«Yo no me llamo Javier»

Aquest és el títol del primer maxi-single que van publicar Toreros Muertos, el 1986: ja sabeu, bàsicament el Pablo Carbonell de jove. Fa unes setmanes, per uns moments, vaig tindre la impressió de viure un remake. Certament, un remake amb diferent calat i amb un fort contingut polític. El Carod-Rovira: «Yo no me llamo José Luís, mi nombre és Josep Lluís».

És un argument que a molts no ens vingué de nou per múltiples raons: les més nombroses les relacionades amb les inacabables correccions als noms de familiars en valencià, recitats sistemàticament en castellà en diversos indrets, públics o privats. Una coneguda em va comentar que, fins i tot, li van corregir el seu, Remei, amb l'argument: «pero, Remei no viene de Remedios?», remarcant així l'antecedent castellà de qualsevol paraula o nom que es puga dir en Espanya.

No em venia de nou tampoc l'escena, per que vaig assistir una vegada a un debat públic en el que Alfonso Pérez-Agote, per tal de fer entendre l'assumpte aquest de les identitats nacionals, canviava el nom d'un dels seus companys de taula, amb qui més discutia: li deia, sistemàticament, Miguel, quan realment el seu nom era Carlos. El Carlos acabà bastant molest.

La cosa és que la lògica reacció d'en Carod-Rovira, davant el canvi del seu nom, va tindre un notable ressò als mitjans de comunicació espanyols. Quasi tant d'èxit com va tindre la cançò que dóna títol a aquest text. De fet, podeu reviure-ho tantes vegades com vullgau al YouTube.

Tanmateix, d'aquella intervenció d'en Carod-Rovira a la TV, a mi em va cridar l'atenció més una altra part. Part que, per cert, no he pogut/sabut trobar penjada a internet (separada de la resta de la intervenció), ni a YouTube, ni enlloc. Aquesta altra part és la que vaig trobar més provocativa, la que més em va provocar el pensament. A mi, però, evidentment, no tant als espanyols, en general: si més no, va meréixer infinitament menys atenció que l'assumpte del nom, si és que en va meréixer alguna. Ell va dir, en un moment, més o menys alguna cosa així: «yo no soy nacionalista, yo soy independentista».

La raó del meu interés en eixa formulació tampoc no és la novetat, ja fa un temps que Esquerra Republicana de Catalunya empra aquest discurs. L'interés el trobe en l'aparent contradicció de la formulació teòrica que se'n deriva. Dic aparent contradicció, tot i que la contradicció és total, si l'esquema de raonament que emprem és el derivat del model polític occidental, nascut del Pacte de Westfàlia, i passat pel cedàs de les revolucions dels segles XVIII i XIX. De fet, per a mi, la frase només té sentit, si pensem l'organització política d'una manera que supere el model que lliga estat i nació, en un sentit i en l'altre. Ja he escrit sobre això en aquest bloc. Però és que el lligam no és de broma.

Cada vegada més, les esferes públiques que poden donar legitimitat normativa i eficàcia política a l'opinió pública, a la participació democràtica, van més enllà, o es queden més ençà, de les fronteres tancades, dures, dels estats, tal com són. Hi ha problemes globals, hi ha la Unió Europea, hi ha el principi de subsidiarietat, hi ha els problemes lingüístics, els mediambientals, els del treball i la inversió, els de l'educació, els de la sanitat, els de les carreteres i els trens, etc.

Potser siga una bona formulació tactista o de negociació, la d'en Carod, davant un estat que no tracta en peu d'igualtat amb la resta una part important de la seua població,.. no ho sé. Però la solució a la convivència de pobles culturalment diversos, l'encaix dels diversos nivells d'identificació col·lectiva que tots tenim, o l'ajust d'un bon model de gestió econòmica i territorial, no pense que puga vindre de propostes que augmenten el nombre d'estats a la Westfàlia.

Ja ho sé, ja: és totalment cert que els estats existents, i més concretament l'espanyol, deixen poc marge de maniobra per la creativitat i l'excel·lència política, i el Carod va expressar molt bé a televisió el procés que porta d'una identitat compartida a una voluntat d'independència (i, abans que ell, el Xavier Rubert de Ventós a diversos dels seus llibres, i abans encara el Joan Francesc Mira).

És ben trist que a la política espanyola hi haja tan poc espai per als matisos: ja ho diu en Xavier Solano: «Espanya no és el Regne Unit».

Assegurances nacionals

Em sembla vergonyós, patètic i insultant per als demòcrates. Siguen del signe polític que siguen.

La matinada del 8 al 9 d'octubre, a la porta de la Seu Nacional del BLOC, un veí es troba amb un artefacte que resulta ser un artefacte explosiu casolà i, segons comentaris d'un dels molts policies nacionals que van ser desplaçats al lloc: «esto va en serio». Els veïns que hi arribaven no podien entrar a casa i els que eren a casa no podien sortir. ¡¡Un artefacte explossiu deixat en mig del carrer!!

Encara estic esperant la condemna i l'explicació de les actuacions realitzades per part del Delegat del Govern, el socialista Bernabé. Encara estic esperant les seues declaracions de preocupació per la seguretat i la vida de les persones, siguen militants o veïns, que es mouen pels voltants de la seu d'un partit polític que, sistemàticament, actua dintre dels marges de la legalitat vigent. Encara estic esperant que el President de la Generalitat Valenciana, el popular Camps, condemne la salvatjada i inste al Govern central, competent en assumptes de terrorisme, a actuar amb contundència, en aplicació de la Llei Antiterrorista, contra els grups terroristes d'extrema dreta, feixistes i racistes que, impunement, es mouen pels carrers de les ciutats del nostre país (a la Processó Cívica (?) del 9 d'octubre al Cap-i-Casal hi anaven), i amenacen la vida de les persones de bé que viuen al seu territori, el valencià.

En canvi, n'estic tip d'escoltar les condemnes del Delegat del Govern, el socialista Bernabé, per la crema de fotocòpies de fotos del Rei o la família reial. Acte simbòlic que puc no compartir, però no posa en perill la vida de ningú. N'estic fart, de sentir que els terroristes bascos han cremat caixers automàtics o contenidors de fem. Actes també políticament condemnables i penalment perseguibles. I què passa al País Valencià?

M'he d'avergonyir, necessàriament, de viure en un país on els líders polítics, socialistes o populars, tenen prioritats tan extravagants: ¿és més perillós cremar unes fotocòpies que un artefacte explosiu deixat al carrer? Les persones amb aquestes prioritats m'han de semblar, necessàriament, patètiques pels seus sistemes de valors. I m'insulta com a ciutadà, i com a persona humana, el valor que atorguen a la meua seguretat i que, damunt, pretenguen que compartisca les seues prioritats.

Però ja se sap: cadascú assegura el que li interessa. Ahir, passava pel carrer Marqués de Sotelo de València i vaig vore un cartell publicitari que mai no m'havia cridat l'atenció. España, SA. He intentat informar-me. Resulta que és una antiga (des de 1928) empresa d'assegurances (hi ha qui diu, pel que he llegit en algun lloc, que lloga pisos i, després, persegueix els inquilins per tal que els lloguers roten més ràpidament, i augmente el marge de benefici). «Compañía nacional de seguros», acompanya el nom de l'empresa.

Doncs això, cadascú s'assegura el que li interessa: Rajoy s'enrotlla en la bandera i Zapatero corre a convidar al Rei a reunions polítiques. No sé qui va posar una bomba en un carrer de València, però sé qui va cremar unes fotocòpies en una plaça d'aquesta ciutat. Al País Valencià, la valoració de Zapatero avantatja la de Rajoy en 4 centèssimes, que els que treballem amb enquestes sabem que vol dir que no l'avantatja en res. I amb això,... he d'estar més tranquil, senyor Bernabé? O he de canviar de nació per tal d'estar més tranquil i viure més segur?

Els valors, les emocions i la política

Hui m'he trobat llegint un article de Rubert de Ventós a El País i, vés per on, que va i diu: «Desde perspectivas distintas, tanto Roca [Junyent, afegisc jo, perquè fa temps que no se'n parla] como Maragall tropezaron contra este hecho tozudo, contra este meme bien injertado en el hipotálamo de los españoles y con el que Pujol nunca dejó de contar». Pel que es veu, no soc l'únic que pensa que això del nacionalisme té a vore amb les amígdales cerebrals i l'hipotàlem. També hui he afegit una entrada a Bloc pel País, un bloc que portem amb l'Ignasi Mora (vaja, que porta pràcticament ell sol: el temps no em dóna per a més). L'entrada torna a fer referència a les emocions nacionals.

I és que són extremadament importants, les emocions, en tots els aspectes de la vida individual i social: en economia (comprem o venen segons estats d'ànim; ens fiem o no ens fiem...), en cultura (la música, la pintura, la poesia...), en política (la por, la confiança...) Però, dissortadament, durant molt de temps (potser des de la Il·lustració i tot), les forces majoritàries del progrés s'han allunyat tot el que han pogut de les emocions, per considerar-les irracionals, per tel·lúriques o per recordar-nos la nostra naturalesa animal. De fet, en fer-ne referència, ets immediatament sospitós de conservadorisme o, fins i tot, de ser reaccionari: com si els sentiments o les emocions només les sentiren, i foren patrimoni, de les persones políticament conservadores.

Fa un temps, quan es parlava sobre la llei del matrimoni homosexual, en una intervenció pública que havia de fer (i aprofitant que el Xúquer passa per Carcaixent) vaig insistir en l'existència d'uns valors associats al progrés, d'unes regles i compromissos col·lectius progressistes. D'uns valors de progrés que porten lligats unes emocions i uns sentiments. Que no hem de caure en el parany del discurs fonamentalista, segons el qual ells representen la moral i els valors, i els que estem a favor de les llibertats som uns immorals sense valors. Nosaltres tenim valors que defensar, pels quals treballar i pels quals ens emocionem. Uns valors que es traduixen en propostes polítiques concretes.

Si són Rita Barberà, Francisco Camps o Eduardo Zaplana els que mouen els discursos i les polítiques associats a les emocions, les lliguen amb determinats valors. Valors que no són els meus, és cert. Però si l'oposició només fa discursos i polítiques racionals, sense lligar-los a sentiments o a emocions positius i, com a molt, es dediquen a criticar els valors dels altres (com diu George Lakoff), sense mostrar els propis, les persones humanes (racionals i emocionals, al mateix temps) no tenen on triar. I com asssenyala Edgar Morin, si és veritat que una persona només emocions, sense raons, està malalta, també ho és que està tan malalta com una persona sense emocions, només raons. I la veritat és que els Joan Lerma, Jordi Sevilla o Maria Teresa Fernández de la Vega no poden ajudar gaire perquè expressen unes molt pobres emocions lligades al País Valencià.

¿Voleu dir que no hi ha objectius i propostes polítiques, lligats a valors progressistes, que de plantejar-los i d'aconseguir-los, no generarien emocions positives i sentiments de benestar entre la població valenciana? Perdoneu, però no m'ho puc creure. Digueu-me ingenu, si voleu. Però el compromís amb la pròpia gent, amb la comunitat de la què es forma part, amb el territori on es viu, amb la igualtat i amb la llibertat als grups dels quals es forma part, etc. són coses que quan s'aconseguixen emocionen, donen sensacions de benestar i aconseguixen que les persones visquen millor.

Deixar en mans dels altres el món dels valors i, per tant, de les emocions, ens porta al fracàs polític i, per tant, social més estrepitós. No ho dubteu.