Del futur com a quimera

Prenc el títol de la darrera part del comentari de l'Enric, el meu germà. I la prenc perquè certament el futur sempre és una quimera. Incert, una idea, un desig. Mai una realitat. La realitat és present, i el futur és desig.

Vivim en un present continu, en el que confluixen els feixos de múltiples passats (el meu, el teu, el d'ella...el dels castellans, els dels valencians, els dels catalans... el dels europeus, els dels americans,...). Un present continu del que partixen múltiples possibilitats de continuïtat, de les quals unes són més probables que altres, i el seu desenvolupament depén del que fem al present continu. Això significa que, efectivament, els futurs són al present en forma de desitjos, en forma de voluntats, com tu dius. Unes voluntats, però, de les que no puc tindre cap altra dada objectiva que les accions del present.

A hores d'ara, el present que visc al País Valencià, la resultant dels esdeveniments passats, em dóna dades suficients com per dubtar de les possibilitats de viure un futur valencià. Les probabilitats d'un futur viscut a la valenciana disminuixen molt ràpidament, massa ràpidament. Un futur a la valenciana, això sí, que no siga només la pervivència del nom d'una ciutat que celebrà una copa de vela, sinó que continga elements d'especifitat que han fet, fan i, des del meu punt de mira, poden fer una aportació rellevant al patrimoni de la humanitat. L'acció dels nostres governants actuals, els del PP, però també els del passat, els del PSOE que bastiren (i encara ho fan) les eines per l'acció del PP, reduix a una velocitat vertiginosa les possibilitats que pugam viure eixe futur valencià que alguns desitgem.

Fixeu-vos que les possibilitats de viure un futur conservador-tradicionalista, de viure un futur liberal o de viure un futur socialdemocràta, no estan en perill. L'alternança PP-PSOE garantix, amb pujades i baixades, la possibilitat futura de viure en una societat conservadora, liberal o socialdemòcrata. Però cap dels dos garantix la possibilitat futura de viure en una societat valenciana. L'aplicació de les seues polítiques no està compromesa amb este futur, no hi tenen el desig.

En l'àmbit de les relacions familiars, que són relacions entre gèneres (homes-dones) i entre generacions (pares-fills), la derogació del dret civil valencià des dels Decrets de Nova Planta, i el seu abandó (encara no s'ha recuperat com a competència pròpia de la Generalitat) fa que s'haja aplicat el dret civil castellà, més tradicionalista i conservador que no el valencià. Són detalls que poden semblar poc importants, però, per posar només un exemple, al dret civil valencià el règim econòmic del matrimoni per defecte és el de separació de bens i no el de ganancials, com al castellà.

En l'àmbit de l'estructura econòmica, resulta que l'estructura productiva valenciana està reconvertint-se en una espècie de monocultiu de la construcció, on els llocs de treball són preferentment de manobre o de cambrer, tot abandonant la més rica i diversificada estructura indústrial a les tormentes de la globalització, sense facilitar les eines pertinents per fer-hi front. Aquella estructura de producció de béns de consum, pròpia de l'economia valenciana, està desapareguent a una velocitat vertiginosa (consulteu sinó les dades de la Comptabilitat Regional de l'INE). El que quedarà, si no hi posem remei ràpidament, és una estructura urbana continua a la costa, indefinida, subtituïble per qualsevol altra estructura urbana costanera de les tantes que hi ha a l'ample del món.

En l'àmbit de la política, el pacte PP-PSOE al País Valencià garantix la seua alternança i confirma les regles per tal que una opció política pròpia, sense dependències de les estructures espanyoles, tinga quantes més dificultats millor per surar. Un pacte pel bipartidisme que empitjora no ja la qualitat de la representació, sinó la qualitat de la política. La multitud d'economistes que simpatitzen amb el PSOE o amb el PP saben perfectament que la reducció de la competència d'un sistema resulta en un empitjorament de la qualitat d'allò que es produix. I amb la reducció de les opcions representades al Parlament, la competència dóna per a un Camps i per a un Pla, que ja em direu. I no parle de representació ideològica, que també, sinó d'una cosa més simple, però més bàsica: de la qualitat, de la qualitat de la política.

I què dir de l'àmbit de la cultura, que podem exemplificar amb la situació de la llengua, del valencià, i del sistema comunicatiu valencià. Les dades publicades per les pròpies institucions autonòmiques, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Conselleria de Cultura de la mateix Generalitat, mostren un retrocés en l'ús del valencià esfereidor, que fa mal al cor de qui consulta les dades i s'estima la gent d'este país. Una tendència a la baixa, una inèrcia, que abans de plantejar-nos qualsevol mena de recuperació haurem d'aturar. I l'estructura comunicativa resta pràcticament reduïda a un immens aparell de propaganda del PP, amb algunes possibilitats de resposta (o connivència, segons convinga) per part del PSOE (poques, però algunes), i punt i s'ha acabat. L'espai públic de debat dels valencians i valencianes, que és l'espai on es construix la pròpia identitat col·lectiva, està reduït a la més mínima expressió, si és que en té alguna, d'expressió.

Així doncs, la situació del present ens dóna suficients dades com per saber que, per este camí, el futur dels valencians, com a tals, és poc menys que una quimera. Que l'acció combinada dels partits estatals (PP-PSOE) ens porta, volent o sense voler, a la reducció de les probabilitats de viure un futur valencià. I que l'única possibilitat (condició necessària, no sabem si suficient) d'evitar-ho és atorgant veu parlamentària a una opció que s'encarregue de vetllar pel futur dels valencians i valencianes.

Però en eixe futur no està compromesa només la gent del BLOC. El BLOC és l'eina organitzativa de participació política institucionalitzada (ajuntaments, comunitat autònoma, estat, unió europea) del moviment valencianista. Hi ha, però, d'altres àmbits d'acció on podem trobar feministes valencianistes, sindicalistes valencianistes, demòcrates valencianistes, periodistes valencianistes, etc... Un compromís, un desig, una voluntat d'un futur valencià, però, que només puc avaluar per les seues accions de present respecte a l'acció política del tàndem PP-PSOE, que, a la vista dels resultats, impossibilita eixe futur desitjat. I, com podeu vore, hi ha certa urgència per començar a parar-los els peus, a negar-nos a acceptar xantatges. Si ens ho pensem molt, la probabilitat de viure un futur valencià anirà reduint-se i aproximant-se a zero. I potser quan ho decidim arribem massa tard.

Així que, si em permeteu: valencianistes del món, no s'encanteu contemporaneitzant, que el temps corre i el nostre futur s'allunya.

Compromís i distanciament

Estes dues paraules formen part del títol d'un article publicat el 1956 per Norbert Elias que em servix de justificació per començar esta nova fase, i respondre al temps una part dels comentaris d'Ignasi. És un treball bàsicament relacionat amb les formes de coneixement, i que encerta bastant en la distinció subjectiu-objectiu, i en la complementarietat emoció-raó (irracionalitat-racionalitat, no seria una bona distinció).

La identitat nacional, com tota identitat col·lectiva (i pense que també individual), és una construcció mental que a través de l'acció pot construir la realitat. Eixa construcció mental comporta una càrrega combinada d'ambdós componentes: compromís (desig, passió, amor...proximitat) i distanciament (raó, interés, anàlisi...). El posicionament a un extrem o a l'altre conduix al fracàs de les expectatives posades en l'acció: i pot arribar a ser malaltís. Només amb compromís, la nostra captació de la realitat és bàsicament mitològica, i les eines emprades en l'acció poden allunyar-se molt de la resolució de conflictes (mireu, sinò, que està passant als països islàmics amb l'assumpte dels dibuixos de Mahoma, o el que ocorre quan la caverna valenciana oneja l'anticatalanisme). Només amb distanciament, la nostra captació de la realitat és purament científica, i les eines emprades en l'acció poden allunyar-se molt de les vivències de la humanitat, i igualment no resoldre els conflictes.

El punt de partida sempre és el vincle, el compromís. Un compromís que genera incerteses, pors, i per tant reaccions per intentar reduir eixa incertesa. Per a eixe objectiu, reduir la incertesa, no hi ha com aconseguir cert distanciament. Un distanciament que s'aconseguix amb el coneixement controlat de la realitat (educació, racionalitat,...).

Jo soc valencianista, primerament, perquè m'estime el meu país, sobretot la gent que hi viu. I no em cap el dubte que eixe compromís el compartisc amb molta altra gent. Sincerament, jo no m'atreviria a afirmar que les bases socials de l'anomenat blaverisme no s'estimen el País Valencià (o com ells vullguen dir-li). La diferència es troba en com controlem uns i altres les pors i incerteses que eixe amor ens genera.

El meu compromís, ja ho deia una vegada a la Universitat d'Estiu de Gandia, no és un compromís amb un País Valencià mític, del passat. Un País que, de fet, ja no eixistix. Tampoc, però, el meu és un compromís amb un País Valencià futur, incert encara i igualment inexistent. El meu és un compromís amb el País Valencià del present, el que ara hi és, amb la seua gent, la seua vida social, econòmica, política i cultural. Un País Valencià present que conté, però, en ell mateix el seu passat i el seu futur. Este País Valencià que ara vivim, i que estimem, només el podrem defendre si entenem d'on venim i som capaços de valorar les possibilitats que el futur ens obre. Així considere que la identitat nacional, com tota la resta, pertany tant a l'àmbit d'allò racional com d'allò emotiu.

La forta penetració de la identitat nacional espanyola, en el cas dels valencians, suposa una cessió de drets i no només una cessió de drets lingüístics, que també; ni només de drets culturals, que també es cedixen. Suposa una cessió de drets econòmics, per exemple, en la recaptació d'impostos, en els valors salarials; i una cessió de drets polítics, sobre la pròpia especificitat territorial, l'ordenació provincial o no i, en definitiva, la capacitat de decidir nosaltres mateixos sobre segons quines coses.

Per tant, la defensa d'eixos drets dels valencians, la trobe una lluita per la democratització, per la democràcia. Tant que s'omplin la boca els espanyols de la necessària igualtat dels ciutadans, a Espanya hi ha ciutadans de moltes classes, i els valencians i valencianes som dels que sortim perdent. Amb crides a la solidaritat, recapten impostos i els invertixen en altres llocs, quan, per exemple, els xiquets i xiquetes valencians encara han d'anar a l'escola en barracons. Amb crides al progrés, convertixen el meu país en un territori destrossat. Amb crides a les possibilitats d'ocupació, les treballadores i treballadors valencians cobren menys que la resta de treballadors d'Espanya, etc.

Són ells els nacionalistes, els espanyols. Són ells els qui discriminen. Ells que ens obliguen a totes i tots a conéixer el seu idioma, ells que transferixen diners d'un territori a d'altre sense donar cap explicació (on estan les balances fiscals?), ells que planifiquen què fer ací per nosaltres. La nostra és una lluita contra el nacionalisme espanyol que intenta esborrar del mapa tot el que siga diferent, divers, plural, autònom, al si del territori de l'Estat. Contra un model polític, el d'estat-nació, que té massa segles i és bastant incompatible amb el nou entorn de globalització. El nostre és un treball per la democràcia, pels drets individuals i col·lectius, a favor de les persones i les seus pròpies capacitats.

I és molt complicat lluitar contra un model polític, amb un de similar, però sense les eines que ells disposen. Nosaltres no disposem de les eines d'un estat. I la Generalitat que podia fer de substitutiu, com ha estat a Catalunya, també és governada des de la seua perspectiva.

Jo em considere un demòcrata valencianista. I la radicalitat de les propostes que se'n deriven és tal, que no necessite remuntar-me a la supossada existència mítica d'una nació des de temps immemorials (ni meua, ni d'ells). Només requereix unes dosis de compromís (estima, passió, proximitat al País i la gent que hi viu) i distanciament (raonament i discussió), i cap referència a la nació, que si de moment hi ha alguna al País Valencià, és la seua.

Proposta: discutim junts?

Aneu a perdonar el to teòric d'este post, i potser la llargària, però he estat pensant que potser la idea d’Ignasi la podíem instrumentar mitjançant un procés de discussió pública d’idees, per a la qual cosa esta pàgina podia ser un punt de trobada. Així que vaig a proposar-vos un exercici, que experimentarem durant una temporada i si funciona el podem continuar. Si no, doncs, el pararem.
Vos suggerisc que a partir d’un esquema teòric analitzem la situació al País Valencià i fem propostes. L’esquema teòric el propose jo (tot i que també està obert a la discussió, el gestor del blog soc jo, no? -;)-), i entre tots intentem omplir-lo amb dades i observacions pròpies del País Valencià, que ens ajuden a entreveure les possibilitats.
Com que entenc que el nacionalisme polític al País Valencià disposa dels trets propis d’un moviment social (proposta discursiva –o identitària, és pràcticament el mateix- socialment organitzada, però escassament institucionalitzada), l’esquema d’análisi ha de bastir-se sobre este supòsit. És ben cert que este moviment social nostre disposa d’eines polítiques institucionalitzades, tot i que es concreten quasi exclusivament en les posicions significatives aconseguides pel BLOC a escala local. I també que compta amb associacions cíviques, de diversa índole (sindicals, culturals,...) amb vinculacions molt rellevants fora del camp estricte de la política. Amb tot, és ben cert que la institucionalització d’una identitat política valenciana forta és molt feble, i que les estratègies d’exclusió (entre les quals les barreres electorals) practicades per la identitat hegemònica i oficial (una identitat espanyola construïda sobre la negació de les seues possibles especificitats internes, i subordinadora, per tant, d’estes identitats, entre les quals la valenciana) han aconseguit, fins ara, limitar les seues possibilitats d’institucionalització.
Ignasi posava l’èmfasi en l’estructura comunicativa, més concretament dels mitjans de comunicació de masses, l’estructura mediàtica. Jo crec que eixa dimensió és molt rellevant, però no és l’única, ja que caldria parlar també d’estructures socials de transmissió i experiència (grups, associacions, veïnat, família...) i de continguts discursius (o el que és el mateix, les identitats alternatives proposades). Discursos que no poden ser totalment alternatius, en el sentit d’allunyats al 100% del coneixement del sentit comú, és a dir, de la identitat hegemònica, sinó que han de trobar les escletxes que els discursos hegemònics (identitats dominants) sempre deixen (Antonio Gramsci dixit).
Feta esta xicoteta introducció, vos propose que analitzem la situació a partir de l’esquema proposat per Charles Tilly i els seus col·laboradors. Front als models a l’ús, estructuralistes, racionalistes o fenomenològics, estos autors plantegen un model de caire relacional, en el que tracta les interaccions socials, els lligams socials, la comunicació i la conversació, no només com a expressions de l’estructura, la raó o la consciència, sinó com a llocs actius de creació i canvi. El seu treball se centra en les xarxes interpersonals, en la comunicació en les xarxes, i diverses formes de negociació continua (inclosa la negociació d’identitats). I l’anàlisi, per tant, només és possible de forma diacrònica, com a fluxe de relacions i intercanvis, en el que intervenen tot un conjunt de components.
Els components que es proposen són: mecanismes (ambientals, cognitius i relacionals), processos (mobilitzación, formació d’identitats, trajectòries) i episodis de conflicte. I de tot això és del que vos propose que parlem: dels reptes i oportunitats que ens ofereix l’entorn als valencianistes (mecanismes ambientals), dels canvis de les percepcions individuals i col·lectives que es requerixen en la construcció de la identitat valenciana (compromisos, solidaritats...mecanismes cognitius), dels canvis en les connexions entre persones i grups (mediacions, apropiació de xarxes, mitjans...mecanismes relacionals), i dels efectes que poden tindre sobre els processos polítics al País Valencià (sobre la mobilització, la formació d’identitats...) per a què el moviment valencianista prospere en la societat valenciana.
Que vos sembla? Amb el proper post començarem.

El nou pacte del pollastre: ara amb el PSOE

Un post ràpid, després d'estar quasi una setmana sense accés a Internet. Promet que aviat n'enviaré un altre, per tal de rependre la línia, potser en el sentit que proposa Ignasi. Però deixeu-me ara que vos faça cinc cèntims del tema del dia: el pacte de l'Estatut, o del 'pollo' (nom amb què es va conéixer el pacte entre el PP i UV, la primera vegada que el PP va guanyar les eleccions). Un pacte que ara té com a partner, però, al PSOE.

Ja sé que l'Estatut són més i més importants coses, tanmateix, deixeu-me que vos mostre quina gràcia que em fan pel que fa a la llei electoral. Ha circulat la idea de què la propera legislatura hi haurà 99 diputats a les Corts Valencianes, en comptes dels 89 actuals. I ja coneixeu la pantomima del 3% que ens ha montat el PSOE, després d'haver pactat amb el PP el 5%. Doncs m'he entretingut una mica fent números. EL PAIS també els ha fet. Però mireu la taula següent, confeccionada amb els resultats de les darreres eleccions autonòmiques de 2003.

Escons		5%. 89	3%. 89			5%. 99	3%. 99
PP		48	46			53	51
PSOE		35	35			40	38
ENTESA		6	4			6	6
BLOC-EV		0	4			0	4
UNIÓN		0	0			0	0

La primera columna arreplega l'actual composició de les Corts. La segona com estarien les Corts si el límit electoral fóra el 3%. Està clar que l'únic beneficiat haguera estat el BLOC, i que hagueren eixit perjudicats el PP i EU-ENTESA, amb la pèrdua de dos escons cadascun. Amb tot, el PP encara haguera mantingut la seua majoria absoluta, en comptes d'amb 4 escons, amb 2.

Si el nombre d'escons s'amplia a 99, amb un 3% de límit, EU-ENTESA mantindria el seu nombre d'escons actual (amb el 5%), i el BLOC mantindria els 4 escons que haguera obtingut amb 89 diputats i el 3%. Mentre que el PSOE i el PP tindrien 3 escons més cadascun. No obstant, si es manté el 5% amb 99 diputats, resulta que EU no guanya cap escó, però el PP i PSOE incrementen 5, cada un, els seus. Ja sabeu, 'más de lo mismo', que és molt espanyol això i molt útil per al debat parlamentari, hi haurà 10 braços més que s'alçaran junt als 83 actuals (PP+PSOE).

I, precisament això és el que han pactat el PP i el PSOE per a una llei electoral que necessita el vot dels dos (ho recorde, repetim, necessita el vot dels dos PP i PSOE), ja que es demana els 2/3 de les Corts: "d'eixida, ens repartim 5 i 5 diputats més cadascun, i 'arreando' que és gerundi; que si ho baixem al 3% encara el BLOC en traurà 4, i hi haurà major diversitat, veus distintes, ui! quin guirigai!. Deixa-ho estar, que amb estos, els del PP, encara ens entenem a Espanya".

I després diuen que ho han fet per la Comunidad, per un acte responsabilitat. I pot haver-hi més morro!

Fins aviat.