De conflictes i d'identitats

El meu despatx de la Facultat s’hi troba presidit per una frase, que s’adiu a les expectatives posades en la sociologia: “La millor manera de predir el futur és ajudar a la seua construcció”. Ja hem parlat sobre el/s futur/s, el paper de les voluntats, com a variables subjectives en interacció, i el principi d’indeterminació que en resulta i que, com en el cas de la física, podem expressar en format probabilístic (Heisenberg). Eixa visió dels processos és la que ens permet adonar-nos-en que, com assenyala la frase acotada més amunt, el futur depén del que fem hui nosaltres, i del que fan els altres, en un procés d’interacció continua que construix mútuament les nostres identitats.

He dit alguna vegada que el valencianisme té, pràcticament, totes les característiques pròpies d’un moviment social. Això vol dir que es tracta, el valencianisme, d’un procés d’interacció col·lectiu i públic, en què una de les parts (els valencianistes) reivindica (demanda) a l’altra (el govern, allò institucionalitzat, els espanyols...) canvis que impliquen canvis institucionals i, per tant, canvis en la definició de les posicions socials d’uns i altres: és a dir, es demanen canvis identitaris. Tots els conflictes socials poden reduir-se a conflictes identitaris, a diferències en la definició de les posicions d’uns i altres; el que significa canvis en la definició de la realitat. Així, els conflictes de classe són conflictes en les definicions de les posicions socials de les classes, o els conflictes de gènere són conflictes en les definicions de les posicions socials dels gèneres... Les definicions socials vigents són les derivades del funcionament de les institucions vigents, de l’aplicació de les regles socials majoritàriament acceptades. Tots els moviments socials es dirigixen a la revisió de les regles en algun camp institucional. Això significa que, des del punt de mira dels valencianistes, la institucionalització de la identitat valenciana vigent es regix per unes regles en les que la pròpia identitat es desgasta progressivament i acaba per diluir-se, en tornar-se invisible.

I és precisament esta invisibilitat la que pot generar, o no, certa reacció mobilitzadora. Tots i totes disputem en la diversitat de camps de relació social: som treballadors o empresaris, homes o dones,... però en cap cas ho som en termes absoluts, ja que les identats sempre es construixen en relació amb els altres i, per tant, són categories relatives: relativa a la definició d'empresari és la definició de treballador, relativa a la definició d'home és la definició de dona,... i relativa a la definició d'espanyol/a és la definició de valencià/a. I viceversa, evidentment. Però també en relació amb les identitats a d'altres camps de relació, no és el mateix ser una dona treballadora, que una dona empresària, i no és el mateix una dona treballadora valenciana que una dona empresaria espanyola, etc. Les coses es compliquen.

Si, com diem, la construcció d'identitats està en relació amb els conflictes, resulta que la producció/reproducció d'una identitat valenciana depén dels conflictes amb què es relacionen respecte a d'altres identitats possibles. I si el que es pretén és la construcció d'una identitat nacional, el conflicte mobilitzador rellevant és el que la identitat valenciana puga tindre amb la definició nacional dominant, hegemònica, la definició nacional institucionalitzada. Així tenim que si volem que la societat valenciana construisca una identitat nacional pròpia, haurem de contrastar-la amb l'espanyola. I tota acció que amague el possible conflicte amb la definició espanyola, és una acció que retarda, frena, eixe procés de construcció.

1) El referent conflictiu ha de ser la identitat espanyola (institucionalitzada en un estat), no pot ser la identitat catalana (institucionalitzada en una comunitat autònoma que no té competències sobre el territori valencià). Per tant, tot/a aquell/a que centre la construcció de la identitat valenciana en la seua oposició amb la identitat catalana, treballa per la producció/reproducció de la identitat espanyola.

2) Les identitats dominades són sempre aquelles que assumixen com a pròpia la definició que fan els altres d'ells. Les dones dominades assumixen la definició de 'dona' que fan els homes; els treballadors dominats assumixen la definició de 'treballador' que fan els empresaris... i els valencians dominats són els que assumixen com a pròpia la definició que fan altres dels valencians, i en este cas són altres especialment els espanyols (identitat dominant), però també són altres els catalans, els bascos o els gallecs. De manera que també equivoquen els termes del conflicte necessari per a la construcció d'una identitat valenciana políticament forta (nacional, si es preferix) els que situen, correctament, a un costat la identitat espanyola, però a l'altre, erròniament, situen la identitat catalana (en lloc de la valenciana, que assimilen valencià a espanyol), tot facilitant la contraposició desitjada pels que participen del conflicte del paràgraf anterior (valencià front a català).

3) Finalment, tampoc col·laboren en la construcció d'una identitat valenciana políticament potent els que amaguen el conflicte espanyol-valencià, tot negant-lo per oferir una definició que integra la identitat valenciana en l'espanyola, sense associar-hi cap mena de problema cultural, econòmic o polític. Per a la qual cosa sovint desvien l'atenció política cap a d'altres problemes identitaris, també importants: de classe, de gènere, o assenyalant un enèmic extern a Espanya, com ara la globalització...

Si es fixeu, totes tres propostes numerades de conflicte identitari es poden reduir al mateix, que és precisament el que menys convé a la construcció política d'una identitat valenciana potent. Totes tres, el conflicte valencià-català, el conflicte espanyol-català, i l'absència de conflicte espanyol-valencià es poden reduir a una mateixa formulació: valencià és igual a espanyol. Una definició que no trau la identitat valenciana del seu caràcter regional tou al si d'una nació espanyola.

Per tant, una construcció nacional alternativa a l'espanyola al País Valencià s'ha de centrar en la conflictivitat generada per la definició espanyola de la realitat sobre la realitat valenciana. El que es rellevant és allò que genera problemes al País Valencià per assumir la definició que fan d'ell els espanyols: problemes que són de diversa índole i que tenen a vore amb l'economia, amb la cultura, o amb la política. I en l'anàlisi hem d'identificar els actors (quins agents realitzen la demanda o reivindicació), les identitats en disputa (qui diuen que són uns i altres) i les accions que generen (què fan, quines accions col·lectives generen).

Però d'això parlarem al proprer enviament.