diumenge, 19 març de 2006

Qui definix els problemes?

Vaja, vaja. El Blog va prenent aire. Tant que esta setmana he d'escriure al voltant d'algunes participacions públiques (i alguna privada) referides a les meues aportacions. Participacions que he d'agrair d'eixida, per què em permeten aclarir alguns aspectes dels meus escrits.

Començaré amb l'aportació d'Emili Selfa. Una aportació que, des de l'acció política quotidana, desenvolupada durant anys i panys, al servei de la ciutadania valenciana que no se sent representada per la majoria, reflexa de forma nítida la vivència del sentit de les enquestes d'opinió. Una vivència de minorització política que té l'explicació tècnica que jo donava, i que és aprofitada pels majoritaris per confirmar que 'les coses són com són', i que els minoritaris podem intentar aprofitar per copsar de quina manera 'les coses podrien ser d'una altra manera'. Com diu Emili, efectivament, si férem política a colp d'enquesta acabaríem amb un sistema polític de partit únic. No crec, però, que pensar que les coses poden canviar siga 'ingenuïtat'. Puc estar d'acord en què és ingenu pensar que les coses poden canviar ràpidament, de hui per demà. Els processos de canvi social són processos lents, que es produixen a milers i milers d'interaccions diàries entre milers i milers de persones i grups, i que tarden a quedar fixades a les institucions. Una fixació a les institucions que requerix de legalitat, de legitimitat. Una legalitat que, ara com ara, es construix a partir dels partits polítics representats a les institucions polítiques.

El segon comentari fa referència a unes paraules de Pep, un amic que em llig però no escriu. Em demanava que què passava amb eixe estudi que havia fet Convergència i Unió l'any 1997 sobre la situació nacional al País Valencià. A diferència de la immensa majoria d'estudis que surten publicats a la premsa, este no era una enquesta (encara que Levante-EMV ho deia al titolar), sinó un estudi fet amb una altra tècnica de les que emprem els sociòlegs: els grups de discussió. Esta és una tècnica no quantitativa que el que pretén és captar els discursos que circulen, és a dir, la qualitat de les construccions identitàries; no és una tècnica que ens permeta saber si hi ha molta o poca gent que pensa una cosa o altra, però sí conéixer quines són les possibilitats que circulen. Respecte als resultats que es mostraven, res de nou. De fet, eixos resultats confirmaven els aconseguits en la meua tesi doctoral amb tècnica d'enquesta. Esta convergència, que ja havia aconseguit amb un amic historiador (ell des de la història, jo des de la sociologia), no fa més que validar els resultats respectius. Si aconseguixes els mateixos resultats des de dues disciplines distintes, i aconseguixes els mateixos resultats amb dues metodologies distintes: els resultats obtinguts estan molt validats. Uns resultats que podem esquematitzar en l'existència d'una fractura territorial alacantina, d'una fractura generacional entre els nascuts abans i després de 1950 (més o menys), la latència de la llengua com a atribut identificador (especialment present entre els regionalistes valencians) i l'absència d'un territori nacional de referència alternatiu a l'espanyol (rellevant entre els nacionalistes alternatius, tan donats com la resta de la població al municipalisme). En definitiva, una dissonància cognitiva respecte a la llengua (secessionista) i una dimissió respecte al propi territori (catalanista) que interaccionen i paralitzen.

He deixat per al final el comentari a l'enviament d'Anonymous, que planteja unes preguntes molt rellevants, que podem resumir en: ¿cal una identitat valenciana? Jo mateix m'he fet eixa pregunta moltes vegades, i no crec que hi haja cap motiu per negar-ho: quan esmerses tants esforços vitals, tant de temps en una tasca determinada, és del tot legítim preguntar-se
per a què servix eixe treball, si paga la pena. I, en eixa reflexió, pense que he trobat algunes respostes.

En primer lloc, assenyalar que les preguntes d'Anonymous estan formulades en termes instrumentals, és a dir, es planteja si l'existència d'una identitat valenciana potent servix per a alguna cosa més enllà que ella mateixa. Una pregunta que ens podríem plantejar de qualsevol altra identitat col·lectiva: ¿l'existència de la identitat espanyola servix per a alguna cosa? Em sembla que hi ha una primera resposta relacionada amb els valors. Una distinció, que devem a Max Weber, entre acció racional respecte als fins (o acció instrumental) i acció racional respecte als valors (o acció valorativa). La primera, la instrumental, és una acció que es fa en funció d'una finalitat altra que la pròpia acció (ajude algú per què espere que després ell m'ajudarà); la segona, la valorativa, és una acció que es fa per ella mateixa, pel valor atorgat a l'acció (ajude algú per què considere que això està bé). Amb això el que vull dir és que crear una identitat valenciana pot tindre un sentit valoratiu, en tant que hi haja un grapat de persones que pense que la seua existència és bona, servisca o no per a altres finalitats. Una bondat que pot fonamentar-se en molts raonaments ètics tan universalistes com els dels altres.

En qualsevol cas, és legítim i procedent preguntar-se pel valor instrumental (els talls analítics són difícils de trobar tal qual a la realitat) d'una identitat col·lectiva que depén, en primer terme, d'una qüestió de valors. Normalment, una identitat col·lectiva més que resoldre problemes el que fa és explicitar-los. Explicitar un problema és un gran què, pregunteu els matemàtics i voreu: sense explicitació del problema no hi ha solució. La qüestió de fons, per tant, és: ¿quin és el problema?, i no ¿quina és la solució? És a dir, ¿per a què crear una identitat valenciana?, per a explicitar problemes que d'altra manera no es vorien: problemes específicament valencians. Una identitat valenciana potent servix per tal que sigam els valencians i valencianes els qui assenyalem quins són els propis problemes, en lloc que siguen els altres (espanyols, catalans, gallecs, etc.) els qui decidisquen quins són els nostres problemes i, de pas, ens donen ja les solucions.

Finalment, potser és cert que la resurrecció és matèria de fe. Però la resurrecció només és possible quan alguna cosa és morta. I, per morir, una cosa ha d'estar abans viva. En termes nacionals, valencià ha significat espanyol sempre. Mai no hi ha hagut una identitat nacional valenciana diferent a l'espanyola. De la mateixa manera, en termes nacionals, català ha estat igual a espanyol durant molt de temps: és ara quan comença a no ser-ho. Per tant, no parlem de mort i de resurrecció de coses que hi eren, ni en el cas català, ni en el cas valencià. Parlem de vida i de naixement d'identitats nacionals que no hi eren. I el naixement no depén de la fe, sinó de la voluntat dels pares.

8 comentaris:

Enric Castelló ha dit...

Hola Rafa,
el més interessant del teu post, sota el meu punt de vista, està en això de ¿qui defineix les problemàtiques? L'existència d'una identitat valenciana és bona justament per això, per què fa visibles unes problemàtiques en clau valenciana. Si no és així, aquestes problemàtiques són definides en clau espanyola, o catalana. Per què si els problemes valencians són definitis per espanyols i catalans, el que passa és que són definits en relació amb els 'seus' problemes. Per això, la gran tasca de tot nacionalisme expansiu és convèncer als 'altres' que els seus problemes són també teus.
En l'àmbit de les ciències de la comunicació, que és des d'on jo potser puc aportar alguna cosa interessant a aquest bloc teu, hi ha un autor molt interessant que sovint s'usa per expressar aixó que és el Homi K. Bhabha. Aquest home postula que la 'nació' és com una 'narració' -simplificant a tope-. Això l'aproxima a la lingüística, a la ficció. A mi em va interessar de seguida aquesta idea perquè la ficció, i concretament el drama, funciona a través dels conflictes (els problemes que dius tu). Per tant, Bhabha diu que és molt important fer-se preguntes com: qui ens explica la nació? Per què ens l'explica com ho fa? qui defineix els conflictes i de quines solucions (desenllaços o vies de desenvolupament) proposa?
Acabe: des d'aquest punt de vista -que pense ampliar aviat al meu blog-, és vital 'tenir la capacitat de crear la teva pròpia narració sobre la teva història' i per aixó necessites poder (polític i econòmic). Ja seguiré...

Anònim ha dit...

Moltes gràcies Rafael per la contestació als meus dubtes.
Em permet continuar.Em sembla que tots, tu també, partim d'una premissa: l'existència del poble (nació, etc.) valencià. En què ens basem? En el passat? En el fet que hi ha "valencians"?...

Els teus arguments valdrien per a defensar una identitat morellana (els problemes dels morellans no els poden definir els valencians, etc.) o una identitat ibèrica (Portugal inclòs, of course). Qui posa els límits del territori en què hem de crear la identtitat? la pregunta no em sembla una tonteria, ja que precisament en el nostre cas, els límits d'on comença i on acaba la nostra identitat és la peladilla que tenim a la boca i ens impedix avança ni que siga una miquiua. Dit d'una altra manera, si vols: d'identitat en tenim tots (els anonymous inclosos), el problema són els límits de la nostra identitat: uns senten que tenen la mateixa identitat que a Sevilla, altres que tenen la mateixa identitat que a Alcanar i altres (algü) que del sénia al Segura.

Rafael Castelló ha dit...

No només permet, anonymous, que continues, si no que t'ho agraisc. Les preguntes que planteges són els dubtes als que cal respondre's per poder mantenir una posición consistent.

Jo partisc de l'existència lingüística d'un 'nosaltres' valencià, no d'un poble o d'una nació: jo puc formular un 'nosaltres, els valencians,...' que té significat, s'entén, té sentit. Una formulació discursiva, una narrativa (com diu Bhabha, Enric), que pot començar amb un 'nosaltres' és una formulació identitària col·lectiva. Eixe 'nosaltres' valencià, s'intenta esborrar i/o limitar mitjançant formulacions del tipus 'levantinos', 'alacantins', castellonencs... El que faig és propossar que a partir d'eixe 'nosaltres' valencià, lingüísticament possible, es construisca una identitat col·lectiva políticament potent, potenciar-la, si cal (i jo crec que cal), fins al nivell nacional.

I, efectivament, els límits de les identitats són la discussió. Però no la discussió al País Valencià, els límits són la discussió de totes i cada una de les identitats col·lectives. En Tajfel té un llibre magnífic dedicat als grups i els seus límits. Ací podem parlar de la possessió de determinats atributs (cultura i territori, esquemàticament). I el fet que la meua definició siga aplicable a qualsevol escala territorial, implica que la meua definició és aplicable a qualsevol projecte nacional, i no només als estatals.

Ara bé, la definició de les problemàtiques exigixen determinats dominis territorials. Jo tinc una identitat, tu en tens un altra, la meua família altra, els meus amics altra, el meu poble, la meua comarca, el meu país, el meu estat,... I en cada una d'elles puc definir determinades problemàtiques i no unes altres. El plantejament de determinats problemes depén, està en relació de dependència (no és autònom, per tant), de la formulació d'altres a una escala territorial més ampla. Però la formulació d'alguns problemes potser autònoma de la seua definició a escala major.

Amb la formulació que propose s'aconseguix aillar allò específicament nacional de les identitats que no és altra cosa que la INSTITUCIONALITZACIÓ POLÍTICA TERRITORIAL D'UNA VOLUNTAT AUTÒNOMA, EXPRESSADA DE FORMA COL·LECTIVA.

Enric Castelló ha dit...

Anonymous ha fet una pregunta clau que a mi també m'ha ocupat pensaments. Vaig llegir un autor (Wiley) que instava els investigadors a que no partírem de la premissa que existeix una identitat 'nacional' o que hi ha una 'nació', sinó que investiguéssim si la base col·lectiva de la qual partim és, funciona, com una nació. Pensant en el País Valencià jo intuesc que no. Ara bé, i seguint en la línia menys empirísta d'aquest bloc, això no treu que existeixi un projecte nacional: és a dir, que hi hagi una part de la societat valenciana (que potser ara no arriba al 5%) que pense que un projecte nacional valencià milloraria la seva condició, començant pel fet que permetria pensar els 'nostres' problemes o 'auto-narrar-nos'. És el tipus de gent que pensa: jo vull definir-me a mi mateixa.
Seguint Anonimous, on estan llavors els límits? Entenc que parla de límits territorials. Doncs el territori també és una qüestió política. És a dir, el projecte nacional té en ment una delimitació territorial que en el cas de la identitat valenciana va de la Sènia al Segura. És evident que aquest projecte entra en conflicte amb d'altres projectes nacionals: L'Espanya una i gran; no pas la republicana amb qui potser es podríen compaginar projectes nacionals) i Catalunya una i gran; aquella dels que pensen que és igual Prada de Conflent que La Pobla Llarga.

Enric Castelló ha dit...

Hola,
disculpeu, he de corregir el meu propi comentari ja que el que proposa Wiley no és estudiar "si la base col·lectiva de la qual partim és, funciona, com una nació", sinó analitzar les lògiques organitzacionals d'aquesta col·lectivitat per a intentar esbrinar si funcionen com una nació. El que no explica Wiley és què entén per 'funcionar com una nació'. Trobe interessant l'aposta que fa aquest autor d'anàlisi 'organitzacional' però discrepe del descartament que fa del constructivisme per a explicar els processos nacionals i no veig clara la fòrmula que finalment defineix un 'funcionament nacional', donaria per a molt...

Soca ha dit...

Llavors, ¿hi ha volunat per part dels pares?
Em quede amb eixa última idea de R. Castelló. M'agrada perquè dóna esperança als valencians. Si hi tenim voluntat podrem. Pense que sí, almenys durant èpoques recents. Però molt minoritàries.

severí ha dit...

Estimat Rafa,

fa temps que no estic posat en estes coses i tampoc em caracteritze per una sobrera documentació. Així que disculpa'm, per favor, possibles mancances i ingenuïtats en el que ara escriure respecte a "¿Qui defineix els problemes?", però trobe aparents contradiccions entre allò que he entés que tu poses com a base per a identitats nacionals i les teues valoracions sobre l'experiència valenciana. I m'agradaria que me les aclarires.

Tu has dit:

"En termes nacionals, valencià ha significat espanyol sempre. Mai no hi ha hagut una identitat nacional valenciana diferent a l'espanyola. De la mateixa manera, en termes nacionals, català ha estat igual a espanyol durant molt de temps: és ara quan comença a no ser-ho. Per tant, no parlem de mort i de resurrecció de coses que hi[=ni, supose] eren, ni en el cas català, ni en el cas valencià. Parlem de vida i de naixement d'identitats nacionals que no hi eren. I el naixement no depén de la fe, sinó de la voluntat dels pares."

Malgrat això que tu dius, ens hem acostumat a dir que el "poble valencià" naix el 1238. Se suposa, doncs, que el 1438, -per posar una data-, dos-cents ja han deixat que hi haja un considerable gruix de població ja assentat i organitzat amb territoris propis, lleis pròpies, institucions pròpies, gentilici pròpi, tot rutllant des de fa dos segles ja, definint i definint-se, autonomenant-se endins i enfora, 'solventant' i 'solventant-se' en definitiva.

Totes estes accions són, d'acord amb les teues paraules, el que fa nació.

Per tant tot això ha de suposar alguna cosa, sobretot si pensem que el que hui som i tenim n'és en part substancial herència, a saber: 1- el que parlem o hem parlat fins fa poc la majoria de valencians; 2- com ho parlem; 3- com ho anomenem; 4- com ens anomenem o ens hem anomenat dins i fora la majoria de valencians, almenys fins fa poc; 5- quins límits ens hem fixat o hem demanat que ens fixen en el mapa, o si vols uns altres ens han fixat seguint una inèrcia activa durant segles gràcies a les decisions d'institucions estrictament valencianes; 6- quines són algunes de les demandes que s'han fet en els darrers 100 i escaig anys -algunes de les quals es materialitzen d'alguna manera sobretot en la transició; 7- com ens han anomenat a fora, durant molt de temps també fora de la corona d'Espanya. I possiblement n'hi hagen altres que gent més documentada que jo puga afegir a la llista.

Encara que tot això haja estat alterat/completat/matisat/... per altres elements contemporanis a aquella època i sobretot posteriors em sobta la negació que fas, almenys sobre la lletra, de cap experiència nacional quan et refereixes, per exemple, a "identitats nacionals que no hi eren", referint-te a València i Catalunya.

A no ser que ho cosideres una mena de dinàmiques 'pre-nacionals' i per tant menystenibles per 'no-nacionals'. Així i tot em continuaria sobtant, perquè contradiria les condicions que sembla que dones a qualsevol experiència col·lectiva per a què siga 'nacional': acció, voluntat i institucions definidores de problemes, limitadores d'àmbits d'acció,... ¿o se m'ha passat com a condició necessària la presència explícita de l'adjectiu 'nacional' en el discurs dels definidors?

Fins i tot després, el 1492, quan s'esdevé l'unificació hispànica en el nou Regne d'Espanya, la/les nova/es identitat/institucions es formen, des de la poca història que recorde, en una base de composició a partir de les peces.

Segons això (no sé si els experts en dirien una mena de federalisme o confederalisme ...¿avant-la-lettre?...) aquestes peces conservarien -almenys des de les meues paupèrrimes dades- tot allò propi que ja tenien per a la definició i solució de problemes (institucions, límits, noms, etc...) juntament amb les del nou marc jurídico-polític Espanyol, que supose que no tindria les mateixes 'competències', i per tant -en principì- no pertenia substituir tots aquests definidors propis de cada part.

És a dir, que fins i tot amb l'arribada d'aquests nous definidors identataris Espanyols encara conservaríem durant dos-cents anys i escaig l'experiència nacional; tot i que des de la unificació fóra cada vegada més una experiència si més no complementada.

Per acabar, potser no podríem parlar, en termes institucionals/definidors, d'una substitució completa i absoluta de definidors fins el decret de Nova Planta de 1707. Aquest Decret podria potser considerar-se també una substitució del criteri fundacional espanyol (de composició a partir de les peces, i per tant de definició complementada o compartida) per un altre on, ara sí, unes institucions forànies et diuen sempre i per a tot, en totes les competències, quins són els teus problemes i com els has/han de solventar.

Per tant: ¿"En termes nacionals, valencià ha significat espanyol sempre"? ¿"Mai no hi ha hagut una identitat nacional valenciana diferent a l'espanyola"? ¿"català [...] és ara quan comença a no ser-ho [...]"?. ¿"ni en el cas català, ni en el cas valencià[...]d'identitats nacionals que no hi eren"?

Rafael Castelló ha dit...

Gràcies Severí pel teu extens comentari/reflexió.
La qüestió és: ¿a quin tipus d'identitat li reservem el qualificatiu de 'nacional' per tal de no confondre'ns?
El que, segons les meues paraules, en termes nacionals, els valencians només han tingut una identitat espanyola no implica que, en altres termes, els valencians no hagen tingut, i tinguen, un identitat pròpia. Ara, eixa identitat continua sense ser nacional. Ara com ara, és una identitat regional.
No podem confondre nació i estat, i no podem confondre llengua i nació. La identitat lingüística és una mena d'identitat col·lectiva, que pot servir de legitimació d'una identitat nacional (o no, segons com). I el disposar d'un estat no garantix tampoc l'existència d'una identitat nacional, tot i ser una eina molt rellevant (o l'eina més rellevant).
N'hi ha identitats ètniques (en el sentit més ample, ètnia com a cultura), identitats de classe,... Jo reserve el terme 'nacional' per als col·lectius polítics etnoterritorials definitis en els termes en què es fa a partir de la Revolució francesa. Les nacions, tal i com s'entenen hui, naixen de la mà de la democratització i són el resultat d'una voluntat popular (espontània o generada). Les revolucions liberals viscudes a Europa durant el segle XIX són revolucions de caire nacional.
Tot el periode del que tu parles hi ha una identitat valenciana, una identitat fonamentada en l'existència d'un estat, el Regne de València, regulat pels principis del feudalisme i, per tant, controlat políticament pels senyorius. No crec que la població participara gaire en la pròpia definició, més enllà de servir com a carn de canó en les guerres entre senyors feudals, com ara entre la casa d'Austria i la casa dels Borbó. I una identitat lingüística, certament.
Dir que ho hi havia identitat nacional, no significa dir que no hi haguera alguna mena d'identitat de caràcter polític o cultural. Significa que, fins que no arriba l'experiència democràtica liberal, les identitats polítiques no poden adquirir el caràcter de nacional, tal com hui s'entén: autogovern, sobirania popular, autodeterminació popular. I considerar-ho així no contradiu el que plantege: voluntat de qui? La pregunta fonamental és qui decidix?, i no és el mateix que ho faça un senyor feudal, o un grup d'ells, que que ho faça una població consultada (per molt manipulada que puga estar).
La primera experiència de caràcter nacional de valencians i catalans és, per tant, l'espanyola a partir de les revolucions liberals del XIX, i la Renaixença catalana i valenciana són, ambdues, de caràcter regional, no qüestionen l'espanyolitat política. És el nacionalisme català posterior, que surt d'un regionalisme inicial, el que llig la Renaixença catalana en termes nacionals. I com que al País Valencià no hi ha un nacionalisme valencià, la Renaixença continua sent llegida, encara hui, en termes regionals. Perquè els textos literaris, més enllà de la major o menor qualitat formal, de contingut polític són regionals uns i altres.
En definitiva, la nacional no és l'única possibilitat d'existència d'una identitat col·lectiva. Abans de les revolucions burgueses hi havia identitats col·lectives?, i tant, i la valenciana hi era?, i tant. Però no era una identitat nacional. I ara hi ha una identitat valenciana?, i tant, però no és una identitat nacional, és una identitat regional. I la catalana comença ara a objectivar-se, amb el nou Estatut, després de més o menys un segle de conflictivització amb Espanya, com una identitat nacional diferent a l'espanyola.
Puc equivocar-me, però jo pense així les coses: a cada una el seu nom i exigència d'objectivació. Confondre les idees amb la realitat pot dur a frustracions i fracassos estratègics importants. Hi ha pèrdues identitàries al País Valencià? Sí, però no de caire nacional. Hi ha pèrdues de caire lingüístic, fins i tot de caire econòmic. I el que jo dic és que eixa mena de pèrdues d'identitat col·lectiva podrien, si més no, frenar-se, quan no evitar-se, si dotarem d'una identitat nacional pròpia al País Valencià. Cosa que és complica cada vegada més a mesura que van perdent-se altres dimensions (no necessàriament nacionals, però possiblement nacionals) de la identitat dels valencians, com la llengua, l'economia, la producció cultural...
Una abraçada, Severí. M'he alegrat molt de llegir-e.