divendres, 29 de desembre del 2006

Canvis per al 2007

Una noticia al televisor crida la meua atenció. Va passar fa uns dies. Després m'ho trobe a l'edició digital de Foreign Policy: l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), i també Rússia, estan canviant els seus fons financers en dòlars per fons en euros i, fins i tot, es plategen dur a terme una part dels intercanvis de petroli en euros. Déu n'hi do!! Sembla una broma, però això pot tindre conseqüències econòmiques i polítiques globals molt rellevants. Fa anys, quan estudiava economia, potser haguera estat capaç d'explicar-les; hui, més dedicat a la sociologia, tan sols soc capaç d'intuïr-les. El paper d'Europa al concert global rep una espenta amb esta operació, i els Estats Units d'Amèrica reduixen la seua influència, per exemple. També passarà que les exportacions europees seran més cares i les importacions més barates, fins això crec que encara arribe.

De sobte, recorde haver llegit fa unes setmanes un article de George Soros sobre Europa com a prototip per a una Societat Oberta Global, en el que planteja que si la Unió Europea és capaç de construir, pas a pas, els mecanismes per tindre una política exterior comuna, una política energètica comuna i una política immigratòria comuna, es pot convertir en el referent mundial d'una societat democràtica, en substitució dels Estats Units d'Amèrica.

Diuen pel món internàuta que el Soros és benefactor de moviments juvenils per treure del poder, pacíficament (sense guerres), a personatges autoritaris: les anomenades Revolucions de colors. I citen grups com ara Otpor (protagonista en la caiguda de Milòsevic a Sèrbia), Kmara (protagonista de la Revolució Rosa a Geòrgia, responsable de la caiguda de Shevernadze), Pora (protagonista de la Revolució Taronja, per la qual va caure Kuchma a Ucraïna), Zubr (que protagonitzà l'anomenada 'Jeans Revolution' contra Lukashenko a Bielorússia), Oborona (que s'oposa a l'autoritarisme de Putin a Rússia) o l'MJAFT (que denúncia situacions socialment injustes a Albània), per no recordar la seua forta aposta pública en contra de la re-elecció de George W. Bush, el 2004. També diuen que el Soros financia organitzacions que defensen el dret de les dones a decidir respecte a l'avortament, organitzacions que defensen el dret a una mort digna (eutanasia) i, també, a organitzacions que defensen la legalització de les drogues. Diners que guanya amb jugades multimilionàries a la Borsa, amb l'especulació. Un personatge ben curiós, el Soros. Amb este curriculum, em salta la pregunta: ¿tindrà alguna cosa a vore el Soros amb això de l'euro?

Però, a més a més, just unes setmanes abans, als Estats Units d'Amèrica, els republicans de Bush perdien la majoria a la Cambra de Representants i al Senat. I uns dies abans del primer dimarts de novembre, dia de les eleccions, la senadora Hillary Clinton explicava la política exterior demòcrata. Dissortadament, en este cas, la política exterior als Estats Units d'Amèrica és competència del President. La conferència la feia, la senadora, al Council on Foreign Relations on, sembla, també va col·laborar el George Soros.

No sóc partidari de les teories conspiratòries de la història. Sense la participació popular, sense donar resposta a les demandes de la gent, no són possibles les revolucions: es pot muntar una guerra, però no una revolució. El post hoc ergo propter hoc és una fal·làcia. Així que, segurament, cap dels esdeviments que vos he relatat tenen una relació causa-efecte. Però sí que mostren que les coses sempre poden canviar.

Sense dubte que ens espera un any 2007 ple de canvis. I, hui, 29 de desembre de 2006, vos desitge que el 2007 ens siga propici.

dissabte, 2 de desembre del 2006

"Be water, my friend"

La blogesfera en va plena: la frase ha fet fortuna. Tinc tots els dubtes del món sobre el taoisme de la BMW, i més encara sobre el taoisme del seu model X3. Amb un consum urbà de combustible d'uns 13 litres cada 100km i unes emissions de CO2 de 223 g/km no sembla un vehicle massa integrat amb la natura, no sembla massa adient al wu-wei que destil·len les paraules de Bruce Lee que obrin l'anunci. Però, de fet, el que ha fet fortuna és eixa part de l'anunci: el fragment de l'entrevista que a Bruce Lee li feren en 1971, dos anys abans de la seua mort. Un fragment que extreu unes paraules d'un contingut filosòfic asiàtic profund: taoisme pur. Una filosofia asiàtica basada en el wu-wei que, segons estudis recents de la London School of Economics, va arribar a Europa de la mà dels textos del segle XVII procedents de les missions dels jesuites, i va servir de fonament per a l'expansió europea de la fisiocràcia primer i després del laissez faire i, a partir d'ací, del liberalisme.

Ben mirat, be water, my friend no és més que un comportament estratègic aplicable a la vida social, a la vida política o a la vida econòmica. Una estratègia bastant intel·ligent, per cert. Els asiàtics no estan tronats, no ho han estat mai. Es tracta de ser flexible, d'adaptar-se als diferents medis, d'integrar-se, però també de lluitar. Ara bé, de lluitar sabent ben bé on ets i amb qui lluites. Parlem de la capacitat de fer el que toca en el moment necessari i de forma precisa. Es basa en la formació per la experiència. Encara que l'aigua se'ns apareix suau i feble al tacte, no es fàcil de controlar, és difícil de fixar, se'ns escapa. L'aigua té la capacitat d'erosionar un pedra, per sòlida que siga, pot omplir qualsevol mena de contenidor, pot prendre qualsevol forma, entrar a qualsevol racó, per menut que siga. Ambtot, per molt que l'aigua s'adapte a tot allò que la rodeja segueix conservant les seues propietats: adaptar-se no significa necessàriament canviar, i encara que es puga dispersar en milers de milers de gotes, conserva la capacitat de tornar a reunir-se i omplir, fins i tot, la mar. L'aigua pot canviar l'aspecte de qualsevol indret lenta i apaciblement, o ràpida i bruscament. Prou que ho sabem aquells que hem nascut i viscut ben prop del riu Xúquer.

Estic convençut que el pacte de cara a les properes eleccions autonòmiques entre el BLOC i EU, que ompli les planes dels periòdics d'estos dies i, oh! déu meu!, també apareix a Canal 9, podria ser explicat a partir d'este principi taoista: be water, my friend. Certament, ha molestat molt al PP. Davant la urgència d'un entorn social greument amenaçat per la possibilitat real d'una majoria absoluta revalidada pel PP, un entorn que en determinats punts socialment rellevants, molt rellevants, demana mitjans per evitar la realització d'esta possibilitat, dues forces polítiques que es mouen per espais socials pròxims, no idèntics, però tampoc allunyats (els votants d'uns i altres s'assemblen socialment més del que alguns s'imaginen), dues forces polítiques, dic, decidixen flexibilitzar els seus principis i adaptar-se a la demanda social, a la urgència. Flexibilitzen posicions i acorden sumar esforços per concentrar la pressió sobre els punts que permeten l'erosió més ràpida de la majoria del PP.

Estic convençut, igualment, que les parts volen que el pacte tinga un efecte homotètic sobre la figura política d'origen d'ambdues forces principals, BLOC i EU. L'homotècia és una transformació geomètrica linial i, per tant, conserva l'aliniament dels punts, el centre de la figura i el paralel·lisme de les línies. En definitiva, l'homotècia el que aconsegueix és canviar l'escala, canviar la dimensió de la figura, però deixa intacta la seua forma. Del que es tracta, doncs, és de guanyar espai i per a què això passe:

  1. El factor de transformació k de l'homotècia del pacte entre el BLOC i EU ha de ser major que 0 (un valor negatiu implica un gir, un canvi de sentit: per això és aconsellable que els partits puguen desenvolupar campanyes pròpies que mostren als seus respectius votants que no han canviat el sentit de la seues polítiques) i
  2. El factor de transformació k de l'homotècia del pacte entre el BLOC i EU ha de ser major que 1 (un valor k inferior a 1 disminuix la dimensió de la figura inicial, mentre que un valor k superior a 1 suposa una ampliació de la figura: és a dir, cada partit ha d'aportar una proporció superior a 1, si més no igual, respecte a les darreres eleccions).
I encara que no ho semble també l'homotècia té a vore amb el taoisme.

No, no m'he fet taoista, però em sembla que el principi de realitat que implica saber adaptar les accions a les circumstàncies de cada moment històric i de cada espai polític, així com la legítima voluntat d'ampliar espais d'intervenció política en el sentit previst pels propis principis d'acció són dos mostres de professionalitat que cal valorar molt positivament. I vull felicitar en este enviament les forces polítiques que han acordat que sumaran esforços per intentar evitar que el PP traga majoria absoluta. Eixa majoria absoluta sí que seria una tragèdia per al País Valencià. Però en eixa tasca, també el PSOE té coses a fer. El BLOC i EU s'han posat a la faena. I el PSOE? Be water, my friend.

diumenge, 19 de novembre del 2006

El País Valencià i Catalunya

L'altre dia a classe, en una assignatura que es diu Sociologia de les nacions i dels nacionalismes, un estudiant em va preguntar, quan se supossava que havíem de comentar una activitat sobre el paper del territori en les reivindicacions nacionals, que com era que al País Valencià no hi tenia d'èxit un discurs nacionalista alternatiu a l'espanyol. I, en un tres i no res, tenia tota la classe parlant sobre la llengua. Els vaig deixar que parlaren una estoneta i quan s'adonaren que jo callava, els mirava i escoltava, també ells callaren i em miraren. Els vaig dir que ells i elles havien estat, durant els minuts previs, l'exemple viu, la resposta mateixa a la pregunta que m'havien fet.

La sessió del dia anava sobre la vinculació entre el territori i la reivindicació nacional, vaja, sobre la reivindicació del poder polític sobre un territori, com a fonament de tot moviment nacionalista. I en compte de discutir sobre partits polítics autòctons, sobre l'estructura del parlament valencià, sobre les inversions de l'estat en les nostres terres, sobre les competències pròpies exclusives, etc., tal i com havíem vist a classe que es comportaven els moviments nacionalistes exitosos arreu del món, ells havien estat discutint de llengua. Una discussió molt còmoda per a un estat dominant: mentre les reivindicacions són culturals (lingüístiques), no es demana poder polític sobre els impostos o sobre les lleis, per exemple.

Vaig dedicar uns deu anys de la meua vida a intentar respondre la pregunta que m'acabaven de fer a classe: ¿com és que al País Valencià les reivindicacions nacionalistes alternatives a l'espanyola no tenen l'èxit social que tenen a Catalunya? Vaig gastar la major part del temps en lectures inacabables sobre el concepte de nació, fins que vaig trobar una definició que no fóra ad hoc, fins que vaig trobar una definició de nació que servira per tots els fenòmens que qualifiquem de nacionals, i no només als que ens interessa. I el temps que em va restar el vaig gastar en desenvolupar una investigació empírica, amb eixa teoria, aplicada al País Valencià, tot comparant els seus resultats amb els que obtindríem a Catalunya. Tot plegat em va servir per obtindre el grau de Doctor en Sociologia. Però també em va servir per trobar algunes respostes (i, per tant, propostes) i moltes altres
noves preguntes.

Vaig trobar diferències d'estructura social dels nacionalismes al País Valencià i Catalunya; i vaig trobar diferències en el tractament dels elements constitutius de la identitat nacional entre els nacionalismes al País Valencià i Catalunya.

Pel que fa a l'estructura social, vaig trobar que el nacionalisme alternatiu al País Valencià presenta fractures socials que no hi són a Catalunya, mentre que a Catalunya hi ha d'altres que no hi són al País Valencià. Així, al País Valencià, podem trobar una fractura generacional que no hi és a Catalunya: al País Valencià hi ha una mancança de tradició social nacionalista, els nostres avis no tenien un discurs alternatiu, mentre que els avis catalans sí. O, al País Valencià, trobem una fractura territorial que no hi és a Catalunya; al País Valencià, al sud de les Marines ens trobem amb un territori que dubta, significativament en termes socials, de la seua pertinença al conjunt valencià, mentre que a Catalunya no trobem cap mena de dubte sobre la pertinença al conjunt català en cap fragment del seu territori. Tanmateix, a Catalunya trobem una fractura socioeconòmica que no hi és al País Valencià: a Catalunya, les classes socials dirigents mantenen un discurs nacional alternatiu a l'espanyol amb molta freqüència, en comparació a les classes treballadores catalanes, que solen assumir amb major freqüència un discurs espanyol. Al País Valencià, la definició nacional d'empresaris i treballadors és igualment espanyola (regionalista), és a dir, no hi ha tal fractura socioeconòmica nacional. Però, a més a més, i sobre tot, a Catalunya hi ha una fractura parlamentària que no hi és al País Valencià: allà trobem partits que defensen dos projectes nacionals, i a més a més, des de punts ideològics diversos. Partits espanyols i partits catalans, partits de dreta i partits d'esquerra. Al parlament valencià només trobem partits de dreta i partits d'esquerra, espanyola una i espanyola l'altra. Estes diferències indiquen diferències respecte als conflictes socials generadors d'identitats col·lectives: les fractures socials a Catalunya faciliten la construcció d'una identitat nacional alternativa a l'espanyola, mentre que les fractures socials al País Valencià la dificulten.

A tot això, però, cal afegir les diferències pel que fa al tracte que es fa, als discursos alternatius d'un lloc i altre, dels atributs constructors d'identitat. Trobem que al País Valencià, el discurs nacionalista alternatiu s'ha enfrontat al regionalisme,...
i viceversa. Tot moviment nacionalista naix de l'enfortiment polític discursiu del regionalisme, però al País Valencià s'ha fet el contrari. I això ha estat així gràcies al tractament que s'ha donat a la qüestió lingüística i l'escassa atenció prestada al territori com a constructor d'identitat. El nacionalisme alternatiu al País Valencià ha negat, sistemàticament, el caràcter nacional del País Valencià: el País Valencià no és una nació; mentre que el regionalisme valencià ha negat, sistemàticament, la catalanitat de la llengua que emprem. Així, al País Valencià, hem confos, tots plegats, nacionalistes i regionalistes, identitat lingüística i identitat nacional. I Espanya, la mar de contenta. Ací vivim un conflicte regional no un de nacional. Un conflicte fonamentalment entre regionalistes espanyols i unionistes espanyols, però també entre regionalistes espanyols (el País Valencià és una regió de la nació espanyola) i regionalistes catalans (el País Valencià és una regió catalana). En qualsevol cas, el País Valencià mai no apareix com a referent nacional.

L'anterior enviament parlava dels copyleft i l'accés lliure a la informació. Ací al costat, a la columna de la dreta, a Publicacions electròniques, vos facilite l'accés lliure al llibre on explique tot plegat, amb dades i tot: El país com a argument. Nacionalismes al País Valencià i Catalunya.
Potser l'accés a la informació ajude a entendre i millorar les estratègies d'acció col·lectiva. A vore si quan ens qüestionem sobre la definició nacional del País Valencià deixem de barallar-nos per qüestions de llengua.

divendres, 10 de novembre del 2006

Els drets de propietat privada

Fa temps que li done voltes, tot i que no és eixa la raó de la parada de dos mesos experimentada per este bloc, per la qual vos demane disculpes als qui esteu interessats en la seua continuïtat. Les teories marxistes a l'ús sempre han situat en la propietat privada dels mitjans de producció el fonament de les desigualtats generades pel sistema social capitalista. I, certament, esta és una de les dimensions que ha merescut especial atenció en les anàlisis socials i polítiques, i les estratègies d'acció derivades; donat que, efectivament, en el capitalisme industrial, la propietat privada té una expressió simple, fàcilment comprensible, fins i tot per un xiquet o xiqueta de curta edat («açò és meu!!», s'aprén en fases molt primerenques, fins i tot alguns animals tenen certa percepció primària del «açò és meu»). Una simplicitat que potser es pot explicar per la capacitat de designar, de territorialitzar eixa propietat, de tancar-la (encara que siguen béns mòbils, hi ha garatges, magatzems o bancs -fins i tot de cèl·lules mare-, d'accés restringit per als no-propietaris).

Ara bé, ¿què passa quan els béns posseïts no tenen un caire material?¿Què passa quan del que parlem són idees, pensaments, informació?¿Què passa quan els bens posseïts són de caire cultural? Doncs, aleshores, en el nostre sistema social ens trobem amb el que diem 'drets de propietat intel·lectual'. Però això, eixos béns, ja no són tan fàcilment designables, territorialitzables: és més difícil recluir-los dins d'una tanca, en un magatzem o en un banc. La prova la tenim en la lluita, jo crec que impossible per molt que s'enteste la SGAE, contra la "pirateria", la fotocòpia, la descàrrega electrònica... Una "pirateria" que no perjudica tant els autors o creadors, com a les indústries que hi viuen al seu caliu: editorials, discogràfiques, productores... Fixeu-vos que les principals perjudicades són les indústries, insistisc: als autors o creadors els interessa que la seua obra es difonga (els seus ingressos, els dels autors, depenen més de l'assistència a concerts o a conferències, que de la venda de discos o de llibres -béns materials-).

Ho dic perquè em fa la impressió que el principi de la propietat privada és un principi d'organització social que pot addir-se, encaixar bé o, si preferiu, ser eficaçment operatiu per jerarquitzar o distingir posicions socials, en societats on els principals béns d'intercanvi són béns de caire material, on les forces productives són materials, però és un principi poc operatiu, de difícil (i, de vegades, d'impossible) posada en pràctica en societats on els béns més valuosos que circulen, les forces productives estratègiques, són de caire immaterial: cultura, educació, informació, dades...

Diu Manuel Castells que les societats més avançades es dirigixen cap una nova forma social que ell denomina capitalisme informacional. Una forma social on els recursos estratègics, aquells que donen avantatges comparatius, són la informació (entesa en el sentit més extens, la cultura) i la capacitat per gestionar-la i treure'n profit. Una forma que va deixant enrera una altra en la que els recursos estratègics són de caire material (fàbriques, màquines, terrenys, apartaments...) i costosos, i per tant privatius, la forma industrial. Però hi ha béns dels que només se'n pot treure profit si es difonen massivament, si es compartixen: la cultura d'un poble pot atreure més recursos, nous i enriquidors, que el major nombre d'apartaments de que dispose. El coneixement propi es beneficia del coneixement dels altres, i viceversa: la interacció informativa (també la cultural) provoca un creixement exponencial de la seua utilitat (inclosa la utilitat individual que se'n pot treure). És clar que abordar-los des d'una perspectiva industrial, és abordar-los des d'una perspectiva privativa: Microsoft, la Warner, les companyies discogràfiques, com ara Sony, etc. Però les alternatives, ara, no són tan complicades, i les xarxes informàtiques hi tenen a vore: Linux, Viquipèdia, OpenOffice, e-Mule, Ares... són projectes oberts a la participació i l'intercanvi d'informació, enriquidors, i que més van, i més produixen, quan més gent els coneix i els usa. O també trobem els formats de copyleft, com ara el
Creative Commons o la Fundació Copyleft, com alternatives al tradicional i industrial copyright.

També deia Marx que els canvis socials, d'organització social, es produïxen quan les relacions de producció limiten el creixement de les forces productives: en eixa situació les relacions de producció (els principis organitzadors, les societats) canvien i les forces productives humanes segueixen el seu camí de creixement. I a mi em fa la impressió que el creixement de les forces productives informacionals es veuen limitades, molt limitades diria jo, per les relacions de producció basades en la propietat privada. No sabria dir si Marx tenia raó amb esta part de la seua teoria del canvi social (en algunes coses que va dir sempre n'ha tingut, de raó, encara que en altres no n'ha tingut gens, ni mai), però els avanços cap una societat on el recurs estratègic és la cultura, l'educació o la informació, pot demanar/provocar canvis significatius d'organització social, canvis en les regles de les relacions de producció bastant rellevants, que permeten el desenvolupament de les forces productives humanes, el treball.

Sé que allò material és encara predominant (i al País Valencià especialment, si tenim en compte les polítiques aplicades pels governs -i també per alguns sectors privats-: construcció, construcció, construcció...), i allò immaterial (informacional, cultural) és encara emergent. Però també sé que hi ha qui s'entesta (públic o privat) en deixar-nos enrera de tots els avanços possibles, qui s'entesta en limitar les nostres possibilitats col·lectives, les que se'ns obrin endavant: ¿on són les inversions en I+D, en educació, en investigació mèdica i genètica, en dotacions informàtiques, en Universitats, en mitjans de comunicació avançats...?

Res més: fa temps que li done voltes, i només volia compartir-ho (les preocupacions no són propietat de ningú).

dimarts, 22 d’agost del 2006

Tornem al centre i a les estratègies polítiques

Tornem del periode estival, les vacances s'acaben. Mentrestant, dos dels anteriors enviaments, 'Desmitificar és important (22-05-06)' i 'Espais electorals i competició electoral (04-06-06)', han provocat una llarga resposta del meu amic Joan Senent, titulada 'En defensa del centre polític'. Vaja per endavant, com ell mateix assenyala al final del seu text, l'amistat que ens unix de fa ja molts anys, i les múltiples converses que hem tingut al voltant de qüestions similars a les que ara tractem. La seua resposta, per l'esforç que implica, es mereix la consideració apropiada, i en justa correspondència responc algunes de les qüestions que es plantegen als textos.

Vull començar assenyalant que el text de Senent transmet la idea que discrepem més del que realment ho fem. De fet, la seua conclusió, "Al BLOC li interessa mantindre el seu posicionament ample i centrat al voltant del centre-esquerra, diferenciant-se clarament de totes les altres alternatives polítiques pel seu profund nacionalisme valencià...", la compartisc; i és precisament la que es deriva de les meues anàlisis més que no de les seues. Compartim també la importància que té el com, si més no tanta com el qué. I m'ha agradat molt l'exercici de papiroflèxia que ens proposa en Joan, en doblar l'escala ideològica pel bell mig. Un exercici geomètric que ens ajuda a entendre bastant la versatilitat de les anàlisis polítiques, i les possibilitats d'interpretació. I és que eixa aparent major discrepància es deriva, pense, del fet que el text de Senent imputa al meu alguns significats que no s'hi troben en ell, sinó en la interpretació que ell en fa.

I ja que parlem d'interpretació, necessària sempre per a qualsevol procés de comprensió, comence per assenyalar que em pareix que dir que una part de les persones que se situen al centre ho fan per indecisió o que alguns dels que se situen a l'esquerra ho fan per esnobisme (dues afirmacions amb les que podria estar d'acord) no és fer cap "judici d'intencions", sinó plantejar hipòtesis de motivació, ja que s'intenta respondre al per què i no al per a què. I en això, en les motivacions, en els motius, en les relacions causa-efecte, tant la pràctica judicial com la científica tenen molt a dir. El que vaig escriure es deriva de l'anàlisi de les dades d'enquestes, aplicades a un univers de residents valencians majors d'edat (militen o no militen en cap opció política, cultural, econòmica o social), i no de les projeccions ideològiques que tots fem, a partir de les percepcions de la realitat que tenim per la posició social que ocupem.

Diu Joan que jo faig "sinonímies i equivalències" "agosarades i manifestament incorrectes", i em fa "una reprovació" en referència al tractament de les no-respostes parcials (no ho sap -NHS-, no contesta -NC-). Si comencem per la segona, l'objecte dels meus escrits no era la no-resposta parcial (NHS/NC), sinó el centre. Ja fa alguns anys que treballe amb enquestes, i podria aportar un llarg llistat d'articles d'altres professionals en els que es qüestiona i critica l'oportunitat d'oferir als enquestats posicions intermèdies (equidistants) en les escales de resposta. Les raons fonamentals són, en primer lloc, que estes opcions transmeten una imatge de simetria de resposta que, en la immensa majoria dels casos (en la immensa majoria de les qüestions plantejades) no s'ajusta a la realitat social, que rarament és simètrica; i en segon lloc, perquè, davant la possibilitat de posicionar-se en un lloc equidistant, s'observa sistemàticament una tendència a què sectors de població quantitativament rellevants opten per situar-se al bell mig, siga quina siga la pregunta; de la mateixa manera que sistemàticament s'observa aquiesciència (tendència sistemàtica a respondre 'Sí', siga quina siga la pregunta). Per això, hi ha estratègies de qüestionari i de tractament posterior de les dades que intenten corregir estos biaixos. Així les coses, a més de la no-resposta parcial (NHS/NC), com diu Joan, ens trobem una part rellevant de persones que opten per la equidistància (centre), com a mecanisme per no haver de triar. No tots, certament, però molts. En l'escala ideològica esquerra-dreta (1-10), el 5 acomplix, en part, esta funció, de manera que a molts dels enquestats indecisos o neutrals els trobem ací i no al 'NHS/NC'. I, per este punt, entrem a les sinonímies i equivalències, que diu Senent que són agosarades i incorrectes.

Jo no faig projeccions de contingut ideològic sobre què significa el centre, més enllà de la posició geomètrica, simètrica, neutral, que ocupa. Si consultem el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paraula centre ens apareix lligada a punt de simetria (2 de les 4 accepcions que són geomètriques, la cinquena accepció no és geomètrica); és a dir, centre és equidistància de qualssevol conjunt de punts simètrics de la figura geomètrica de què es tracte (siga una recta, un plànol o un volum). Certament, hi ha una accepció que diu que és el punt més allunyat dels extrems, però el centre és equidistant de qualssevol punts simètrics, no només dels extrems, com sembla suggerir Joan Senent ("Centre vol dir exclusivament equidistància amb els extrems"), ¿vol dir això que tot punt que no estiga al centre és un extrem? Segons ho planteja Joan podria semblar que sí: jo pense que no, hi ha molts més punts equidistants del centre, a banda dels extrems. A més a més, després ens trobem que "(p)recisament, quan un actua, quan ha decidir, és quan els detalls prenen més importància i les postures radicals, en vore's nues, mostren els seus inconvenients i necessiten ser matisades pels plantejaments més moderats". O "el centre és plural no necessita l'uniformisme ideològic ni el monolitisme organitzatiu". Amb la qual cosa resulta que, efectivament, sembla que no ser de centre implica ser radical, uniformista i monolític, i ser moderat i plural equival a ser de centre. ¿Parlem de sinonímies agosarades?

Si mirem la definició de neutral, que jo use com a metàfora de centre, ens trobem amb què "no és d'un bàndol o altre en pugna o opinió". Em sembla que ambdós significats, el de centre i el de neutral, s'adiuen bastant bé com per justificar una associació metafòrica com la que faig. I la demostració que l'equidistància (el centre) no és possible en política es produix quan es participa i es pren partit en una decisió, la qual cosa Senent i molta més gent que es considera de centre fa sovint, i en soc testimoni. Però, en el moment que voten i trien, prenen partit, i si prenen partit ja no són neutrals, i si no són neutrals ja no són equidistants, per tant ja no se situen al centre. Joan diu que "(l)'única manca de decisió sistemàtica que conec als partidaris del centre és la del recurs a la violència política", estic convençut que Senent no vol dir que els qui no es consideren de centre són favorables a l'ús de la violència, sinó que els que ocupen l'espai de centre decidixen no donar suport a l'ús de la violència: això no és indecisió, això és prendre partit per la no-violència, a la qual cosa jo em sume, existisca, o no, el centre. Que siguen neutrals o indecisos, no significa que se'ls puga "convéncer fàcilment amb algun caramel polític", com diu Senent (jo no mai he escrit això), sinó que són el sector social més obert al canvi d'opinió, a les diverses ofertes polítiques,... el lloc on pot bascular la balança, i per això és on es guanyen o perden eleccions i, per tant, governs (això és el que jo vaig dir). Ni tan sols vaig dir que no tinguen ideologia, o que la tinguen afeblida, simplement que no la tenen preestablerta (si més no en el format esquerra-dreta) o, en qualsevol cas, no l'expressen a les enquestes, perquè sortosament, ni a ells ni a ningú, res no els obliga a fer-ho.

Certament que als medis periodístics, al llenguatge de la vida quotidiana i, fins i tot, al món acadèmic, s'empra el terme centre tot dotant-lo d'un contingut polític ideològic. Des del meu punt de mira, això és un error, un mite. I el fet que el coneixement del sentit comú tinga assumit eixe contingut, no significa que des de plantejaments que es volen científics no el posem en dubte. Eixe era l'objectiu del meu escrit, no altre. Al diccionari també es definix el mite: "dita, narració, etc. plàstiques, fabuloses i generalment contraposades a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada, emprades sobretot per a expressar conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses" o, també, "narració fabulosa purament inventada". La ciència intenta treballar per enraonar, per demostrar, per qüestionar conviccions, així doncs, la ciència treballa per desmitificar. Tasca feixuga i, de vegades, indecorosa, ja ho sé. Les persones humanes, a més de la nostra dimensió racional, lògica, també en tenim una altra d'emotiva, analògica; i en esta els mites hi juguen un paper estabilitzador de sentiments. Però la ciència hi treballa per desmitificar, que li ho pregunten sinó a Giordano Bruno o a Galileo Galilei. ¿No és més aclaridor parlar de socialdemocràcia o social-liberalisme, o de liberalisme d'esquerra o de dreta, de democràcia-cristiana, de comunitarisme, de comunisme, de feixisme...? ¿Per què emprar, aleshores, el terme centre? Perquè simplifica, tot i que desdibuixa també els matisos de les posicions moderades i, així, facilita també el bipartidisme. S'usa també, però, perquè resulta de la posició geomètrica equidistant que s'oferix a les escales de medició de les enquestes i que, sistemàticament, és l'opció preferida (la moda, en sentit estadístic) per la població enquestada.

Les dades mostren que el que vaig escriure és probablement veritat. Jo no parlava de cap persona en concret, és el que té l'estadística. Parlava en termes estadístics i al Gràfic 1 de 'Desmitificar és important' queda ben palés que, d'aquells que s'ubiquen a l'escala esquerra-dreta, l'abstenció prové majoritàriament del centre, del 5 (d'on ixen 9.6 punts percentuals de l'abstenció), mentre que de tota l'esquerra acumulada, de l'1 al 4, ixen 4.8 punts (just la mitat), i del conjunt de la dreta ixen només 2 (els punts que falten fins l'abstenció real, els trobem al NHS/NC). Ja sé que Senent i altres no s'abstenen, però la major part de l'abstenció (absoluta i relativa, jo sempre oferisc dades percentuals, que segons tinc entés són dades relatives) dels qui s'ubiquen a l'escala ideològica, prové del que s'anomena centre. Agrade o no.

Sé que a algun assessor del PP (m'ho han dit alguns amics de la Universitat) no li agrada el tractament que faig de l'escala ideològica, ja que posa de manifest que el PP guanya clarament a la dreta i el PSOE a l'esquerra, i que ambdós es barallen al centre, on la distància entre ambdós no és tanta com el PP voldria. Però l'argument dels rectangles que empra Senent, que en termes teòrics, és cert, empíricament no ho és, en este cas. L'altura dels rectangles no és la mateixa, per tant si volem àrees rectangulars similars, espais de dimensió similar, haurem de proposar bases diferents. L'altura (freqüència) del 5, en l'escala 1-10 d'esquerra a dreta, és de 38.6, la del 4 és del 16.8 (menys de la mitat) i la del 6 del 13.4 (vore Gràfic 1 de 'Desmitificar és important'). L'altura no és la mateixa, doncs. Si agrupem tota l'esquerra (que inclou el que s'anomena centre-esquerra, el 3 i el 4) i sumem les freqüències de l'1 al 4, mantenim el 5, i agrupem tota la dreta en sumar del 6 al 10 (que inclou el centre-dreta, 6 i 7), tenim que les àrees resultants (les dimensions dels espais) són molt paregudes, i la del 5 continua sent la major: centre (5) un 38.6%, esquerra (1-4) un 33.7% i dreta (6-10) un 27.7%, per tant no hi ha la desproporció de dimensió de la que parla en Joan.

Quan definisc els espais electorals a 'Espais electorals i competició electoral', anomene Espai Bloc Estricte (EBE) a l'espai on el BLOC obté els resultats més espectaculars (32.2%) i que assenyala el seu espai de partida: valencianisme d'esquerra (la història, com diu Senent, és important). Això no significa que el BLOC no tinga algunes bases o haja avançat en altres espais; però en termes estadístics, no personals (he d'insistir?), EBE és el punt de partida, el campament base del BLOC. A l'Espai de Valencianisme de Centre (EVC), el BLOC obté un gens menyspreable 6.9%. Jo no expulse a Joan, ni a ningú, d'enlloc: no tinc cap dubte que el podríem trobar entre eixe important 6.9% que el BLOC obté a EVC. Però hem de saber de la importància que té per aconseguir els objectius compartits ser conscients de quins són els punts de partida col·lectius, quins els posicionaments grupals relatius, quins els recursos humans i materials compartits, etc. I Joan ho sap, em consta i no tinc cap dubte. Per això em va sobtar llegir que "les respostes importants del PSOE (...), ni les del PP, no ens han de fer por als nacionalistes, ni han de condicionar mai l'elecció de les nostres opcions", un argument estratègic que em sembla, si més no, imprudent, quan no demagògic (¿no hem de tindre en compte el que fan els competidors? i si ho fem, ¿és que tenim por?). De la mateixa manera que m'ho sembla, de demagògic, l'argument segons el qual el BLOC ha de tindre vocació de govern i abordar la casella 5-3, és a dir, tan valencià com espanyol i de centre, on, en ella només, trobem al 20% del cens electoral: eixa casella és com una mena de Kilimanjaro que sobresurt a la planura, al costat de la resta de 49 caselles, la següent de les quals en altura no arriba al 9%. ¿Cal recordar els recursos materials i humans, i el suport social, amb què compta, ara com ara, el BLOC, per tal d'abordar una altura d'eixes dimensions?

Per coronar el cim, caldrà buscar el camí que ens facilite l'arribada, a partir del campament base (EBE), i anar establint campaments intermedis que ens permeten l'atac definitiu al cim (¿o és que, ara com ara, el BLOC -amb un 4.7% a les darreres eleccions- és ja una opció de govern per a la població valenciana?: jo propose, com a campament intermedi, l'Espai d'Esquerra Dual -EED- (que inclou, insistisc, el centre-esquerra) que ens situa més alts i, per tant, més prop del pic (tot permetent-nos arribar a les institucions i, potser, així condicionar les polítiques, de manera que, amb els seus efectes, el cim central (ple d'indecisos en l'eix nacional) es rebaixe i s'eleve la posició on nosaltres ens trobem). Senent sembla que proposa EVC com a campament intermedi, que les dades ens diuen que ens deixa massa baix en l'escalada com per arribar a les institucions; o també atacar
, des de la planura on som, directament el cim, que les dades diuen que està massa alt per intentar-ho d'una atacada, sense una parada intermèdia.

Com deia al principi, a Joan i a mi són més les coses que ens unixen que no les que ens separen: el gust per la discussió argumentada, pel pluralisme, per la discrepància ideològica, el compromís amb el País Valencià, amb la seua gent, el respecte a les persones i el rigor, l'exigència del treball ben fet. Per això vull agrair-li molt el temps i el treball dedicat a respondre dos dels meus textos. Una resposta, la seua, de la qual he aprés coses, algunes de les quals he assenyalat al principi, i d'altres de les que n'he segut conscient mentre elaborava la meua, i m'han permés matisar i aclarir més els meus arguments.

diumenge, 11 de juny del 2006

Valencianitzar: construir la societat valenciana

Tot i que sense números no podem entendre les coses que pasen, només amb números tampoc s'entenen del tot.

La construcció social d'una realitat és com un peix que es mossega la cua. I el cas que ens ocupa, la construcció social d'una identitat valenciana potent, no és diferent. El BLOC no obté millors resultats, entre altres coses, perquè hi ha poca gent que pose per davant de l'espanyola la seua identitat valenciana; però també és veritat que hi ha poca gent que pose per davant de l'espanyola la seua identitat valenciana, perquè cap força política com el BLOC ha influit de forma significativa les polítiques fetes des dels diversos governs.

Es pot valencianitzar, permeteu el verb (que com a tal, implica necessàriament acció), de formes molt diverses, entre les quals una de les més efectives és a través de l'execució de determinades polítiques. Polítiques que, en un sistema polític com el nostre, es canalitzen precisament a través dels partits polítics. Uns partits polítics que, a la vegada, no poden arribar al lloc institucional des d'on impulsar eixes polítiques sense suport popular. Per tant, com pot augmentar el nombre de valencianistes? Entre altres coses, amb una major presència política institucional del BLOC. Però, com pot augmentar la presència política institucional del BLOC? Entre altres coses, amb una major presència de valencianisme social. Quan ambdós nivells són escassos, eixe cercle viciós s'ha de trencar per algun indret. I ixe era el sentit dels dos últims enviaments numèrics que vaig fer al BLOG: assenyalar un dels punts per on es pot trencar, en l'àmbit de la política. Hi ha, però, d'altres àmbits, tots interactuant entre ells i amb la política. Ambtot, pense, junt a molts altres, com ara Raymond Aron o Pierre Bourdieu, que el de la política és el camp dominant de l'estructura social.

Les formes familiars valencianes han estat, tradicionalment, diferents a les castellanes. Els estudiosos del Dret Civil valencià bé que ho saben. Els sistemes d'herència, de transmissió patrimonial, de compra-venda, la consideració dels fills i de les filles, el tracte de les dones, etc. tenien una consideració més liberal que el que tenien al dret castellà. Un consideració
, la valenciana, que desaparegué amb la derrota davant els Borbons, i els posteriors Decrets de Nova Planta. A partir d'aleshores, s'aplicà el Dret Civil castellà. Molts anys han passat i l'aplicació actual del tradicional Dret Civil valencià quedaria extemporània, per caduca. Tanmateix, la seua modernització, l'actualització, la posada al dia d'aquell Dret Civil valencià donaria majors quotes de llibertat i un model de relacions familiars, per exemple, més avançat que el que se'n deriva de la modernització del Dret Civil castellà. Tot això, sense tindre en compte les diferències en la consideració de les llibertats en l'àmbit de les relacions sexuals pròpies de l'entorn mediterrani, valencià, en comparació a la rigidesa castellana en eixe camp. Així, les mobilitzacions feministes, les mobilitzacions favorables a les millores de les llibertats individuals, per la llibertat d'opció sexual, etc. poden aconseguir una canalització política més avançada, si es desenvolupen en un marc institucional més valencianitzat i menys castellanitzat. Per tant, la interacció positiva entre estos moviments socials i el valencianisme polític que representa el BLOC beneficiaria ambdues propostes col·lectives

L'estructura econòmica valenciana ha funcionat tradicionalment al marge de les ajudes de l'estat; és més, la majoria de vegades ha funcionat malgrat la intervenció de l'estat, que l'ha perjudicada de forma bastant sistemàtica. L'estructura econòmica castellana i la valenciana han estat històricament bastant distintes, i les polítiques econòmiques que necessitava una perjudicaven l'altra: la valenciana sempre ha perdut la batalla. En estos moments, l'economia valenciana patix una crisi bastant seriosa: el monocultiu de la construcció. A més a més, l'estructura de les inversions al País Valencià, bastant especialitzades en petites empreses de producció de bens de consum, requerix de polítiques econòmiques i de negociacions específiques, que tenen poc a vore a les necessitats de les inversions fetes en altres parts d'Espanya. Així, mecanismes de negociació específicament valencians, com ara entre les patronals valencianes i els sindicats valencians resultarien en mesures econòmiques pactades més ajustades a la realitat económica d'ací. Dependre, per exemple, de les negociacions salarials fetes a Madrid per la gran patronal espanyola i els grans sindicats espanyols perjudiquen als treballadors valencians, però també a les empreses valencianes. La inflació, la formació laboral, les especificitats sectorials, etc. aconsellen un marc de relacions laboral específicament valencià, així com un marc de relacions entre el govern i el sector privat, també específic. Per tant, la interacció entre els sectors productius valencians i el valencianisme polític també resultaria en un benefici mutu.

Potser, l'àmbit més treballat en estos aspectes ha estat el de la cultura. El fet que al País Valencià una part molt rellevant de la seua població tinga com a llengua primera una distinta del castellà posa en evidència, de forma més òbvia, la necessitat d'interacció entre la cultura i la política. Però no parlem només de llengua, quan estem a l'àmbit de la cultura. Parlem també de creació, d'inventiva, de coneixements,... La creativitat sorgida de les nostres terres sempre ha estat reconeguda fóra de les nostres fronteres, de les valencianes, dic. ¿Què passa amb el reconeixement dels propis valencians als sectors de la creació cultural? La investigació universitària, la creació literària, les arts escèniques, les arts musicals, etc. que hem estat capaços de desenvolupar els valencians són productes de gran qualitat, excel·lents, malgrat els entrebancs posats pels poders públics al seu desenvolupament (censures i persecucions, incloses). Este és l'espai dels descobriments, on les societats són capaces de fer les aportacions més valuoses per a la humanitat. Un espai on els succesius governs valencians han sobresortit en els seus intents de control, en les seues polítiques tendents a acallar eixe potencial, per emmudir. Novament, la interacció d'estos sectors de la creació valenciana i el valencianisme polític podria resultat en un guany per a tota la societat.

I, finalment, en l'àmbit de la política, la diversitat valenciana, una societat construïda per successives arribades de població dels indrets més dispars de la Mediterrània, i ara també de la resta del Món, s'intenta obviar o negar. La democràcia destaca com a forma d'organització política que millora notablement les condicions de convivència, al mateix temps que incrementa la seua eficàcia en la resolució dels conflictes que se'n deriven de tota convivència, quan és capaç de donar audiència a la diversitat de veus que hi conviuen. Una democràcia basada en què una part rellevant de la societat no pot dir la seua és una democràcia que abunda en les desigualtats i que, per tant, atia els conflictes en comptes de resoldre'ls. Un parlament, unes Corts, amb més veus, és un parlament més ajustat als objectius de la democràcia; i a més a més no perd ni un bri d'eficàcia, sinó tot el contrari: més veus són escoltades i els acords pressos són més vinculants. És a dir, una major vinculació, presència, del valencianisme polític a les institucions d'autogovern del País Valencià, també resultaria en unes condicions de vida democràtica més profitoses per al conjunt de la societat valenciana.

Una identitat es construix a través de processos de reflexió. D'això ja parlàrem en altres comentaris. Jo soc conscient de mi, en la mesura que reflexione sobre els problemes que tinc i com els resolc, què faig. Saltant les distàncies, una identitat col·lectiva es construix per mitjà de processos de reflexió col·lectiva, és a dir, de debat i discussió. Processos per mitjà dels quals parlem dels nostres problemes i busquem junts les nostres solucions, i les executem. La qual cosa requerix d'espais oberts a la comunicació mutua, a la comunicació intersubjectiva, entre persones, als diferents àmbits: a la família, a l'economia, a la cultura i a la política. Poder intercanviar els nostres punts de mira, els punts de mira de les valencianes i valencians que ocupem diferents posicions socials en l'entramat humà que viu al territori valencià: homes i dones, joves i adults, empresaris i treballadors, professors, artistes, cantants, pintors,... autòctons i al·lòctons, conservadors, liberals, republicans,... Entre tots fem el País Valencià de hui i, per enfortir les nostres possibilitats de sobreviure en un món globalitzat i individualitzat, necessitem espais d'intercanvi, espais de llibertat (Canal 9?). Eixe pense
, amb tota modèstia, que és el camí que s'ha de fer. Un camí que requerix d'instruments polítics, necessàriament. Uns instruments que, ara com ara, estan a les institucions a les que s'accedix per mitjà d'eleccions. D'ahi la importància dels dos anteriors enviaments.

Ara com ara, hi ha dues premisses necessàries, no sé encara si suficients, per a què la realitat valenciana comence a ser construïda en este sentit positiu, autoconscient i autodeterminat, un sentit que faria créixer, amb temps (estes coses requerixen temps), eixa porció de població que s'identifica com a valenciana. Una és que el govern de la Generalitat deixe d'estar en mans del PP: que el PP no puga desenvolupar més les seues polítiques, que van, totes i cada una, en contra de tots els objectius que plantege en este escrit. La segona és que una força com el BLOC, valencianista i progressista, compromesa sense embuts en els objectius de llibertat i convivència, ací dalt exposats, puga condicionar de forma efectiva les polítiques que es fan des del govern. Les majories absolutes no arreglen res; i les del PSOE tampoc. Cal canviar tantes coses que cal escoltar moltes veus!

diumenge, 4 de juny del 2006

Espais electorals i competició electoral

Després de parlar sobre la distribució de la població valenciana en l'escala ideològica, i el lloc ocupat pel BLOC en eixe espai, esta vegada m'apetix mostrar quins són els espais electorals on el BLOC té majors oportunitats de creixement.

A tal efecte, construiré tres espais definits per la posició dels electors en l'eix ideològic (esquerra-dreta) i en l'eix identitari (més espanyol-més valencià). Els tres espais són:
  1. Espai BLOC Estricte (EBE), composat per la població que es definix com a preferentment valenciana (només valenciana o més valenciana que espanyola) i d'esquerres (entre l'1 i el 4, a l'escala esquerra-dreta).
  2. Espai d'Esquerra Dual (EED), composat per la població que es definix tan valenciana com espanyola i d'esquerres (1-4).
  3. Espai de Valencianisme de Centre (EVC), composat per la població que es definix com a preferentment valenciana i de centre (al punt 5 de l'escala esquerra-dreta).
Cadascun d'estos espais electorals disposa d'una quantitat total de població objectiu, és a dir, una quantitat de persones potencials votants. En el següent gràfic es veu quin és el pes relatiu sobre el total de la població valenciana de cadascun d'estos espais. L'espai que hem definit com a BLOC estricte (EBE) acumula un 5% del total de la població valenciana. Això significa que, si el BLOC es dirigix només a esta fracció de la població, ha d'aconseguir que el vote el 100% d'este espai, per tal de superar la clàusula d'exclusió electoral, imposada pels partits majoritaris. Com que això no és possible, ha de buscar necessàriament d'ampliar eixe espai estricte (EBE), per tal de superar eixa limitació.

Gràfic 1: Presència relativa dels espais a la població valenciana
Dels dos possibles, l'espai que hem anomenat d'esquerra dual (EED) aporta un 14.5% més de la població valenciana, la qual cosa situaria la població objectiu, afegit a l'espai estricte (EBE), en un 19.5%. Pel seu costat, l'espai que hem anomenat de valencianisme de centre (EVC) representa un 3% del total de població, que sumat a l'espai estricte (EBE) donaria una població objectiu del 8%. Així, només en termes quantitatius, sembla evident que és convenient que, si el BLOC pretén incrementar sensiblement les probabilitats de superar el 5%, hauria de dirigir el seu discurs no només al seu espai estricte (EBE), sinó també a l'espai d'esquerra dual (EED). Una conclusió que, a més a més, corroboren les situacions de competitivitat que es donen en cadascun d'estos espais.

Gràfic 2: Votants a EBE
Al gràfic 2, comprovem que l'espai estricte (EBE) està hegemonitzat, a les Autonòmiques del 2003, pel PSOE i pel BLOC, fins el punt que el primer acumula el 37.7% dels vots, mentre que el BLOC n'obté el 32.2%, molt per davant dels vots aconseguits per EU (10.7%). Açò evidència que, entre la població valenciana que amb major probabilitat votaria BLOC, el competidor més directe és el PSOE i no EU. Este espai, per tant, ens definix l'espai de competició electoral "natural" del BLOC: amb el PSOE.

Gràfic 3: Votants a EVC
Si el BLOC intenta ampliar el seu espai electoral cap el valencianisme de centre (EVC), es troba amb un espai (gràfic 3) amb una elevada abstenció, en el que el PP i el PSOE competixen estretament, amb un avantatge en 2003 per al PP. En eixe espai, el BLOC se sitúa a l'entorn del vot que té EU: així és un espai que reproduix pràcticament l'espai general del País Valencià. Qualsevol intent d'entrada amb força en este espai per part del BLOC, per detraure vots al PSOE (que com hem vist el seu competidor a l'espai estricte), pot implicar una resposta important del PSOE i els seus sectors de suport, que competixen amb el PP ací. Açò és el que pense que va passar en la darrera etapa de l'estratègia de moderació del BLOC, en el període 1999-2003. Per tant, este espai no només és quantitativament menys interessant, sinó que, en termes de competència, també dibuixa un escenari poc propici per al creixement del BLOC. Les condicions de competició d'este camp són idèntiques a les que es donen al conjunt del País Valencià, tan desfavorables per al BLOC.

Gràfic 4: Votants a EED
Ara bé, a l'espai definit com d'esquerra dual (EED), la penetració del BLOC és molt escassa (3.6%) i és un espai controlat pràcticament pel PSOE, que obté quasi un 62% dels vots. Un espai en què, a més a més, EU obté quasi la mateixa presència que a l'espai estricte (EBE), per tant l'avantatge del PSOE es degut a l'escassa penetració del BLOC en ell. El BLOC pot créixer molt per ací.

En definitiva, em sembla bastant evident que, al BLOC, el seu espai estricte (EBE), tot i que ha d'intentar fer créixer la seua presència en ell, no li dóna suficient com per a superar la cláusula d'exclusió electoral i, per tant, ha d'ampliar el seu espai. De les dues possibilitats, créixer cap el valencianisme de centre (EVC) o créixer cap a l'esquerra dual (EED), li interessa més intentar penetrar amb major força l'espai d'esquerra dual (EED), per les següents raons:
  1. Oferix una major proporció de població a la que arribar, un 14.5%, front al 3% que aporta el valencianisme de centre.
  2. Està definit per l'absència de presència del BLOC i el predomini quasi absolut del PSOE, que és precisament el seu competidor directe a l'espai estricte (EBE), per tant no li suposa cap contradicció créixer ací a l'espai estricte (EBE). Per contra, l'entrada a l'espai de valencianisme de centre (EVC), dibuixa un esquema de competició bastant diferent al que es dóna a l'espai estricte (EBE), tot provocant contradiccions entre una estratègia (mantindre EBE) i l'altra (penetrar EVD).
  3. La presència d'EU a este espai d'esquerra dual (EED) és bastant similar a la que té a l'espai estricte (EBE), al voltant del 10% en els dos. Per tant el BLOC no li dóna cap avantatge inicial important a EU, si intenta penetrar este espai.

dilluns, 22 de maig del 2006

Desmitificar és important

En qüestions electorals i ideològiques, circulen una sèrie de mites que les dades no fan més que desmentir. Els mites són posats en circulació amb una clara intencionalitat de convertir en realitat (o que almenys tinga efectes reals) allò definit pel mite. I després circulen per costum, per conformitat amb les idees fàcils, per comoditat.

El famós centre polític és un d'eixos mites. És una cosa que només existix a les enquestes que fem. I és important ser-ne conscient quan es treballa amb les dades que et faciliten. El centre entés com una sort de posició neutral entre dues posicions (digueu-li com vullgau a eixes posicions en conflicte, però per conegudes usem els termes dreta i esquerra) no és possible a la pràctica. Les accions polítiques, la pràctica política, prové d'un costat o d'altre; i el centre resta com un lloc d'indefinició, com un punt geomètric situat en mig d'una escala que es polaritza a un costat i a l'altre, a la dreta i a l'esquerra. I així és com funciona també a les enquestes, on els entrevistats que volen abstenir-se de triar a la dreta o a l'esquerra, sempre poden situar-se enmig. L'espai del centre és l'espai dels indefinits, dels indecissos. I és per això que és allà on es guanyen les eleccions, quan s'és capaç de convéncer a una majoria d'indefinits, de centristes. Certament que tot no és blanc o negre, i que hi ha gradacions, grisos; però quan s'actua, quan es fan coses, un acaba per haver de decidir i, en optar, desfà el centre, desfà la indefinició.

Gràfic 1
La majoria dels ciutadans posats en la tesitura d'haver de triar, davant un qüestionari, un número entre 1 i 10, entre esquerra i dreta, el més fàcil, còmode, és contestar 5, ni esquerra ni dreta; és a dir, evitar l'elecció. Per això la distribució s'aproxima tant a una corba normal (Gràfic 1, si punxeu, s'amplia). I per això és també l'espai de màxima abstenció electoral; no és l'esquerra l'espai on hi ha més abstenció, és al centre, al 5. I no és extrany, per tant, que siga eixe el lloc on els partits majoritaris intenten guanyar les eleccions. És on estan els indecisos: els indecissos ideològics i els indecissos electorals.

Gràfic 2

Un altre mite, derivat este del mite de l'existència d'un centre polític, és que els espais d'esquerra i de dreta es diluixen. És una evidència contrastada elecció rere elecció que els votants ubicats a l'esquerra del 5 difícilment voten un partit a la dreta, i que els votants a la dreta del 5 difícilment voten un partit a l'esquerra (Gràfic 2). Només hi ha un punt de l'escala on els vots dels partits d'esquerra i de dreta competixen en igualtat de condicions: al centre, al 5. Al 4 el PSOE guanya sense pietat al PP, i al 6 el PP guanya sense pietat al PSOE; és al 5, on els suports a un i altre s'aproximen, és eixe l'únic lloc de competència real. Però, en qualsevol cas, tant un com l'altre intenten guanyar eixe espai d'indefinició, de centre, el 5, des de les seues pròpies posicions centrals (des dels seus quarters) que són al 4 per al PSOE i al 6 per al PP.


Gràfic 3
I del mite de la dilució dels espais esquerra-dreta, se'n deriva un tercer mite com ara pensar que els votants del BLOC són votants de centre. El perfil dels votants d'EU i el BLOC, en l'espai esquerra-dreta, és molt similar (Gràfic 3). De fet, EU, tan d'esquerres com és, trau més vots a l'espai indefinit de centre que el BLOC; mentre que el BLOC li guanyaria a EU en l'espai del 3. El perfil és pràcticament paral·lel en este espai esquerra-dreta. És a dir, els votants del BLOC són tan d'esquerres com ho són els votants d'EU.

Gràfic 4
I ja per acabar, de tot plegat, se'n deriva un mite final que consistix a pensar que la percepció de la gent de centre és que el BLOC és massa d'esquerres. La percepció global està clarament esbiaixada a l'esquerra (Gràfic 4). Però, en açò, s'hauria de vore nítidament el relativisme de les posicions i percepcions en l'espai, ja que des de la dreta (en blau al gràfic) és normal que es perceba al BLOC més a l'esquerra; de la mateixa manera que és esperable que des de l'esquerra (en roig al gràfic) es perceba al BLOC més a la dreta. Però que no és ben bé així i resulta que són precisament els votants que s'autoubiquen al centre (de color verd al gràfic) els que amb major freqüència situen el BLOC més a la dreta (punts 7, 8 i 9), més que els autodefinits d'esquerres. És la percepció dels centristes, la que fa que la percepció global del BLOC estiga més a la dreta, i no més a l'esquerra.

Si el BLOC se centra més en l'espai esquerra-dreta potser aconseguisca que fins i tot la dreta el perceba com a partit de dreta, i aleshores es trobarà amb una fractura, una polarització, es trobarà amb una vall, més o menys profunda enmig, al vell mig, precisament al centre.

diumenge, 14 de maig del 2006

Cal revissar moltes coses

Diu l'Alberto Melucci a 'Vivencia y convivencia' (Ed. Trotta) que "només una societat capaç de garantir espais públic oberts, on el consens no anul·le la formació del sentit i on diferents veus puguen trobar audiència, pot fer front al risc" de control total derivat d'una democràcia reduïda a la regla de la majoria i a les tècniques del govern. La democràcia en una societat complexa és medix per la capacitat de fer palessos els conflictes, de fer-los visibles i col·lectius i de fer emergir d'esta forma la definició de nous drets.

Ens trobem en un moment de la història en què la conju
gació dels processos de globalització amb els processos d'individualització genera noves formes d'estructuració de la societat, provoca certes discontinuïtats amb períodes previs: es reduixen dràsticament les possibilitats de projectar sobre 'altres' i en 'altre lloc' les contradiccions lligades als processos que són ja completament interns, els individus són cada vegada menys entitats substancials dotades d'una essència. Els individus van descarregant-se d'eixes dimensions substancialistes i es transformen en processos vius, centrats en la utilització i la inversió continua de capacitats i de recursos. Es construixen 'identitats a la carta'.

Ara passa que, si tot canvia, si l'autoafirmació comporta la redefinició constant, aleshores la dificultat no està en com canviar, sinó en com assegurar la seua unitat i la seua continuïtat. Com defensar els propis límits i preservar les pròpies arrels socials. Podem entestar-nos amb propostes polítiques decimonòniques a l'estil de l'estat-nació, que definixen identitats tancades, substancials i essencials, o llegir correctament la realitat social que ens envolta, els fets que ocorren al nostre voltant, i ajustar la nostra acció als nous límits i horitzons que fan emergir els processos de globalització/individualització.

A poc que ens fixem en les polítiques/no-polítiques que desenvolupa el govern de la Generalitat Valenciana (no crec que em denúncien al jutjat per usar el gentilici que m'identifica, encara), vorem que ens porten pel camí equivocat, un camí que ens torna a llocs ja coneguts, a espais públics privatitzats, reduïts, monodiscursius, monòtons, tancats. I no parle només de la regla d'exclussió parlamentària del 5%, parle també de Canal 9, d'una estructura econòmica monosectorial (construcció), d'uns fluxes comunicatius monolingües (en castellà), de la censura a la cultura, i més. Els damnificats, els que queden sense veu amb la política del PP (i de vegades també amb la del PSOE), no són només els grups polítics que queden fóra del parlament: l'únic perjudicat no és el BLOC; què passa amb els moviments socials o els conflictes que són emmudits als mitjans de comunicació, o amb les empreses industrials o agrícolas que veuen com les infrastructures públiques es deterioren, amb els milers i milers de valencians i valencianes que veuen desapareixer la seua llengua de l'espai públic, o els creatius que experimenten la tissora o directament la prohibició a les seues obres. Això del 5% és només la punta d'un iceberg que amaga i emmudeix moltes veus, moltes més que les dels polítics del BLOC. Un iceberg que ha estat collant-se durant dècades.

Aquells que pensem que un altre País Valencià és possible estem cridats a introduir canvis rellevants a la política valenciana (inclosa la pròpia, la nostra): canvis qualitatius que introduisquen una discontinuïtat en la política feta fins ara pels partits polítics majoritaris. Una discontinuïtat demandada pels propis canvis que experimenta la societat. Uns canvis que hem de saber llegir. Els propers enviaments els centraré en algunes dades de caire social que trobe rellevants, m'allunyaré una mica de la conjuntura política o de l'estructura filosòfica d'alguns dels enviaments previs, per facilitar algunes dades i les reflexions que se'm venen al cap en vore-les, per situar-me en un territori intermedi entre la conjuntura i la filosofia.


Ens agradaria un País Valencià valencià (sembla mentida però la redundància és pertinent). Però el País Valencià valencià que podem construir hui no és igual que el País Valencià que haguérem pogut construir a finals del segle XIX o principis del XX, ni tan sols igual al que haguérem pogut construir a mitjans del segle XX, quan en Joan Fuster creava. S'han produït canvis estructurals molt rellevants, massa com per a obviar-los. Ja no és possible, ni desitjable, per exemple, un País Valencià homogeni, un País Valencià en el que el vincle social es fonamente en la semblança. El País Valencià possible és un que combina el vincle o solidaritat per diferència. Ja he dit que els individus van perdent eixa percepció essencialista, substancialista, de la seua identitat personal. I això té efectes sobre la construcció d'identitats col·lectives, que també van deixant de ser essències, per anar convertint-se en processos. Però, a més a més, la constitució de la societat està canviant a una velocitat vertiginosa, any rere any.

Gràfic 1
El creixement de la població valenciana es deu quasi exclusivament a l'arribada de població de fóra, no ja de població espanyola de fóra del País Valencià, com passava als seixantes i setantes del segle passat, sinó de població de fóra d'Espanya (si punxeu al Gràfic 1, s'amplia). Això és un procés que no es pot evitar des d'un govern aïllat, i menys encara si no és el govern d'un estat sobirà. Els fluxos internacionals de població seguixen pautes internacionals, globals, que només poden paliar-se amb polítiques solidàries amb els països, més amb les societats que no amb els governs, d'origen. Per tant, i a la vista del poc que evolucionen eixes polítiques internacionals, no podem esperar que això canvie de hui per demà; és a dir, eixos fluxos van a continuar.

Una alternativa és, a la vista de les polítiques del PP a la Generalitat Valenciana (insistisc), ignorar-ho, fer com si res no passara, fer ulls cecs a la presència creixent de població estrangera entre nosaltres, guetitzar-la. El que passa és que els fets són cabuts, i per molt que vullgam fer com si
res no passara, realment passa: les interaccions entre autòctons i alòctons es multipliquen exponencialment a mesura que la proporció dels segons augmenta, i això no es pot obviar. Si no tenim resposta institucionalitzada, el més probable és que la por mutua genere conflictes que deriven cap a la violència física i la xenofòbia.

Gràfic 2
Al ritme actual és pràcticament segur que a finals de 2007 la població resident al País Valencià nascuda fóra d'Espanya s'equipare en nombre a la població resident al País Valencià nascuda a la resta d'Espanya (si punxeu al Gràfic 2, s'amplia). Ara com ara ja passa que 14 de cada 100 residents són estrangers: és a dir, en un vagó de tren amb 50 passatgers, ben bé 7 poden ser estrangers. Això té implicacions culturals i econòmiques, i també polítiques. Ara com ara, 1 de cada 3 residents al País Valencià no han nascut ací. No podem emmudir-los, no podem fer com si no hi foren. Si més no perquè en són bastants, consideracions ètiques a banda.

Ens queda negociar amb ells, incloure'ls en el nostre projecte social col·lectiu, donar-los cabuda a l'espai públic, dialogar per tal que participen del nostre projecte nacional, és a dir, de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra economia, de la nostra política; i a canvi nosaltres assumir
també com a pròpies part de les seues aportacions. El País Valencià és així i si els valencians no ho fem, els adalids d'un projecte espanyol homogeneïtzador ens generaran encara més problemes dels que tenim: violència, xenofòbia, feixisme...

dimecres, 10 de maig del 2006

Institucionalització i Estatut a Catalunya

Potser el tema d'estos dies siga la posició d'ERC respecte a la reforma de l'Estatut català i, de resultes, què passa amb el govern tripartit. Formar part d'un govern democràtic i, al mateix temps, ser veu de l'avantguarda d'una societat és una tasca molt complicada, si no impossible. I al llarg de tota la legislatura tripartita n'hem vist de tots colors. I és que la lluita en contra d'un poder corre paral·lela a la lluita per aconseguir-ne, de poder (si més no el suficient per véncer). I si això no s'assumix, es poden generar contradiccions ben importants, fins i tot paralitzants. Com ara li ocorre al govern de Catalunya.

En una legislatura en què la qüestió central de l'activitat política ha estat l'elaboració d'un canvi institucional en referència a les relacions amb Espanya, l'Estatut, les distàncies i proximitats, les solidaritats intragovernamentals (quan n'hi ha més d'un partit) no són secundàries: i convindre'm que la visió que té ERC de les relacions amb Espanya i la que té el PSC, sobretot, el PSOE, són ben distants. A més a més, allò que pot semblar central a la política catalana (l'Estatut del 30 de setembre aprovat per tots els grups majoritaris) pot resultar bastant extrem a la política espanyola que, ens agrade o no, emmarca la política catalana. I per a institucionalitzar un canvi, calen majories.

Si atenem al que s'entén per institucionalització (concepte que derivem del magnífic treball de Berger i Luckmann), resulta que es el resultat d'un llarg procés d'interacció que se 'solidifica' en un conjunt de regles assumides
com a pròpies per la majoria del grup. Així, en un procés de progressiva democratització de la societat, el reconeixement legal de drets i deures a determinats subjectes col·lectius (nacionals, sexuals -dones, gais,...-, productius,...), la seua institucionalització, es constituix en una mena de 'punt de no-retorn', de fita a la que s'arriba després d'un temps de conflicte, enfrontament i lluita. Una institucionalització democràtica d'esta mena implica que alguna força sociopolítica majoritària (unitària o plural, però en qualsevol cas més majoritària com més constitucional siga la institució) la considera necessària per consolidar (objectivar) determinades consecucions. Si això és així, resulta que esta institucionalització més que un punt d'arriba o sostre, és un punt de partida o sol. Un punt del qual partix un nou periode de conflictes, ara però regulat per les noves regles.

Constituir un govern, governar, implica assumir certa posició: no necessàriament centrada (un dia ja explicaré com és que el centre polític no existix), però no gaire lluny. Si al govern et situes en posicions per sota de la mitjana, frenes els avanços, i pots aconseguir fer retrocedir les condicions de democratització. Mireu, sinó, el període de govern del PP, situat inicialment pròxim al centre, però amb valors negatius de democratització. Aleshores es va produir una frenada social, que va culminar amb la seua majoria absoluta (podriem aplicar-ho també al periode de govern lermista a la Generalitat valenciana -també per sota de la mitjana-, que culminà amb la victòria del PP). Però l'excés de distància respecte al centre (de gravetat) del segon govern d'Aznar, li va fer perdre (l'equilibri) la seua posició governamental. Si al govern et situes en posicions per damunt de la mitjana, promous els avanços de democratització. Però si t'allunyes massa del centre de gravetat, pots aconseguir també perdre l'equilibri i, de resultes, la posició governamental: per excés de progrés respecte a la mitjana; que és el que li pot passar al Zapatero si se'n surt de determinats límits al conjunt d'Espanya.

No podem confondre un moviment social amb un partit de govern. Ambdós són necessaris per a la convivència i el progrés socials. Sense els primers i la pressió que generen, les societats no podrien experimentar els beneficis dels canvis. Sense els segons i les institucionalitzacions que generen, els canvis no es consolidarien, no marcarien fites de no-retorn. És ben cert que, una vegada consolidats o institucionalitzats, eixos canvis ja estan superats i cal treballar per nous avanços. Però això no ens pot fer perdre de vista els guanys aconseguits. És molt important vore el que tenim endavant (on volem anar i qui hi va al davant), però els retrovissors (d'on venim i qui ve al darrere) ens ajuden a evitar molts accidents.

A cada moment els esdeveniments obliguen a decidir, ens agrade o no, quina posició s'ha d'ocupar: o amb el govern, o amb la mobilització. Certament es poden establir lligams de col·laboració entre un i l'altre (si els governs es comprometen amb el progrés social), però cadascuna fa un servei diferent a la col·lectivitat. El que a Catalunya pot semblar una posició més o menys centrada (Estatut aprovat el 30 de setembre) a Espanya és indubtablement una posició trencadora; i tindre un pacte de govern a Catalunya amb un partit espanyol (PSOE) té eixe preu per a ERC, en matèria nacional (com ara amb l'Estatut): el que el PSC pot assumir a Catalunya, el PSOE no ho pot assumir a Espanya sense perdre l'equilibri, o siga el govern.

Potser la pròxima legislatura un tripartit sense Estatut que aprovar ho tinga més fàcil. Això si guanyen les eleccions que hi haurà amb quasi tota probabilitat a la tardor. Perque este govern està ja finiquitat. Ja fa temps que ho està, de finiquitat.

diumenge, 30 d’abril del 2006

Cultura i Societat: Política

El tractament de les relacions entre el poder i la llibertat és un dels que més apassionen, tot i ser d'una gran complexitat, i més quan et mous d'allò macrosociològic a allò microsociològic, i viceversa.

Tal com diu l'Enric, al seu comentari al meu darrer enviament, no hi ha només violència física, també la hi ha de simbòlica. Una violència simbòlica que no és només l'insult explícit, sinó també, i sobretot, l'ocultació d'alternatives, l'ocultació de possibilitats, el que significa en definitiva la negació d'identitats. I dic 'sobretot', perquè de l'insult explícit et pots defensar, però de la negació, que implica l'ocultació, la defensa és més difícil. Descobrir que sempre t'han ocultat, que tan negat, és més difícil que adonar-te'n que t'han afirmat en negatiu (insultat). N'hi ha, però, una qüestió que ha de quedar clara: mentre la violència física sempre porta implícita la violència simbòlica, la violència simbòlica no sempre necessita de la física.

També estic d'acord amb l'Ignasi. De fet, una aproximació que incloga totes les formes de poder possibles és una aproximació més útil, quan no tens al teu abast les formes pròpies de, per exemple, un estat, com és el nostre cas. I en eixe sentit, reconéixer quines són les altres possibilitats et pot permetre d'accedir al conjunt. Ambtot, jo pense que és important poder distingir entre l'exercici de l'autoritat i el de la persuasió, per exemple, o entre la força i l'autoritat. Tot i que a la vida real podem trobar-les ben combinades i difícils de distingir: com diu l'Ignasi, les posicions i intencions de l'emissor i del receptor són rellevants, i són les que distinguixen unes formes de poder d'altres.

Com diria Foucault, el sistema cultural, al capdavall, és una mena d'estructura compensatòria de la desigualtat material sorgida amb l'organització social (socioeconòmica), i com a tal forma part, al mateix nivell que l'estructura social, de l'estructura completa del poder, que és social i cultural a l'hora. És a la cultura on trobem les explicacions, arguments, raons o tradicions, que justifiquen, legitimen, determinat ordre social. I també és a l'estructura cultural on trobem els processos de construcció de les identitats, fonamentats sobre les posicions ocupades a l'estructura social. Així doncs, de la combinació d'estructura social i cultural obtenim els elements de qualsevol discurs o proposta política, des de la més abstracta (grans propostes ideològiques: socialisme, liberalisme...) a la més concreta (la redacció d'una llei sobre el lloguer de vivendes, per exemple).

Hem d'assumir que la conflictivitat social no acabarà mai, mai. I les utopies que auguren la futura arribada d'un món absent de conflictes són totes elles mesiàniques i tenen, per tant, cert caràcter opiaci. Canvien les formes i els continguts, però el fet de viure tots junts, individus com a subjectes amb voluntat pròpia junt a d'altres subjectes que tenen altres voluntats, i conformant grups, fa indissoluble el conflicte de voluntats. Sintèticament les qüestions a resoldre sempre són relatives, primer, a quins són els subjectes, que no és altra cosa que reconéixer qui té la capacitat d'emetre una voluntat (i, per tant, la possibilitat de generar un conflicte) i, segon, com es resolen les voluntats contraposades. Però sempre hi són, i sempre hi seran.

Repetiré, per acabar, un argument que he comentat amb dos amics, en relació a estes qüestions. Ens hem fartat de sentir que una proposta política com la nacionalista, que implica, en últim extrem, que a cada nació li corresponga un estat (entés com a entitat col·lectiva territorial autodeterminada), no és pràctica, no es pot dur a terme per una impossibilitat pràctica. Ara n'hi ha al voltant d'uns 200 estats a tot el món i podríem quantificar al voltant d'uns 5.000 els col·lectius que es reclamen com a nacions. Si ja és complicat l'equilibri i la gestió d'un món amb 200 estats, imagineu com seria amb 5.000 estats. Però si substituïu 'estat' per 'subjecte', la frase perd capacitat persuasiva. Amb eixe argument no haguérem superat mai l'estadi de la democràcia censitària: si amb 200 propietaris no ens aclarim, com ens aclarirem si afegim els 5.000 treballadors; i de les dones, ni parlar-ne, què? En Sobre la pau perpètua, Immanuel Kant ja ens ho explicava: això del respecte a les nacions és una condició necessària, encara que no suficient, per a la pau.

dilluns, 17 d’abril del 2006

La violència

Hui és dilluns de Pasqua, i plou prou. A més a més, m'he passat la nit pràcticament despert per culpa d'alguna cosa que passava al meu estòmac i que produïa dolor al meu cap. Permeteu-me, però, que reflexione una mica sobre els comentaris que es feren al voltant de la democràcia i les subjectivitats, i que ho lligue, també, amb els conceptes de llibertat positiva i llibertat negativa, tal com em demanava privadament un dels amics que em lligen. I ho faig perquè no estic d'acord amb la legitimitat de l'ús de la violència per part d'ETA (tot i que puga estar-ho amb els objectius que perseguix), ni en l'acusació generalitzada als estats democràtics de fer ús de la violència, sense cap mena de distinció respecte de l'ús de la violència que fan els estats totalitaris. I sóc conscient que parle de coses molt delicades i, per tant, demane que no es traguen conclusions sobre el que jo pense que no estiguen directament expresades. Parlem sobre l'ús de la violència.

Una de les formes que pren el poder és la força. A més a més, podríem distinguir també, segons quina mena de recursos es posen en moviment i la consideració i efecte que exercixen sobre els altres (subjectes), la manipulació, l'autoritat i la persuasió, com a d'altres formes que pren el poder.

La força, a més a més, pot ser emprada en forma física o en forma psíquica. I a la seua vegada, la força física potser aplicada de forma violenta i de forma no-violenta. De totes estes formes de poder relacionades amb la força, la força física violenta és la que menys reconeix l'existència de l'altre com a subjecte, és la que més convertix l'altre en un objecte de la pròpia voluntat, de la del agressor, vull dir. Si algú assessina un altre, o el priva violentament de llibertat, estarem d'acord en què eixe algú ha de ser perseguit per tal de garantir la convivència en pau. Però al mateix temps, eixa persecució de l'assassí o segrestador és una aplicació col·lectiva de la força física violenta. Aleshores què, totes les aplicacions del poder com a força física violenta són iguals?

L'aplicació del poder en forma de força psíquica (el maltracte psicològic, per exemple) implica, com a mínim, el reconeixement de la capacitat humana dels destinataris d'entendre i respondre a missatges simbòlics; és a dir, per baix que siga, hi ha un reconeixement de l'altre com a subjecte. Tot i ser un comportament condemnable, no té les mateixes implicacions per al destinatari insultar-lo que apallisar-lo.

L'aplicació del poder en forma de força física no-violenta (com ara en una sentada que impedeix el pas per una carretera) és una restricció molt limitada de la voluntat dels altres. De fet, conserva el caràcter de subjectes dels altres per a tota la resta d'activitats diferents a les de passar per eixa carretera. En eixa mena d'accions normalment s'usa el propi cos com a objecte, i no s'actua directament sobre el cos dels altres. És, per tant, una mena d'ús del poder en forma de força física que no atempta contra la subjectivitat dels altres.

Finalment, pel que fa a l'aplicació del poder en forma de força física violenta, privació violenta de voluntat, l'altre deixa de ser subjecte per convertir-se en objecte. És la negació absoluta de l'altre. En eixe sentit, tampoc és el mateix usar la força física violenta que amenaçar amb usar-la. L'amenaça és una forma de violència psíquica, amb les implicacions de reconeixement de la subjectivitat del destinatari que hem assenyalat.

En tots els casos d'ús de la força (física o psíquica, violenta o no-violenta), l'altre es percebut com a il·legítim, com un subjecte que no pot existir, si més no tal com ho fa en eixe moment. I d'això se'n deriva la seua conversió, més o menys radical, en objecte. Per tant, en un sistema polític democràtic, per al qual els subjectes són rellevants, les regulacions sobre l'ús de la força han de ser molt clares en defensa dels subjectes.

Les actuacions d'ETA en temps de Franco i les actuacions d'ETA en democràcia no són comparables. Per molt repressor que perceba un nacionalista basc el sistema polític espanyol, el reconeixement que fan hui les institucions polítiques dels subjectes polítics no és comparable a la que feien les institucions franquistes. La força, física o psíquica, que apliquen les institucions democràtiques no és el mateix que aplicaven les institucions franquistes; i, per tant, la resposta a eixe poder, si és que es vol respondre, ha de ser l'aplicació d'una altra forma de poder també per part dels qui no hi estan d'acord.

No m'agrada, no m'agrada gens, és més actuaré en la mesura de les meues possibilitats per evitar-ho, que la constitució diga que l'exércit espanyol és el garant de la unitat d'Espanya. Però això és una amenaça d'usar l'exércit, no l'ús de l'exércit. I, per tant, no puc respondre amb l'ús del 'meu' exércit. Si algú m'amenaça que em pega una hòstia (perdoneu) i jo, com a resposta,
li pegue una hòstia: he aconseguit que l'altre em pegue una hóstia. L'Estat amenaça amb l'ús de la força, ETA pega una hòstia a algú, l'Estat li pega una hòstia a ETA,... ETA matant i l'espanyolisme més recalcitrant es retroalimentaven: acció-repressió-acció-repressió-acció... No era una resposta massa intel·ligent, la d'ETA.

I tot això té a vore amb la distinció que feia Isaiah Berlin entre llibertat positiva i llibertat negativa. Recordem: la positiva és la llibertat basada en l'autodomini, la negativa és la basada en l'absència d'interferència. El primer cas presupossa l'existència d'un 'jo' que controla, d'un 'jo' calculador. És, per tant, una llibertat basada en la raó. Però en termes col·lectius, qui té la raó? És una concepció de la llibertat molt susceptible de justificar la coacció (l'ús de la força) en nom d'alguna finalitat raonable (raonable per a algú, és clar), una finalitat que una part, o la majoria, de la societat no és capaç de captar (falsa consciència li diuen?). Una finalitat raonable que es pot convertir en l'únic valor a defensar i porte a ignorar la voluntat dels altres amb l'objectiu d'afavorir la 'veritable' consciència racional. La llibertat negativa no partix d'eixe supòssit, sinó del supòssit segons el qual cadascú té la seua pròpia raó, els seus objectius, la seua voluntat: cada ú és un subjecte; i qualsevol interferència que hi haja és una limitació de la llibertat de l'individu. Això, però, obre un espai per a la guerra desigual de tots contra tots, en l'execució de la voluntat de cada un. Berlin explica també per què això no pot ser, però entén que qualsevol interferència és una limitació de la llibertat, per molt que es faça en nom d'altres valors com ara la justícia o la igualtat. Petitt, però, considera que això és una altra forma de llibertat: la republicana.

Ara ja no plou. Me'n vaig i espere que hàgeu passat unes bones festes.