dilluns, 3 d’abril de 2006

Les subjectivitats, la democràcia i les darreres setmanes

Entessos. Això de la identitat, tal i com ho vaig enfocar el darrer enviament, resulta massa filosòfic. Potser. Tot i que és important saber de quin plantejament partim, per entendre'ns. I l'essencialització de la identitat, el seu enfocament ontològic, ens portaria a una impossibilitat de negociació.

Hui podem fer un parèntesi en les qüestions teòriques, per atendre alguns aspectes de la vida quotidiana que han ocorregut les darreres setmanes i que, des del meu punt de mira, són extremadament rellevants en el camí cap una societat més democràtica, i que tenen molt a vore amb el meu darrer enviament, tan filosòfic com sembla. Els esdeveniments els concretaré en quatre, tot i que dos d'ells pertanyen a la mateixa categoria la seua distinció ens ajudarà a vore les diferències.

En primer lloc, vull destacar la declaració d'alto el foc permanent declarat de forma unilateral per ETA. Bo, això d'unilateral és un eufemisme, ja que les accions socials sempre es fan en resposta a l'acció d'altre, i el govern d'Espanya ja havia iniciat una línia d'accions polítiques molt diferent a la seguida durant el període Aznar. En qualsevol cas, és una magnífica notícia que un grup deixe de perseguir els seus objectius polítics per mitjà de l'ús de la violència física. La definició de democràcia que més circula, la més banal, és aquella que la relaciona amb el 'govern de la majoria'. Des del meu punt de vista, la democràcia és un sistema polític en el que predomina el respecte al 'subjecte', és a dir, el respecte a la voluntat, a la llibertat de les identitats. Un respecte a la subjectivitat que comença pel reconeixement dels drets individuals, que no és altra cosa que reconéixer que els altres poden tindre, i de fet tenen, una voluntat, una subjectivitat diferent a la teua. És per això que l'agressió física no hi té cabuda: l'agressió física només es pot donar quan considerem l'altre com si fóra un objecte, i no assumim la seua subjectivitat, la seua voluntat. Així doncs, el que ETA abandone la lluita armada significa que comença a considerar als qui pensen diferent com a subjectes, i dirigix les seues reivindicacions polítiques (que no han canviat, que jo sàpia: independència d'Euskalherria) per camins democràtics, és a dir, per camins que reconeixen la subjectivitat dels altres, la llibertat dels altres. Un camí que, segurament, no ha pogut començar fins que han reconegut la pròpia subjectivitat, és a dir, la pròpia arbitrarietat. La democràcia és una regulació política de les relacions entre subjectes, per a la qual cosa és necessari el reconeixement de les subjectivitats pròpies i alienes, el reconeixement de les llibertats pròpies i alienes, de les arbitrarietats pròpies i alienes. Així, la decisió d'ETA és indubtablement un guany per a la democràcia.

En segon lloc, i íntimament relacionat amb l'anterior, tot i que en un sentit totalment diferent a la pretesa relació que estableix el PP, l'aprovació dels Estatuts de Catalunya i del País Valencià. Dues mostres més de com funciona la democràcia. Dues mostres, però, ben diferents. Efectivament, seguint amb l'argumentació anterior, el reconeixement d'una voluntat col·lectiva és el reconeixement d'una identitat col·lectiva i, per tant, d'una llibertat, d'una subjectivitat col·lectiva. L'estat modern, màxima expressió de la subjectivitat col·lectiva, ha estat històricament reticent a reconéixer subjectivitats col·lectives que no foren coincidents amb les seues fronteres. Val que hi ha un moviment de treballadors, i es dicta un Estatut dels Treballadors, però de treballadors espanyols; i l'autonomia dels treballadors, i també la dels empresaris, per negociar les condicions de les relacions laborals es limita a negociar-les dins el marc de l'estat modern, de la màxima subjectivitat. Un plantejament molt coincident amb els treballs de Hegel, que considerava l'Estat com l'expressió de l'Esperit Absolut. El Parlament de Catalunya es dirigix al Parlament del Regne d'Espanya amb una voluntat pròpia, amb una pròpia subjectivitat; una subjectivitat catalana que volen equiparar a la subjectivitat espanyola. I el fet d'actuar així fa que s'acomplisca el principi de performativitat: actuar com a subjectes, amb voluntat pròpia, amb llibertat, ens converteix en subjectes. Després han negociat, i ho han fet des d'eixa premisa: s'ha produït una negociació entre les forces del Parlament de Catalunya i les forces del Parlament del Regne d'Espanya. L'objectiu s'ha acomplit; més encara quan s'han aconseguit, s'han objectivat legalment, fites d'autogovern, de llibertat, de subjectivitat, que el poble català mai no havia tingut al si de l'estat modern espanyol. Catalunya és percebuda com una col·lectivitat amb voluntat pròpia, com una subjectivitat, com una entitat lliure que exercix la seua llibertat d'una determinada manera en pactar el seu Estatut amb Espanya.

El cas valencià és ben distint. De bon principi, la proposta comença amb la negació de la pròpia subjectivitat, la negació de la pròpia voluntat, per atorgar-li-la a l'estat. En el procés de l'Estatut valencià ha estat clar, des del principi, que la subjectivitat és la d'Espanya, que la voluntat lliure és l'espanyola, no la valenciana. Un procés que no reconeix la pròpia llibertat més que emmarcada dins de la llibertat d'Espanya. Les referències constants a la Constitució Espanyola ja indiquen que els representants del poble valencià (PP-PSOE) no consideren el País Valencià com a subjecte polític, sinó com un objecte que forma part orgànica del subjecte espanyol. Per tant, el poble valencià no té voluntat pròpia, i l'Estatut aprovat (tan cofois com estan el PSOE i el PP) així ho reflexa. Estan contents perquè el País Valencià no és un subjecte polític, no té voluntat pròpia. La prova, encara que siga parcial, del que dic la trobem en el fet que el poble català acceptarà, o no, el seu nou Estatut per referendum, i el País Valencià, no. La bona notícia per la democràcia és l'aprovació de l'Estatut de Catalunya. La de l'Estatut de la Comunitat Valenciana no introdueix cap canvi rellevant, cap avanç significatiu, en l'estructura democràtica d'Espanya.

I, finalment, en tercer lloc, també és una bona notícia per la democràcia, l'empressonament dels dirigents de l'ajuntament de Marbella pels delictes comesos en la seua gestió. Hi ha qui pensa que la independència del poder judicial significa que els jutges no poden actuar políticament, com si el poder judicial no fóra un dels components constitutius de qualsevol sistema polític. No és que puguen actuar el jutges políticament, és que ho han de fer. És la base de qualsevol sistema democràtic, de qualsevol estat que es definisca com a 'estat de dret'. És una garantia per evitar les arbitrarietats injustes. Sabem que el poder polític, en tant que expressió d'una voluntat, ha de ser lliure, ha de poder desenvolupar els seus projectes. Però també sabem que l'estat modern es caracteritza per una limitació d'eixos poders, per tal d'evitar les arbitrarietats unilaterals. L'Estat espanyol funcionava com un estat absolut, regit per l'arbitrarietat del dictador, en el que els ciutadans no estaven mai prou segurs de no ser atacats per l'estat, pel dictador, ja que la llei era la seua voluntat, la del dictador dic. Amb un sistema democràtic, la voluntat de l'executiu és limitada per la voluntat del legislatiu i per la voluntat del judicial, de manera que es garantisca l'estabilitat normativa i la igualtat davant la llei. La llei afecta tothom, també al govern, al parlament i als jutges. I és la confluència d'eixes voluntats, la confluència de diverses arbitrarietats, la que funciona com a mecanisme de control per tal que no prevalga unilateralment la de ningú. L'actuació del fiscal en el cas de Marbella n'és un bon exemple, i una bona notícia per la democràcia. El que em rebel·la és que la fiscalia no actue d'ofici amb major freqüència. Algu pot pensar que això és judicialitzar la política, però, i perdoneu, quina estupidesa!! La judicatura no està per controlar només el comportament dels ciutadans i ciutadanes en l'àmbit d'allò privat, està també per controlar el comportament dels responsables públics, per vetllar en termes legals per la 'res publica'. I quan hi ha més que indicis sobre el comportament il·legal d'algun càrrec públic, no s'hauria d'esperar a l'actuació de part, la fiscalia hauria d'actuar d'ofici. Fa anys que la Sindicatura de Comptes assenyalava l'existència d'irregularitats econòmiques en l'ajuntament de Marbella: Gil, el nòvio de la Pantoja (no sé com li diuen, ella almenys canta el canta molt bé)... No devia d'haver actuat abans? La inhibició transmet una imatge d'impunitat que degrada la política, que devalua la democràcia. O és que al País Valencià no en sabem, d'això? Què passa amb Fabra? I amb l'alcalde d'Oriola? I amb Terra Mítica? I amb Julio Iglesias?...I amb altres situacions en què els ciutadans, com a subjectes polítics, es veuen desemparats davant les arbitrarietats, les voluntats, de determinats personatges o grups.

Els avanços en el reconeixement de subjectes polítics són avanços en la democràcia. La convivència de subjectivitats, de voluntats, d'arbitrarietats, és el nucli dur de la democràcia, i si fem avançar eixa convivència de subjectivitats, ampliem el nucli dur democràtic. I el creixement d'eixe nucli dur de la democràcia significa un guany en la solidesa democràtica, una garantia en la seua continuïtat. La limitació de representació continguda a l'Estatut valencià, per exemple, és una limitació al reconeixement de subjectes polítics (menys veus representades, significa menys subjectes polítics i, per tant, només es legitimen algunes arbitrarietats: les de les majories, i posen en perill el respecte a les minories). Una limitació al creixement del nucli dur de la democràcia que debilita la pròpia democràcia.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

hola,
Estic, és clar, d'acord amb el que dius sobre l'alto al foc d'ETA. No obstant, em sembla que la democràcia (o les democràcies que tenim) no garanteix(en), en absolut, el reconeixement de la subjectivitat quan s’atempta a agressions que elles consideren sagrades. ETA es comporta(va) de la mateixa manera que es comportaria qualsevol estat envaït per un altre estat: es defensaria amb violència per a imposar el seu criteri, ja que es consideraria agredit. Euskadi NO POT estar o deixar d’estar a Espanya atenent a la voluntat dels ciutadans. Per a impedir-ho hi ha, si cal i segons la constituició democràtica, l’exèrcit. Poca broma. Un exèrcit que, per manament constitucional, tindria permís per a actuar amb violència. Acò es democràcia tutelada.
És obvi que no justifique la violència, jo: només expresse una obvietat: els estats “democràtics”, tots, sí que la justifiquen.

Anònim ha dit...

Completament d'acord amb Castelló en tot l'article i també amb el post d'anònim. Em quede amb l'ultim paràgraf de Castelló. No pot haver vertadera democràcia si no es contempla una erlga del joc on involucarar el màxim de representants.
Per molt bon estatut que s'havera fet si no es lleva la barrera del 5% a nivell autonòmic quan les circumscripcions són provincials no hi haurà vertadera democràcia.

vicent ha dit...

Hola Rafa

Felicitats per partida doble: per este post, que m'ha paregut excel·lent, i per redirigir el blog a temes més "mundans" (l'últim és per a molt teòrics).

Sols m'agradaria escriure uns pensaments que se m'han acudit. Si s'extenen les subjectivitats fins al final, fins a l'individu unipersonal, el seu respecte i el reconeixement de la individualitat i personalitat pròpia a eixe nivell, seria la forma de dur al límit la democràcia. Fins al final.

És clar que açò és inassolible (com qualsevol límit) però deuria ser la màxima aspiració a l'horitzó d'un sistema democràtic, a la participació de tots els subjectes que conformen la societat. Estos subjectes, s'han de estructurar piramidalment en altres estructures, també subjectives alhora, a nivell d'igualtat, d'ordre superior: subjectivitats col·lectives: pobles, comarques, nacions i estats. Els problemes vindran quan una de les identitats a assimilat l'altra, superposant-se i anul·lant-la. Aixó a nivell unipersonal podria ser quan en una parella un dels dos "xafa" tant l'altre que li destrueix la personalitat fins a fer-lo sentir totalment depenet. Però no és cert, el deprimit continua seguent una persona, i com a tal podria desenvolupar-se amb la resta d'essers d'igual a igual. Tots veiem el simil, no?

Fins prompte.

Vicent.