La identitat com a idea i com a pràctica

Estos dies, arran dels comentaris al voltant de la identitat nacional suscitats per les meues afirmacions, he estat reflexionat, més si cap, sobre la identitat. I la veritat és que no crec que siga convenient entrar en una discussió de caire existencialista, sobre el ser o no-ser, a l'estil del Jean Paul Sarte o del Martin Heidegger (i les conseqüències pràctiques totalitàries que se'n deriven). Soc més partidari de parlar sobre el fer o no-fer, o sobre el dir o no-dir (que és una dimensió del fer). Intentaré, però, argumentar el meu pensament al voltant de les identitats i la meua fixació en la seua dimensió pràctica.

Les identitats són construccions mentals, totes, les individuals i les col·lectives. Són construccions mentals, referents que guien la nostra acció i ens permeten sobreviure, adaptar-nos i actuar sobre el cosmos on vivim (que inclou, no ho oblidem, la pròpia societat), modificar-lo fins i tot. Un individu, com ara jo, és un grapat de molècules de compostos químics, disposades de manera tal que s'eleven i adquirixen la capacitat d'autoorganitzar-se i de reproduir-se, tot dotant de vida pròpia l'entitat que se'n deriva. A més a més, d'un ésser viu, el procés evolutiu ha provocat que un bon grapat de les meues cèl·lules s'organitzen de manera que controlen la informació de tota la resta, des d'un centre neuràlgic, que anomenem cervell; un cervell que ha especialitzat, en l'hominització, cèl·lules capaces de generar procesos de reflexivitat informativa: amb la qual cosa els éssers humans som conscients de nosaltres mateixos (i per derivació, les societats que generem, també). És a dir, ens percebem, alhora, com a subjectes i com a objectes, de resultes de la nostra configuració cerebral: Friedrich Nietzsche deia que 'jo' i 'em' sempre són dues persones diferents, i nosaltres podríem afegir: una subjectiva (jo) i l'altra objectiva (em). A la primera, als subjectes els puc estimar (o odiar), a la segona, als objectes els puc conéixer (o ignorar).

Fa més de dos segles, però, sense tanta informació com tenim ara respecte al funcionament cerebral, Immanuel Kant ja es va embarcar en la tasca titànica d'explicar com funcionava la raó. I se'n va sortir amb excel·lència. Després d'explicar-nos l'estètica (la percepció) i l'anàlitica (l'enteniment), passa al nivell més elevat: la dialèctica (la raó). Totes tres necessàriament interrelacionades en la producció de coneixement. És, però, en la dialèctica, el nivell més pròpiament humà, on ens explica com la raó, inexorablement (sense possibilitat d'evitar-ho), ens enganya en presentar-nos qüestions que són subjectives com si foren objectives. I eixe, la dialèctica, és l'espai de les idees: construccions mentals subjectives que utilitzem com a referents, contrast, d'allò que experimentem (estètica) i entenem (analítica). Les idees només existixen al cap de les persones: la justícia, la democràcia, la bondat, etc. són idees que guien la nostra acció, quan tractem d'aconseguir-les; no existixen fóra del nostre cap més enllà del que pugam aproximar-les amb les nostres accions. El que pensem que som (o que és) actua com a guia de la nostra acció, que és el que acabem sent (o acaba sent). Només puc saber de les identitats subjectives, per mitjà d'allò que s'expressa amb l'acció (fer o dir), és a dir, per mitjà de les identitats objectives. Això sí, puc estimar-les.

Resulta, per tant, que la identitat és generada per un procés de reflexivitat informativa: si no existira eixe espai de reflexivitat informativa, no seríem conscients de tindre'n, d'identitat. Però, i al mateix temps, la identitat s'expresa, es manifesta, mitjançant l'acció, és a dir, mitjançant una voluntat (la voluntat de ser d'una determinada manera): si no expressem la nostra voluntat, si no fem, és com si no existirem ('me gusta cuando callas porque estás como ausente', que dèia el poeta xilè).

En definitiva, la raó ens presenta la identitat (una idea) com si fos objectiva, quan és plenament subjectiva, i no deixarà de ser-ho (de subjectiva) si no l'expressem, si l'amaguem, amb la nostra acció quotidiana.

¿I què passa amb les identitats col·lectives, entre elles la nacional? En parlarem la pròxima vegada.

Qui definix els problemes?

Vaja, vaja. El Blog va prenent aire. Tant que esta setmana he d'escriure al voltant d'algunes participacions públiques (i alguna privada) referides a les meues aportacions. Participacions que he d'agrair d'eixida, per què em permeten aclarir alguns aspectes dels meus escrits.

Començaré amb l'aportació d'Emili Selfa. Una aportació que, des de l'acció política quotidana, desenvolupada durant anys i panys, al servei de la ciutadania valenciana que no se sent representada per la majoria, reflexa de forma nítida la vivència del sentit de les enquestes d'opinió. Una vivència de minorització política que té l'explicació tècnica que jo donava, i que és aprofitada pels majoritaris per confirmar que 'les coses són com són', i que els minoritaris podem intentar aprofitar per copsar de quina manera 'les coses podrien ser d'una altra manera'. Com diu Emili, efectivament, si férem política a colp d'enquesta acabaríem amb un sistema polític de partit únic. No crec, però, que pensar que les coses poden canviar siga 'ingenuïtat'. Puc estar d'acord en què és ingenu pensar que les coses poden canviar ràpidament, de hui per demà. Els processos de canvi social són processos lents, que es produixen a milers i milers d'interaccions diàries entre milers i milers de persones i grups, i que tarden a quedar fixades a les institucions. Una fixació a les institucions que requerix de legalitat, de legitimitat. Una legalitat que, ara com ara, es construix a partir dels partits polítics representats a les institucions polítiques.

El segon comentari fa referència a unes paraules de Pep, un amic que em llig però no escriu. Em demanava que què passava amb eixe estudi que havia fet Convergència i Unió l'any 1997 sobre la situació nacional al País Valencià. A diferència de la immensa majoria d'estudis que surten publicats a la premsa, este no era una enquesta (encara que Levante-EMV ho deia al titolar), sinó un estudi fet amb una altra tècnica de les que emprem els sociòlegs: els grups de discussió. Esta és una tècnica no quantitativa que el que pretén és captar els discursos que circulen, és a dir, la qualitat de les construccions identitàries; no és una tècnica que ens permeta saber si hi ha molta o poca gent que pensa una cosa o altra, però sí conéixer quines són les possibilitats que circulen. Respecte als resultats que es mostraven, res de nou. De fet, eixos resultats confirmaven els aconseguits en la meua tesi doctoral amb tècnica d'enquesta. Esta convergència, que ja havia aconseguit amb un amic historiador (ell des de la història, jo des de la sociologia), no fa més que validar els resultats respectius. Si aconseguixes els mateixos resultats des de dues disciplines distintes, i aconseguixes els mateixos resultats amb dues metodologies distintes: els resultats obtinguts estan molt validats. Uns resultats que podem esquematitzar en l'existència d'una fractura territorial alacantina, d'una fractura generacional entre els nascuts abans i després de 1950 (més o menys), la latència de la llengua com a atribut identificador (especialment present entre els regionalistes valencians) i l'absència d'un territori nacional de referència alternatiu a l'espanyol (rellevant entre els nacionalistes alternatius, tan donats com la resta de la població al municipalisme). En definitiva, una dissonància cognitiva respecte a la llengua (secessionista) i una dimissió respecte al propi territori (catalanista) que interaccionen i paralitzen.

He deixat per al final el comentari a l'enviament d'Anonymous, que planteja unes preguntes molt rellevants, que podem resumir en: ¿cal una identitat valenciana? Jo mateix m'he fet eixa pregunta moltes vegades, i no crec que hi haja cap motiu per negar-ho: quan esmerses tants esforços vitals, tant de temps en una tasca determinada, és del tot legítim preguntar-se per a què servix eixe treball, si paga la pena. I, en eixa reflexió, pense que he trobat algunes respostes.

En primer lloc, assenyalar que les preguntes d'Anonymous estan formulades en termes instrumentals, és a dir, es planteja si l'existència d'una identitat valenciana potent servix per a alguna cosa més enllà que ella mateixa. Una pregunta que ens podríem plantejar de qualsevol altra identitat col·lectiva: ¿l'existència de la identitat espanyola servix per a alguna cosa? Em sembla que hi ha una primera resposta relacionada amb els valors. Una distinció, que devem a Max Weber, entre acció racional respecte als fins (o acció instrumental) i acció racional respecte als valors (o acció valorativa). La primera, la instrumental, és una acció que es fa en funció d'una finalitat altra que la pròpia acció (ajude algú per què espere que després ell m'ajudarà); la segona, la valorativa, és una acció que es fa per ella mateixa, pel valor atorgat a l'acció (ajude algú per què considere que això està bé). Amb això el que vull dir és que crear una identitat valenciana pot tindre un sentit valoratiu, en tant que hi haja un grapat de persones que pense que la seua existència és bona, servisca o no per a altres finalitats. Una bondat que pot fonamentar-se en molts raonaments ètics tan universalistes com els dels altres.

En qualsevol cas, és legítim i procedent preguntar-se pel valor instrumental (els talls analítics són difícils de trobar tal qual a la realitat) d'una identitat col·lectiva que depén, en primer terme, d'una qüestió de valors. Normalment, una identitat col·lectiva més que resoldre problemes el que fa és explicitar-los. Explicitar un problema és un gran què, pregunteu els matemàtics i voreu: sense explicitació del problema no hi ha solució. La qüestió de fons, per tant, és: ¿quin és el problema?, i no ¿quina és la solució? És a dir, ¿per a què crear una identitat valenciana?, per a explicitar problemes que d'altra manera no es vorien: problemes específicament valencians. Una identitat valenciana potent servix per tal que sigam els valencians i valencianes els qui assenyalem quins són els propis problemes, en lloc que siguen els altres (espanyols, catalans, gallecs, etc.) els qui decidisquen quins són els nostres problemes i, de pas, ens donen ja les solucions.

Finalment, potser és cert que la resurrecció és matèria de fe. Però la resurrecció només és possible quan alguna cosa és morta. I, per morir, una cosa ha d'estar abans viva. En termes nacionals, valencià ha significat espanyol sempre. Mai no hi ha hagut una identitat nacional valenciana diferent a l'espanyola. De la mateixa manera, en termes nacionals, català ha estat igual a espanyol durant molt de temps: és ara quan comença a no ser-ho. Per tant, no parlem de mort i de resurrecció de coses que hi eren, ni en el cas català, ni en el cas valencià. Parlem de vida i de naixement d'identitats nacionals que no hi eren. I el naixement no depén de la fe, sinó de la voluntat dels pares.

Enquestes

Hui, el Levante-EMV remarca una frase d'Almodóvar, sí el director de cinema espanyol més universal, que ve a dir que quant més viatja pel món més manxec se sent. Quan algú, en un exercici de fals cosmopolitisme, em diu que als nacionalistes el que ens cal és viatjar més, sempre li conteste que és al contrari: quant més viatges, més del teu lloc et sents. Hui, però, jo vull parlar d'enquestes, potser així done resposta, si més no parcial, a les expectatives d'en Soca (perdó).

Sí, d'enquestes. Tot i que més bé del que vull parlar és d'eixa malaltia que podríem anomenar enquestitis: una espècie d'infecció que fa que la persona perda els propis referents, per deixar-se portar per l'opinió de la majoria. I fixeu-vos que jo hi treballe, i molt, amb enquestes. Fa anys que ho faig, i potser m'he vist pràcticament totes les enquestes que s'han fet des d'institucions públiques amb un univers de País Valencià. Potser per això que ja estic vacunat per a l'infecció de l'enquestitis.

Una enquesta és una magnífica eina per saber com estan, probablement, les coses ara; ara bé, una enquesta mai no et diu que és el que has de fer per tal que, en un futur, les coses estiguen d'una altra manera. El que has de fer, ho has de decidir igualment. Sense dubte, és infinitament millor poder decidir amb la màxima informació possible, i en això les enquestes ajuden molt. Tanmateix, hem de tindre en compte que les enquestes són eines probabilístiques: construïdes sobre una mostra de persones que, probablement, representen a tot el conjunt. Així, els resultats d'una enquesta et diuen com estan probablement les coses. És més, les enquestes, per tindre un fonament estadístic basat en la llei dels grans números, et faciliten l'estat probable del sentit comú. Amb això el que vull dir és que és molt difícil captar les posicions minoritàries, que les enquestes servixen per mesurar que és el que pensa la majoria, però són bastant dolentes per captar el que pensen les minories. Per tant, no és extrany que a les enquestes les posicions minoritàries sempre apareguen infravalorades. Tot açò que dic, però, implica que les enquestes poden ser una bona eina per captar quines són les escletxes en el coneixement del sentit comú, quines són les fractures que hi ha en la majoria. Una informació, la de les escletxes, molt útil per situar les falques que permeten la introducció de discursos alternatius al majoritari.

En definitiva, arribe als resultats d'una enquesta amb una visió pròpia, amb un projecte discursiu, amb una proposta política. Avalue els resultats, situe les fractures socials del discurs majoritari, del coneixement del sentit comú, i pense i propose una estratègia per tal que la meua visió, el meu projecte, la meua proposta, puga avançar socialment. Si la meua posició és de conservar el discurs majoritari, que res no canvie o canvie el menys possible, la meua estratègia anirà de com suturar eixes fractures del sentit comú, de com evitar-les. Si la meua posició és la de canviar el discurs majoritari, la meua estratègia anirà de com ampliar les escletxes amb falques del propi discurs alternatiu. I eixa és la lluita central de les enquestes. Hi ha una altra lluita al voltant de les enquestes, que és una lluita comunicativa, en la que el discurs majoritari quasi sempre té les de guanyar: la majoria pensa... sempre confirma el que pensa la majoria, la qual cosa redunda en què la majoria continue pensant el mateix.

L'altre dia, un amic es lamentava del lamentable Estatut que havien aprovat el PP-PSOE, de la tristor política de la proposta, però a continuació afegia que, clar, tant se val, com que als valencians i valencianes tampoc és que els importe molt l'Estatut, resulta que els polítics no fan. I eixa és una de les mostres del perill de l'enquestitis, adobada d'una visió de la democràcia molt particular però bastant difosa. Els polítics fan el que la població vol, com que la població no vol, els polítics no fan. Una argumentació que justifica la paràlisi política general, la dels polítics i la del poble. Li deia jo al meu amic que no, que potser els valencians i valencianes, majoritàriament, no veuen els avantatges o desavantatges d'un Estatut o d'altre, però una de les tasques dels polítics, per això els tríem, és liderar i fer avançar l'opinió pública en determinats camins. El que està clar, per tant, és que els polítics valencians que ens governen, PP-PSOE, no volen fer avançar l'opinió pública valenciana en el sentit de reforçar-la políticament amb un Estatut més potent. Amb l'argument del meu amic, els resultats de les enquestes sempre li donen la raó al govern, les enquestes sempre li donen la raó a les institucions, sempre confirmen les posicions institucionals, les identitats institucionalitzades. Amb eixe argument, és que la majoria pensa que..., res no canviaria mai, la majoria sempre seria la mateixa.

L'altre dia, un periodista em preguntava que com era que, per exemple, Estremadura apareixia en algunes preguntes del darrer Baròmetre Autonòmic del CIS, com a més autonomista que el mateix País Valencià. No vaig dubtar. Extremadura té un president, el senyor Ibarra, que participa de la política espanyola amb força, amb idees pròpies, que confronta els interessos de la comunitat autònoma que presidix amb els interessos que es juguen al conjunt espanyol, i quan es llança alguna proposta que ell interpreta que perjudica Extremadura alça la veu. Heu sentit alçar la veu algun president valencià alguna vegada? Heu vist alguna vegada al País Valencià distinguit? L'heu visualitzat en algun procés polític rellevant? Si els polítics professionals majoritaris valencians no distinguixen el País Valencià, com exigir als profans que el distinguisquen?

Per això, per als que mantenim discursos alternatius, identitats diferents a la majoria, l'enquesta ha de ser una eina d'anàlisi, que legitime o deslegitime, determinades línies estratègiques, però no poden convertir-se en un referent sobre la bondat de les nostres idees polítiques. Això depén d'altres coses, de les nostres conviccions, de les nostres pasions... de la nostra conceptualització de la justícia, per exemple i sobretot.

Per tant, diguen el que diguen les infinites enquestes que he pogut analitzar sobre el País Valencià, el meu horitzó de futur no es veu afectat, ja que este depén d'altres coses. Eixes enquestes el que han fet ha estat dotar-me d'informació sobre les estratègies que poden ser, probablement, exitoses i les estratègies que poden ser, probablement, fracasades. Com que la probabilitat la puc mesurar, amb l'enquesta, puc decidir quina estratègia pot acostar-me, amb major probabilitat, al futur que desitge (no mai m'ho assegura, atenció) i descartar les estratègies amb una probabilitat més baixa o nul·la (les estratègies impossibles també existixen).

El Baròmetre Autonòmic del CIS només fa que confirmar que el País Valencià és Espanya. Cosa que ja sabem fa segles, i és el motiu de la nostra mobilització. Mostra, però, escletxes en eixe sentit comú espanyolitzat que són les que ens poden permetre anar situant un discurs alternatiu. Un discurs alternatiu que, donades les dades, només pot començar a falcar les escletxes assenyalant la veritable identitat nacional, el veritable nacionalisme que no és altre que l'espanyol. La invisibilitat del nacionalisme espanyol impossibilita l'oposició d'un nacionalisme alternatiu. I la seua visibilització es pot fer a través d'arguments i accions que assenyalen la distinció dels valencians. Hi ha un percentatge significatiu de valencians i valencianes (quasi un 30%) que volen més autogovern, encara que no li otorguen a esta voluntat un contingut nacional, i és el nacionalisme espanyol el que impedix que eixe desig es puga complir.

Ah! També hi ha una dada rellevant en eixa enquesta: el PSOE s'hi troba ubicat, pels ciutadans, quasi a l'extrema esquerra. I així és pràcticament impossible guanyar unes eleccions. Així que el socialistes haurien de revisar la seua estratègia. Els responsables de guanyar-li al PP no són ni el BLOC, ni EU, és el PSOE.

De conflictes i d'identitats

El meu despatx de la Facultat s’hi troba presidit per una frase, que s’adiu a les expectatives posades en la sociologia: “La millor manera de predir el futur és ajudar a la seua construcció”. Ja hem parlat sobre el/s futur/s, el paper de les voluntats, com a variables subjectives en interacció, i el principi d’indeterminació que en resulta i que, com en el cas de la física, podem expressar en format probabilístic (Heisenberg). Eixa visió dels processos és la que ens permet adonar-nos-en que, com assenyala la frase acotada més amunt, el futur depén del que fem hui nosaltres, i del que fan els altres, en un procés d’interacció continua que construix mútuament les nostres identitats.

He dit alguna vegada que el valencianisme té, pràcticament, totes les característiques pròpies d’un moviment social. Això vol dir que es tracta, el valencianisme, d’un procés d’interacció col·lectiu i públic, en què una de les parts (els valencianistes) reivindica (demanda) a l’altra (el govern, allò institucionalitzat, els espanyols...) canvis que impliquen canvis institucionals i, per tant, canvis en la definició de les posicions socials d’uns i altres: és a dir, es demanen canvis identitaris. Tots els conflictes socials poden reduir-se a conflictes identitaris, a diferències en la definició de les posicions d’uns i altres; el que significa canvis en la definició de la realitat. Així, els conflictes de classe són conflictes en les definicions de les posicions socials de les classes, o els conflictes de gènere són conflictes en les definicions de les posicions socials dels gèneres... Les definicions socials vigents són les derivades del funcionament de les institucions vigents, de l’aplicació de les regles socials majoritàriament acceptades. Tots els moviments socials es dirigixen a la revisió de les regles en algun camp institucional. Això significa que, des del punt de mira dels valencianistes, la institucionalització de la identitat valenciana vigent es regix per unes regles en les que la pròpia identitat es desgasta progressivament i acaba per diluir-se, en tornar-se invisible.

I és precisament esta invisibilitat la que pot generar, o no, certa reacció mobilitzadora. Tots i totes disputem en la diversitat de camps de relació social: som treballadors o empresaris, homes o dones,... però en cap cas ho som en termes absoluts, ja que les identats sempre es construixen en relació amb els altres i, per tant, són categories relatives: relativa a la definició d'empresari és la definició de treballador, relativa a la definició d'home és la definició de dona,... i relativa a la definició d'espanyol/a és la definició de valencià/a. I viceversa, evidentment. Però també en relació amb les identitats a d'altres camps de relació, no és el mateix ser una dona treballadora, que una dona empresària, i no és el mateix una dona treballadora valenciana que una dona empresaria espanyola, etc. Les coses es compliquen.

Si, com diem, la construcció d'identitats està en relació amb els conflictes, resulta que la producció/reproducció d'una identitat valenciana depén dels conflictes amb què es relacionen respecte a d'altres identitats possibles. I si el que es pretén és la construcció d'una identitat nacional, el conflicte mobilitzador rellevant és el que la identitat valenciana puga tindre amb la definició nacional dominant, hegemònica, la definició nacional institucionalitzada. Així tenim que si volem que la societat valenciana construisca una identitat nacional pròpia, haurem de contrastar-la amb l'espanyola. I tota acció que amague el possible conflicte amb la definició espanyola, és una acció que retarda, frena, eixe procés de construcció.

1) El referent conflictiu ha de ser la identitat espanyola (institucionalitzada en un estat), no pot ser la identitat catalana (institucionalitzada en una comunitat autònoma que no té competències sobre el territori valencià). Per tant, tot/a aquell/a que centre la construcció de la identitat valenciana en la seua oposició amb la identitat catalana, treballa per la producció/reproducció de la identitat espanyola.

2) Les identitats dominades són sempre aquelles que assumixen com a pròpia la definició que fan els altres d'ells. Les dones dominades assumixen la definició de 'dona' que fan els homes; els treballadors dominats assumixen la definició de 'treballador' que fan els empresaris... i els valencians dominats són els que assumixen com a pròpia la definició que fan altres dels valencians, i en este cas són altres especialment els espanyols (identitat dominant), però també són altres els catalans, els bascos o els gallecs. De manera que també equivoquen els termes del conflicte necessari per a la construcció d'una identitat valenciana políticament forta (nacional, si es preferix) els que situen, correctament, a un costat la identitat espanyola, però a l'altre, erròniament, situen la identitat catalana (en lloc de la valenciana, que assimilen valencià a espanyol), tot facilitant la contraposició desitjada pels que participen del conflicte del paràgraf anterior (valencià front a català).

3) Finalment, tampoc col·laboren en la construcció d'una identitat valenciana políticament potent els que amaguen el conflicte espanyol-valencià, tot negant-lo per oferir una definició que integra la identitat valenciana en l'espanyola, sense associar-hi cap mena de problema cultural, econòmic o polític. Per a la qual cosa sovint desvien l'atenció política cap a d'altres problemes identitaris, també importants: de classe, de gènere, o assenyalant un enèmic extern a Espanya, com ara la globalització...

Si es fixeu, totes tres propostes numerades de conflicte identitari es poden reduir al mateix, que és precisament el que menys convé a la construcció política d'una identitat valenciana potent. Totes tres, el conflicte valencià-català, el conflicte espanyol-català, i l'absència de conflicte espanyol-valencià es poden reduir a una mateixa formulació: valencià és igual a espanyol. Una definició que no trau la identitat valenciana del seu caràcter regional tou al si d'una nació espanyola.

Per tant, una construcció nacional alternativa a l'espanyola al País Valencià s'ha de centrar en la conflictivitat generada per la definició espanyola de la realitat sobre la realitat valenciana. El que es rellevant és allò que genera problemes al País Valencià per assumir la definició que fan d'ell els espanyols: problemes que són de diversa índole i que tenen a vore amb l'economia, amb la cultura, o amb la política. I en l'anàlisi hem d'identificar els actors (quins agents realitzen la demanda o reivindicació), les identitats en disputa (qui diuen que són uns i altres) i les accions que generen (què fan, quines accions col·lectives generen).

Però d'això parlarem al proprer enviament.