Consolació pancatalana?

Vaig vore l'altre dia que, a un pamflet que li diuen diari, Valéncia hui, un conegut sortia a portada, en una suposada entrevista. Vaig dubtar, no podia fiar-me d'un mitjà que, en format paper o en format digital, dedica els seus esforços a pregonar el més vil i malintencionat anticatalanisme. De fet, és un mitjà que fa faena per a Coalició Valenciana. No s'enganyeu, que és la versió valenciana d'España 2000, amb qui manté unes magnífiques relacions, sempre van junts a les manis. Diu eixe mitjà que l'entrevista l'ha treta de Periodista Digital. La busque, però no la trobe. La qual cosa em permet conéixer un mitjà que no sabia que existia per a, després, anar-me'n directament al water a boçar. Mare de Déu, quanta porqueria!! Bó, al capdavall, no puc confirmar les paraules que cridaren la meua atenció.

Ambtot, obvíem que han estat formulades per alguna persona concreta, i reflexionem sobre les paraules de portada que venien a dir: «no es pot ser valencià sense ser català, però es pot ser català sense ser valencià». Ja entendreu l'interés dels mitjans, de la categoria dels esmentats, en publicar la frase en boca d'algú que siga valencià, siga o no siga certa. A quants valencians penseu que pot molestar?

La majoria de valencians, si llegiren el periòdic, en format paper o en format electrònic, cosa que no fan (en este cas, sortosament), s'escandalitzarien només començar la frase. A mi no m'escandalitza la primera part de la formulació, ja que puc entendre-la en termes lingüístics, i així tamisar-la en termes polítics: «no es pot ser valencià si s'és anticatalà». Ara bé, en qualsevol cas, el que em sembla inadmissible, i m'escandalitza, és l'adversativa que li seguix: «però es pot ser català sense ser valencià». En termes lingüístics, em sembla una aberració, ¿no havíem quedat que català i valencià són la mateixa llengua? Doncs, aleshores, ¿com es pot ser català sense ser valencià? I, en termes polítics, és una obvietat que, junt a la primera part, només serveix per remarcar el paper subaltern dels valencians en un projecte polític conjunt amb Catalunya.

Suposem que eixa frase no l'ha dita ningú, encara. ¿Realment penseu que, si la formulàrem, ens ajudaria a bastir un projecte nacional alternatiu, diferent, a l'espanyol al País Valencià? Amb eixe esperit de subalternitat respecte a allò català, ¿penseu que els valencians s'afegirien gustosos a tal projecte polític?¿penseu que abandonarien una subalternitat espanyola per una altra catalana? Sincerament, penseu-hi, estaríem disposats a acceptar la formulació contrària: «no es pot ser català sense ser valencià, però es pot ser valencià sense ser català».

Les relacions socials, i per tant polítiques, es fonamenten en la reciprocitat. Una relació sempre és recíproca. Allò fotut, però, és que la reciprocitat no implica simetria. Abunden, dissortadament, les relacions socials assimètriques. I les relacions assimètriques sempre assenyalen una estructura de poder, de dominació. La formulació que provoca este escrit és el millor exemple de com pot funcionar una estructura de dominació: «no es pot ser valencià sense ser espanyol, però es pot ser espanyol sense ser valencià». Com que esta darrera formulació que acabe de fer està objectivada, de fet això és el que diu la Constitució espanyola i l'Estatut valencià recentment estrenat, així ens va als valencians a Espanya.

Hem d'anar amb molta cura, que de provincianismes hi ha de tota mena, i d'autoodis també. Ja ho deia Josep Vicent Marqués al País Perplex [pdf]: «¿quan sortim del refús del “perill català” per caure en la “consolació” pancatalana?».