Cultura i Societat: Política

El tractament de les relacions entre el poder i la llibertat és un dels que més apassionen, tot i ser d'una gran complexitat, i més quan et mous d'allò macrosociològic a allò microsociològic, i viceversa.

Tal com diu l'Enric, al seu comentari al meu darrer enviament, no hi ha només violència física, també la hi ha de simbòlica. Una violència simbòlica que no és només l'insult explícit, sinó també, i sobretot, l'ocultació d'alternatives, l'ocultació de possibilitats, el que significa en definitiva la negació d'identitats. I dic 'sobretot', perquè de l'insult explícit et pots defensar, però de la negació, que implica l'ocultació, la defensa és més difícil. Descobrir que sempre t'han ocultat, que tan negat, és més difícil que adonar-te'n que t'han afirmat en negatiu (insultat). N'hi ha, però, una qüestió que ha de quedar clara: mentre la violència física sempre porta implícita la violència simbòlica, la violència simbòlica no sempre necessita de la física.

També estic d'acord amb l'Ignasi. De fet, una aproximació que incloga totes les formes de poder possibles és una aproximació més útil, quan no tens al teu abast les formes pròpies de, per exemple, un estat, com és el nostre cas. I en eixe sentit, reconéixer quines són les altres possibilitats et pot permetre d'accedir al conjunt. Ambtot, jo pense que és important poder distingir entre l'exercici de l'autoritat i el de la persuasió, per exemple, o entre la força i l'autoritat. Tot i que a la vida real podem trobar-les ben combinades i difícils de distingir: com diu l'Ignasi, les posicions i intencions de l'emissor i del receptor són rellevants, i són les que distinguixen unes formes de poder d'altres.

Com diria Foucault, el sistema cultural, al capdavall, és una mena d'estructura compensatòria de la desigualtat material sorgida amb l'organització social (socioeconòmica), i com a tal forma part, al mateix nivell que l'estructura social, de l'estructura completa del poder, que és social i cultural a l'hora. És a la cultura on trobem les explicacions, arguments, raons o tradicions, que justifiquen, legitimen, determinat ordre social. I també és a l'estructura cultural on trobem els processos de construcció de les identitats, fonamentats sobre les posicions ocupades a l'estructura social. Així doncs, de la combinació d'estructura social i cultural obtenim els elements de qualsevol discurs o proposta política, des de la més abstracta (grans propostes ideològiques: socialisme, liberalisme...) a la més concreta (la redacció d'una llei sobre el lloguer de vivendes, per exemple).

Hem d'assumir que la conflictivitat social no acabarà mai, mai. I les utopies que auguren la futura arribada d'un món absent de conflictes són totes elles mesiàniques i tenen, per tant, cert caràcter opiaci. Canvien les formes i els continguts, però el fet de viure tots junts, individus com a subjectes amb voluntat pròpia junt a d'altres subjectes que tenen altres voluntats, i conformant grups, fa indissoluble el conflicte de voluntats. Sintèticament les qüestions a resoldre sempre són relatives, primer, a quins són els subjectes, que no és altra cosa que reconéixer qui té la capacitat d'emetre una voluntat (i, per tant, la possibilitat de generar un conflicte) i, segon, com es resolen les voluntats contraposades. Però sempre hi són, i sempre hi seran.

Repetiré, per acabar, un argument que he comentat amb dos amics, en relació a estes qüestions. Ens hem fartat de sentir que una proposta política com la nacionalista, que implica, en últim extrem, que a cada nació li corresponga un estat (entés com a entitat col·lectiva territorial autodeterminada), no és pràctica, no es pot dur a terme per una impossibilitat pràctica. Ara n'hi ha al voltant d'uns 200 estats a tot el món i podríem quantificar al voltant d'uns 5.000 els col·lectius que es reclamen com a nacions. Si ja és complicat l'equilibri i la gestió d'un món amb 200 estats, imagineu com seria amb 5.000 estats. Però si substituïu 'estat' per 'subjecte', la frase perd capacitat persuasiva. Amb eixe argument no haguérem superat mai l'estadi de la democràcia censitària: si amb 200 propietaris no ens aclarim, com ens aclarirem si afegim els 5.000 treballadors; i de les dones, ni parlar-ne, què? En Sobre la pau perpètua, Immanuel Kant ja ens ho explicava: això del respecte a les nacions és una condició necessària, encara que no suficient, per a la pau.