El País Valencià i Catalunya

L'altre dia a classe, en una assignatura que es diu Sociologia de les nacions i dels nacionalismes, un estudiant em va preguntar, quan se supossava que havíem de comentar una activitat sobre el paper del territori en les reivindicacions nacionals, que com era que al País Valencià no hi tenia d'èxit un discurs nacionalista alternatiu a l'espanyol. I, en un tres i no res, tenia tota la classe parlant sobre la llengua. Els vaig deixar que parlaren una estoneta i quan s'adonaren que jo callava, els mirava i escoltava, també ells callaren i em miraren. Els vaig dir que ells i elles havien estat, durant els minuts previs, l'exemple viu, la resposta mateixa a la pregunta que m'havien fet.

La sessió del dia anava sobre la vinculació entre el territori i la reivindicació nacional, vaja, sobre la reivindicació del poder polític sobre un territori, com a fonament de tot moviment nacionalista. I en compte de discutir sobre partits polítics autòctons, sobre l'estructura del parlament valencià, sobre les inversions de l'estat en les nostres terres, sobre les competències pròpies exclusives, etc., tal i com havíem vist a classe que es comportaven els moviments nacionalistes exitosos arreu del món, ells havien estat discutint de llengua. Una discussió molt còmoda per a un estat dominant: mentre les reivindicacions són culturals (lingüístiques), no es demana poder polític sobre els impostos o sobre les lleis, per exemple.

Vaig dedicar uns deu anys de la meua vida a intentar respondre la pregunta que m'acabaven de fer a classe: ¿com és que al País Valencià les reivindicacions nacionalistes alternatives a l'espanyola no tenen l'èxit social que tenen a Catalunya? Vaig gastar la major part del temps en lectures inacabables sobre el concepte de nació, fins que vaig trobar una definició que no fóra ad hoc, fins que vaig trobar una definició de nació que servira per tots els fenòmens que qualifiquem de nacionals, i no només als que ens interessa. I el temps que em va restar el vaig gastar en desenvolupar una investigació empírica, amb eixa teoria, aplicada al País Valencià, tot comparant els seus resultats amb els que obtindríem a Catalunya. Tot plegat em va servir per obtindre el grau de Doctor en Sociologia. Però també em va servir per trobar algunes respostes (i, per tant, propostes) i moltes altres noves preguntes.

Vaig trobar diferències d'estructura social dels nacionalismes al País Valencià i Catalunya; i vaig trobar diferències en el tractament dels elements constitutius de la identitat nacional entre els nacionalismes al País Valencià i Catalunya.

Pel que fa a l'estructura social, vaig trobar que el nacionalisme alternatiu al País Valencià presenta fractures socials que no hi són a Catalunya, mentre que a Catalunya hi ha d'altres que no hi són al País Valencià. Així, al País Valencià, podem trobar una fractura generacional que no hi és a Catalunya: al País Valencià hi ha una mancança de tradició social nacionalista, els nostres avis no tenien un discurs alternatiu, mentre que els avis catalans sí. O, al País Valencià, trobem una fractura territorial que no hi és a Catalunya; al País Valencià, al sud de les Marines ens trobem amb un territori que dubta, significativament en termes socials, de la seua pertinença al conjunt valencià, mentre que a Catalunya no trobem cap mena de dubte sobre la pertinença al conjunt català en cap fragment del seu territori. Tanmateix, a Catalunya trobem una fractura socioeconòmica que no hi és al País Valencià: a Catalunya, les classes socials dirigents mantenen un discurs nacional alternatiu a l'espanyol amb molta freqüència, en comparació a les classes treballadores catalanes, que solen assumir amb major freqüència un discurs espanyol. Al País Valencià, la definició nacional d'empresaris i treballadors és igualment espanyola (regionalista), és a dir, no hi ha tal fractura socioeconòmica nacional. Però, a més a més, i sobre tot, a Catalunya hi ha una fractura parlamentària que no hi és al País Valencià: allà trobem partits que defensen dos projectes nacionals, i a més a més, des de punts ideològics diversos. Partits espanyols i partits catalans, partits de dreta i partits d'esquerra. Al parlament valencià només trobem partits de dreta i partits d'esquerra, espanyola una i espanyola l'altra. Estes diferències indiquen diferències respecte als conflictes socials generadors d'identitats col·lectives: les fractures socials a Catalunya faciliten la construcció d'una identitat nacional alternativa a l'espanyola, mentre que les fractures socials al País Valencià la dificulten.

A tot això, però, cal afegir les diferències pel que fa al tracte que es fa, als discursos alternatius d'un lloc i altre, dels atributs constructors d'identitat. Trobem que al País Valencià, el discurs nacionalista alternatiu s'ha enfrontat al regionalisme,... i viceversa. Tot moviment nacionalista naix de l'enfortiment polític discursiu del regionalisme, però al País Valencià s'ha fet el contrari. I això ha estat així gràcies al tractament que s'ha donat a la qüestió lingüística i l'escassa atenció prestada al territori com a constructor d'identitat. El nacionalisme alternatiu al País Valencià ha negat, sistemàticament, el caràcter nacional del País Valencià: el País Valencià no és una nació; mentre que el regionalisme valencià ha negat, sistemàticament, la catalanitat de la llengua que emprem. Així, al País Valencià, hem confos, tots plegats, nacionalistes i regionalistes, identitat lingüística i identitat nacional. I Espanya, la mar de contenta. Ací vivim un conflicte regional no un de nacional. Un conflicte fonamentalment entre regionalistes espanyols i unionistes espanyols, però també entre regionalistes espanyols (el País Valencià és una regió de la nació espanyola) i regionalistes catalans (el País Valencià és una regió catalana). En qualsevol cas, el País Valencià mai no apareix com a referent nacional.

L'anterior enviament parlava dels copyleft i l'accés lliure a la informació. Ací al costat, a la columna de la dreta, a Publicacions electròniques, vos facilite l'accés lliure al llibre on explique tot plegat, amb dades i tot: El país com a argument. Nacionalismes al País Valencià i Catalunya. Potser l'accés a la informació ajude a entendre i millorar les estratègies d'acció col·lectiva. A vore si quan ens qüestionem sobre la definició nacional del País Valencià deixem de barallar-nos per qüestions de llengua.

Els drets de propietat privada

Fa temps que li done voltes, tot i que no és eixa la raó de la parada de dos mesos experimentada per este bloc, per la qual vos demane disculpes als qui esteu interessats en la seua continuïtat. Les teories marxistes a l'ús sempre han situat en la propietat privada dels mitjans de producció el fonament de les desigualtats generades pel sistema social capitalista. I, certament, esta és una de les dimensions que ha merescut especial atenció en les anàlisis socials i polítiques, i les estratègies d'acció derivades; donat que, efectivament, en el capitalisme industrial, la propietat privada té una expressió simple, fàcilment comprensible, fins i tot per un xiquet o xiqueta de curta edat («açò és meu!!», s'aprén en fases molt primerenques, fins i tot alguns animals tenen certa percepció primària del «açò és meu»). Una simplicitat que potser es pot explicar per la capacitat de designar, de territorialitzar eixa propietat, de tancar-la (encara que siguen béns mòbils, hi ha garatges, magatzems o bancs -fins i tot de cèl·lules mare-, d'accés restringit per als no-propietaris).

Ara bé, ¿què passa quan els béns posseïts no tenen un caire material?¿Què passa quan del que parlem són idees, pensaments, informació?¿Què passa quan els bens posseïts són de caire cultural? Doncs, aleshores, en el nostre sistema social ens trobem amb el que diem 'drets de propietat intel·lectual'. Però això, eixos béns, ja no són tan fàcilment designables, territorialitzables: és més difícil recluir-los dins d'una tanca, en un magatzem o en un banc. La prova la tenim en la lluita, jo crec que impossible per molt que s'enteste la SGAE, contra la "pirateria", la fotocòpia, la descàrrega electrònica... Una "pirateria" que no perjudica tant els autors o creadors, com a les indústries que hi viuen al seu caliu: editorials, discogràfiques, productores... Fixeu-vos que les principals perjudicades són les indústries, insistisc: als autors o creadors els interessa que la seua obra es difonga (els seus ingressos, els dels autors, depenen més de l'assistència a concerts o a conferències, que de la venda de discos o de llibres -béns materials-).

Ho dic perquè em fa la impressió que el principi de la propietat privada és un principi d'organització social que pot addir-se, encaixar bé o, si preferiu, ser eficaçment operatiu per jerarquitzar o distingir posicions socials, en societats on els principals béns d'intercanvi són béns de caire material, on les forces productives són materials, però és un principi poc operatiu, de difícil (i, de vegades, d'impossible) posada en pràctica en societats on els béns més valuosos que circulen, les forces productives estratègiques, són de caire immaterial: cultura, educació, informació, dades...

Diu Manuel Castells que les societats més avançades es dirigixen cap una nova forma social que ell denomina capitalisme informacional. Una forma social on els recursos estratègics, aquells que donen avantatges comparatius, són la informació (entesa en el sentit més extens, la cultura) i la capacitat per gestionar-la i treure'n profit. Una forma que va deixant enrera una altra en la que els recursos estratègics són de caire material (fàbriques, màquines, terrenys, apartaments...) i costosos, i per tant privatius, la forma industrial. Però hi ha béns dels que només se'n pot treure profit si es difonen massivament, si es compartixen: la cultura d'un poble pot atreure més recursos, nous i enriquidors, que el major nombre d'apartaments de que dispose. El coneixement propi es beneficia del coneixement dels altres, i viceversa: la interacció informativa (també la cultural) provoca un creixement exponencial de la seua utilitat (inclosa la utilitat individual que se'n pot treure). És clar que abordar-los des d'una perspectiva industrial, és abordar-los des d'una perspectiva privativa: Microsoft, la Warner, les companyies discogràfiques, com ara Sony, etc. Però les alternatives, ara, no són tan complicades, i les xarxes informàtiques hi tenen a vore: Linux, Viquipèdia, OpenOffice, e-Mule, Ares... són projectes oberts a la participació i l'intercanvi d'informació, enriquidors, i que més van, i més produixen, quan més gent els coneix i els usa. O també trobem els formats de copyleft, com ara el Creative Commons o la Fundació Copyleft, com alternatives al tradicional i industrial copyright.

També deia Marx que els canvis socials, d'organització social, es produïxen quan les relacions de producció limiten el creixement de les forces productives: en eixa situació les relacions de producció (els principis organitzadors, les societats) canvien i les forces productives humanes segueixen el seu camí de creixement. I a mi em fa la impressió que el creixement de les forces productives informacionals es veuen limitades, molt limitades diria jo, per les relacions de producció basades en la propietat privada. No sabria dir si Marx tenia raó amb esta part de la seua teoria del canvi social (en algunes coses que va dir sempre n'ha tingut, de raó, encara que en altres no n'ha tingut gens, ni mai), però els avanços cap una societat on el recurs estratègic és la cultura, l'educació o la informació, pot demanar/provocar canvis significatius d'organització social, canvis en les regles de les relacions de producció bastant rellevants, que permeten el desenvolupament de les forces productives humanes, el treball.

Sé que allò material és encara predominant (i al País Valencià especialment, si tenim en compte les polítiques aplicades pels governs -i també per alguns sectors privats-: construcció, construcció, construcció...), i allò immaterial (informacional, cultural) és encara emergent. Però també sé que hi ha qui s'entesta (públic o privat) en deixar-nos enrera de tots els avanços possibles, qui s'entesta en limitar les nostres possibilitats col·lectives, les que se'ns obrin endavant: ¿on són les inversions en I+D, en educació, en investigació mèdica i genètica, en dotacions informàtiques, en Universitats, en mitjans de comunicació avançats...?

Res més: fa temps que li done voltes, i només volia compartir-ho (les preocupacions no són propietat de ningú).

Tornem al centre i a les estratègies polítiques

Tornem del periode estival, les vacances s'acaben. Mentrestant, dos dels anteriors enviaments, 'Desmitificar és important (22-05-06)' i 'Espais electorals i competició electoral (04-06-06)', han provocat una llarga resposta del meu amic Joan Senent, titulada 'En defensa del centre polític'. Vaja per endavant, com ell mateix assenyala al final del seu text, l'amistat que ens unix de fa ja molts anys, i les múltiples converses que hem tingut al voltant de qüestions similars a les que ara tractem. La seua resposta, per l'esforç que implica, es mereix la consideració apropiada, i en justa correspondència responc algunes de les qüestions que es plantegen als textos.

Vull començar assenyalant que el text de Senent transmet la idea que discrepem més del que realment ho fem. De fet, la seua conclusió, "Al BLOC li interessa mantindre el seu posicionament ample i centrat al voltant del centre-esquerra, diferenciant-se clarament de totes les altres alternatives polítiques pel seu profund nacionalisme valencià...", la compartisc; i és precisament la que es deriva de les meues anàlisis més que no de les seues. Compartim també la importància que té el com, si més no tanta com el qué. I m'ha agradat molt l'exercici de papiroflèxia que ens proposa en Joan, en doblar l'escala ideològica pel bell mig. Un exercici geomètric que ens ajuda a entendre bastant la versatilitat de les anàlisis polítiques, i les possibilitats d'interpretació. I és que eixa aparent major discrepància es deriva, pense, del fet que el text de Senent imputa al meu alguns significats que no s'hi troben en ell, sinó en la interpretació que ell en fa.

I ja que parlem d'interpretació, necessària sempre per a qualsevol procés de comprensió, comence per assenyalar que em pareix que dir que una part de les persones que se situen al centre ho fan per indecisió o que alguns dels que se situen a l'esquerra ho fan per esnobisme (dues afirmacions amb les que podria estar d'acord) no és fer cap "judici d'intencions", sinó plantejar hipòtesis de motivació, ja que s'intenta respondre al per què i no al per a què. I en això, en les motivacions, en els motius, en les relacions causa-efecte, tant la pràctica judicial com la científica tenen molt a dir. El que vaig escriure es deriva de l'anàlisi de les dades d'enquestes, aplicades a un univers de residents valencians majors d'edat (militen o no militen en cap opció política, cultural, econòmica o social), i no de les projeccions ideològiques que tots fem, a partir de les percepcions de la realitat que tenim per la posició social que ocupem.

Diu Joan que jo faig "sinonímies i equivalències" "agosarades i manifestament incorrectes", i em fa "una reprovació" en referència al tractament de les no-respostes parcials (no ho sap -NHS-, no contesta -NC-). Si comencem per la segona, l'objecte dels meus escrits no era la no-resposta parcial (NHS/NC), sinó el centre. Ja fa alguns anys que treballe amb enquestes, i podria aportar un llarg llistat d'articles d'altres professionals en els que es qüestiona i critica l'oportunitat d'oferir als enquestats posicions intermèdies (equidistants) en les escales de resposta. Les raons fonamentals són, en primer lloc, que estes opcions transmeten una imatge de simetria de resposta que, en la immensa majoria dels casos (en la immensa majoria de les qüestions plantejades) no s'ajusta a la realitat social, que rarament és simètrica; i en segon lloc, perquè, davant la possibilitat de posicionar-se en un lloc equidistant, s'observa sistemàticament una tendència a què sectors de població quantitativament rellevants opten per situar-se al bell mig, siga quina siga la pregunta; de la mateixa manera que sistemàticament s'observa aquiesciència (tendència sistemàtica a respondre 'Sí', siga quina siga la pregunta). Per això, hi ha estratègies de qüestionari i de tractament posterior de les dades que intenten corregir estos biaixos. Així les coses, a més de la no-resposta parcial (NHS/NC), com diu Joan, ens trobem una part rellevant de persones que opten per la equidistància (centre), com a mecanisme per no haver de triar. No tots, certament, però molts. En l'escala ideològica esquerra-dreta (1-10), el 5 acomplix, en part, esta funció, de manera que a molts dels enquestats indecisos o neutrals els trobem ací i no al 'NHS/NC'. I, per este punt, entrem a les sinonímies i equivalències, que diu Senent que són agosarades i incorrectes.

Jo no faig projeccions de contingut ideològic sobre què significa el centre, més enllà de la posició geomètrica, simètrica, neutral, que ocupa. Si consultem el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paraula centre ens apareix lligada a punt de simetria (2 de les 4 accepcions que són geomètriques, la cinquena accepció no és geomètrica); és a dir, centre és equidistància de qualssevol conjunt de punts simètrics de la figura geomètrica de què es tracte (siga una recta, un plànol o un volum). Certament, hi ha una accepció que diu que és el punt més allunyat dels extrems, però el centre és equidistant de qualssevol punts simètrics, no només dels extrems, com sembla suggerir Joan Senent ("Centre vol dir exclusivament equidistància amb els extrems"), ¿vol dir això que tot punt que no estiga al centre és un extrem? Segons ho planteja Joan podria semblar que sí: jo pense que no, hi ha molts més punts equidistants del centre, a banda dels extrems. A més a més, després ens trobem que "(p)recisament, quan un actua, quan ha decidir, és quan els detalls prenen més importància i les postures radicals, en vore's nues, mostren els seus inconvenients i necessiten ser matisades pels plantejaments més moderats". O "el centre és plural no necessita l'uniformisme ideològic ni el monolitisme organitzatiu". Amb la qual cosa resulta que, efectivament, sembla que no ser de centre implica ser radical, uniformista i monolític, i ser moderat i plural equival a ser de centre. ¿Parlem de sinonímies agosarades?

Si mirem la definició de neutral, que jo use com a metàfora de centre, ens trobem amb què "no és d'un bàndol o altre en pugna o opinió". Em sembla que ambdós significats, el de centre i el de neutral, s'adiuen bastant bé com per justificar una associació metafòrica com la que faig. I la demostració que l'equidistància (el centre) no és possible en política es produix quan es participa i es pren partit en una decisió, la qual cosa Senent i molta més gent que es considera de centre fa sovint, i en soc testimoni. Però, en el moment que voten i trien, prenen partit, i si prenen partit ja no són neutrals, i si no són neutrals ja no són equidistants, per tant ja no se situen al centre. Joan diu que "(l)'única manca de decisió sistemàtica que conec als partidaris del centre és la del recurs a la violència política", estic convençut que Senent no vol dir que els qui no es consideren de centre són favorables a l'ús de la violència, sinó que els que ocupen l'espai de centre decidixen no donar suport a l'ús de la violència: això no és indecisió, això és prendre partit per la no-violència, a la qual cosa jo em sume, existisca, o no, el centre. Que siguen neutrals o indecisos, no significa que se'ls puga "convéncer fàcilment amb algun caramel polític", com diu Senent (jo no mai he escrit això), sinó que són el sector social més obert al canvi d'opinió, a les diverses ofertes polítiques,... el lloc on pot bascular la balança, i per això és on es guanyen o perden eleccions i, per tant, governs (això és el que jo vaig dir). Ni tan sols vaig dir que no tinguen ideologia, o que la tinguen afeblida, simplement que no la tenen preestablerta (si més no en el format esquerra-dreta) o, en qualsevol cas, no l'expressen a les enquestes, perquè sortosament, ni a ells ni a ningú, res no els obliga a fer-ho.

Certament que als medis periodístics, al llenguatge de la vida quotidiana i, fins i tot, al món acadèmic, s'empra el terme centre tot dotant-lo d'un contingut polític ideològic. Des del meu punt de mira, això és un error, un mite. I el fet que el coneixement del sentit comú tinga assumit eixe contingut, no significa que des de plantejaments que es volen científics no el posem en dubte. Eixe era l'objectiu del meu escrit, no altre. Al diccionari també es definix el mite: "dita, narració, etc. plàstiques, fabuloses i generalment contraposades a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada, emprades sobretot per a expressar conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses" o, també, "narració fabulosa purament inventada". La ciència intenta treballar per enraonar, per demostrar, per qüestionar conviccions, així doncs, la ciència treballa per desmitificar. Tasca feixuga i, de vegades, indecorosa, ja ho sé. Les persones humanes, a més de la nostra dimensió racional, lògica, també en tenim una altra d'emotiva, analògica; i en esta els mites hi juguen un paper estabilitzador de sentiments. Però la ciència hi treballa per desmitificar, que li ho pregunten sinó a Giordano Bruno o a Galileo Galilei. ¿No és més aclaridor parlar de socialdemocràcia o social-liberalisme, o de liberalisme d'esquerra o de dreta, de democràcia-cristiana, de comunitarisme, de comunisme, de feixisme...? ¿Per què emprar, aleshores, el terme centre? Perquè simplifica, tot i que desdibuixa també els matisos de les posicions moderades i, així, facilita també el bipartidisme. S'usa també, però, perquè resulta de la posició geomètrica equidistant que s'oferix a les escales de medició de les enquestes i que, sistemàticament, és l'opció preferida (la moda, en sentit estadístic) per la població enquestada.

Les dades mostren que el que vaig escriure és probablement veritat. Jo no parlava de cap persona en concret, és el que té l'estadística. Parlava en termes estadístics i al Gràfic 1 de 'Desmitificar és important' queda ben palés que, d'aquells que s'ubiquen a l'escala esquerra-dreta, l'abstenció prové majoritàriament del centre, del 5 (d'on ixen 9.6 punts percentuals de l'abstenció), mentre que de tota l'esquerra acumulada, de l'1 al 4, ixen 4.8 punts (just la mitat), i del conjunt de la dreta ixen només 2 (els punts que falten fins l'abstenció real, els trobem al NHS/NC). Ja sé que Senent i altres no s'abstenen, però la major part de l'abstenció (absoluta i relativa, jo sempre oferisc dades percentuals, que segons tinc entés són dades relatives) dels qui s'ubiquen a l'escala ideològica, prové del que s'anomena centre. Agrade o no.

Sé que a algun assessor del PP (m'ho han dit alguns amics de la Universitat) no li agrada el tractament que faig de l'escala ideològica, ja que posa de manifest que el PP guanya clarament a la dreta i el PSOE a l'esquerra, i que ambdós es barallen al centre, on la distància entre ambdós no és tanta com el PP voldria. Però l'argument dels rectangles que empra Senent, que en termes teòrics, és cert, empíricament no ho és, en este cas. L'altura dels rectangles no és la mateixa, per tant si volem àrees rectangulars similars, espais de dimensió similar, haurem de proposar bases diferents. L'altura (freqüència) del 5, en l'escala 1-10 d'esquerra a dreta, és de 38.6, la del 4 és del 16.8 (menys de la mitat) i la del 6 del 13.4 (vore Gràfic 1 de 'Desmitificar és important'). L'altura no és la mateixa, doncs. Si agrupem tota l'esquerra (que inclou el que s'anomena centre-esquerra, el 3 i el 4) i sumem les freqüències de l'1 al 4, mantenim el 5, i agrupem tota la dreta en sumar del 6 al 10 (que inclou el centre-dreta, 6 i 7), tenim que les àrees resultants (les dimensions dels espais) són molt paregudes, i la del 5 continua sent la major: centre (5) un 38.6%, esquerra (1-4) un 33.7% i dreta (6-10) un 27.7%, per tant no hi ha la desproporció de dimensió de la que parla en Joan.

Quan definisc els espais electorals a 'Espais electorals i competició electoral', anomene Espai Bloc Estricte (EBE) a l'espai on el BLOC obté els resultats més espectaculars (32.2%) i que assenyala el seu espai de partida: valencianisme d'esquerra (la història, com diu Senent, és important). Això no significa que el BLOC no tinga algunes bases o haja avançat en altres espais; però en termes estadístics, no personals (he d'insistir?), EBE és el punt de partida, el campament base del BLOC. A l'Espai de Valencianisme de Centre (EVC), el BLOC obté un gens menyspreable 6.9%. Jo no expulse a Joan, ni a ningú, d'enlloc: no tinc cap dubte que el podríem trobar entre eixe important 6.9% que el BLOC obté a EVC. Però hem de saber de la importància que té per aconseguir els objectius compartits ser conscients de quins són els punts de partida col·lectius, quins els posicionaments grupals relatius, quins els recursos humans i materials compartits, etc. I Joan ho sap, em consta i no tinc cap dubte. Per això em va sobtar llegir que "les respostes importants del PSOE (...), ni les del PP, no ens han de fer por als nacionalistes, ni han de condicionar mai l'elecció de les nostres opcions", un argument estratègic que em sembla, si més no, imprudent, quan no demagògic (¿no hem de tindre en compte el que fan els competidors? i si ho fem, ¿és que tenim por?). De la mateixa manera que m'ho sembla, de demagògic, l'argument segons el qual el BLOC ha de tindre vocació de govern i abordar la casella 5-3, és a dir, tan valencià com espanyol i de centre, on, en ella només, trobem al 20% del cens electoral: eixa casella és com una mena de Kilimanjaro que sobresurt a la planura, al costat de la resta de 49 caselles, la següent de les quals en altura no arriba al 9%. ¿Cal recordar els recursos materials i humans, i el suport social, amb què compta, ara com ara, el BLOC, per tal d'abordar una altura d'eixes dimensions?

Per coronar el cim, caldrà buscar el camí que ens facilite l'arribada, a partir del campament base (EBE), i anar establint campaments intermedis que ens permeten l'atac definitiu al cim (¿o és que, ara com ara, el BLOC -amb un 4.7% a les darreres eleccions- és ja una opció de govern per a la població valenciana?: jo propose, com a campament intermedi, l'Espai d'Esquerra Dual -EED- (que inclou, insistisc, el centre-esquerra) que ens situa més alts i, per tant, més prop del pic (tot permetent-nos arribar a les institucions i, potser, així condicionar les polítiques, de manera que, amb els seus efectes, el cim central (ple d'indecisos en l'eix nacional) es rebaixe i s'eleve la posició on nosaltres ens trobem). Senent sembla que proposa EVC com a campament intermedi, que les dades ens diuen que ens deixa massa baix en l'escalada com per arribar a les institucions; o també atacar, des de la planura on som, directament el cim, que les dades diuen que està massa alt per intentar-ho d'una atacada, sense una parada intermèdia.

Com deia al principi, a Joan i a mi són més les coses que ens unixen que no les que ens separen: el gust per la discussió argumentada, pel pluralisme, per la discrepància ideològica, el compromís amb el País Valencià, amb la seua gent, el respecte a les persones i el rigor, l'exigència del treball ben fet. Per això vull agrair-li molt el temps i el treball dedicat a respondre dos dels meus textos. Una resposta, la seua, de la qual he aprés coses, algunes de les quals he assenyalat al principi, i d'altres de les que n'he segut conscient mentre elaborava la meua, i m'han permés matisar i aclarir més els meus arguments.