Qui definix els problemes?

Vaja, vaja. El Blog va prenent aire. Tant que esta setmana he d'escriure al voltant d'algunes participacions públiques (i alguna privada) referides a les meues aportacions. Participacions que he d'agrair d'eixida, per què em permeten aclarir alguns aspectes dels meus escrits.

Començaré amb l'aportació d'Emili Selfa. Una aportació que, des de l'acció política quotidana, desenvolupada durant anys i panys, al servei de la ciutadania valenciana que no se sent representada per la majoria, reflexa de forma nítida la vivència del sentit de les enquestes d'opinió. Una vivència de minorització política que té l'explicació tècnica que jo donava, i que és aprofitada pels majoritaris per confirmar que 'les coses són com són', i que els minoritaris podem intentar aprofitar per copsar de quina manera 'les coses podrien ser d'una altra manera'. Com diu Emili, efectivament, si férem política a colp d'enquesta acabaríem amb un sistema polític de partit únic. No crec, però, que pensar que les coses poden canviar siga 'ingenuïtat'. Puc estar d'acord en què és ingenu pensar que les coses poden canviar ràpidament, de hui per demà. Els processos de canvi social són processos lents, que es produixen a milers i milers d'interaccions diàries entre milers i milers de persones i grups, i que tarden a quedar fixades a les institucions. Una fixació a les institucions que requerix de legalitat, de legitimitat. Una legalitat que, ara com ara, es construix a partir dels partits polítics representats a les institucions polítiques.

El segon comentari fa referència a unes paraules de Pep, un amic que em llig però no escriu. Em demanava que què passava amb eixe estudi que havia fet Convergència i Unió l'any 1997 sobre la situació nacional al País Valencià. A diferència de la immensa majoria d'estudis que surten publicats a la premsa, este no era una enquesta (encara que Levante-EMV ho deia al titolar), sinó un estudi fet amb una altra tècnica de les que emprem els sociòlegs: els grups de discussió. Esta és una tècnica no quantitativa que el que pretén és captar els discursos que circulen, és a dir, la qualitat de les construccions identitàries; no és una tècnica que ens permeta saber si hi ha molta o poca gent que pensa una cosa o altra, però sí conéixer quines són les possibilitats que circulen. Respecte als resultats que es mostraven, res de nou. De fet, eixos resultats confirmaven els aconseguits en la meua tesi doctoral amb tècnica d'enquesta. Esta convergència, que ja havia aconseguit amb un amic historiador (ell des de la història, jo des de la sociologia), no fa més que validar els resultats respectius. Si aconseguixes els mateixos resultats des de dues disciplines distintes, i aconseguixes els mateixos resultats amb dues metodologies distintes: els resultats obtinguts estan molt validats. Uns resultats que podem esquematitzar en l'existència d'una fractura territorial alacantina, d'una fractura generacional entre els nascuts abans i després de 1950 (més o menys), la latència de la llengua com a atribut identificador (especialment present entre els regionalistes valencians) i l'absència d'un territori nacional de referència alternatiu a l'espanyol (rellevant entre els nacionalistes alternatius, tan donats com la resta de la població al municipalisme). En definitiva, una dissonància cognitiva respecte a la llengua (secessionista) i una dimissió respecte al propi territori (catalanista) que interaccionen i paralitzen.

He deixat per al final el comentari a l'enviament d'Anonymous, que planteja unes preguntes molt rellevants, que podem resumir en: ¿cal una identitat valenciana? Jo mateix m'he fet eixa pregunta moltes vegades, i no crec que hi haja cap motiu per negar-ho: quan esmerses tants esforços vitals, tant de temps en una tasca determinada, és del tot legítim preguntar-se per a què servix eixe treball, si paga la pena. I, en eixa reflexió, pense que he trobat algunes respostes.

En primer lloc, assenyalar que les preguntes d'Anonymous estan formulades en termes instrumentals, és a dir, es planteja si l'existència d'una identitat valenciana potent servix per a alguna cosa més enllà que ella mateixa. Una pregunta que ens podríem plantejar de qualsevol altra identitat col·lectiva: ¿l'existència de la identitat espanyola servix per a alguna cosa? Em sembla que hi ha una primera resposta relacionada amb els valors. Una distinció, que devem a Max Weber, entre acció racional respecte als fins (o acció instrumental) i acció racional respecte als valors (o acció valorativa). La primera, la instrumental, és una acció que es fa en funció d'una finalitat altra que la pròpia acció (ajude algú per què espere que després ell m'ajudarà); la segona, la valorativa, és una acció que es fa per ella mateixa, pel valor atorgat a l'acció (ajude algú per què considere que això està bé). Amb això el que vull dir és que crear una identitat valenciana pot tindre un sentit valoratiu, en tant que hi haja un grapat de persones que pense que la seua existència és bona, servisca o no per a altres finalitats. Una bondat que pot fonamentar-se en molts raonaments ètics tan universalistes com els dels altres.

En qualsevol cas, és legítim i procedent preguntar-se pel valor instrumental (els talls analítics són difícils de trobar tal qual a la realitat) d'una identitat col·lectiva que depén, en primer terme, d'una qüestió de valors. Normalment, una identitat col·lectiva més que resoldre problemes el que fa és explicitar-los. Explicitar un problema és un gran què, pregunteu els matemàtics i voreu: sense explicitació del problema no hi ha solució. La qüestió de fons, per tant, és: ¿quin és el problema?, i no ¿quina és la solució? És a dir, ¿per a què crear una identitat valenciana?, per a explicitar problemes que d'altra manera no es vorien: problemes específicament valencians. Una identitat valenciana potent servix per tal que sigam els valencians i valencianes els qui assenyalem quins són els propis problemes, en lloc que siguen els altres (espanyols, catalans, gallecs, etc.) els qui decidisquen quins són els nostres problemes i, de pas, ens donen ja les solucions.

Finalment, potser és cert que la resurrecció és matèria de fe. Però la resurrecció només és possible quan alguna cosa és morta. I, per morir, una cosa ha d'estar abans viva. En termes nacionals, valencià ha significat espanyol sempre. Mai no hi ha hagut una identitat nacional valenciana diferent a l'espanyola. De la mateixa manera, en termes nacionals, català ha estat igual a espanyol durant molt de temps: és ara quan comença a no ser-ho. Per tant, no parlem de mort i de resurrecció de coses que hi eren, ni en el cas català, ni en el cas valencià. Parlem de vida i de naixement d'identitats nacionals que no hi eren. I el naixement no depén de la fe, sinó de la voluntat dels pares.