La República

Estos dies que s'aveïnen ho seran de celebracions del 75é aniversari de la República. La que va ser la IIª República. Espanyola, clar. Una curta experiència democràtica que va començar entre el 12 i el 14 d'abril de 1931, i que va acabar amb el Colp d'Estat del 18 de juliol de 1936. Un colp que, en fracassar, va provocar una Guerra Civil de quasi tres anys de duració, que, aleshores sí, van guanyar els colpistes.

Podria afegir-me als merescuts comentaris laudatoris d'aquell intent polític. Una experiència que es va desenvolupar enmig d'un dels períodes polítics més convulsos de la història d'Europa. I podria fer-ho perquè pense que els avanços aconseguits en tan curt període de temps (poc més de cinc anys), pel que fa a qüestions relatives a les llibertats individuals i col·lectives, mereixen un reconeixement col·lectiu, institucional, a tot arreu. I, per tant, considere que les celebracions que recorden la IIª República són justes i necessàries.

Dit això, però, el recordatari d'estes dates em suggerix un comentari que vaja més enllà de la laudatio; un comentari que ens puga servir de reflexió. Un comentari que vaja una mica més enllà de l'espanyolitat de la mitologia generada al voltant d'aquella república, o més enllà de la confusió de la lluita antifeixista amb la lluita per les llibertats (que no sempre van de la mà). És ben cert que l'actual parament institucional reconeix amb major amplitud les llibertats col·lectives nacionalitàries al si de l'Estat espanyol, que no el de la IIª República; i també ho és que la lluita contra el feixisme, durant la guerra, es va vore tacat per alguns esdeveniments plens de totalitarisme. Ambtot, va ser una experiència que prometia, en un dels contextos més negres de la història europea.

M'interessa, però, no tant la república com a sistema de govern, com en un sentit de cultura política. Un sentit que ens ajuda a entendre el que ha passat durant els darrers mesos a França: el sentit de responsabilitat per la cosa pública, de compromís, que la ciutadania fa valdre davant els poders públics i privats. Una cultura repúblicana molt present a França (per exemple) i molt absent a Espanya (per exemple). Una cultura republicana per a la qual el sistema de govern, republicà o monàrquic, és indiferent, sempre que siga democràtic.

La base o fonament d'eixa cultura republicana s'hi troba en una determinada concepció de la llibertat. Una llibertat que, en termes col·lectius, es distancia de la llibertat liberal, però també de la llibertat socialista (segons com, populista o paternalista). La primera distinció entre estes diverses formes de llibertat li la devem a Isaiah Berlin, quan distinguix entre llibertat positiva i llibertat negativa. La primera, la llibertat positiva, fa referència a la capacitat d'autodomini; la segona, la llibertat negativa, fa referència a l'absència d'interferències. Segons Berlin, la primera ens porta cap un model polític totalitari, mentre que la segona aporta les condicions necessàries per a què es done un model polític liberal. Entre ambdues, però, podria encabir-se un tercer concepte de llibertat, que té les seues arrels en la tradició política fundada per Maquiavel, més relacional, més realista per tant. Es tracta de la llibertat concebuda com absència de dominació: no com autodomini, ni tampoc com absència d'interferències, sinó com absència de dominació. Eixa és la llibertat que Philip Pettit reivindica com a llibertat republicana: una llibertat que en alguns casos pot equiparar-se a la del liberalisme d'esquerra. Es tracta d'un concepte de llibertat que defuig la no-interferència, ja que això implica un domini del més fort (dominium), però també defuig el dirigisme col·lectiu, ja que això implica l'imperi de l'estat (imperium); és a dir, fuig a l'hora del dominium i de l'imperium. Una llibertat que recorda que hi ha desigualtats de caire estructural per les quals els individus (o grups) no han de pagar, però també que hi ha diferències individuals o grupals que no es poden homogeneitzar.

La republicana és una cultura política que, tot i reconéixer el drets, es fonamenta en les responsabilitats: en el pensament liberal prevalen els drets individuals, en el pensament socialista o comunitarista els drets col·lectius; en el pensament república, a banda dels drets d'un tipus o altre, allò rellevant són les responsabilitats.

L'experiència política espanyola és poc republicana. Els ciutadans i ciutadanes espanyols estem acostumats a formes de govern poc liberals (iliberals), les experiències democràtiques són escasses, i quan les hem tingudes han estan més bé atorgades des de dalt que no guanyades des de baix (potser la IIª República seria l'excepció, i per això el meu respecte). Els sistemes polítics espanyols han estat molt paternalistes. Així les coses, els drets sempre són percebuts com una mena de gràcia atorgada pels que manen, no com alguna cosa guanyada amb el treball col·lectiu dels ciutadans: els drets no són responsabilitat nostra, sinó dels governants. Als francessos i francesses, amb una cultura política construïda a colps de participació ciutadana (en votacions o en mobilitzacions), els passa un mica a l'inrevés: són conscients que els drets que tenen se'ls han guanyat amb el seu treball polític i, per tant, en són responsables directes del seu manteniment.

Eixa és la república que m'interessa: no tant la d'un president de la República com la d'una ciutadania responsable de la cosa pública, la d'una ciutadania que s'allunye del dominium i de l'imperium.

No sé si en la cel·lebració dels 75 anys de la IIª República espanyola estes reflexions són oportunes, però a mi m'apetia fer-les.