Consolació pancatalana?

Vaig vore l'altre dia que, a un pamflet que li diuen diari, Valéncia hui, un conegut sortia a portada, en una suposada entrevista. Vaig dubtar, no podia fiar-me d'un mitjà que, en format paper o en format digital, dedica els seus esforços a pregonar el més vil i malintencionat anticatalanisme. De fet, és un mitjà que fa faena per a Coalició Valenciana. No s'enganyeu, que és la versió valenciana d'España 2000, amb qui manté unes magnífiques relacions, sempre van junts a les manis. Diu eixe mitjà que l'entrevista l'ha treta de Periodista Digital. La busque, però no la trobe. La qual cosa em permet conéixer un mitjà que no sabia que existia per a, després, anar-me'n directament al water a boçar. Mare de Déu, quanta porqueria!! Bó, al capdavall, no puc confirmar les paraules que cridaren la meua atenció.

Ambtot, obvíem que han estat formulades per alguna persona concreta, i reflexionem sobre les paraules de portada que venien a dir: «no es pot ser valencià sense ser català, però es pot ser català sense ser valencià». Ja entendreu l'interés dels mitjans, de la categoria dels esmentats, en publicar la frase en boca d'algú que siga valencià, siga o no siga certa. A quants valencians penseu que pot molestar?

La majoria de valencians, si llegiren el periòdic, en format paper o en format electrònic, cosa que no fan (en este cas, sortosament), s'escandalitzarien només començar la frase. A mi no m'escandalitza la primera part de la formulació, ja que puc entendre-la en termes lingüístics, i així tamisar-la en termes polítics: «no es pot ser valencià si s'és anticatalà». Ara bé, en qualsevol cas, el que em sembla inadmissible, i m'escandalitza, és l'adversativa que li seguix: «però es pot ser català sense ser valencià». En termes lingüístics, em sembla una aberració, ¿no havíem quedat que català i valencià són la mateixa llengua? Doncs, aleshores, ¿com es pot ser català sense ser valencià? I, en termes polítics, és una obvietat que, junt a la primera part, només serveix per remarcar el paper subaltern dels valencians en un projecte polític conjunt amb Catalunya.

Suposem que eixa frase no l'ha dita ningú, encara. ¿Realment penseu que, si la formulàrem, ens ajudaria a bastir un projecte nacional alternatiu, diferent, a l'espanyol al País Valencià? Amb eixe esperit de subalternitat respecte a allò català, ¿penseu que els valencians s'afegirien gustosos a tal projecte polític?¿penseu que abandonarien una subalternitat espanyola per una altra catalana? Sincerament, penseu-hi, estaríem disposats a acceptar la formulació contrària: «no es pot ser català sense ser valencià, però es pot ser valencià sense ser català».

Les relacions socials, i per tant polítiques, es fonamenten en la reciprocitat. Una relació sempre és recíproca. Allò fotut, però, és que la reciprocitat no implica simetria. Abunden, dissortadament, les relacions socials assimètriques. I les relacions assimètriques sempre assenyalen una estructura de poder, de dominació. La formulació que provoca este escrit és el millor exemple de com pot funcionar una estructura de dominació: «no es pot ser valencià sense ser espanyol, però es pot ser espanyol sense ser valencià». Com que esta darrera formulació que acabe de fer està objectivada, de fet això és el que diu la Constitució espanyola i l'Estatut valencià recentment estrenat, així ens va als valencians a Espanya.

Hem d'anar amb molta cura, que de provincianismes hi ha de tota mena, i d'autoodis també. Ja ho deia Josep Vicent Marqués al País Perplex [pdf]: «¿quan sortim del refús del “perill català” per caure en la “consolació” pancatalana?».

Temps d'enquestes

Sembla que com el hivern no arriba, és temps d’enquestes. Estos dies, les dades m’han inundat d’expectatives. Expectatives sobre els Estats Units d’Amèrica (EUA), sobre Escòcia[wiki], sobre Espanya i sobre el País Valencià.

Fa uns dies, gràcies a Saül Gordillo, vaig descobrir en Xavier Solano, que treballa d’assessor al grup parlamentari de l’Scottish National Party (SNP)[wiki] al Parlament Escocés, un parlament no català que té web en català! En l’escrit de l’11 de gener, Xavier ens informa que l’SNP pren avantatge sobre els laboristes a les eleccions a Escòcia, que se celebraran d’ací a tres mesos. Xavier ens diu que, segons les dades publicades a diversos mitjans, l’SNP obtindria, sobre els 129 escons de la cambra, uns 45 escons, mentre que els laboristes es quedarien entre 37 i 42 escons, segons quin mitjà. Bones notícies. I això que els escocesos, segons em conta el meu germà Enric, que darrerament viatja molt a Glasgow[wiki], no tenen Diada Nacional; jo ja he perdut el compte de quantes en celebrem els valencians: 3, 2 o 1?

Ahir, The Washington Post publicava els resultats d’una enquesta realitzada fa pocs dies, amb el punt de mira posat a les eleccions presidencials de 2008. Segons les dades, si les primàries foren hui, els demòcrates preferirien de candidat a la presidència a la Sen. Hillary Clinton[wiki], en un 41% dels casos, i en segon lloc, al Sen. Barack Obama[wiki], en un 17% dels casos. Hi ha qui es pregunta a la blogesfera, qui dels dos tindrà més problemes per la nominació: Hillary Clinton per ser dona o Barack Obama per tindre origen negre.

Pel costat dels republicans, les dades diuen que els preferits són Rudy Giuliani[wiki], el que era alcalde de New York l’11 de setembre de 2001[wiki], amb un 34%, i el Sen. John McCain[wiki], amb un 27%. Més renyit que entre els demòcrates. Sortosament, el representant de la dreta religiosa, el Sen. Sam Brownback[wiki] només aconseguix el suport d’un 1% dels republicans, i això que disposa d’un blog que fa anti-campanya per ell, The Anti-Sam Brownback Blog.

Això entre els propis. El que és curiós és que les dades de l’enquesta permeten establir també l’escala de preferències dels votants americans en conjunt. De manera que, si les eleccions foren demà, l’ordre seria el següent: Hillary Clinton (D) lluitaria frec a frec amb cert avantatge sobre Rudy Giuliani (R): 49% a 47%; Rudy Giuliani (R) tindria avantatge sobre Barack Obama (D): 49% a 45%; Barack Obama (D), però, li portaria avantatge a John McCain (R): 47% a 45%. Bona notícia, també.

Sembla que el canvi de cicle polític pot arribar als EUA i a la resta del món ho agrairíem. Falta, però, molt de temps, encara, per al 2008: el 2000, quan Hillary Clinton i Rudy Giuliani competien per l’escó senatorial de New York, a l’alcalde li diagnosticaren un càncer de pròstata i va haver de retirar-se de la campanya per a tractar-se mèdicament.

Hui, La Vanguardia publica els resultats d’una enquesta feta la setmana passada pel Instituto Noxa, dirigit per Julián Santamaría. Segons les dades publicades, el PSOE obtindria el 42% dels vots i el PP el 35%; pugen tant CiU com IU, tot situant-se amb uns 13 escons cada un. La desconfiança en Rajoy puja entre la població espanyola, i baixa la seua valoració: un 60% de la població considera que la tasca d’oposició del PP és dolenta. Malgrat tot, un 43% considera que la política del govern Zapatero és dolenta, front a un 45% que la considera bona: curta diferència. Això podria indicar que, amb un canvi de política d’oposició, el PP podria recuperar posicions. Amb tot, resulta que a Espanya el PP no avança sinó que recula. També són bones notícies.

Finalment, també hui, El Levante-EMV publica, a l’edició impresa i la secció Comunitat Valenciana, els resultats d’una altra enquesta, esta feta pel Grup Marest SA, sobre intenció de vot al País Valencià. I les notícies també són magnífiques! Segons les dades, el PP obtindria 46 escons, el PSOE obtindria 41 escons i la coalició EU-BLOC-Verds, Compromís pel País Valencià, n’obtindria 12. La majoria absoluta són 50 escons sobre un total de 99: el PP perdria la majoria absoluta al País Valencià. Certament, ens avisen que esta és la distribució d’escons facilitada pel 72% dels entrevistats que han respost la pregunta, que hi ha un 28% d’indecisos. Una xifra que no em sembla exagerada, sinó tot el contrari, donat que habitualment els indecisos superen el 30% a les enquestes amb què he treballat.

La faena encara no està feta, però. Açò són dades, totes, les d’Escòcia, les d’EUA, les d’Espanya i, pel que més directament ens afecta, les del País Valencià, són dades, dic, probabilístiques: vaja, que és bastant probable que les coses vagen així, però no és segur que les coses vagen així. Si s’aconseguix mantindre este nivell de participació, de vinculació de l’elector, de decisió del votant, els resultats poden ser ben bé els anunciats hui pel Levante. Si afluixem, i no insistim en la necessitat de votar per poder canviar les coses, el PP pot tornar a eixir-se’n amb la seua.

La determinació de l'objecte, la llibertat del subjecte

És la qüestió preferida a tota mena de classes a la Universitat, si més no a Sociologia i davant meu. Les estudiants (són immensa majoria) es revolten a les cadires, quan parlem d’estes qüestions, o d’altres associades, com ara el determinisme i el voluntarisme. Els preocupa saber si hi ha alguna cosa a fer, si les coses poden canviar, si hi ha elecció o, pel contrari, si tot està determinat, si no hi ha res a fer, si les coses no canvien mai... Els preocupa saber si hi ha alguna veritat absoluta, si podem fer afirmacions categòriques, si hi ha valors universals o, pel contrari, si tot és relatiu, si tant se val, si tot és igual, si tot val...

Al final d'este quadrimestre, em deia alguna estudiant que havia entrat a classe pensant que ho tenia tot clar, que les coses eren així i punt, que tot estava decidit i havia acabat el curs amb una immensa sensació d’indeterminació, una sensació de què tot estava obert, que res no era segur. Una altra (són quasi tot xiques) que havia acabat el curs amb la sensació que tenia molt per aprendre: que havia començat el curs pensant que sabia moltes coses, i que ara no ho tenia tan clar. I comentaris similars s’han repetit al llarg de les tutories. Coincidien totes que havien aprés molt sobre nacionalismes, al mateix temps que se’ls obria davant seu un abisme d’indeterminació. Per a mi, ha estat una bona notícia: l’obertura d’un espai de curiositat, de capacitat d’anàlisi, de saviesa, de modèstia,... de llibertat.

La pregunta estrella és, quasi sempre, això, o això altre, és objectiu o subjectiu? La resposta, quasi sempre, molt similar: objectiu és allò relatiu a l’objecte, subjectiu és allò relatiu al subjecte. Però clar, allò específicament relatiu al subjecte és la voluntat, per tant només serà subjectiu allò que està relacionat amb la voluntat: una voluntat sempre insondable, indeterminada. I allò específicament relatiu a l’objecte és la seua determinació.

En els processos d’acció social dels agents socials, individuals i col·lectius, confluixen allò subjectiu i allò objectiu. En els cursos d’acció de qualsevol hi ha elements determinats, que no són triats, però també hi ha espais per a l’elecció, per la llibertat, per la improvisació. Sempre. Una altra cosa és que estem disposats, o pugam, assumir el preu que té l’exercici de la llibertat: ja sabeu que ens van expulsar del Paradís per exercir-lo, i hui encara hi ha gent a qui li costa la vida. Sí. El problema és que les determinacions objectives fan que l’exercici de la llibertat tinga preus desiguals per a segons qui: hi ha persones o col·lectius que han de pagar un preu molt alt, mentre que a d’altres els resulta quasi de franc. Sí, la llibertat no té el mateix preu per a tothom. Així trobem que, pel que siga, perquè el preu és massa alt o perquè no forcem la nostra voluntat, potser una immensa majoria de persones passen un vida d’objecte total, sense exercir de subjecte quasi mai, deixant-nos portar pels objectes o subjectes que ens envolten.

Parar atenció als subjectes implica indeterminacions, incertesa: la voluntat dels subjectes mai no està predeterminada, i si ho està, de determinada, és que no és voluntat. Al subjecte l’has d’escoltar per intuir la seua voluntat: hi pots estar d’acord o en desacord. És difícil estar d’acord o en desacord amb un objecte, als objectes els usem i punt. Un món de subjectes és un món més indeterminat, més insegur, més incert. Un món més compromés. Moltes persones hi tenen por. Hi tenen por i criden, en comptes de parlar.

I és molt evident la transcendència que tot açò té per la comprensió dels fenòmens nacionals. La tutoria acabava amb un seguit de preguntes: ¿és el País Basc, com a col·lectiu de persones, un subjecte per a Espanya? ¿O un objecte? I, si el País Basc no fora un subjecte per a Espanya, en raó de la reciprocitat, ¿per què hauria de tractar el País Basc a Espanya com a subjecte? I, si el País Basc fora un subjecte per a Espanya, ¿com és que hi ha molts bascos i basques que pensen que no?... I el País Valencià?

Les immoralitats del PP

A Padova, els Tours Operators solen dur els turistes a la Basílica de Sant Antoni, lloc de peregrinació com la majoria dels que diuen tindre relíquies de sants. Fora dels circuïts massius, però a uns 500 metres de la Basílica, s'hi troba una joia: la Capella dels Scrovegni. Una capella menuda recoberta d'uns deliciosos frescos de Giotto di Bondone que conten la història de la Mare de Déu. També s'hi troben, però, unes al·legories dedicades a virtuts i a vicis. La il·lustració d'este enviament és la visió de Giotto sobre la infidelitat. La trobe magnífica: lligada pel coll.

I és que quan feia la categorització de posicions nacionals possibles al País Valencià i Catalunya per la tesi doctoral, trobava una categoria teòrica (possible) que vaig batejar com a Unione Infidelis (unionistes espanyols infidels a Espanya). Una categoria que, malgrat la seua possibilitat teòrica, a la pràctica (empíricament), no era capaç d'atreure una població estadísticament significativa. I és que, vaig pensar aleshores, no és possible que siga un atractor a la vida real, ja que es tracta d'una posició immoral; i la immoralitat, quan és explicitada, és impossible d'acceptar per una gran part de les persones humanes.

Estos dies, però, el conseller González Pons ha donat vida a eixa posició nacional: Unione Infidelis. Se n'han fet ressó el blog de Xavi López i el de El Fartet.

I és que els dirigents del PP mantenen un raó pràctica immoral. Si més no, una raó pràctica pre-kantiana. Per a ells, sembla que no ha arribat la Il·lustració. No sé si tan sols els arriba per una moral escolàstica, dogmàtica, contra la qual escrivia Immanuel Kant. I no només per casos com el de Fabra o tants altres, lligats als diners.

Deia Kant a la Crítica de la Raó Pràctica: "no és el concepte de bé com a objecte el que determina i fa possible la llei moral, sinó al revés, la llei moral la que determina i fa possible el concepte de bé, en quant aquest mereix absolutament eixe nom"; i també: "Si el concepte de bé no es derivat d'una llei pràctica que el precedisca, sinó que pel contrari ha de servir de fonament a esta llei, aleshores només pot ser el concepte d'alguna cosa que, si existeix, promet plaer, i així determina la causalitat del subjecte per a la producció d'eixa cosa, és a dir, la facultat de desitjar". Si fóra així, només allò útil per a ú seria moral, per a Kant, però, la llei fonamental de la raó pura pràctica és: "Fes de tal manera que la màxima de la teua voluntat puga valdre sempre, al mateix temps, com a principi d'una legislació universal". I això no sempre s'adiu amb el principi d'utilitat personal, que de manera tan magistral mou, causa per tant, els dirigents del PP.

Aquells que declarem que no volem ser espanyols, i actuem en conseqüència (els malanomenats nacionalistes en contraposició als malanomenats nonacionalistes), no actuem de manera immoral, sinó tot el contrari, no enganyem ningú: diem a les clares que no volem Espanya, que no n'estem d'enamorats i, per tant, no li som infidels si ens enamorem i som fidels al País Valencia, a Catalunya, el País Basc, Galícia o el que siga.

Els immorals són aquells que s'omplen la boca d'amor a Espanya, que els sents cada dia i només els falta de dir "España soy yo", com el Rei Sol (el que dic, pre-il·lustrats), després, però, no els tremola la mà per enganyar les institucions que construixen la seua amada, per mentir a la seua estimada, per fer-li el salt i anar directament a Europa...

Però, ¿que espereu dels dirigents d'un partit que tenen com a referents a Acebes i a Zaplana? Immoralitats, no?

Benvinguts al País Valencià

Des de l’1 de gener de 2007, al País Valencià, hi ha dos col·lectius amb nous drets de ciutadania. Romania i Bulgària ja formen part de la Unió Europea (UE). Ja eren entre nosaltres, romanesos i búlgars, i donar-los la benvinguda podria semblar fora de lloc. Tanmateix, la nova situació política els dota de drets de ciutadania que no tenien, i per això cal felicitar-los.

Conec alguns romanesos, no molts la veritat; però, a casa, hem intentat ajudar-los en allò que hem pogut (aconseguir papers, homologar titulacions...). Ara, una vegada a la UE, han guanyat en autonomia ciutadana i això, per a mi, és una gran notícia: no només es beneficien ells, sinó també nosaltres, els drets s'acompanyen d'obligacions. Una societat amb capacitat per dotar de llibertats els seus membres és una societat enriquidora. Això sí, ha de tindre previsió, i establir el canals adients d’integració.

En un enviament de maig, Cal revisar moltes coses, comentava els canvis socials que experimenta el País Valencià. I destacava la importància del component demogràfic, del creixement de la població que viu entre nosaltres i que ha nascut fora del País Valencià. Un creixement que, en els darrers anys, els del segle XXI, es concentra en la població nascuda fora d’Espanya.

Les dades més recents disponibles són les del Padró a l’1 de gener de 2006, o siga fa un any. Aleshores, la població més nombrosa amb nacionalitat no espanyola al País Valencià, després de la britànica (amb 105.715 residents), era la romanesa (amb 72.855 residents). Per davant, a molta distància, de l’equatoriana (amb 51.919 residents) i la marroquina (amb 50.453 residents). La búlgara, no gaire lluny de posició, ocupava el 7é lloc, amb 21.272 residents.

A diferència de la població de nacionalitat britànica, alemanya o holandesa, que viuen pràcticament tots a la circumscripció d’Alacant, quasi la mitat de tota la població de nacionalitat romanesa que viu al País Valencià ho fa a la circumscripció de Castelló (34.035 residents romanesos). La població búlgara, però, es repartix entre Alacant i València.

A les eleccions de maig de 2007, als residents de la Unió Europea que ja tenien dret a vot municipal al País Valencià, hi ha que afegir quasi 100.000 residents més que cal tindre en compte en les seues demandes ciutadanes.

La societat valenciana canvia a la carrera, i no val tancar els ulls, fer com si no hi foren o tractar-los malament: ja són ciutadans valencians, també.