«Yo no me llamo Javier»
Aquest és el títol del primer maxi-single que van publicar Toreros Muertos, el 1986: ja sabeu, bàsicament el Pablo Carbonell de jove. Fa unes setmanes, per uns moments, vaig tindre la impressió de viure un remake. Certament, un remake amb diferent calat i amb un fort contingut polític. El Carod-Rovira: «Yo no me llamo José Luís, mi nombre és Josep Lluís».
És un argument que a molts no ens vingué de nou per múltiples raons: les més nombroses les relacionades amb les inacabables correccions als noms de familiars en valencià, recitats sistemàticament en castellà en diversos indrets, públics o privats. Una coneguda em va comentar que, fins i tot, li van corregir el seu, Remei, amb l'argument: «pero, Remei no viene de Remedios?», remarcant així l'antecedent castellà de qualsevol paraula o nom que es puga dir en Espanya.
No em venia de nou tampoc l'escena, per que vaig assistir una vegada a un debat públic en el que Alfonso Pérez-Agote, per tal de fer entendre l'assumpte aquest de les identitats nacionals, canviava el nom d'un dels seus companys de taula, amb qui més discutia: li deia, sistemàticament, Miguel, quan realment el seu nom era Carlos. El Carlos acabà bastant molest.
La cosa és que la lògica reacció d'en Carod-Rovira, davant el canvi del seu nom, va tindre un notable ressò als mitjans de comunicació espanyols. Quasi tant d'èxit com va tindre la cançò que dóna títol a aquest text. De fet, podeu reviure-ho tantes vegades com vullgau al YouTube.
Tanmateix, d'aquella intervenció d'en Carod-Rovira a la TV, a mi em va cridar l'atenció més una altra part. Part que, per cert, no he pogut/sabut trobar penjada a internet (separada de la resta de la intervenció), ni a YouTube, ni enlloc. Aquesta altra part és la que vaig trobar més provocativa, la que més em va provocar el pensament. A mi, però, evidentment, no tant als espanyols, en general: si més no, va meréixer infinitament menys atenció que l'assumpte del nom, si és que en va meréixer alguna. Ell va dir, en un moment, més o menys alguna cosa així: «yo no soy nacionalista, yo soy independentista».
La raó del meu interés en eixa formulació tampoc no és la novetat, ja fa un temps que Esquerra Republicana de Catalunya empra aquest discurs. L'interés el trobe en l'aparent contradicció de la formulació teòrica que se'n deriva. Dic aparent contradicció, tot i que la contradicció és total, si l'esquema de raonament que emprem és el derivat del model polític occidental, nascut del Pacte de Westfàlia, i passat pel cedàs de les revolucions dels segles XVIII i XIX. De fet, per a mi, la frase només té sentit, si pensem l'organització política d'una manera que supere el model que lliga estat i nació, en un sentit i en l'altre. Ja he escrit sobre això en aquest bloc. Però és que el lligam no és de broma.
Cada vegada més, les esferes públiques que poden donar legitimitat normativa i eficàcia política a l'opinió pública, a la participació democràtica, van més enllà, o es queden més ençà, de les fronteres tancades, dures, dels estats, tal com són. Hi ha problemes globals, hi ha la Unió Europea, hi ha el principi de subsidiarietat, hi ha els problemes lingüístics, els mediambientals, els del treball i la inversió, els de l'educació, els de la sanitat, els de les carreteres i els trens, etc.
Potser siga una bona formulació tactista o de negociació, la d'en Carod, davant un estat que no tracta en peu d'igualtat amb la resta una part important de la seua població,.. no ho sé. Però la solució a la convivència de pobles culturalment diversos, l'encaix dels diversos nivells d'identificació col·lectiva que tots tenim, o l'ajust d'un bon model de gestió econòmica i territorial, no pense que puga vindre de propostes que augmenten el nombre d'estats a la Westfàlia.
Ja ho sé, ja: és totalment cert que els estats existents, i més concretament l'espanyol, deixen poc marge de maniobra per la creativitat i l'excel·lència política, i el Carod va expressar molt bé a televisió el procés que porta d'una identitat compartida a una voluntat d'independència (i, abans que ell, el Xavier Rubert de Ventós a diversos dels seus llibres, i abans encara el Joan Francesc Mira).
És ben trist que a la política espanyola hi haja tan poc espai per als matisos: ja ho diu en Xavier Solano: «Espanya no és el Regne Unit».