diumenge, 30 d’abril del 2006

Cultura i Societat: Política

El tractament de les relacions entre el poder i la llibertat és un dels que més apassionen, tot i ser d'una gran complexitat, i més quan et mous d'allò macrosociològic a allò microsociològic, i viceversa.

Tal com diu l'Enric, al seu comentari al meu darrer enviament, no hi ha només violència física, també la hi ha de simbòlica. Una violència simbòlica que no és només l'insult explícit, sinó també, i sobretot, l'ocultació d'alternatives, l'ocultació de possibilitats, el que significa en definitiva la negació d'identitats. I dic 'sobretot', perquè de l'insult explícit et pots defensar, però de la negació, que implica l'ocultació, la defensa és més difícil. Descobrir que sempre t'han ocultat, que tan negat, és més difícil que adonar-te'n que t'han afirmat en negatiu (insultat). N'hi ha, però, una qüestió que ha de quedar clara: mentre la violència física sempre porta implícita la violència simbòlica, la violència simbòlica no sempre necessita de la física.

També estic d'acord amb l'Ignasi. De fet, una aproximació que incloga totes les formes de poder possibles és una aproximació més útil, quan no tens al teu abast les formes pròpies de, per exemple, un estat, com és el nostre cas. I en eixe sentit, reconéixer quines són les altres possibilitats et pot permetre d'accedir al conjunt. Ambtot, jo pense que és important poder distingir entre l'exercici de l'autoritat i el de la persuasió, per exemple, o entre la força i l'autoritat. Tot i que a la vida real podem trobar-les ben combinades i difícils de distingir: com diu l'Ignasi, les posicions i intencions de l'emissor i del receptor són rellevants, i són les que distinguixen unes formes de poder d'altres.

Com diria Foucault, el sistema cultural, al capdavall, és una mena d'estructura compensatòria de la desigualtat material sorgida amb l'organització social (socioeconòmica), i com a tal forma part, al mateix nivell que l'estructura social, de l'estructura completa del poder, que és social i cultural a l'hora. És a la cultura on trobem les explicacions, arguments, raons o tradicions, que justifiquen, legitimen, determinat ordre social. I també és a l'estructura cultural on trobem els processos de construcció de les identitats, fonamentats sobre les posicions ocupades a l'estructura social. Així doncs, de la combinació d'estructura social i cultural obtenim els elements de qualsevol discurs o proposta política, des de la més abstracta (grans propostes ideològiques: socialisme, liberalisme...) a la més concreta (la redacció d'una llei sobre el lloguer de vivendes, per exemple).

Hem d'assumir que la conflictivitat social no acabarà mai, mai. I les utopies que auguren la futura arribada d'un món absent de conflictes són totes elles mesiàniques i tenen, per tant, cert caràcter opiaci. Canvien les formes i els continguts, però el fet de viure tots junts, individus com a subjectes amb voluntat pròpia junt a d'altres subjectes que tenen altres voluntats, i conformant grups, fa indissoluble el conflicte de voluntats. Sintèticament les qüestions a resoldre sempre són relatives, primer, a quins són els subjectes, que no és altra cosa que reconéixer qui té la capacitat d'emetre una voluntat (i, per tant, la possibilitat de generar un conflicte) i, segon, com es resolen les voluntats contraposades. Però sempre hi són, i sempre hi seran.

Repetiré, per acabar, un argument que he comentat amb dos amics, en relació a estes qüestions. Ens hem fartat de sentir que una proposta política com la nacionalista, que implica, en últim extrem, que a cada nació li corresponga un estat (entés com a entitat col·lectiva territorial autodeterminada), no és pràctica, no es pot dur a terme per una impossibilitat pràctica. Ara n'hi ha al voltant d'uns 200 estats a tot el món i podríem quantificar al voltant d'uns 5.000 els col·lectius que es reclamen com a nacions. Si ja és complicat l'equilibri i la gestió d'un món amb 200 estats, imagineu com seria amb 5.000 estats. Però si substituïu 'estat' per 'subjecte', la frase perd capacitat persuasiva. Amb eixe argument no haguérem superat mai l'estadi de la democràcia censitària: si amb 200 propietaris no ens aclarim, com ens aclarirem si afegim els 5.000 treballadors; i de les dones, ni parlar-ne, què? En Sobre la pau perpètua, Immanuel Kant ja ens ho explicava: això del respecte a les nacions és una condició necessària, encara que no suficient, per a la pau.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Vos adjunte un text que m'ha enviat un amic, el Joan Carles Ortega, tot demanant que el fera públic, en referència a un dels articles anteriors:


"Felicitats al company Rafa Castelló per aquest blog de reflexió i teoria política;

sobre l'article d'avui, he trobat interessant la forma d'explicar les relacions entre el País Valencià i Espanya a través de l'Estatutet: la veritat que hem de renovar els conceptes d'anàlisi socio-política, ja que el vocabulari clàssic d'"imperialisme", "colonització", etcètera, resulta poc pedagògic, encara que reserve dosis vibrants de certesa;

només volia afegir que ja John Locke definia que la qualitat d'una democràcia es mesura pel respecte i participació que facilita el sistema polític a les minories; la democràcia no és una paraula-fetitx i buida de sentit que calga usar per a tancar files i excloure al qui ens dissenteix, sinó l'"horitzó de comunicació intersubjectiva entre tots els portaveus dels diferents punts de vista" (per dir-ho en el vocabulari de Jürgen Habermas); per tant, des d'eixos dos punts de vista, en el fons coincidents, al País Valencià tenim una democràcia incompleta, molt precària i d'un perfil baixet;

No val dir que "tota democràcia és perfectible" i que "gaudim de la millor democràcia possible, en tant que s'autosolventa els dèficits dins un camí de la perfecció", com han suggerit alguns personatges dimissionaris i arrepentits; el nostre cas clama al cel: segons estudis acadèmics i solvents de jurisprudència comparada, el País Valencià ostenta la barrera electoral més alta de totes les circumscripcions d'arreu d'Europa;

avui en dia, negar-li entitat subjectiva al País Valencià passa per anul·lar "de iure" l'eventual veu parlamentària d'aquells grups i entitats que sí creuen en què el País Valencià ha de construir-se unes institucions pròpies al servei de les necessitats i inquietuds dels ciutadans d'a peu,

però si la democràcia ací només és una entelèquia nominal desproveïda de sentit, aleshores la ciutadania no disposa de canals efectius de participació, més enllà d'exercir de comparses dels tinglados oficials: els polítics dels partits d'obediència espanyola només admiren les multituds quan refrenden les seues magres i rutinàries decisions; però quan les multituds protagonitzen consignes que no els convenen, aleshores es tornen cecs i sords: és a dir, que la democràcia valenciana és una democràcia tan discapacitada que cal dubtar raonablement sobre els principis de representativitat del seu parlamentarisme;

el sociòleg marxista James Petras (de la Universitat de Nova York), ha defensat en diversos papers que, en certes ocasions, "les eleccions" no són suficients per a portar per si mateixes "la democràcia"; eixe és el nostre cas, mentrestant la gent que és del nostre tempre som capaços de difondre una veritable i sòlida "cultura democràtica", oberta, racional i amb equitat;

aquestes afirmacions i suggerències d'idees no són en cap moment radicals: només responen, en termes proporcionals, al radicalisme del patrimoniat (dir-li burgesia seria massa) que s'ha revoltat contra les poblacions locals trencant d'avantmà totes les regles del consens; els radicals són els que convertiran -- a canvi dels substanciosos beneficis privats i opacs-- el paradís ecològic valencià en una amalgama contínua d'urbanitzacions massificades, lletges i sense gust, mentre el Moloch destructiu de la Gran Cimentera treballa sense aturador,

salutacions cordials,

JCOB."