriba per una moral escolàstica, dogmàtica, contra la qual escrivia Immanuel Kant. I no només per casos com el de Fabra o tants altres, lligats als diners.

Deia Kant a la Crítica de la Raó Pràctica: "no és el concepte de bé com a objecte el que determina i fa possible la llei moral, sinó al revés, la llei moral la que determina i fa possible el concepte de bé, en quant aquest mereix absolutament eixe nom"; i també: "Si el concepte de bé no es derivat d'una llei pràctica que el precedisca, sinó que pel contrari ha de servir de fonament a esta llei, aleshores només pot ser el concepte d'alguna cosa que, si existeix, promet plaer, i així determina la causalitat del subjecte per a la producció d'eixa cosa, és a dir, la facultat de desitjar". Si fóra així, només allò útil per a ú seria moral, per a Kant, però, la llei fonamental de la raó pura pràctica és: "Fes de tal manera que la màxima de la teua voluntat puga valdre sempre, al mateix temps, com a principi d'una legislació universal". I això no sempre s'adiu amb el principi d'utilitat personal, que de manera tan magistral mou, causa per tant, els dirigents del PP.

Aquells que declarem que no volem ser espanyols, i actuem en conseqüència (els malanomenats nacionalistes en contraposició als malanomenats nonacionalistes), no actuem de manera immoral, sinó tot el contrari, no enganyem ningú: diem a les clares que no volem Espanya, que no n'estem d'enamorats i, per tant, no li som infidels si ens enamorem i som fidels al País Valencia, a Catalunya, el País Basc, Galícia o el que siga.

Els immorals són aquells que s'omplen la boca d'amor a Espanya, que els sents cada dia i només els falta de dir "España soy yo", com el Rei Sol (el que dic, pre-il·lustrats), després, però, no els tremola la mà per enganyar les institucions que construixen la seua amada, per mentir a la seua estimada, per fer-li el salt i anar directament a Europa...

Però, ¿que espereu dels dirigents d'un partit que tenen com a referents a Acebes i a Zaplana? Immoralitats, no?