dilluns, 6 de febrer de 2006

Proposta: discutim junts?

Aneu a perdonar el to teòric d'este post, i potser la llargària, però he estat pensant que potser la idea d’Ignasi la podíem instrumentar mitjançant un procés de discussió pública d’idees, per a la qual cosa esta pàgina podia ser un punt de trobada. Així que vaig a proposar-vos un exercici, que experimentarem durant una temporada i si funciona el podem continuar. Si no, doncs, el pararem.
Vos suggerisc que a partir d’un esquema teòric analitzem la situació al País Valencià i fem propostes. L’esquema teòric el propose jo (tot i que també està obert a la discussió, el gestor del blog soc jo, no? -;)-), i entre tots intentem omplir-lo amb dades i observacions pròpies del País Valencià, que ens ajuden a entreveure les possibilitats.
Com que entenc que el nacionalisme polític al País Valencià disposa dels trets propis d’un moviment social (proposta discursiva –o identitària, és pràcticament el mateix- socialment organitzada, però escassament institucionalitzada), l’esquema d’análisi ha de bastir-se sobre este supòsit. És ben cert que este moviment social nostre disposa d’eines polítiques institucionalitzades, tot i que es concreten quasi exclusivament en les posicions significatives aconseguides pel BLOC a escala local. I també que compta amb associacions cíviques, de diversa índole (sindicals, culturals,...) amb vinculacions molt rellevants fora del camp estricte de la política. Amb tot, és ben cert que la institucionalització d’una identitat política valenciana forta és molt feble, i que les estratègies d’exclusió (entre les quals les barreres electorals) practicades per la identitat hegemònica i oficial (una identitat espanyola construïda sobre la negació de les seues possibles especificitats internes, i subordinadora, per tant, d’estes identitats, entre les quals la valenciana) han aconseguit, fins ara, limitar les seues possibilitats d’institucionalització.
Ignasi posava l’èmfasi en l’estructura comunicativa, més concretament dels mitjans de comunicació de masses, l’estructura mediàtica. Jo crec que eixa dimensió és molt rellevant, però no és l’única, ja que caldria parlar també d’estructures socials de transmissió i experiència (grups, associacions, veïnat, família...) i de continguts discursius (o el que és el mateix, les identitats alternatives proposades). Discursos que no poden ser totalment alternatius, en el sentit d’allunyats al 100% del coneixement del sentit comú, és a dir, de la identitat hegemònica, sinó que han de trobar les escletxes que els discursos hegemònics (identitats dominants) sempre deixen (Antonio Gramsci dixit).
Feta esta xicoteta introducció, vos propose que analitzem la situació a partir de l’esquema proposat per Charles Tilly i els seus col·laboradors. Front als models a l’ús, estructuralistes, racionalistes o fenomenològics, estos autors plantegen un model de caire relacional, en el que tracta les interaccions socials, els lligams socials, la comunicació i la conversació, no només com a expressions de l’estructura, la raó o la consciència, sinó com a llocs actius de creació i canvi. El seu treball se centra en les xarxes interpersonals, en la comunicació en les xarxes, i diverses formes de negociació continua (inclosa la negociació d’identitats). I l’anàlisi, per tant, només és possible de forma diacrònica, com a fluxe de relacions i intercanvis, en el que intervenen tot un conjunt de components.
Els components que es proposen són: mecanismes (ambientals, cognitius i relacionals), processos (mobilitzación, formació d’identitats, trajectòries) i episodis de conflicte. I de tot això és del que vos propose que parlem: dels reptes i oportunitats que ens ofereix l’entorn als valencianistes (mecanismes ambientals), dels canvis de les percepcions individuals i col·lectives que es requerixen en la construcció de la identitat valenciana (compromisos, solidaritats...mecanismes cognitius), dels canvis en les connexions entre persones i grups (mediacions, apropiació de xarxes, mitjans...mecanismes relacionals), i dels efectes que poden tindre sobre els processos polítics al País Valencià (sobre la mobilització, la formació d’identitats...) per a què el moviment valencianista prospere en la societat valenciana.
Que vos sembla? Amb el proper post començarem.

2 comentaris:

ignasimora ha dit...

Per mi, d’acord, tu manes, al cap i a la fi tu mateix ho dius: ets el gestor del blog. Però jo de tu aniria alerta amb la introducció de tecnicismes i plantejaments acadèmics, no per res, sinó perquè si ara en som ben pocs, a partir d’aleshores no m’estranyaria gens que et quedares més sol que la una, tot i que podries pensar que més val sol que mal acompanyat, com demostra la realitat de cada dia. ¿No podries, tot i fer valdre esquemes teòrics especialitzats, traduir-los a equivalències del llenguatge comú? Des del meu punt de vista, per a emprendre vols més enllà del gallinaci, patim massa la desconfianza en el discurs propi i, més encara, en la seua expressió pública, és a dir patim massa les seqüeles de la subalternitat. Per tant, no sé si seria millor, abans que res, empentar els visitants del teu blog a dir-hi la seua, la sapiem articular o no, trobem el registre adequat de llenguatge o no, estiguem massa amarats del catecisme del subaltern o no. ¿O és que el discurs dominant espanyol és tan omnipresent i amb tal potència d’irradiació per mitjà de la seua supermaquinària mediàtica que ens haurà anul•lat definitivament la veu, un pensament propi, la convicció nacional? És una pregunta. Si seguim sent engolits pel forat de la subalternitat, acabarem imaginant si el nostre plantejament nacional irrisori, enfront del sòlid espanyolisme, no serà en bona part una estricta resposta psicològica. Per exemple, una tendència rebel, una sublimació del resistencialisme, ingredient fonamental de la qual seria la nostàlgia d’un passat més favorable al d’ara. Però també hi cap la possibilitat de revisar a fons i sense pors la teoria del moviment valencianista –crec que és el que d’una manera o altra has encetat, Rafa, no?–, la nostra voluntat de ser valencians. Per cert, eixa voluntat o desig, ¿no creus que pertany a una esfera diferent de la racional, de la que marca les regles del joc social, que s’hauria de considerar que forma part de la vida privada de la persona, del seu món de creences? En un estat laic, ¿el sentiment de pertinença, el nacionalisme, no hauria de ser un assumpte íntim, en què la cosa pública no entrara per a res, en tot cas per a proporcionar la garantia de la seua llibertat? I, ¿no faríem més forat desllorigant el discurs que no resistint en un reducte de dificilísima expansió i en una sèrie de conceptes demonitzats, com el de nacionalisme o fins i tot el de senyes d’identitat, per altra banda tan absolutament imprescindible per a la supervivència mental humana?

Rafael Castelló ha dit...

És com aquell conegut de Molière que parlava en prosa sense saber-ho. Per suposat que cal fugir els tecnicismes, tanmateix, no està gens malament posar-hi cert ordre a les idees. El que intente assenyalar és que a partir d'ara ja tinc un projecte definit per a este blog. Una guia conceptual que, encara que implícita (per això al text de partida l'explicite), m'ajude a estructurar els textos que envie, al temps que augmente la implicació dels lectors/creadors (és el desig) en un objectiu comú.
I sí, la idea és revisar, críticament, els esquemes d'anàlisi emprats pel moviment valencianista.