Compromís i distanciament

Estes dues paraules formen part del títol d'un article publicat el 1956 per Norbert Elias que em servix de justificació per començar esta nova fase, i respondre al temps una part dels comentaris d'Ignasi. És un treball bàsicament relacionat amb les formes de coneixement, i que encerta bastant en la distinció subjectiu-objectiu, i en la complementarietat emoció-raó (irracionalitat-racionalitat, no seria una bona distinció).

La identitat nacional, com tota identitat col·lectiva (i pense que també individual), és una construcció mental que a través de l'acció pot construir la realitat. Eixa construcció mental comporta una càrrega combinada d'ambdós componentes: compromís (desig, passió, amor...proximitat) i distanciament (raó, interés, anàlisi...). El posicionament a un extrem o a l'altre conduix al fracàs de les expectatives posades en l'acció: i pot arribar a ser malaltís. Només amb compromís, la nostra captació de la realitat és bàsicament mitològica, i les eines emprades en l'acció poden allunyar-se molt de la resolució de conflictes (mireu, sinò, que està passant als països islàmics amb l'assumpte dels dibuixos de Mahoma, o el que ocorre quan la caverna valenciana oneja l'anticatalanisme). Només amb distanciament, la nostra captació de la realitat és purament científica, i les eines emprades en l'acció poden allunyar-se molt de les vivències de la humanitat, i igualment no resoldre els conflictes.

El punt de partida sempre és el vincle, el compromís. Un compromís que genera incerteses, pors, i per tant reaccions per intentar reduir eixa incertesa. Per a eixe objectiu, reduir la incertesa, no hi ha com aconseguir cert distanciament. Un distanciament que s'aconseguix amb el coneixement controlat de la realitat (educació, racionalitat,...).

Jo soc valencianista, primerament, perquè m'estime el meu país, sobretot la gent que hi viu. I no em cap el dubte que eixe compromís el compartisc amb molta altra gent. Sincerament, jo no m'atreviria a afirmar que les bases socials de l'anomenat blaverisme no s'estimen el País Valencià (o com ells vullguen dir-li). La diferència es troba en com controlem uns i altres les pors i incerteses que eixe amor ens genera.

El meu compromís, ja ho deia una vegada a la Universitat d'Estiu de Gandia, no és un compromís amb un País Valencià mític, del passat. Un País que, de fet, ja no eixistix. Tampoc, però, el meu és un compromís amb un País Valencià futur, incert encara i igualment inexistent. El meu és un compromís amb el País Valencià del present, el que ara hi és, amb la seua gent, la seua vida social, econòmica, política i cultural. Un País Valencià present que conté, però, en ell mateix el seu passat i el seu futur. Este País Valencià que ara vivim, i que estimem, només el podrem defendre si entenem d'on venim i som capaços de valorar les possibilitats que el futur ens obre. Així considere que la identitat nacional, com tota la resta, pertany tant a l'àmbit d'allò racional com d'allò emotiu.

La forta penetració de la identitat nacional espanyola, en el cas dels valencians, suposa una cessió de drets i no només una cessió de drets lingüístics, que també; ni només de drets culturals, que també es cedixen. Suposa una cessió de drets econòmics, per exemple, en la recaptació d'impostos, en els valors salarials; i una cessió de drets polítics, sobre la pròpia especificitat territorial, l'ordenació provincial o no i, en definitiva, la capacitat de decidir nosaltres mateixos sobre segons quines coses.

Per tant, la defensa d'eixos drets dels valencians, la trobe una lluita per la democratització, per la democràcia. Tant que s'omplin la boca els espanyols de la necessària igualtat dels ciutadans, a Espanya hi ha ciutadans de moltes classes, i els valencians i valencianes som dels que sortim perdent. Amb crides a la solidaritat, recapten impostos i els invertixen en altres llocs, quan, per exemple, els xiquets i xiquetes valencians encara han d'anar a l'escola en barracons. Amb crides al progrés, convertixen el meu país en un territori destrossat. Amb crides a les possibilitats d'ocupació, les treballadores i treballadors valencians cobren menys que la resta de treballadors d'Espanya, etc.

Són ells els nacionalistes, els espanyols. Són ells els qui discriminen. Ells que ens obliguen a totes i tots a conéixer el seu idioma, ells que transferixen diners d'un territori a d'altre sense donar cap explicació (on estan les balances fiscals?), ells que planifiquen què fer ací per nosaltres. La nostra és una lluita contra el nacionalisme espanyol que intenta esborrar del mapa tot el que siga diferent, divers, plural, autònom, al si del territori de l'Estat. Contra un model polític, el d'estat-nació, que té massa segles i és bastant incompatible amb el nou entorn de globalització. El nostre és un treball per la democràcia, pels drets individuals i col·lectius, a favor de les persones i les seus pròpies capacitats.

I és molt complicat lluitar contra un model polític, amb un de similar, però sense les eines que ells disposen. Nosaltres no disposem de les eines d'un estat. I la Generalitat que podia fer de substitutiu, com ha estat a Catalunya, també és governada des de la seua perspectiva.

Jo em considere un demòcrata valencianista. I la radicalitat de les propostes que se'n deriven és tal, que no necessite remuntar-me a la supossada existència mítica d'una nació des de temps immemorials (ni meua, ni d'ells). Només requereix unes dosis de compromís (estima, passió, proximitat al País i la gent que hi viu) i distanciament (raonament i discussió), i cap referència a la nació, que si de moment hi ha alguna al País Valencià, és la seua.