Tornem al centre i a les estratègies polítiques
Tornem del periode estival, les vacances s'acaben. Mentrestant, dos dels anteriors enviaments, 'Desmitificar és important (22-05-06)' i 'Espais electorals i competició electoral (04-06-06)', han provocat una llarga resposta del meu amic Joan Senent, titulada 'En defensa del centre polític'. Vaja per endavant, com ell mateix assenyala al final del seu text, l'amistat que ens unix de fa ja molts anys, i les múltiples converses que hem tingut al voltant de qüestions similars a les que ara tractem. La seua resposta, per l'esforç que implica, es mereix la consideració apropiada, i en justa correspondència responc algunes de les qüestions que es plantegen als textos.
Vull començar assenyalant que el text de Senent transmet la idea que discrepem més del que realment ho fem. De fet, la seua conclusió, "Al BLOC li interessa mantindre el seu posicionament ample i centrat al voltant del centre-esquerra, diferenciant-se clarament de totes les altres alternatives polítiques pel seu profund nacionalisme valencià...", la compartisc; i és precisament la que es deriva de les meues anàlisis més que no de les seues. Compartim també la importància que té el com, si més no tanta com el qué. I m'ha agradat molt l'exercici de papiroflèxia que ens proposa en Joan, en doblar l'escala ideològica pel bell mig. Un exercici geomètric que ens ajuda a entendre bastant la versatilitat de les anàlisis polítiques, i les possibilitats d'interpretació. I és que eixa aparent major discrepància es deriva, pense, del fet que el text de Senent imputa al meu alguns significats que no s'hi troben en ell, sinó en la interpretació que ell en fa.
I ja que parlem d'interpretació, necessària sempre per a qualsevol procés de comprensió, comence per assenyalar que em pareix que dir que una part de les persones que se situen al centre ho fan per indecisió o que alguns dels que se situen a l'esquerra ho fan per esnobisme (dues afirmacions amb les que podria estar d'acord) no és fer cap "judici d'intencions", sinó plantejar hipòtesis de motivació, ja que s'intenta respondre al per què i no al per a què. I en això, en les motivacions, en els motius, en les relacions causa-efecte, tant la pràctica judicial com la científica tenen molt a dir. El que vaig escriure es deriva de l'anàlisi de les dades d'enquestes, aplicades a un univers de residents valencians majors d'edat (militen o no militen en cap opció política, cultural, econòmica o social), i no de les projeccions ideològiques que tots fem, a partir de les percepcions de la realitat que tenim per la posició social que ocupem.
Diu Joan que jo faig "sinonímies i equivalències" "agosarades i manifestament incorrectes", i em fa "una reprovació" en referència al tractament de les no-respostes parcials (no ho sap -NHS-, no contesta -NC-). Si comencem per la segona, l'objecte dels meus escrits no era la no-resposta parcial (NHS/NC), sinó el centre. Ja fa alguns anys que treballe amb enquestes, i podria aportar un llarg llistat d'articles d'altres professionals en els que es qüestiona i critica l'oportunitat d'oferir als enquestats posicions intermèdies (equidistants) en les escales de resposta. Les raons fonamentals són, en primer lloc, que estes opcions transmeten una imatge de simetria de resposta que, en la immensa majoria dels casos (en la immensa majoria de les qüestions plantejades) no s'ajusta a la realitat social, que rarament és simètrica; i en segon lloc, perquè, davant la possibilitat de posicionar-se en un lloc equidistant, s'observa sistemàticament una tendència a què sectors de població quantitativament rellevants opten per situar-se al bell mig, siga quina siga la pregunta; de la mateixa manera que sistemàticament s'observa aquiesciència (tendència sistemàtica a respondre 'Sí', siga quina siga la pregunta). Per això, hi ha estratègies de qüestionari i de tractament posterior de les dades que intenten corregir estos biaixos. Així les coses, a més de la no-resposta parcial (NHS/NC), com diu Joan, ens trobem una part rellevant de persones que opten per la equidistància (centre), com a mecanisme per no haver de triar. No tots, certament, però molts. En l'escala ideològica esquerra-dreta (1-10), el 5 acomplix, en part, esta funció, de manera que a molts dels enquestats indecisos o neutrals els trobem ací i no al 'NHS/NC'. I, per este punt, entrem a les sinonímies i equivalències, que diu Senent que són agosarades i incorrectes.
Jo no faig projeccions de contingut ideològic sobre què significa el centre, més enllà de la posició geomètrica, simètrica, neutral, que ocupa. Si consultem el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paraula centre ens apareix lligada a punt de simetria (2 de les 4 accepcions que són geomètriques, la cinquena accepció no és geomètrica); és a dir, centre és equidistància de qualssevol conjunt de punts simètrics de la figura geomètrica de què es tracte (siga una recta, un plànol o un volum). Certament, hi ha una accepció que diu que és el punt més allunyat dels extrems, però el centre és equidistant de qualssevol punts simètrics, no només dels extrems, com sembla suggerir Joan Senent ("Centre vol dir exclusivament equidistància amb els extrems"), ¿vol dir això que tot punt que no estiga al centre és un extrem? Segons ho planteja Joan podria semblar que sí: jo pense que no, hi ha molts més punts equidistants del centre, a banda dels extrems. A més a més, després ens trobem que "(p)recisament, quan un actua, quan ha decidir, és quan els detalls prenen més importància i les postures radicals, en vore's nues, mostren els seus inconvenients i necessiten ser matisades pels plantejaments més moderats". O "el centre és plural no necessita l'uniformisme ideològic ni el monolitisme organitzatiu". Amb la qual cosa resulta que, efectivament, sembla que no ser de centre implica ser radical, uniformista i monolític, i ser moderat i plural equival a ser de centre. ¿Parlem de sinonímies agosarades?
Si mirem la definició de neutral, que jo use com a metàfora de centre, ens trobem amb què "no és d'un bàndol o altre en pugna o opinió". Em sembla que ambdós significats, el de centre i el de neutral, s'adiuen bastant bé com per justificar una associació metafòrica com la que faig. I la demostració que l'equidistància (el centre) no és possible en política es produix quan es participa i es pren partit en una decisió, la qual cosa Senent i molta més gent que es considera de centre fa sovint, i en soc testimoni. Però, en el moment que voten i trien, prenen partit, i si prenen partit ja no són neutrals, i si no són neutrals ja no són equidistants, per tant ja no se situen al centre. Joan diu que "(l)'única manca de decisió sistemàtica que conec als partidaris del centre és la del recurs a la violència política", estic convençut que Senent no vol dir que els qui no es consideren de centre són favorables a l'ús de la violència, sinó que els que ocupen l'espai de centre decidixen no donar suport a l'ús de la violència: això no és indecisió, això és prendre partit per la no-violència, a la qual cosa jo em sume, existisca, o no, el centre. Que siguen neutrals o indecisos, no significa que se'ls puga "convéncer fàcilment amb algun caramel polític", com diu Senent (jo no mai he escrit això), sinó que són el sector social més obert al canvi d'opinió, a les diverses ofertes polítiques,... el lloc on pot bascular la balança, i per això és on es guanyen o perden eleccions i, per tant, governs (això és el que jo vaig dir). Ni tan sols vaig dir que no tinguen ideologia, o que la tinguen afeblida, simplement que no la tenen preestablerta (si més no en el format esquerra-dreta) o, en qualsevol cas, no l'expressen a les enquestes, perquè sortosament, ni a ells ni a ningú, res no els obliga a fer-ho.
Certament que als medis periodístics, al llenguatge de la vida quotidiana i, fins i tot, al món acadèmic, s'empra el terme centre tot dotant-lo d'un contingut polític ideològic. Des del meu punt de mira, això és un error, un mite. I el fet que el coneixement del sentit comú tinga assumit eixe contingut, no significa que des de plantejaments que es volen científics no el posem en dubte. Eixe era l'objectiu del meu escrit, no altre. Al diccionari també es definix el mite: "dita, narració, etc. plàstiques, fabuloses i generalment contraposades a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada, emprades sobretot per a expressar conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses" o, també, "narració fabulosa purament inventada". La ciència intenta treballar per enraonar, per demostrar, per qüestionar conviccions, així doncs, la ciència treballa per desmitificar. Tasca feixuga i, de vegades, indecorosa, ja ho sé. Les persones humanes, a més de la nostra dimensió racional, lògica, també en tenim una altra d'emotiva, analògica; i en esta els mites hi juguen un paper estabilitzador de sentiments. Però la ciència hi treballa per desmitificar, que li ho pregunten sinó a Giordano Bruno o a Galileo Galilei. ¿No és més aclaridor parlar de socialdemocràcia o social-liberalisme, o de liberalisme d'esquerra o de dreta, de democràcia-cristiana, de comunitarisme, de comunisme, de feixisme...? ¿Per què emprar, aleshores, el terme centre? Perquè simplifica, tot i que desdibuixa també els matisos de les posicions moderades i, així, facilita també el bipartidisme. S'usa també, però, perquè resulta de la posició geomètrica equidistant que s'oferix a les escales de medició de les enquestes i que, sistemàticament, és l'opció preferida (la moda, en sentit estadístic) per la població enquestada.
Les dades mostren que el que vaig escriure és probablement veritat. Jo no parlava de cap persona en concret, és el que té l'estadística. Parlava en termes estadístics i al Gràfic 1 de 'Desmitificar és important' queda ben palés que, d'aquells que s'ubiquen a l'escala esquerra-dreta, l'abstenció prové majoritàriament del centre, del 5 (d'on ixen 9.6 punts percentuals de l'abstenció), mentre que de tota l'esquerra acumulada, de l'1 al 4, ixen 4.8 punts (just la mitat), i del conjunt de la dreta ixen només 2 (els punts que falten fins l'abstenció real, els trobem al NHS/NC). Ja sé que Senent i altres no s'abstenen, però la major part de l'abstenció (absoluta i relativa, jo sempre oferisc dades percentuals, que segons tinc entés són dades relatives) dels qui s'ubiquen a l'escala ideològica, prové del que s'anomena centre. Agrade o no.
Sé que a algun assessor del PP (m'ho han dit alguns amics de la Universitat) no li agrada el tractament que faig de l'escala ideològica, ja que posa de manifest que el PP guanya clarament a la dreta i el PSOE a l'esquerra, i que ambdós es barallen al centre, on la distància entre ambdós no és tanta com el PP voldria. Però l'argument dels rectangles que empra Senent, que en termes teòrics, és cert, empíricament no ho és, en este cas. L'altura dels rectangles no és la mateixa, per tant si volem àrees rectangulars similars, espais de dimensió similar, haurem de proposar bases diferents. L'altura (freqüència) del 5, en l'escala 1-10 d'esquerra a dreta, és de 38.6, la del 4 és del 16.8 (menys de la mitat) i la del 6 del 13.4 (vore Gràfic 1 de 'Desmitificar és important'). L'altura no és la mateixa, doncs. Si agrupem tota l'esquerra (que inclou el que s'anomena centre-esquerra, el 3 i el 4) i sumem les freqüències de l'1 al 4, mantenim el 5, i agrupem tota la dreta en sumar del 6 al 10 (que inclou el centre-dreta, 6 i 7), tenim que les àrees resultants (les dimensions dels espais) són molt paregudes, i la del 5 continua sent la major: centre (5) un 38.6%, esquerra (1-4) un 33.7% i dreta (6-10) un 27.7%, per tant no hi ha la desproporció de dimensió de la que parla en Joan.
Quan definisc els espais electorals a 'Espais electorals i competició electoral', anomene Espai Bloc Estricte (EBE) a l'espai on el BLOC obté els resultats més espectaculars (32.2%) i que assenyala el seu espai de partida: valencianisme d'esquerra (la història, com diu Senent, és important). Això no significa que el BLOC no tinga algunes bases o haja avançat en altres espais; però en termes estadístics, no personals (he d'insistir?), EBE és el punt de partida, el campament base del BLOC. A l'Espai de Valencianisme de Centre (EVC), el BLOC obté un gens menyspreable 6.9%. Jo no expulse a Joan, ni a ningú, d'enlloc: no tinc cap dubte que el podríem trobar entre eixe important 6.9% que el BLOC obté a EVC. Però hem de saber de la importància que té per aconseguir els objectius compartits ser conscients de quins són els punts de partida col·lectius, quins els posicionaments grupals relatius, quins els recursos humans i materials compartits, etc. I Joan ho sap, em consta i no tinc cap dubte. Per això em va sobtar llegir que "les respostes importants del PSOE (...), ni les del PP, no ens han de fer por als nacionalistes, ni han de condicionar mai l'elecció de les nostres opcions", un argument estratègic que em sembla, si més no, imprudent, quan no demagògic (¿no hem de tindre en compte el que fan els competidors? i si ho fem, ¿és que tenim por?). De la mateixa manera que m'ho sembla, de demagògic, l'argument segons el qual el BLOC ha de tindre vocació de govern i abordar la casella 5-3, és a dir, tan valencià com espanyol i de centre, on, en ella només, trobem al 20% del cens electoral: eixa casella és com una mena de Kilimanjaro que sobresurt a la planura, al costat de la resta de 49 caselles, la següent de les quals en altura no arriba al 9%. ¿Cal recordar els recursos materials i humans, i el suport social, amb què compta, ara com ara, el BLOC, per tal d'abordar una altura d'eixes dimensions?
Per coronar el cim, caldrà buscar el camí que ens facilite l'arribada, a partir del campament base (EBE), i anar establint campaments intermedis que ens permeten l'atac definitiu al cim (¿o és que, ara com ara, el BLOC -amb un 4.7% a les darreres eleccions- és ja una opció de govern per a la població valenciana?: jo propose, com a campament intermedi, l'Espai d'Esquerra Dual -EED- (que inclou, insistisc, el centre-esquerra) que ens situa més alts i, per tant, més prop del pic (tot permetent-nos arribar a les institucions i, potser, així condicionar les polítiques, de manera que, amb els seus efectes, el cim central (ple d'indecisos en l'eix nacional) es rebaixe i s'eleve la posició on nosaltres ens trobem). Senent sembla que proposa EVC com a campament intermedi, que les dades ens diuen que ens deixa massa baix en l'escalada com per arribar a les institucions; o també atacar, des de la planura on som, directament el cim, que les dades diuen que està massa alt per intentar-ho d'una atacada, sense una parada intermèdia.
Com deia al principi, a Joan i a mi són més les coses que ens unixen que no les que ens separen: el gust per la discussió argumentada, pel pluralisme, per la discrepància ideològica, el compromís amb el País Valencià, amb la seua gent, el respecte a les persones i el rigor, l'exigència del treball ben fet. Per això vull agrair-li molt el temps i el treball dedicat a respondre dos dels meus textos. Una resposta, la seua, de la qual he aprés coses, algunes de les quals he assenyalat al principi, i d'altres de les que n'he segut conscient mentre elaborava la meua, i m'han permés matisar i aclarir més els meus arguments.