divendres, 10 de febrer de 2006

Compromís i distanciament

Estes dues paraules formen part del títol d'un article publicat el 1956 per Norbert Elias que em servix de justificació per començar esta nova fase, i respondre al temps una part dels comentaris d'Ignasi. És un treball bàsicament relacionat amb les formes de coneixement, i que encerta bastant en la distinció subjectiu-objectiu, i en la complementarietat emoció-raó (irracionalitat-racionalitat, no seria una bona distinció).

La identitat nacional, com tota identitat col·lectiva (i pense que també individual), és una construcció mental que a través de l'acció pot construir la realitat. Eixa construcció mental comporta una càrrega combinada d'ambdós componentes: compromís (desig, passió, amor...proximitat) i distanciament (raó, interés, anàlisi...). El posicionament a un extrem o a l'altre conduix al fracàs de les expectatives posades en l'acció: i pot arribar a ser malaltís. Només amb compromís, la nostra captació de la realitat és bàsicament mitològica, i les eines emprades en l'acció poden allunyar-se molt de la resolució de conflictes (mireu, sinò, que està passant als països islàmics amb l'assumpte dels dibuixos de Mahoma, o el que ocorre quan la caverna valenciana oneja l'anticatalanisme). Només amb distanciament, la nostra captació de la realitat és purament científica, i les eines emprades en l'acció poden allunyar-se molt de les vivències de la humanitat, i igualment no resoldre els conflictes.

El punt de partida sempre és el vincle, el compromís. Un compromís que genera incerteses, pors, i per tant reaccions per intentar reduir eixa incertesa. Per a eixe objectiu, reduir la incertesa, no hi ha com aconseguir cert distanciament. Un distanciament que s'aconseguix amb el coneixement controlat de la realitat (educació, racionalitat,...).

Jo soc valencianista, primerament, perquè m'estime el meu país, sobretot la gent que hi viu. I no em cap el dubte que eixe compromís el compartisc amb molta altra gent. Sincerament, jo no m'atreviria a afirmar que les bases socials de l'anomenat blaverisme no s'estimen el País Valencià (o com ells vullguen dir-li). La diferència es troba en com controlem uns i altres les pors i incerteses que eixe amor ens genera.

El meu compromís, ja ho deia una vegada a la Universitat d'Estiu de Gandia, no és un compromís amb un País Valencià mític, del passat. Un País que, de fet, ja no eixistix. Tampoc, però, el meu és un compromís amb un País Valencià futur, incert encara i igualment inexistent. El meu és un compromís amb el País Valencià del present, el que ara hi és, amb la seua gent, la seua vida social, econòmica, política i cultural. Un País Valencià present que conté, però, en ell mateix el seu passat i el seu futur. Este País Valencià que ara vivim, i que estimem, només el podrem defendre si entenem d'on venim i som capaços de valorar les possibilitats que el futur ens obre. Així considere que la identitat nacional, com tota la resta, pertany tant a l'àmbit d'allò racional com d'allò emotiu.

La forta penetració de la identitat nacional espanyola, en el cas dels valencians, suposa una cessió de drets i no només una cessió de drets lingüístics, que també; ni només de drets culturals, que també es cedixen. Suposa una cessió de drets econòmics, per exemple, en la recaptació d'impostos, en els valors salarials; i una cessió de drets polítics, sobre la pròpia especificitat territorial, l'ordenació provincial o no i, en definitiva, la capacitat de decidir nosaltres mateixos sobre segons quines coses.

Per tant, la defensa d'eixos drets dels valencians, la trobe una lluita per la democratització, per la democràcia. Tant que s'omplin la boca els espanyols de la necessària igualtat dels ciutadans, a Espanya hi ha ciutadans de moltes classes, i els valencians i valencianes som dels que sortim perdent. Amb crides a la solidaritat, recapten impostos i els invertixen en altres llocs, quan, per exemple, els xiquets i xiquetes valencians encara han d'anar a l'escola en barracons. Amb crides al progrés, convertixen el meu país en un territori destrossat. Amb crides a les possibilitats d'ocupació, les treballadores i treballadors valencians cobren menys que la resta de treballadors d'Espanya, etc.

Són ells els nacionalistes, els espanyols. Són ells els qui discriminen. Ells que ens obliguen a totes i tots a conéixer el seu idioma, ells que transferixen diners d'un territori a d'altre sense donar cap explicació (on estan les balances fiscals?), ells que planifiquen què fer ací per nosaltres. La nostra és una lluita contra el nacionalisme espanyol que intenta esborrar del mapa tot el que siga diferent, divers, plural, autònom, al si del territori de l'Estat. Contra un model polític, el d'estat-nació, que té massa segles i és bastant incompatible amb el nou entorn de globalització. El nostre és un treball per la democràcia, pels drets individuals i col·lectius, a favor de les persones i les seus pròpies capacitats.

I és molt complicat lluitar contra un model polític, amb un de similar, però sense les eines que ells disposen. Nosaltres no disposem de les eines d'un estat. I la Generalitat que podia fer de substitutiu, com ha estat a Catalunya, també és governada des de la seua perspectiva.

Jo em considere un demòcrata valencianista. I la radicalitat de les propostes que se'n deriven és tal, que no necessite remuntar-me a la supossada existència mítica d'una nació des de temps immemorials (ni meua, ni d'ells). Només requereix unes dosis de compromís (estima, passió, proximitat al País i la gent que hi viu) i distanciament (raonament i discussió), i cap referència a la nació, que si de moment hi ha alguna al País Valencià, és la seua.

4 comentaris:

Toni ha dit...

Rafel, encara que estic d'acord amb el plantejament genral del teu article. ¿No és també cessió per par dles valencianiste eixa emoció pel país antic, per la història, pel sentiment dels segles passats? ¿No és cessió renunciar a eixe futur?
Acabe de descubrir este blog i ja el tic als favorits del meu Mac.
Per fi un intelectual compromés amb el País Valencià y sense pors de disfressar-ho. Felicitats als teus alumnes.

ignasimora ha dit...

En principi, estic d’acord en els trets generals del teu discurs, tot i que ja saps que m’agrada fer la punyeta i jugar sovint amb un cert humor o ironia. Només desitjaria remarcar una idea fonamental que considere que l’has explicada molt encertadament i que l’enuncies amb la frase: “Són ells els nacionalistes, els espanyols”. No és nova, per descomptat. Però no s’ha desplegat com caldria en el discurs dels valencianistes i de tots aquells que tenen dificultats de sentir-se espanyols, és a dir d’identificar-se amb un projecte polític destructiu de les diferències o com tu ben bé dius que “intenta esborrar del mapa tot el que siga diferent, divers, plural, autònom”. Un desplegament sistemàtic d’eixe concepte clar com l’aigua, aportaria només que beneficis. Perquè sovint el joc no és cap altre que, per a uns, parar trampes en el llenguatge, i per a altres, caure-hi. Demonitzada la paraula “nacionalisme” i tots els seus derivats, no sols acceptem que ens la pengen al coll, sinó que ens la pengem nosaltres mateixos en les pitjors condicions, o siga sense penjar-los-la, a “ells” que són els autèntics nacionalistas. Si nosaltres som nacionalistas tebis i amb ben poques possibilitats de ser-ho (¿quina unitat i independencia de la nostra nació anem a proclamar o afavorir, si som habitants d’una regió esquarterada?), “ells”, en canvi, són nacionalistes de pedra picada, intransigents, agressius, i més emocionalment preocupats per la preservació de la seua nació que per qualsevol altra qüestió política, social, econòmica, etc., com s’ha evidenciat en grau superlatiu en els últims temps. Per tant, la conceptualització d’això no té escletxes, el que fa aigües per totes bandes és la seua posada en pràctica.
Per altra part, m’agradria també remarcar la voluntat democràtica lligada al deixar de banda la nació mítica del teu discurs. En efecte, en un món on s’està aconseguint per mitjà de les noves tecnologies poder exercir una participació vertaderament democràtica en la societat globalitzada (informació i decisió pràcticament instantànies), si existeix la possibilitat de no viure en una societat estructurada piramidalment a causa de la ja antiga barrera espai-temps, si podem ser ciutadans de primera i no de tercera, si podem ser un de tants centres del món, ¿per què no haurem de fer realitat una de les màximes aspiracions humanes pel que fa a la llibertat i la igualtat, sense haver de renunciar a res ni recórrer tampoc a cap passat, sinó assumint el present que voluntàriment triem?

Rafael Castelló ha dit...

Benvingut Toni. Poder compartir les preocupacions i pensaments, i polinitzar les idees, sempre dona fruits.
Fixa't que dic que eixe passat i els futurs possibles són continguts al present: no hi ha cap cessió. El passat, la història, sempre és llig des del present, i el futur es projecta igualment des d'ara.
D'eixos dos components continguts al present, el que més em preocupa és el futur. Però el futur, mai és singular, ja que com no existix encara, el que ens oferix és un ventall de possibilitats. El que hauríem de tractar és que les accions del present limiten el mínim les possibilitats de futur, o si ho preferiu, maximitzar les possibilitats de futur.
I, després de donar-li moltes voltes, pense que la posició que es reflexa al meu escrit només tanca una porta: l'espanyolitat tal i com està concebuda pels Bono i pels Acebes, però també pels Rubalcaba i companyia. L'únic futur al que renúnciaria és a eixe. Perquè si assumim eixe futur com a propi, tanquem totes les altres portes, mentre que si tanquem eixa porta, se n'obren moltes d'altres.
Fins aviat.

Enric Castelló ha dit...

Rafa i Toni,

voldria afegir un comentari pel tema del futur i el passat. El nacionalisme sovint s'ha basat en eixa idea de la història, de la herència, del passat... Ara Rafa ens dius que el teu compromís és amb el present i poses en el mateix nivell, o això m'ha paregut després de llegir el post i la resposta a Toni, passat i futur. Jo pense que això no ho podem posar en un mateix nivell. El nacionalisme pot tenir un compromís també en el passat per què aquí està la resposta a una condició de ser en el present. Però, sota el meu humil punt de vista, és en el present i en el futur on s'ha de basar el compromís. El país comença a ser país si té un 'projecte cultural, social i polític'. És a dir, hi ha una identitat compromesa perquè es vol anar cap a un futur, és vol cambiar el present. Diculpeu-me si pose l'exemple de la manifestació del dissabte passat a Barcelona (Som una nació i tenim dret a decidir). Allà el que hi ha és un sentiment compromés per tal que el projecte de país, en el futur, camine cap a una determinada direcció. Reforce això perquè en el teu post, Rafa, sembla que el compromís en el futur aparegui com una actitud quimerosa. Jo pense que la construcció nacional es basa sobretot en el present i en el futur, com a projecte social complex.