dilluns, 27 de març de 2006

La identitat com a idea i com a pràctica

Estos dies, arran dels comentaris al voltant de la identitat nacional suscitats per les meues afirmacions, he estat reflexionat, més si cap, sobre la identitat. I la veritat és que no crec que siga convenient entrar en una discussió de caire existencialista, sobre el ser o no-ser, a l'estil del Jean Paul Sarte o del Martin Heidegger (i les conseqüències pràctiques totalitàries que se'n deriven). Soc més partidari de parlar sobre el fer o no-fer, o sobre el dir o no-dir (que és una dimensió del fer). Intentaré, però, argumentar el meu pensament al voltant de les identitats i la meua fixació en la seua dimensió pràctica.

Les identitats són construccions mentals, totes, les individuals i les col·lectives. Són construccions mentals, referents que guien la nostra acció i ens permeten sobreviure, adaptar-nos i actuar sobre el cosmos on vivim (que inclou, no ho oblidem, la pròpia societat), modificar-lo fins i tot. Un individu, com ara jo, és un grapat de molècules de compostos químics, disposades de manera tal que s'eleven i adquirixen la capacitat d'autoorganitzar-se i de reproduir-se, tot dotant de vida pròpia l'entitat que se'n deriva. A més a més, d'un ésser viu, el procés evolutiu ha provocat que un bon grapat de les meues cèl·lules s'organitzen de manera que controlen la informació de tota la resta, des d'un centre neuràlgic, que anomenem cervell; un cervell que ha especialitzat, en l'hominització, cèl·lules capaces de generar procesos de reflexivitat informativa: amb la qual cosa els éssers humans som conscients de nosaltres mateixos (i per derivació, les societats que generem, també). És a dir, ens percebem, alhora, com a subjectes i com a objectes, de resultes de la nostra configuració cerebral: Friedrich Nietzsche deia que 'jo' i 'em' sempre són dues persones diferents, i nosaltres podríem afegir: una subjectiva (jo) i l'altra objectiva (em). A la primera, als subjectes els puc estimar (o odiar), a la segona, als objectes els puc conéixer (o ignorar).

Fa més de dos segles, però, sense tanta informació com tenim ara respecte al funcionament cerebral, Immanuel Kant ja es va embarcar en la tasca titànica d'explicar com funcionava la raó. I se'n va sortir amb excel·lència. Després d'explicar-nos l'estètica (la percepció) i l'anàlitica (l'enteniment), passa al nivell més elevat: la dialèctica (la raó). Totes tres necessàriament interrelacionades en la producció de coneixement. És, però, en la dialèctica, el nivell més pròpiament humà, on ens explica com la raó, inexorablement (sense possibilitat d'evitar-ho), ens enganya en presentar-nos qüestions que són subjectives com si foren objectives. I eixe, la dialèctica, és l'espai de les idees: construccions mentals subjectives que utilitzem com a referents, contrast, d'allò que experimentem (estètica) i entenem (analítica). Les idees només existixen al cap de les persones: la justícia, la democràcia, la bondat, etc. són idees que guien la nostra acció, quan tractem d'aconseguir-les; no existixen fóra del nostre cap més enllà del que pugam aproximar-les amb les nostres accions. El que pensem que som (o que és) actua com a guia de la nostra acció, que és el que acabem sent (o acaba sent). Només puc saber de les identitats subjectives, per mitjà d'allò que s'expressa amb l'acció (fer o dir), és a dir, per mitjà de les identitats objectives. Això sí, puc estimar-les.

Resulta, per tant, que la identitat és generada per un procés de reflexivitat informativa: si no existira eixe espai de reflexivitat informativa, no seríem conscients de tindre'n, d'identitat. Però, i al mateix temps, la identitat s'expresa, es manifesta, mitjançant l'acció, és a dir, mitjançant una voluntat (la voluntat de ser d'una determinada manera): si no expressem la nostra voluntat, si no fem, és com si no existirem ('me gusta cuando callas porque estás como ausente', que dèia el poeta xilè).

En definitiva, la raó ens presenta la identitat (una idea) com si fos objectiva, quan és plenament subjectiva, i no deixarà de ser-ho (de subjectiva) si no l'expressem, si l'amaguem, amb la nostra acció quotidiana.

¿I què passa amb les identitats col·lectives, entre elles la nacional? En parlarem la pròxima vegada.