diumenge, 12 de març de 2006

Enquestes

Hui, el Levante-EMV remarca una frase d'Almodóvar, sí el director de cinema espanyol més universal, que ve a dir que quant més viatja pel món més manxec se sent. Quan algú, en un exercici de fals cosmopolitisme, em diu que als nacionalistes el que ens cal és viatjar més, sempre li conteste que és al contrari: quant més viatges, més del teu lloc et sents. Hui, però, jo vull parlar d'enquestes, potser així done resposta, si més no parcial, a les expectatives d'en Soca (perdó).

Sí, d'enquestes. Tot i que més bé del que vull parlar és d'eixa malaltia que podríem anomenar enquestitis: una espècie d'infecció que fa que la persona perda els propis referents, per deixar-se portar per l'opinió de la majoria. I fixeu-vos que jo hi treballe, i molt, amb enquestes. Fa anys que ho faig, i potser m'he vist pràcticament totes les enquestes que s'han fet des d'institucions públiques amb un univers de País Valencià. Potser per això que
ja estic vacunat per a l'infecció de l'enquestitis.

Una enquesta és una magnífica eina per saber com estan, probablement, les coses ara; ara bé, una enquesta mai no et diu que és el que has de fer per tal que, en un futur, les coses estiguen d'una altra manera. El que has de fer, ho has de decidir igualment. Sense dubte, és infinitament millor poder decidir amb la màxima informació possible, i en això les enquestes ajuden molt. Tanmateix, hem de tindre en compte que les enquestes són eines probabilístiques: construïdes sobre una mostra de persones que, probablement, representen a tot el conjunt. Així, els resultats d'una enquesta et diuen com estan probablement les coses. És més, les enquestes, per tindre un fonament estadístic basat en la llei dels grans números, et faciliten l'estat probable del sentit comú. Amb això el que vull dir és que és molt difícil captar les posicions minoritàries, que les enquestes servixen per mesurar que és el que pensa la majoria, però són bastant dolentes per captar el que pensen les minories. Per tant, no és extrany que a les enquestes les posicions minoritàries sempre apareguen infravalorades. Tot açò que dic, però, implica que les enquestes poden ser una bona eina per captar quines són les escletxes en el coneixement del sentit comú, quines són les fractures que hi ha en la majoria. Una informació, la de les escletxes, molt útil per situar les falques que permeten la introducció de discursos alternatius al majoritari.

En definitiva, arribe als resultats d'una enquesta amb una visió pròpia, amb un projecte discursiu, amb una proposta política. Avalue els resultats, situe les fractures socials del discurs majoritari, del coneixement del sentit comú, i pense i propose una estratègia per tal que la meua visió, el meu projecte, la meua proposta, puga avançar socialment. Si la meua posició és de conservar el discurs majoritari, que res no canvie o canvie el menys possible, la meua estratègia anirà de com suturar eixes fractures del sentit comú, de com evitar-les. Si la meua posició és la de canviar el discurs majoritari, la meua estratègia anirà de com ampliar les escletxes amb falques del propi discurs alternatiu. I eixa és la lluita central de les enquestes. Hi ha una altra lluita al voltant de les enquestes, que és una lluita comunicativa, en la que el discurs majoritari quasi sempre té les de guanyar: la majoria pensa... sempre confirma el que pensa la majoria, la qual cosa redunda en què la majoria continue pensant el mateix.

L'altre dia, un amic es lamentava del lamentable Estatut que havien aprovat el PP-PSOE, de la tristor política de la proposta, però a continuació afegia que, clar, tant se val, com que als valencians i valencianes tampoc és que els importe molt l'Estatut, resulta que els polítics no fan. I eixa és una de les mostres del perill de l'enquestitis, adobada d'una visió de la democràcia molt particular però bastant difosa. Els polítics fan el que la població vol, com que la població no vol, els polítics no fan. Una argumentació que justifica la paràlisi política general, la dels polítics i la del poble. Li deia jo al meu amic que no, que potser els valencians i valencianes, majoritàriament, no veuen els avantatges o desavantatges d'un Estatut o d'altre, però una de les tasques dels polítics, per això els tríem, és liderar i fer avançar l'opinió pública en determinats camins. El que està clar, per tant, és que els polítics valencians que ens governen, PP-PSOE, no volen fer avançar l'opinió pública valenciana en el sentit de reforçar-la políticament amb un Estatut més potent. Amb l'argument del meu amic, els resultats de les enquestes sempre li donen la raó al govern, les enquestes sempre li donen la raó a les institucions, sempre confirmen les posicions institucionals, les identitats institucionalitzades. Amb eixe argument, és que la majoria pensa que..., res no canviaria mai, la majoria sempre seria la mateixa.

L'altre dia, un periodista em preguntava que com era que, per exemple, Estremadura apareixia en algunes preguntes del darrer Baròmetre Autonòmic del CIS, com a més autonomista que el mateix País Valencià. No vaig dubtar. Extremadura té un president, el senyor Ibarra, que participa de la política espanyola amb força, amb idees pròpies, que confronta els interessos de la comunitat autònoma que presidix amb els interessos que es juguen al conjunt espanyol, i quan es llança alguna proposta que ell interpreta que perjudica Extremadura alça la veu. Heu sentit alçar la veu algun president valencià alguna vegada? Heu vist alguna vegada al País Valencià distinguit? L'heu visualitzat en algun procés polític rellevant? Si els polítics professionals majoritaris valencians no distinguixen el País Valencià, com exigir als profans que el distinguisquen?

Per això, per als que mantenim discursos alternatius, identitats diferents a la majoria, l'enquesta ha de ser una eina d'anàlisi, que legitime o deslegitime, determinades línies estratègiques, però no poden convertir-se en un referent sobre la bondat de les nostres idees polítiques. Això depén d'altres coses, de les nostres conviccions, de les nostres pasions... de la nostra conceptualització de la justícia, per exemple i sobretot.

Per tant, diguen el que diguen les infinites enquestes que he pogut analitzar sobre el País Valencià, el meu horitzó de futur no es veu afectat, ja que este depén d'altres coses. Eixes enquestes el que han fet ha estat dotar-me d'informació sobre les estratègies que poden ser, probablement, exitoses i les estratègies que poden ser, probablement, fracasades. Com que la probabilitat la puc mesurar, amb l'enquesta, puc decidir quina estratègia pot acostar-me, amb major probabilitat, al futur que desitge (no mai m'ho assegura, atenció) i descartar les estratègies amb una probabilitat més baixa o nul·la (les estratègies impossibles també existixen).

El Baròmetre Autonòmic del CIS només fa que confirmar que el País Valencià és Espanya. Cosa que ja sabem fa segles, i és el motiu de la nostra mobilització. Mostra, però, escletxes en eixe sentit comú espanyolitzat que són les que ens poden permetre anar situant un discurs alternatiu. Un discurs alternatiu que, donades les dades, només pot començar a falcar les escletxes assenyalant la veritable identitat nacional, el veritable nacionalisme que no és altre que l'espanyol. La invisibilitat del nacionalisme espanyol impossibilita l'oposició d'un nacionalisme alternatiu. I la seua visibilització es pot fer a través d'arguments i accions que assenyalen la distinció dels valencians. Hi ha un percentatge significatiu de valencians i valencianes (quasi un 30%) que volen més autogovern, encara que no li otorguen a esta voluntat un contingut nacional, i és el nacionalisme espanyol el que impedix que eixe desig es puga complir.

Ah! També hi ha una dada rellevant en eixa enquesta: el PSOE s'hi troba ubicat, pels ciutadans, quasi a l'extrema esquerra. I així és pràcticament impossible guanyar unes eleccions. Així que el socialistes haurien de revisar la seua estratègia. Els responsables de guanyar-li al PP no són ni el BLOC, ni EU, és el PSOE.

4 comentaris:

Enric Castelló ha dit...

Bon post Rafa,
només una aportació anecdòtica que va explicar l'altre dia un professor d'estadística. Algunes de les teves reflexions m'han fet recordar la frase. Diu que ell tenia un altre professor que li va dir: "Les enquestes i estadístiques són interessants però no us les cregueu. Si jo tinc un pa i tu no tens cap pa, l'enquesta dirà que tenim 0,5 pans cadascú, però tu et moriràs de fam".

Rafael Castelló ha dit...

Sí, eixe és un argument usat habitualment per desqualificar les mitjanes i altres indicadors estadístics. Però no es tracta de no creure-se-les, les estadístiques, es tracta de saber el que mesuren, com s'han construït els mesuradors, i interpretar bé els resultats. De l'exemple que es posa (de vegades pans, altres vegades pollastres), l'errada es pot corregir si et fixes en la distribució de freqüències, ja que aleshores voras que hi ha gent que no en té cap (de pa o de pollastre), que hi ha que en té un, que hi ha gent que en té dos... i gent que en té molts. Això es mesura amb la desviació típica, que és un indicador de dispersió, que dóna informació sobre la desigualtat. Així que una mitjana sempre ha d'anar acompanyada, si més no, de la seua desviació típica. Perquè, jo et pose un exemple més bèstia: si un no en té cap i l'altre en té 1000, pans o pollastres, la mitjana és de 500. L'exemple que jo t'he posat té una desviació típica més elevada que el teu.
Molt bé, estos exemples, el teu i el meu, són un bon exemple per evitar les lectures fàcils i ràpides dels indicadors estadístics.

Soca ha dit...

Moltes gràcies, Rafael per haver dedicat un article al tema de les enquestes. I sí has colmat prou les meues ganes de saber. Has estat molt il·lustratiu. Especialment, interessant l'aportació de les escletxes en el cas de les minories (com a valencianista i nacionalista que ho sóc m'interessa moltíssim este camp).
Podrà trobar el Bloc eixes escletxes? Perquè si el PSOE es veu com extrema-esquerra ¿on apareix el Bloc? El butoni. al menys, no?
Per cert, quan has fet referència a Camps i la seua política en Espanya has estat encertadíssim. Ell, de fet, s'ha desstacat últimament amb un anticatalinisme prou "ridicle": llengua, aigua, etc. Però, pnese, que amb nula trancendència a Espanya. De fet, crec que la seua posició a Génova es deu més al problema que té amb Zaplana.
D'estos dos també podríem fer-ne una bona...
Gràcies, de nou per er que la xarxa siga xarxa real.

Emili Selfa ha dit...

Rafa:
Sóc partidari de l’ús de les enquestes, millor dit, del bon ús de les mateixes. Veig com a ciutadà com dia darrere dia les institucions públiques fan una gestió política orientada en la demoscòpia. Resumint: “¿El poble que vol? !Cassalla¡ Tots sabem que la cassalla no es bona per al poble, però si el poble vol cassalla, doncs cassalla per al poble” (expressió popular a Xeraco, La Safor). Crec que això ens du al partit únic. Les minories socials ho tenim agre. Tire de menys la ingenuïtat i l’energia transformadora dels anys de la transició política, on no estava tan desenvolupada la ciència demoscòpica. Per altra banda veig i pateixc com s’usen determinades enquestes per orientar el vot o per reforçar a determinats polítics o partits. Ara tinc a la mà, només per posar un exemple, el “Pulsómetro” de la SER a nivell local. En definitiva, són parts dels perills del sistema democràtic, i actua directament contra la pluralitat de pensament i política. Cada dia ens fan aparèixer més “raros” als que no formem part de la immensa majoria.