diumenge, 5 de març de 2006

De conflictes i d'identitats

El meu despatx de la Facultat s’hi troba presidit per una frase, que s’adiu a les expectatives posades en la sociologia: “La millor manera de predir el futur és ajudar a la seua construcció”. Ja hem parlat sobre el/s futur/s, el paper de les voluntats, com a variables subjectives en interacció, i el principi d’indeterminació que en resulta i que, com en el cas de la física, podem expressar en format probabilístic (Heisenberg). Eixa visió dels processos és la que ens permet adonar-nos-en que, com assenyala la frase acotada més amunt, el futur depén del que fem hui nosaltres, i del que fan els altres, en un procés d’interacció continua que construix mútuament les nostres identitats.

He dit alguna vegada que el valencianisme té, pràcticament, totes les característiques pròpies d’un moviment social. Això vol dir que es tracta, el valencianisme, d’un procés d’interacció col·lectiu i públic, en què una de les parts (els valencianistes) reivindica (demanda) a l’altra (el govern, allò institucionalitzat, els espanyols...) canvis que impliquen canvis institucionals i, per tant, canvis en la definició de les posicions socials d’uns i altres: és a dir, es demanen canvis identitaris. Tots els conflictes socials poden reduir-se a conflictes identitaris, a diferències en la definició de les posicions d’uns i altres; el que significa canvis en la definició de la realitat. Així, els conflictes de classe són conflictes en les definicions de les posicions socials de les classes, o els conflictes de gènere són conflictes en les definicions de les posicions socials dels gèneres... Les definicions socials vigents són les derivades del funcionament de les institucions vigents, de l’aplicació de les regles socials majoritàriament acceptades. Tots els moviments socials es dirigixen a la revisió de les regles en algun camp institucional. Això significa que, des del punt de mira dels valencianistes, la institucionalització de la identitat valenciana vigent es regix per unes regles en les que la pròpia identitat es desgasta progressivament i acaba per diluir-se, en tornar-se invisible.

I és precisament esta invisibilitat la que pot generar, o no, certa reacció mobilitzadora. Tots i totes disputem en la diversitat de camps de relació social: som treballadors o empresaris, homes o dones,... però en cap cas ho som en termes absoluts, ja que les identats sempre es construixen en relació amb els altres i, per tant, són categories relatives: relativa a la definició d'empresari és la definició de treballador, relativa a la definició d'home és la definició de dona,... i relativa a la definició d'espanyol/a és la definició de valencià/a. I viceversa, evidentment. Però també en relació amb les identitats a d'altres camps de relació, no és el mateix ser una dona treballadora, que una dona empresària, i no és el mateix una dona treballadora valenciana que una dona empresaria espanyola, etc. Les coses es compliquen.

Si, com diem, la construcció d'identitats està en relació amb els conflictes, resulta que la producció/reproducció d'una identitat valenciana depén dels conflictes amb què es relacionen respecte a d'altres identitats possibles. I si el que es pretén és la construcció d'una identitat nacional, el conflicte mobilitzador rellevant és el que la identitat valenciana puga tindre amb la definició nacional dominant, hegemònica, la definició nacional institucionalitzada. Així tenim que si volem que la societat valenciana construisca una identitat nacional pròpia, haurem de contrastar-la amb l'espanyola. I tota acció que amague el possible conflicte amb la definició espanyola, és una acció que retarda, frena, eixe procés de construcció.

1) El referent conflictiu ha de ser la identitat espanyola (institucionalitzada en un estat), no pot ser la identitat catalana (institucionalitzada en una comunitat autònoma que no té competències sobre el territori valencià). Per tant, tot/a aquell/a que centre la construcció de la identitat valenciana en la seua oposició amb la identitat catalana, treballa per la producció/reproducció de la identitat espanyola.

2) Les identitats dominades són sempre aquelles que assumixen com a pròpia la definició que fan els altres d'ells. Les dones dominades assumixen la definició de 'dona' que fan els homes; els treballadors dominats assumixen la definició de 'treballador' que fan els empresaris... i els valencians dominats són els que assumixen com a pròpia la definició que fan altres dels valencians, i en este cas són altres especialment els espanyols (identitat dominant), però també són altres els catalans, els bascos o els gallecs. De manera que també equivoquen els termes del conflicte necessari per a la construcció d'una identitat valenciana políticament forta (nacional, si es preferix) els que situen, correctament, a un costat la identitat espanyola, però a l'altre, erròniament, situen la identitat catalana (en lloc de la valenciana, que assimilen valencià a espanyol), tot facilitant la contraposició desitjada pels que participen del conflicte del paràgraf anterior (valencià front a català).

3) Finalment, tampoc col·laboren en la construcció d'una identitat valenciana políticament potent els que amaguen el conflicte espanyol-valencià, tot negant-lo per oferir una definició que integra la identitat valenciana en l'espanyola, sense associar-hi cap mena de problema cultural, econòmic o polític. Per a la qual cosa sovint desvien l'atenció política cap a d'altres problemes identitaris, també importants: de classe, de gènere, o assenyalant un enèmic extern a Espanya, com ara la globalització...

Si es fixeu, totes tres propostes numerades de conflicte identitari es poden reduir al mateix, que és precisament el que menys convé a la construcció política d'una identitat valenciana potent. Totes tres, el conflicte valencià-català, el conflicte espanyol-català, i l'absència de conflicte espanyol-valencià es poden reduir a una mateixa formulació: valencià és igual a espanyol. Una definició que no trau la identitat valenciana del seu caràcter regional tou al si d'una nació espanyola.

Per tant, una construcció nacional alternativa a l'espanyola al País Valencià s'ha de centrar en la conflictivitat generada per la definició espanyola de la realitat sobre la realitat valenciana. El que es rellevant és allò que genera problemes al País Valencià per assumir la definició que fan d'ell els espanyols: problemes que són de diversa índole i que tenen a vore amb l'economia, amb la cultura, o amb la política. I en l'anàlisi hem d'identificar els actors (quins agents realitzen la demanda o reivindicació), les identitats en disputa (qui diuen que són uns i altres) i les accions que generen (què fan, quines accions col·lectives generen).

Però d'això parlarem al proprer enviament.

5 comentaris:

Soca ha dit...

Rafael, cada vegada llegixc amb més fruïció (sí) este blog (el mes que has estat desaparegut m'ha semblat molt llarg tot i ser el més curt).
Una petició. ¿Podries valorar l'última enquesta del CIS feta al país valencià? Especialment, interessant seria algun comentari que no fóra el que s'ha fet als mitjans de "más valenciano-más español-más igual"...
Gràcies.

severí ha dit...

Enhorabona pel teu blog! Crec que me n'he llegit totes i cadascuna de les entrades. Trobe que és molt interessant i instructiu. Il·lustra i fa pensar, i ajuda molt a afilar l'anàlisi.

Records a Pepa i a Anna

Severí

Anònim ha dit...

Rafael, moltes gràcies per les teues interessants reflexions.
Una qüestió de fons, que pense que no tractes però que, per a mi, és la clau: ¿per a què cal (re?)construir una identitat valenciana?
Els arguments amb què pots contestar esta pregunta ¿són prou atractius per a encetar un coflicte identitari enmig del levante feliz? Els problemes del país valencià (que n'hi ha, com a tot arreu) ¿tenen solució creant una identitat valenciana ara inexistent?
La resurecció dels morts és cosa de la fe... En les identitats minoritzades o minoritàries (com la catalana) podem discutir si cal practicar l'eutanàsia o cal anar posant llenya al foc per a mantenir viu un conflicte que afavoreix uns pocs i és seguint per la visceralitat provinciana... Però quan la cosa ja ha desaparegut, quan "valencià" és igual a "espanyol per antonomàsia"...¿per a què crear una identitat?
En fi, que m'agafes amb un dia especialment escèptic i per això decidisc no signar: perquè no se sàpia que dic estes coses.

vicent ha dit...

Hola Rafa

M'ha agradat molt este post. Fas un plantejament teòric pense que molt encertat i m'has fet reflexionar en coses molt interessant que mai m'havia plantejat.

Sols unes coses que m'agradaria comentar. Poses al mateix nivell la oposició entre identitat valenciana i espanyola, i identitat valenciana i catalana. Jo no ho veig així totalment. Pense que la identitat valenciana pot estar en oposició amb la catalana, tant com ho pot estar amb la francesa, gallega, basca o qualsevol altra identitat de poble, estiga o no institucionalitzada en un estat. Ben diferent és el cas de la oposició amb la espanyola, que viu d'arraconar i negar l'existència de les distintes identitats que formen l'estat espanyol. Esta és la que ens té ocupats (en el sentit d'ocupació col·lonial pur i dur) fins al punt que la pròpia població nativa l'accepta com a seua, i per tant esta és la que cal contraposar a la nostra, per diferenciar-nos, i alliberar-nos.

Cert és que hi ha valencians que veuen l'identitat catalana també com a pròpia, però pense que és degut a dues coses reconduibles i lligades: la forta identitat nacional del poble català que si ha sabut institucionalitzar en l'actualitat, i la manca de referent polític vàlid a casa pròpia. Però açò ho podem canviar, no? Què en penses de tot açò?

Una abraçada

Vicent

Rafael Castelló ha dit...

Vicent, et contestaré ací a tots els teus comentaris.
Certament que l'ús dels ordinadors pels menors ha d'analitzar-se amb més deteniment del que les dades que jo aporte. I part dels teus comentaris sobre el procés d'aprenentatge són ben certes. Tanmateix, pense que la possibilitat de desenvolupar jocs (no treball) a partir de processos informàtics també facilita l'aprenentatge d'altres coses. Com en tot, el problema està en l'abús. En qualsevol cas, les matisacions que fas són aclaridores, ho entenc com en l'ús de la calculadora: el meu nebot de 10 anys diu que alguns companys porten calculadora a l'escola per fer les operacions, ell no i ho fa de cap; de ben segur ell coneixerà millor l'operatòria matemàtica que aquells que usen des de tan menuts la calculadora. Ara pense que l'indicador que jo utilizava en aquell enviament era un indicador brut de l'accés a noves tecnologies.
I respecte a l'equiparació que comentes entre les identitats espanyola i catalana tens tota la raó: l'identitat espanyola és correspon institucionalment amb un estat que exerceix una hegemonia sobre la identitat valenciana, per mitjà de tots els instruments de govern que té a l'abast, i l'identitat catalana no manté una relació equiparable amb la valenciana. Però insistisc en incloure la catalana en les enumeracions que faig, junt a l'espanyola, per tal d'assenyalar que el pensament que manté que l'única opció possible al País Valencià ve de la mà d'una identitat catalana, és també una opció de negació de les possibilitats de futur d'una identitat valenciana, encara que no dispose dels mateixos instruments polítics que disposa la identitat espanyola.
Les explicacions que aportes per explicar l'adhesió a una identitat catalana em semblen raonables, tot i que podrien afegir-se alguns més.
I en les possibilitats de canviar és precisament en el que es fonamenta el treball quotidià de moltes persones, inclós jo. Si no fóra que tenim la convicció que podem canviar les coses, seria com estúpid continuar, no creus? A banda d'aquesta subjectivitat, hi ha algunes objectivitats que ens poden oferir certes esperances.
Una abraçada.