La violència

Hui és dilluns de Pasqua, i plou prou. A més a més, m'he passat la nit pràcticament despert per culpa d'alguna cosa que passava al meu estòmac i que produïa dolor al meu cap. Permeteu-me, però, que reflexione una mica sobre els comentaris que es feren al voltant de la democràcia i les subjectivitats, i que ho lligue, també, amb els conceptes de llibertat positiva i llibertat negativa, tal com em demanava privadament un dels amics que em lligen. I ho faig perquè no estic d'acord amb la legitimitat de l'ús de la violència per part d'ETA (tot i que puga estar-ho amb els objectius que perseguix), ni en l'acusació generalitzada als estats democràtics de fer ús de la violència, sense cap mena de distinció respecte de l'ús de la violència que fan els estats totalitaris. I sóc conscient que parle de coses molt delicades i, per tant, demane que no es traguen conclusions sobre el que jo pense que no estiguen directament expresades. Parlem sobre l'ús de la violència.

Una de les formes que pren el poder és la força. A més a més, podríem distinguir també, segons quina mena de recursos es posen en moviment i la consideració i efecte que exercixen sobre els altres (subjectes), la manipulació, l'autoritat i la persuasió, com a d'altres formes que pren el poder.

La força, a més a més, pot ser emprada en forma física o en forma psíquica. I a la seua vegada, la força física potser aplicada de forma violenta i de forma no-violenta. De totes estes formes de poder relacionades amb la força, la força física violenta és la que menys reconeix l'existència de l'altre com a subjecte, és la que més convertix l'altre en un objecte de la pròpia voluntat, de la del agressor, vull dir. Si algú assessina un altre, o el priva violentament de llibertat, estarem d'acord en què eixe algú ha de ser perseguit per tal de garantir la convivència en pau. Però al mateix temps, eixa persecució de l'assassí o segrestador és una aplicació col·lectiva de la força física violenta. Aleshores què, totes les aplicacions del poder com a força física violenta són iguals?

L'aplicació del poder en forma de força psíquica (el maltracte psicològic, per exemple) implica, com a mínim, el reconeixement de la capacitat humana dels destinataris d'entendre i respondre a missatges simbòlics; és a dir, per baix que siga, hi ha un reconeixement de l'altre com a subjecte. Tot i ser un comportament condemnable, no té les mateixes implicacions per al destinatari insultar-lo que apallisar-lo.

L'aplicació del poder en forma de força física no-violenta (com ara en una sentada que impedeix el pas per una carretera) és una restricció molt limitada de la voluntat dels altres. De fet, conserva el caràcter de subjectes dels altres per a tota la resta d'activitats diferents a les de passar per eixa carretera. En eixa mena d'accions normalment s'usa el propi cos com a objecte, i no s'actua directament sobre el cos dels altres. És, per tant, una mena d'ús del poder en forma de força física que no atempta contra la subjectivitat dels altres.

Finalment, pel que fa a l'aplicació del poder en forma de força física violenta, privació violenta de voluntat, l'altre deixa de ser subjecte per convertir-se en objecte. És la negació absoluta de l'altre. En eixe sentit, tampoc és el mateix usar la força física violenta que amenaçar amb usar-la. L'amenaça és una forma de violència psíquica, amb les implicacions de reconeixement de la subjectivitat del destinatari que hem assenyalat.

En tots els casos d'ús de la força (física o psíquica, violenta o no-violenta), l'altre es percebut com a il·legítim, com un subjecte que no pot existir, si més no tal com ho fa en eixe moment. I d'això se'n deriva la seua conversió, més o menys radical, en objecte. Per tant, en un sistema polític democràtic, per al qual els subjectes són rellevants, les regulacions sobre l'ús de la força han de ser molt clares en defensa dels subjectes.

Les actuacions d'ETA en temps de Franco i les actuacions d'ETA en democràcia no són comparables. Per molt repressor que perceba un nacionalista basc el sistema polític espanyol, el reconeixement que fan hui les institucions polítiques dels subjectes polítics no és comparable a la que feien les institucions franquistes. La força, física o psíquica, que apliquen les institucions democràtiques no és el mateix que aplicaven les institucions franquistes; i, per tant, la resposta a eixe poder, si és que es vol respondre, ha de ser l'aplicació d'una altra forma de poder també per part dels qui no hi estan d'acord.

No m'agrada, no m'agrada gens, és més actuaré en la mesura de les meues possibilitats per evitar-ho, que la constitució diga que l'exércit espanyol és el garant de la unitat d'Espanya. Però això és una amenaça d'usar l'exércit, no l'ús de l'exércit. I, per tant, no puc respondre amb l'ús del 'meu' exércit. Si algú m'amenaça que em pega una hòstia (perdoneu) i jo, com a resposta, li pegue una hòstia: he aconseguit que l'altre em pegue una hóstia. L'Estat amenaça amb l'ús de la força, ETA pega una hòstia a algú, l'Estat li pega una hòstia a ETA,... ETA matant i l'espanyolisme més recalcitrant es retroalimentaven: acció-repressió-acció-repressió-acció... No era una resposta massa intel·ligent, la d'ETA.

I tot això té a vore amb la distinció que feia Isaiah Berlin entre llibertat positiva i llibertat negativa. Recordem: la positiva és la llibertat basada en l'autodomini, la negativa és la basada en l'absència d'interferència. El primer cas presupossa l'existència d'un 'jo' que controla, d'un 'jo' calculador. És, per tant, una llibertat basada en la raó. Però en termes col·lectius, qui té la raó? És una concepció de la llibertat molt susceptible de justificar la coacció (l'ús de la força) en nom d'alguna finalitat raonable (raonable per a algú, és clar), una finalitat que una part, o la majoria, de la societat no és capaç de captar (falsa consciència li diuen?). Una finalitat raonable que es pot convertir en l'únic valor a defensar i porte a ignorar la voluntat dels altres amb l'objectiu d'afavorir la 'veritable' consciència racional. La llibertat negativa no partix d'eixe supòssit, sinó del supòssit segons el qual cadascú té la seua pròpia raó, els seus objectius, la seua voluntat: cada ú és un subjecte; i qualsevol interferència que hi haja és una limitació de la llibertat de l'individu. Això, però, obre un espai per a la guerra desigual de tots contra tots, en l'execució de la voluntat de cada un. Berlin explica també per què això no pot ser, però entén que qualsevol interferència és una limitació de la llibertat, per molt que es faça en nom d'altres valors com ara la justícia o la igualtat. Petitt, però, considera que això és una altra forma de llibertat: la republicana.

Ara ja no plou. Me'n vaig i espere que hàgeu passat unes bones festes.