dissabte, 27 de gener del 2007

Consolació pancatalana?

Vaig vore l'altre dia que, a un pamflet que li diuen diari, Valéncia hui, un conegut sortia a portada, en una suposada entrevista. Vaig dubtar, no podia fiar-me d'un mitjà que, en format paper o en format digital, dedica els seus esforços a pregonar el més vil i malintencionat anticatalanisme. De fet, és un mitjà que fa faena per a Coalició Valenciana. No s'enganyeu, que és la versió valenciana d'España 2000, amb qui manté unes magnífiques relacions, sempre van junts a les manis. Diu eixe mitjà que l'entrevista l'ha treta de Periodista Digital. La busque, però no la trobe. La qual cosa em permet conéixer un mitjà que no sabia que existia per a, després, anar-me'n directament al water a boçar. Mare de Déu, quanta porqueria!! Bó, al capdavall, no puc confirmar les paraules que cridaren la meua atenció.

Ambtot, obvíem que han estat formulades per alguna persona concreta, i reflexionem sobre les paraules de portada que venien a dir: «no es pot ser valencià sense ser català, però es pot ser català sense ser valencià». Ja entendreu l'interés dels mitjans, de la categoria dels esmentats, en publicar la frase en boca d'algú que siga valencià, siga o no siga certa. A quants valencians penseu que pot molestar?

La majoria de valencians, si llegiren el periòdic, en format paper o en format electrònic, cosa que no fan (en este cas, sortosament), s'escandalitzarien només començar la frase. A mi no m'escandalitza la primera part de la formulació, ja que puc entendre-la en termes lingüístics, i així tamisar-la en termes polítics: «no es pot ser valencià si s'és anticatalà». Ara bé, en qualsevol cas, el que em sembla inadmissible, i m'escandalitza, és l'adversativa que li seguix: «però es pot ser català sense ser valencià». En termes lingüístics, em sembla una aberració, ¿no havíem quedat que català i valencià són la mateixa llengua? Doncs, aleshores, ¿com es pot ser català sense ser valencià? I, en termes polítics, és una obvietat que, junt a la primera part, només serveix per remarcar el paper subaltern dels valencians en un projecte polític conjunt amb Catalunya.

Suposem que eixa frase no l'ha dita ningú, encara. ¿Realment penseu que, si la formulàrem, ens ajudaria a bastir un projecte nacional alternatiu, diferent, a l'espanyol al País Valencià? Amb eixe esperit de subalternitat respecte a allò català, ¿penseu que els valencians s'afegirien gustosos a tal projecte polític?¿penseu que abandonarien una subalternitat espanyola per una altra catalana? Sincerament, penseu-hi, estaríem disposats a acceptar la formulació contrària: «no es pot ser català sense ser valencià, però es pot ser valencià sense ser català».

Les relacions socials, i per tant polítiques, es fonamenten en la reciprocitat. Una relació sempre és recíproca. Allò fotut, però, és que la reciprocitat no implica simetria. Abunden, dissortadament, les relacions socials assimètriques. I les relacions assimètriques sempre assenyalen una estructura de poder, de dominació. La formulació que provoca este escrit és el millor exemple de com pot funcionar una estructura de dominació: «no es pot ser valencià sense ser espanyol, però es pot ser espanyol sense ser valencià». Com que esta darrera formulació que acabe de fer està objectivada, de fet això és el que diu la Constitució espanyola i l'Estatut valencià recentment estrenat, així ens va als valencians a Espanya.

Hem d'anar amb molta cura, que de provincianismes hi ha de tota mena, i d'autoodis també. Ja ho deia Josep Vicent Marqués al País Perplex [pdf]: «¿quan sortim del refús del “perill català” per caure en la “consolació” pancatalana?».

20 comentaris:

Anònim ha dit...

"- ¿Qué se siente valenciano o catalán?"

"- Soy un valenciano pero catalanista. Nací en Valencia, por tanto soy del País Valenciano y formo parte de una nación catalana."

"- ¿Se puede ser valenciano sin ser catalán?"

"No. En cambio, sí puedes ser catalán sin ser valenciano. Uno de los problemas que tienen los valencianos, es que no pueden aspirar a tener una plenitud nacional y cultural sin el Principado y las Islas Baleares. Por otro lado, hay muchos catalanes que prescinden del resto de los Países Catalanes."

Sembla que això és la part de l'entrevista publicada a què et referies. Sembla "prehistòric", no creus? Després de tants anys i -si eixa ha sigut la resposta- caient de cap al parany. I fixem-nos en l'última part: "els valencians" (tots a una veu)no poden... mentre que "molts catalans" prescindeixen de...O siga, els catalans tenen comportaments diversos, els altres només tenim que problemes comuns. A més, no hi ha cap valencià que prescindisca de Catalunya i les Illes, veritat?
En fi, continua la qüestió de noms. D'altra banda supose que ser valencià d'origen, viure molts anys a Barcelona i ser director d'un diari determinat deu influir-hi una miqueta, no ho creieu?

cat.bloctum.com/xavihervas

Tagarinet ha dit...

Soc un valencià que no se sent català, ja m'agradaria, perquè a catalunya no tenen "pilota valenciana" al carrer o una xarxa de Trinquets, ni ho coneixen, ni en saben gens ni miqueta.

ignasi mora ha dit...

A banda de ser teòricament inviable la imparcialitat informativa, si no es confon amb una pàtina de neutralitat més o menys creible, hi ha molts mitjans de comunicació que s'han acostumat a mentir, i tergiversar és una forma de mentir. Per descomptat, Rafa, que també hi ha variants dels provincianisme no espanyolista, però el teu comentari em fa pensar en una altra cosa, i és que no som un "monstre polític" a hores d'ara, sinó que ens van convertir en això mateix, ens van demonitzar fa molts anys, gràcies a la por, la covardia, la incapacitat política i l'estultícia del bipartit espanyol. Cert que aportàrem arguments facilets per a les teories populistes i demagògiques amb què ens condemnaren. Però si el "monstre" aconsegueix menjar-se l'escolà envellit, caldrà posar-se fort i trencar la gàbia lingüística i cultural en què els uns i els altres ens van tancar fa un grapat d'anys per tal de veure si acabàvem desangant-nos del tot. Caldrà utilitzar els mitjans de comunicació en eixe sentit, no amb tanta desvergonya com ells, però sí amb una certa estratègia aclaridora. No podem continuar com estem, perquè això significa l'asfíxia més prompte que tard. El "monstre" haurà d'actuar, no provincianitzant-nos més o en qualsevol altra direcció, sinó situant-nos en un procés d'alliberament de la nostra subsidiaritat, i en primer lloc situant-nos en unes relacions igualitàries amb la resta de territoris on parlen la nostra llengua.

Enric Castelló ha dit...

Este comentari és el mateix que dir "no se puede ser valenciano sin ser español, pero se puede ser español sin ser valenciano". No? Podríem situar-los al mateix nivell.

Anònim ha dit...

El problema de tot plegat és que si no és cert sí és versemblant, és a dir, que el senyor Sanchis estaria a l'alçada de qualsevol director de diari espanyol d'orígen valencià que proporciona una inestimable ajuda a la nostra invisibilitat com a poble i la nostra subsidiarietat nacional. No estic d'acord amb la suposada resposta de Sanchis ni que fora en térmens lingüístics. No es pot ser valencià sense ser català lingüísticament? Però que és el que estem dient? Parlem la mateixa llengua i punt, però tampoc este fet ens deu comdemnar a cap subsidiarietat lingüística. Parlem valencià que és el mateix que el català i ells parlen català que es el mateix que nosaltres parlem. Sempre recorde la definició que algunes enciclopèdies fan dels nostres escriptors en valencià: "escritor espanyol en lengua catalana". La valencianitat ni està ni se l'espera. Reivindiquem totes les relacions que calguen, totes les colaboracions i tot l'agermanament possible que faça falta, però no caigam en el parany de qualsevol tipus de subsidiarietat.
Jo sóc valencià. No em considere ni espanyol ni català. I he de condemnar qualsevol idea que ens parle de la nostra incapacitat a "aspirar a tener una plenitud nacional y cultural" per nosaltres mateixos. Indignant per a qualsevol nacionalista valencià.

I no parle dels mitjans anticatalans i antinacionalistes valencians perquè ahí supose que tots coincidirem.

Anònim ha dit...

No fa molt que et llegeixo, em sembla recordar que ha estat per mitjà del Bloc d'en Morera o per el de na Chesa i estic francament content de trobar un cap ben moblat a la xarxa; ja saps que en general hi ha més caps buits que una altra cosa.
I llegeixo els teus equilibris per ser valencià i no pas català i menys encara catalanista, però Catalunya, ai, sempre és una referència.
M'ha fet gràcia que cites Marqués i el seu País Perplex; quan el vaig llegir vaig treure la conclusió que el perplex era ell, i encara ho segueixo pensant.
Quan vaig llegir Nosaltres els Valencians d'en Fuster vaig mirar al meu voltant i vaig treure la conclusió que parlava d'un altre país que no el meu. Tot allò que deia Fuster del valencians respecte Catalunya al meu poble i del meu poble, honestament, no es podia dir.
Certament el valencians no sembla que som espanyols, però, ai, tampoc no es pot dir que som catalans.
El discurs nacionalista valencià s'ha fet al voltant de quatre idees de Fuster i ningú va vore que Fuster com profeta polític era una calamitat, ho demostra prou açò de "el País Valencià serà d'esquerres o no serà" i si llegiu l'Homenot que li va fer Pla constatareu la seua miopia política quan les seues esperances són Vicent Ventura i Martí Dominguez.
Però aquest discurs encara és el predominant i ningú no gosa contradir-ho i molt menys, individualment o col.lectivament, hom crea un de nou. Aquest és el veritable problema: amb l'espanyolisme no anem enlloc i amb el catalanisme tampoc.
Al pobles menuts hi haurà durant un temps, quant? focus irreductibles de catalanoparlants i després misserere. Eixos xiquets pancatalanistes no alcen un gat del rabo i s'acabaran quan tinguen que trobar feina.
La pseudo-intel.lectualitat valenciana(i no diré noms)no és espanyola per què els fa vergonya i no pas per què tinguen un compromís pel País.
P.S. Com que dius que no tens gaire participació en el teu Bloc he pensat d'escriure.

Unknown ha dit...

Em sembla que la raó de la no participació era que havia posat, sense adonar-me'n, un filtre per a què s'haguera d'escriure un seguit de lletres aleatòries abans d'enviar el comentari. En llevar este filtre, la participació de comentaristes ha augmentat molt significativament, la qual cosa m'alegra enormement: rebre retroalimentació ajuda bastant.

Estic d'acord amb el que diu el Raimon Galiana respecte a Marqués, i més encara respecte a Fuster. Amb tot, em sembla important reconéixer els mèrits.

Fuster va projectar un país inexistent, va imaginar com podria ser un País Valencià català i va fer una proposta. Dissortadament, com que va ser dels primers, sinó el primer, en pensar un País Valencià no espanyol, els seus lectors més entusiastes van creure que el que escrivia ja existia; i en un acte de fé, com hi ha pocs, van assumir que el País Valencià era (i és) Catalunya, com si les argumentacions lingüístiques i històriques pogueren bastir, elles soles, un projecte polític. La culpa no va ser, crec, tota de Fuster, que com molts altres podia haver passat desapercebut en els seus arguments, sinó d'aquells que, desemparats de cobertura nacional, va ser incapaços de pensar-se per ells mateixos com a valencians i, contents, tiraren mà de la closa catalana que Fuster els oferia.

Marqués, per la seua banda, va ser dels pocs que va posar en quarentena això que deia Fuster. I ho feia en moments difícils d'entusiasme fusterià, en què fins i tot els espanyols demòcrates es mostraven partidaris del dret a l'autodeterminació. Certament que ho va fer des de posicions teòriques criticables (això de suposar que algú té una bara per mesurar quina és la bona consciència i quina la dolenta té un toc d'arrogància intel·lectual del que sempre ha patit el valencianisme polític), però obria, crec, una finestra d'aire fresc que facilitava la reflexió autocrítica; que evidentment genera perplexitat entre propis i extranys.

A mi Fuster em va ajudar a pensar-me com a no-espanyol, tot i que em va obrir una ferida, que feia mal, molt de mal, d'inconformitat amb l'adscripció catalana que m'oferia (i que vaig patir amb certa intensitat amb les visites que vaig fer, fa temps ja, a la Universitat Catalana d'Estiu). I Marqués em va ajudar a pensar-me com a no-català, em va tancar la ferida oberta per Fuster, però me la va deixar mal curada, i encara em feia mal la desconsideració cap a la població valenciana, tan maltractada pels polítics i intelectuals valencians.

Com totes les esglèsies, els universitaris també tenim un origen monacal, i es nota, dissortadament, en la tendència malaltisa a fer capelletes tancades als no iniciats. Intente eixir-me'n i no sé si ho aconseguisc. En qualsevol cas, eixe intent d'independència sempre té un preu.

Gràcies Raimon, pels teus comentaris, m'han ajudat a reflexionar una mica més.

Anònim ha dit...

L'exercici de Fuster em sembla en essència exactament el mateix que el teu, Rafael. Fuster oferia una adcripció catalana i tu n'ofereixes una de valenciana...i jo te'n podria oferirir una del Maestrat.
Perquè els valencians encara ens trobem, i ens trobarem in saecula saeculorum, sense superar el veritable mèrit de Fuster, el que tu li reconeixes:pensar-nos com a no-espanyols. Perquè la desgràcia del poble valencià, no ens enganyem, és que pensar-nos com a catalans té les mateixes possibilitats que pensar-nos com a valencians: zero. Per què per a tant en un cas com en l'altre la societat valenciana no hi troba cap valor positiu alternatiu. Els valencians, sent espanyols, no és que es troben com a casa: es troben a casa, de fet.
I als catalans, si fa no fa el mateix. La paradoxa de tot plegat és que malgrat Fuster, i no gràcies a ell, la immensa majoria dels valencians pensen que els catalans són de la mateixa nació que els catalans (i a la inversa!): espanyols...

Anònim ha dit...

Jo soc Vinarossenc, soc valencià(i per suposat català) al meu poble no hi ha trinquet, ningú juga a pilota valenciana, sabem ben poc i ens interessa ben poc, la veritat és un esport molt identitari i molt bonic i respecto molt els seus seguidors, però no m' entreté. Ja no soc valencià?
No sigueu tant crítics... els valencians i catalans som germansi ho serem

Òscar ha dit...

Ruc. Es pot ser català sense ser valencià i no valencià sense ser català no des del punt de vist lingüístic: El poble valencià, junt amb les seues tradicions, accent, cultura... va sorgir per l'arribada dels catalans i la seua cultura i llengua. L'adoptarem totalment i en molt de temps va ser la mateixa. Més tard, va anar variant unes coses com la llengua o cultura, però minimament, i ahi es on ja es pot parlar de alguna cosa valenciana, un accent valencià,... UN valencia no pot ser valencià sense ser català (sense haver rebut la cultura, llengua.... influència catalana perquè llavors, no seria valencià, sino àrab) però un català o del principat si que pot ser català reba o no la cultura valenciana que és posterior. Ho pilleu? amb un mapa s'explicaria millor. VISCA LA TERRA; AMUNT LA RIBERA!

Unknown ha dit...

Òscar, potser ens entendríem millor sense insultar-nos. No creus?
I t'agraisc molt la classe d'història que em fas, ho pilles?
No sé si els més de 700 anys que han passat des d'això que tu contes fins avui no han existit o és que no han tingut cap efecte sobre els valencians i les valencianes.
En qualsevol cas, continues parlant en termes culturals i lingüístics, que jo no he discutit.
I això: Visca el País Valencià i, per suposat, La Ribera.

Anònim ha dit...

Tagarinet, jo sóc de Tarragona, Català, Valencià o com li vulgues dir, i em sembla que tens una visió molt esbiaixada del que és Catalunya. A Tarragona s'ha jugat tradicionalment al trinquet i a la part alta els dos carrers on es jugava duen el nom de Trinquet Nou o Trinquet Vell.
També parlem de bajoques, fesols, xiquets. Per a mi la diferència entre Valencians i Catalans és gradual i com a gradual no es pot establir cap dicotomia, ni lingüística ni de cap tipus, la frontera, jo, no la vull veure.

Anònim ha dit...

Jo veig que cal anar alerta amb tot. Crec que identificar-se com a Valencià o com a principatí (de catalunya) corre el perill d'acabar acceptant les fronteres que espanya ens ha posat. I dic açò jaque si bé han estat regnes diferents, tinc raons per a creure que açò no és significatiu: d'una banda els regnes no coincidixen amb les fronteres actuals de les comunitats autònomes, de l'altra, l'ordenament en regnes mai va arribar a controlar tant el territori com ho pot fer ara espanya, de fet, el territori ple es controla des de la revolució burgesa quan catalans i valencians ja érem espanyols. Crec que voler-se diferenciar com a regió (País Valencià, Catalunya, Illes Balears) és donar la raó als espanyols. Jo per exemple sóc de Tarragona i a Tarragona la van reconquerir els Comtats Catalans tal com van fer amb el Regne de València i el de Mallorca, sóc diferent a vosaltres perquè algú ha posat la ratlla i prou... crec que no, sóc tant valencià com vosaltres i parlo valencià que és la llengua que es parla a Tarragona, Barcelona, Palma (també se n'hi pot dir català).

Anònim ha dit...

Jo veig que cal anar alerta amb tot. Crec que identificar-se com a Valencià o com a principatí (de catalunya) corre el perill d'acabar acceptant les fronteres que espanya ens ha posat. I dic açò jaque si bé han estat regnes diferents, tinc raons per a creure que açò no és significatiu: d'una banda els regnes no coincidixen amb les fronteres actuals de les comunitats autònomes, de l'altra, l'ordenament en regnes mai va arribar a controlar tant el territori com ho pot fer ara espanya, de fet, el territori ple es controla des de la revolució burgesa quan catalans i valencians ja érem espanyols. Crec que voler-se diferenciar com a regió (País Valencià, Catalunya, Illes Balears) és donar la raó als espanyols. Jo per exemple sóc de Tarragona i a Tarragona la van reconquerir els Comtats Catalans tal com van fer amb el Regne de València i el de Mallorca, sóc diferent a vosaltres perquè algú ha posat la ratlla i prou... crec que no, sóc tant valencià com vosaltres i parlo valencià que és la llengua que es parla a Tarragona, Barcelona, Palma (també se n'hi pot dir català).

Anònim ha dit...

Mare de déu!
això de la llengua... per què busquem raons per separar-nos? se li pot dir de moltes maneres...
No sabeu com m'agrada llegir les webs en valencià, les webs en mallorquí o les webs en català i veure les diferents formes que alhora fan encara més rica la nostra llengua comú.

Mireu de provar-ho i veureu com s'aprenen noves paraules cada dia!
No us deixeu entabanar!

Molta energia des de Tarragona!
:)

Anònim ha dit...

El millor que podriem fer es posar una denominació que siga per a tots, tant "valencians", com "catalans" com "mallorquins", molts dels problemes que sepren ara mateix a la gent es per aço, perque no vulguen com es diu al començ, "ser vasalls de ningú, cambiant catalunya per espanya", l'ideal seria aço, una denominació comú per a tots.

Anònim ha dit...

Aquestes qüestions de noms són avorrides. A més, només interessen a uns quants que guanyen les eleccions, ara sí, arreu dels Països Catalans: Els Espanyols.

Es pot debatre sobre que som uns o que som els altres. Per mi la situació al País Valencià és una situació dispersa. Hi ha un nombre indeterminat de sentiments nacionals diferents. A diferència del Principat o de les Illes on hi ha dos (amb les diferències clares donades per la Insularitat a les Illes i clarament les diferències en les proporcions). Cal dir que el fet d'apoderar-se (sense demanar permís) del gentilici i la senyera ha ajudat als catalans del principat.

Ara mateix, en tot cas cal deixar de mirar-se a un mateix i plantejar objectius i planejar com es poden aconseguir. Volem que el Valencià estigui més estès socialment? Volem que el que es publiqui en valencià tingui més repercussió? doncs cal gastar-se els diners en potenciar la llengua i no en aïllar-la. Que prou mal està la perspectiva!

Ànims!!

Anònim ha dit...

¿Se puede ser valenciano sin ser catalán?

No. En cambio, sí puedes ser catalán sin ser valenciano. Uno de los problemas que tienen los valencianos, es que no pueden aspirar a tener una plenitud nacional y cultural sin el Principado y las Islas Baleares. Por otro lado, hay muchos catalanes que prescinden del resto de los Países Catalanes.


Jo crec que el sentit últim d'aquesta polèmica opinió de'n Vicent Sanchis cal buscar-la en l'última frase.
Ell com a valencià que viu a Catalunya sap perfectament que hi ha molts catalans que pensen en la independència només per a Catalunya, donant per perduts els altres territoris dels PP.CC, especialment el País Valencià. Malauradament és un plantejament comú considerar la possibilitat d'una Catalunya fora d'Espanya,
amb un País Valencià dins. Penso,
i pensa també en Vicent, que el plantejament invers no se'l pot fer
-no se'l fa- ningú al País Valencià. I jo des de Barcelona amb respecte i admiració per la lluita nacional del valencianisme ho celebre i ho comparteix.
Països Catalans sempre.

setonin ha dit...

Setonin dice:No tengo nada contra cataluña pero me sorprende mucho que al regresar a valencia despues de trabajar en el exterior durante 43 años me encuentro a los niños aquí hablando catalan,esto es superior a mis principios.Yo soy de los que piensan que cuando llegó aquí el rey Don Jaime,aquí nosotros ya hablabamos valenciano o algo parecido pero no catalán precisamente ya que no creo en apsoluto que los cuatro "gatos" de catalanes que llegaron junto con una extensa mayoria de otras regiones e incluso naciones,pudieran haber influido en nuestra bella lengua valenciana. ¿Poqué nos empeñamos en hablar valenciano antiguo y no hacemos como el castellano que modernizan el idioma,la filologia debe ir detrás del idioma y no delante y tiene que acatar lo que habla el pueblo.Soy blaver pero no soy facha.-

Lluís ha dit...

setonin si tan defenses la bella lengua valenciana i tan blaver ets perquè escrius en castellà?