Institucionalització i Estatut a Catalunya

Potser el tema d'estos dies siga la posició d'ERC respecte a la reforma de l'Estatut català i, de resultes, què passa amb el govern tripartit. Formar part d'un govern democràtic i, al mateix temps, ser veu de l'avantguarda d'una societat és una tasca molt complicada, si no impossible. I al llarg de tota la legislatura tripartita n'hem vist de tots colors. I és que la lluita en contra d'un poder corre paral·lela a la lluita per aconseguir-ne, de poder (si més no el suficient per véncer). I si això no s'assumix, es poden generar contradiccions ben importants, fins i tot paralitzants. Com ara li ocorre al govern de Catalunya.

En una legislatura en què la qüestió central de l'activitat política ha estat l'elaboració d'un canvi institucional en referència a les relacions amb Espanya, l'Estatut, les distàncies i proximitats, les solidaritats intragovernamentals (quan n'hi ha més d'un partit) no són secundàries: i convindre'm que la visió que té ERC de les relacions amb Espanya i la que té el PSC, sobretot, el PSOE, són ben distants. A més a més, allò que pot semblar central a la política catalana (l'Estatut del 30 de setembre aprovat per tots els grups majoritaris) pot resultar bastant extrem a la política espanyola que, ens agrade o no, emmarca la política catalana. I per a institucionalitzar un canvi, calen majories.

Si atenem al que s'entén per institucionalització (concepte que derivem del magnífic treball de Berger i Luckmann), resulta que es el resultat d'un llarg procés d'interacció que se 'solidifica' en un conjunt de regles assumides com a pròpies per la majoria del grup. Així, en un procés de progressiva democratització de la societat, el reconeixement legal de drets i deures a determinats subjectes col·lectius (nacionals, sexuals -dones, gais,...-, productius,...), la seua institucionalització, es constituix en una mena de 'punt de no-retorn', de fita a la que s'arriba després d'un temps de conflicte, enfrontament i lluita. Una institucionalització democràtica d'esta mena implica que alguna força sociopolítica majoritària (unitària o plural, però en qualsevol cas més majoritària com més constitucional siga la institució) la considera necessària per consolidar (objectivar) determinades consecucions. Si això és així, resulta que esta institucionalització més que un punt d'arriba o sostre, és un punt de partida o sol. Un punt del qual partix un nou periode de conflictes, ara però regulat per les noves regles.

Constituir un govern, governar, implica assumir certa posició: no necessàriament centrada (un dia ja explicaré com és que el centre polític no existix), però no gaire lluny. Si al govern et situes en posicions per sota de la mitjana, frenes els avanços, i pots aconseguir fer retrocedir les condicions de democratització. Mireu, sinó, el període de govern del PP, situat inicialment pròxim al centre, però amb valors negatius de democratització. Aleshores es va produir una frenada social, que va culminar amb la seua majoria absoluta (podriem aplicar-ho també al periode de govern lermista a la Generalitat valenciana -també per sota de la mitjana-, que culminà amb la victòria del PP). Però l'excés de distància respecte al centre (de gravetat) del segon govern d'Aznar, li va fer perdre (l'equilibri) la seua posició governamental. Si al govern et situes en posicions per damunt de la mitjana, promous els avanços de democratització. Però si t'allunyes massa del centre de gravetat, pots aconseguir també perdre l'equilibri i, de resultes, la posició governamental: per excés de progrés respecte a la mitjana; que és el que li pot passar al Zapatero si se'n surt de determinats límits al conjunt d'Espanya.

No podem confondre un moviment social amb un partit de govern. Ambdós són necessaris per a la convivència i el progrés socials. Sense els primers i la pressió que generen, les societats no podrien experimentar els beneficis dels canvis. Sense els segons i les institucionalitzacions que generen, els canvis no es consolidarien, no marcarien fites de no-retorn. És ben cert que, una vegada consolidats o institucionalitzats, eixos canvis ja estan superats i cal treballar per nous avanços. Però això no ens pot fer perdre de vista els guanys aconseguits. És molt important vore el que tenim endavant (on volem anar i qui hi va al davant), però els retrovissors (d'on venim i qui ve al darrere) ens ajuden a evitar molts accidents.

A cada moment els esdeveniments obliguen a decidir, ens agrade o no, quina posició s'ha d'ocupar: o amb el govern, o amb la mobilització. Certament es poden establir lligams de col·laboració entre un i l'altre (si els governs es comprometen amb el progrés social), però cadascuna fa un servei diferent a la col·lectivitat. El que a Catalunya pot semblar una posició més o menys centrada (Estatut aprovat el 30 de setembre) a Espanya és indubtablement una posició trencadora; i tindre un pacte de govern a Catalunya amb un partit espanyol (PSOE) té eixe preu per a ERC, en matèria nacional (com ara amb l'Estatut): el que el PSC pot assumir a Catalunya, el PSOE no ho pot assumir a Espanya sense perdre l'equilibri, o siga el govern.

Potser la pròxima legislatura un tripartit sense Estatut que aprovar ho tinga més fàcil. Això si guanyen les eleccions que hi haurà amb quasi tota probabilitat a la tardor. Perque este govern està ja finiquitat. Ja fa temps que ho està, de finiquitat.