El PSOE al País Valencià no pot ser el PSC

Permeteu-me que assatje una reflexió sobre el PSOE al País Valencià. El PP ja fa 15 anys que guanya totes les eleccions al País Valencià, i amb diferència. El PSOE, però, es mostra la mar de satisfet amb els resultats obtinguts el 9M (Joan Lerma ho diu: «hemos ganado votos respecto a las Autonómicas del año pasado»). Podríem interpretar això com un «voler enganyar-se», però em sembla que tanta insistència en l'error es converteix en una manera de fer política. Agrade o no, el projecte polític del PSOE se centra en la modernització d'Espanya. Un projecte en el que la política al País Valencià pot ser secundària, sempre que a Madrid guanye ZP o el candidat del PSOE, siga qui siga. Una demostració és la política de caps de llista per les eleccions generals passades. Això presenta un problema greu al País Valencià. De fet, l'Espanya més estricta havia decidit que el 9M guanyara Mariano Rajoy, pero Euskadi i Catalunya han esmenat eixa decisió, en enviar conjuntament 6 diputats socialistes més que en 2004. No crec que siga casualitat que José Luís Rodríguez Zapatero siga del Barça: això té implicacions de mentalitat i, per tant, sociopolítiques interessants.

Les polítiques del govern d'Espanya durant la darrera legislatura, en pràcticament tots els àmbits (social, econòmic, identitari...), són polítiques adreçades/constructores a/de una societat amb una estructura social avançada: moralment liberal, amb una economia basada més en la informació que no en la rejola, amb unes classes socials que depenen dels recursos culturals per la seua mobilitat social ascendent, depenents indirectament (polítiques socials), però no directament (funcionaris), dels diners de l'estat, etc. (Catalunya?, Euskadi?...). Polítiques que, amb certs problemes però, poden arribar funcionar, a més, en societats on la divisió ideològica decimonònica entre la dreta tradicional i l'esquerra tradicional encara es funcional per les mentalitats de la població (Extremadura?, Andalusia?...). Són polítiques, no obstant, bastant refractàries en societats amb estructures socials avançades, però en termes relatius més endarrerides que les primeres, més depenents de sectors socials i econòmics tradicionals, i/o d'una forma d'estat centralitzadora, nacionalment homogeneïtzadora, en les que la divisió tradicional dreta-esquerra ja no funciona (Madrid?, Comunitat Valenciana?,...).

Els resultats electorals al País Valencià, i els fluxos de votants, potser apunten cap aquesta hipòtesi. Els sectors socials tradicionalment lligats a les propostes del PSOE es desplacen cap al PP: són sectors socials amb una moral tradicional i religiosa, que depenen econòmicament de sectors econòmics propis del capitalisme industrial (producció massiva, consum ineficaç de recursos naturals, generació d'abundants residus...), la mobilitat social ascendent de les quals està fortament lligada a les propietats i rendes patrimonials, i menys a la cultura i el coneixement, amb una idea de Espanya, com a nació única, bastant interioritzada (i encara afavorida pels mitjans de comunicació valencians, quan governava el PSOE, i més des que governa el PP), etc. Mentre que els sectors socials amb propostes polítiques alternatives, lligades a una economia de la informació, amb identitat nacional menys homogeneïtzadora, amb una moral més liberal, amb una mobilitat ascendent més dependent dels seus recursos culturals i formatius, etc. encara bastant minoritàris al País Valencià, i que tradicionalment estaven lligats a opcions polítiques com ara el BLOC o IU, desplacen el vot cap el PSOE. No se vos escaparà que, amb aquest canvi de bases socials, al País Valencià, el PSOE perd, donada la distribució quantitativa d'uns i altres, en comparació amb societats com ara la catalana.

Hi ha qui ha dit que no pot ser que el PSOE siga percebut per la societat valenciana com un partit amb propostes socialment emergents, més pròpies d'una força política minoritària que d'una que vol guanyar per majoria. I altres diuen que això és una manipulació de la imatge del principal partit de l'oposició al País Valencià, promoguda pel PP. I és que el debat, venint d'on vinc, em sona molt, però molt. L'assumpte no crec que siga tan conjuntural, o tactista, com pot semblar: la qüestió té un calat més profon.

En els darrers 20 anys, el valencianisme polític ha realitzat una revisió de principis. Uns 5 anys abans que el PP es convertira en el partit valencià hegemònic, el valencianisme polític va iniciar una reflexió sobre els discursos tradicionals del nacionalisme català/valencià al País Valencià. I va fent la seua anàlisi crítica i constructiva de les aportacions fusterianes. Una reflexió amb daltibaixos, amb avanços i retrocessos, però que ha portat, a poc a poc, a la consolidació d'un posicionament polític que va aproximant-se a les característiques pròpies de la societat valenciana, en la seua construcció social, identitària i ideològica. L'afermament d'una més sòlida estructura territorial i organitzativa, i d'aquesta manera d'una base social més arrelada, que ha aconseguit una força política com el BLOC en els darrers 10 anys, no ha estat una casualitat.

Ernest Lluch va fer una aportació molt rellevant, no només a l'explicació del País Valencià (La via valenciana), sinó al disseny de l'acció política del socialisme valencià. Tanmateix, el socialisme valencià s'amaga les dades, o les interpreta equivocadament: el que diu i el que fa em sembla contradictori. Quan el PSOE fa política al País Valencià, no fa política valencianista, ni nacional, ni regional: en les seues accions de govern, mai ha destacat per prendre mesures valentes, innovadores, en aquesta direcció (ni quan governava la Generalitat, ni quan governa Ajuntaments, amb conegudes excepcions). Potser puga semblar molt atractiu, des del punt de mira ideològic, i electoralment enlluernador (han obtingut més o menys el 45% dels escrutinis), però el model no pot ser el del Partit Socialista de Catalunya (PSC), per moltes eleccions que guanye a Catalunya. I no pot ser-ho, bàsicament, perquè Catalunya no és el País Valencià. El País Valencià és, ara com ara, Espanya; no només en termes identitaris, sinó també d'estructura social, que des des meu punt de mira és el mateix. Les polítiques del PSOE al País Valencià han ajudat a què això siga així: recordeu A guanyar diners!? Polítiques molt agreujades per 15 anys d'acció de govern del PP, i el seu regionalisme conservador i espanyolitzador.

Mentre el socialisme valencià no evidencie sense cap mena de dubtes que la proposta identitària, i per tant sociopolítica, d'arrel fusteriana no és aplicable al País Valencià, la societat valenciana el castigarà amb una derrota darrere una altra: el que pot arribar a guanyar no pot compensar, diguem encara, el que de segur perd. Vaja!, si el que vol és governar aquest país i deixar de ser l'oposició. La recerca d'un espai valencianista, ecologista i d'esquerres, a l'hora i en un sol partit, desacredita com a partit de govern el PSOE al País Valencià; i l'emulació d'una estratègia tripartita no té cap sentit, quan a l'esquerra del PP, al País Valencià, només hi caben dos com a molt. Ja m'agradaria, ja, que les coses no foren així. Intentar imitar Catalunya, al PSC o a qui siga, no portarà més que fracassos electorals al País Valencià: d'experiències, d'evidències empíriques, ja n'acumulem suficients, des de tots els àmbits de l'esquerra, no vos sembla?