dimarts, 28 de febrer de 2006

Del futur com a quimera

Prenc el títol de la darrera part del comentari de l'Enric, el meu germà. I la prenc perquè certament el futur sempre és una quimera. Incert, una idea, un desig. Mai una realitat. La realitat és present, i el futur és desig.

Vivim en un present continu, en el que confluixen els feixos de múltiples passats (el meu, el teu, el d'ella...el dels castellans, els dels valencians, els dels catalans... el dels europeus, els dels americans,...). Un present continu del que partixen múltiples possibilitats de continuïtat, de les quals unes són més probables que altres, i el seu desenvolupament depén del que fem al present continu. Això significa que, efectivament, els futurs són al present en forma de desitjos, en forma de voluntats, com tu dius. Unes voluntats, però, de les que no puc tindre cap altra dada objectiva que les accions del present.

A hores d'ara, el present que visc al País Valencià, la resultant dels esdeveniments passats, em dóna dades suficients com per dubtar de les possibilitats de viure un futur valencià. Les probabilitats d'un futur viscut a la valenciana disminuixen molt ràpidament, massa ràpidament. Un futur a la valenciana, això sí, que no siga només la pervivència del nom d'una ciutat que celebrà una copa de vela, sinó que continga elements d'especifitat que han fet, fan i, des del meu punt de mira, poden fer una aportació rellevant al patrimoni de la humanitat. L'acció dels nostres governants actuals, els del PP, però també els del passat, els del PSOE que bastiren (i encara ho fan) les eines per l'acció del PP, reduix a una velocitat vertiginosa les possibilitats que pugam viure eixe futur valencià que alguns desitgem.

Fixeu-vos que les possibilitats de viure un futur conservador-tradicionalista, de viure un futur liberal o de viure un futur socialdemocràta, no estan en perill. L'alternança PP-PSOE garantix, amb pujades i baixades, la possibilitat futura de viure en una societat conservadora, liberal o socialdemòcrata. Però cap dels dos garantix la possibilitat futura de viure en una societat valenciana. L'aplicació de les seues polítiques no està compromesa amb este futur, no hi tenen el desig.

En l'àmbit de les relacions familiars, que són relacions entre gèneres (homes-dones) i entre generacions (pares-fills), la derogació del dret civil valencià des dels Decrets de Nova Planta, i el seu abandó (encara no s'ha recuperat com a competència pròpia de la Generalitat) fa que s'haja aplicat el dret civil castellà, més tradicionalista i conservador que no el valencià. Són detalls que poden semblar poc importants, però, per posar només un exemple, al dret civil valencià el règim econòmic del matrimoni per defecte és el de separació de bens i no el de ganancials, com al castellà.

En l'àmbit de l'estructura econòmica, resulta que l'estructura productiva valenciana està reconvertint-se en una espècie de monocultiu de la construcció, on els llocs de treball són preferentment de manobre o de cambrer, tot abandonant la més rica i diversificada estructura indústrial a les tormentes de la globalització, sense facilitar les eines pertinents per fer-hi front. Aquella estructura de producció de béns de consum, pròpia de l'economia valenciana, està desapareguent a una velocitat vertiginosa (consulteu sinó les dades de la Comptabilitat Regional de l'INE). El que quedarà, si no hi posem remei ràpidament, és una estructura urbana continua a la costa, indefinida, subtituïble per qualsevol altra estructura urbana costanera de les tantes que hi ha a l'ample del món.

En l'àmbit de la política, el pacte PP-PSOE al País Valencià garantix la seua alternança i confirma les regles per tal que una opció política pròpia, sense dependències de les estructures espanyoles, tinga quantes més dificultats millor per surar. Un pacte pel bipartidisme que empitjora no ja la qualitat de la representació, sinó la qualitat de la política. La multitud d'economistes que simpatitzen amb el PSOE o amb el PP saben perfectament que la reducció de la competència d'un sistema resulta en un empitjorament de la qualitat d'allò que es produix. I amb la reducció de les opcions representades al Parlament, la competència dóna per a un Camps i per a un Pla, que ja em direu. I no parle de representació ideològica, que també, sinó d'una cosa més simple, però més bàsica: de la qualitat, de la qualitat de la política.

I què dir de l'àmbit de la cultura, que podem exemplificar amb la situació de la llengua, del valencià, i del sistema comunicatiu valencià. Les dades publicades per les pròpies institucions autonòmiques, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Conselleria de Cultura de la mateix Generalitat, mostren un retrocés en l'ús del valencià esfereidor, que fa mal al cor de qui consulta les dades i s'estima la gent d'este país. Una tendència a la baixa, una inèrcia, que abans de plantejar-nos qualsevol mena de recuperació haurem d'aturar. I l'estructura comunicativa resta pràcticament reduïda a un immens aparell de propaganda del PP, amb algunes possibilitats de resposta (o connivència, segons convinga) per part del PSOE (poques, però algunes), i punt i s'ha acabat. L'espai públic de debat dels valencians i valencianes, que és l'espai on es construix la pròpia identitat col·lectiva, està reduït a la més mínima expressió, si és que en té alguna, d'expressió.

Així doncs, la situació del present ens dóna suficients dades com per saber que, per este camí, el futur dels valencians, com a tals, és poc menys que una quimera. Que l'acció combinada dels partits estatals (PP-PSOE) ens porta, volent o sense voler, a la reducció de les probabilitats de viure un futur valencià. I que l'única possibilitat (condició necessària, no sabem si suficient) d'evitar-ho és atorgant veu parlamentària a una opció que s'encarregue de vetllar pel futur dels valencians i valencianes.

Però en eixe futur no està compromesa només la gent del BLOC. El BLOC és l'eina organitzativa de participació política institucionalitzada (ajuntaments, comunitat autònoma, estat, unió europea) del moviment valencianista. Hi ha, però, d'altres àmbits d'acció on podem trobar feministes valencianistes, sindicalistes valencianistes, demòcrates valencianistes, periodistes valencianistes, etc... Un compromís, un desig, una voluntat d'un futur valencià, però, que només puc avaluar per les seues accions de present respecte a l'acció política del tàndem PP-PSOE, que, a la vista dels resultats, impossibilita eixe futur desitjat. I
, com podeu vore, hi ha certa urgència per començar a parar-los els peus, a negar-nos a acceptar xantatges. Si ens ho pensem molt, la probabilitat de viure un futur valencià anirà reduint-se i aproximant-se a zero. I potser quan ho decidim arribem massa tard.

Així que, si em permeteu: valencianistes del món, no s'encanteu contemporaneitzant, que el temps corre i el nostre futur s'allunya.


3 comentaris:

Enric Castelló ha dit...

Rafa,
interessant post. Veig, en tot cas, que el futur com a quimera o com a desig és el que mou moltes de les voluntats d'eixos valencianistes (feministes, demòcrates, sindicalistes, professionals... treballadors en definitiva). És a dir, el fet de pensar en un projecte diferent al que apunta la provabilística que apuntes. El teu post és una mica angoixant, tot s'ha de dir... Només ens queda l'oportunitat de seguir donant la tabarra. Si més no, que no ens facen callar.

Xe Fu7 ha dit...

No em conforme amb el que "No ens facen callar" doncs cridar ja se que cridem , ho fem molt bé, molt alt, i molt sovint. Però el repte està en que ens escolten, per això propose una transacció al final del missatge d'Enric. "que ens escolten".

Així, fins i tot, podria ser que fòrem entesos...

Jo sóc per natura escèptic i crec que efectivament, correm contra cronometre però també estic tranquil per que se que l'entrada a les Corts Valencianes del BLOC, la major ferramenta política del valencianisme. les coses poden canviar de ritme. Si algú m'oferix una alternativa millor la compre... però en això sí, sóc escèptic.

Rafael Castelló ha dit...

Angoixant, Enric, és vore els informatius de Canal 9. Angoixant és vore les grues de construccions i més construccions. Angoixant és vore el nivell de debat polític de les Corts Valencianes. Angoixant és sentir alguns comentaris al carrer i els corifeus que els aplaudixen...
Vull dir que el meu text és angoixant, perquè la vida per a la gent que pensa diferent al PP al País Valencià, però també per a la gent que pensa igual però viu de la industria, o de la taronja, o del coneixement, o del periodisme... és una vida angoixant.
Per tant, he aconseguit transmetre el missatge als qui no viviu al País Valencià: angoixa. I l'altre, ja n'hi ha prou, plantent-nos ja d'una: l'altra cara de l'espanyolisme, el PSOE, no farà res per nosaltres.
I, com diu Fu7, hi ha propostes i alternatives.