No penses en l'òs blanc

Quan jo tenia 11 anys, encara vivia Franco, i jo em pensava que Espanya era "Una, Grande y Libre" (en majúscules, perquè era Espanya, que era una, gran i lliure). I també em pensava que el català, el gallec i l'euskera (vascuence, en deien aleshores) eren dialectes del castellà: que això ens ensenyaven els llibres d'escola de l'època. Soc germà major, i els meus pares deixaren d'estudiar als 8 o 9 anys, per tant en aquell temps, amb 11 anys, jo era la persona amb més estudis de la meua família. Això passava fa 32 anys i mireu per on vaig ara. Així que no sé on serà el meu nebot d'ací 32 anys, quan jo en tinga, si arribe, 75 anys i ell 43, com jo ara. Per tant, ja em sembla fantàstic que, siga amb la formulació que siga, amb 11 anys, ell puga expressar els seus dubtes i preguntes sense cap mena de por i amb tota llibertat, i trobe adults que intenten resoldre'ls.

La cosa crec que està en el binomi estat-nació. La cosa crec que està en el pensar amb els mateixos esquemes mentals que lliguen un estat a una nació, o viceversa. Un anunci de cotxes deia, fa uns mesos, que era una formulació de Tolstoi (wiki), dedicada al seu germà: «no pots moure't del racó mentre penses en un òs blanc». Mira que saben els publicistes!! George Lakoff (wiki) en sap bastant de les metàfores de la vida quotidiana, i ens deia fa uns anys que el problema dels demòcrates als Estats Units el podríem formular com a «no penses en l'elefant» (símbol dels republicans dels Estats Units). I ho deia perquè els demòcrates elaboraven el seu discurs de crítica a partir de la pròpia lògica dels republicans. I amb eixa lògica, la dels republicans, guanyen sempre els republicans.

Si emprem el mateix esquema polític que l'adversari, que, siga dit, té tots els avantatges, hem perdut la partida d'inici. L'equació estat=nació és l'equació dels estats-nació, dels que manen, i per molt que nosaltres la neguem en donar-li la volta, nació=estat, funciona amb la mateixa lògica. Afirmar que Espanya no existeix, a més de ser una mentida (afirmació que no s'ajusta als fets) fàcil de captar, ens obliga a pensar-hi en Espanya: «no pots moure't del racó mentre penses amb l'òs blanc», que deia en Tolstoi al germà. Diu l'Ignasi Mora, en un comentari a l'anterior enviament, que els nacionalistes són ells, i té tota la raó: els primers nacionalistes políticament rellevants a Espanya van ser els liberals de Càdis, cap els inicis del segle XIX: van formular el projecte. I diuen de nosaltres que també som nacionalistes, valencians o catalans, segons els casos. I també tenen raó: volem un estat perquè som una nació.

La cosa és que, de fet, nosaltres ens revoltem contra un model polític que intenta igualar estat espanyol a nació espanyola, degut als efectes negatius, de negació, que això té sobre la nostra política i sobre la nostra cultura. Ells ens neguen a nosaltres i la nostra resposta és negar-los a ells. I, sincerament, després de molts anys de donar-li voltes, no veig que siga una resposta d'allò més intel·ligent, la nostra. Qui som nosaltres? Qui són ells?

Tot no és només una qüestió de llengua i cultura, encara que poguera començar per això. També és una qüestió de política i d'economia. El model estat-nació, al qual ens apuntem en donar-li la volta, és un model que té implicacions d'homogeneïtzació cultural, política i econòmica: les lleis sobre l'agricultura no poden ser les mateixes a Andalusia que al País Valencià, ja que la nostra agricultura és diferent a l'andalusa, les lleis sobre l'ensenyament no poden ser les mateixes ja que al País Valencià hi ha especificitats educatives... La llista podríem fer-la d'allò més llarga, potser tan llarga com volguérem, fins a l'infinit.

Si entenem que una nació és una llengua i una cultura, i demanem un estat per eixa raó, aleshores l'estat que montarem serà un estat que voldrà homogeneitzar la llengua i la cultura al seu sí. Potser podem voler un estat per altres raons, no? Posem per cas perquè ens agrada la democràcia, el plurilingüisme o la diversitat més que no els agrada als espanyols. ¿O és que cal ser nació per demanar un estat propi? ¿Potser és que una nació, com a forma de legitimació d'un estat, ha de ser una altra cosa que no una llengua i una cultura? ¿Potser podem triar?: si volem un estat per controlar les pròpies polítiques, haurem de definir la nació d'una altra manera; si volem una nació lingüística i cultural, haurem de construir l'estat d'una altra manera. Siga com siga, jo continue preguntant-me: ¿he de tindre, necessàriament, una nació per reivindicar un estat propi? o ¿si tinc un estat propi he de construir, necessàriament, una nació?

Em sembla que continue al racó, i l'òs blanc que no desapareix del meu pensament.

Preu polític

Este cap de setmana l'Arnaldo Otegui [wiki] ha declarat a La Vanguardia que «l'Estat espanyol no ha de pagar cap preu polític a ETA». També este cap de setmana es va celebrar la IV Nit de l'Escola Valenciana. La confluència d'ambdós esdeveniments m'ha dut a la memòria una conversa que vaig tindre amb el meu nebot farà uns mesos, quan la treva d'ETA encara era notícia.

El meu nebot té 10 anys i va, de sempre, a una escola en valencià. A Oliva, el valencià és ben viu al carrer, així que no sé si dir que va a una escola d'immersió: diria que va a una escola com si vivira en un país normal, però tampoc no és veritat. Mai havia parlat directament amb ell de política, tot i que els diumenges, quan dinem junts, la conversa dels adults n'és plena, de política. També és cert que, de més menut, quan em demanava que li contara històries, li contava les de la nostra mitologia més èpica: Jaume I, els almogàvers, Tirant lo Blanch, etc. La qüestió és que, amb tot, em va sorprendre, molt gratament he de confesar.

Estàvem els dos mirant el televisor. Feien les notícies. I, de sobte, mentre els periodistes parlaven de la treva d'ETA, del preu polític i tot això, va i em diu, amb tota naturalitat i disconforme: «Això vol dir que els bascos tindran això que nosaltres volem fa tant de temps abans que nosaltres?» Els pronoms i els implícits, vaig pensar. Dóna per suposat que sé de què parla. I jo que em faig el 'suec', i li dic: «Nosaltres? Que vols dir amb "nosaltres"?». I em respon: «Ai, nosaltres! Els valencians, els catalans, els mallorquins, no?». Una mica contrariat. «Clar, clar», que dic jo. I afegisc: «I què és "això que nosaltres volem fa tant de temps"?». Em mira als ulls i diu: «Això, la independència d'Espanya, no?». Quin goig! Aquell menut, que farà 11 anys en un parell de setmanes, juga al futbol, és del València CF, estudia medi i s'encara a la pantalla de l'ordinador o de la maquineta i s'ho manega com un expert, em demana pel futur del seu país!

Esta generació de xiquets i xiquetes, les que venen i vindran, la dels adolescents d'ara i de demà, eixos nanets que tan sovint posen els punts sobre les is, es mereixen un país millor, i se'l demanen des de ja. Quina responsabilitat més grossa. Per això paga la pena de treballar de valent. No podem fallar-los. Quan arriben a ser adults, han de trobar un país més possible, han de trobar tradicions i referents vius, des d'on puguen construir el país que vullguen, el que vullguen, dic. No defallim, que fa goig vore com per darrere espenten. Fallar-los sí que seria pagar un preu polític exagerat.

(Imatge agafada de La Cabota)

Generalitat del sud?

D'un temps cap ací, m'arribem percepcions de diferents fonts, bastant allunyades entre elles, que venen a coincidir en una certa tendència en la política a Catalunya.

A principis de gener, el meu germà Enric llençava un crit d'advertència al seu blog sobre la deriva de TV3, que cada vegada se sembla més a Canal 9. Li deia jo que estigueren alerta que es comença amb una tele com Canal 9 i s'acaba tenint a Camps (PP) de President. Tot no quedava ací, però. Pocs dies després, a banda de la confirmació d'altres comentaris de la deriva de TV3 (la Otero i Bono, per exemple), em trobe amb comentaris relatius a la política del govern de Catalunya, coincidents en la baixada de la tensió de la pròpia voluntat per afavorir una voluntat espanyola més cohesionada. Comentaris electrònics que culminen amb l'article de Salvador Cardús a l'Avui, on posa tres exemples de la política de l'actual govern català.

Vaja, jo sempre havia pensat que Catalunya era una referència per al País Valencià, que els valencians havíem d'emmirallar-nos amb els nostres veíns que viuen més amunt del Sénia. I que, d'eixe emmirallament, sortiria un procés de convergència política que faria que els anhelats Països Catalans, la nació catalana vaja, tinguera una concreció espaitemporal, o siga que es fera real. Mai m'havia pensat que el procés de convergència política pogués produir-se a l'inrevés. No se m'havia ocorregut mai que foren els catalans els que copiaren els valencians. Certament, també és un procés de convergència entre allò català i allò valencià. I, potser, un procés de convergència política que també portaria a la concreció espaitemporal nacional, no sé si catalana, valenciana o com. Però clar, els comentaris que fa en Cardús em recorden tant la política valenciana, que dubte si no estarem redreçant el camí de construcció nacional, fent que la política catalana se semble cada vegada més a la política valenciana. El problema és que la política valenciana, tal com s'ha desenvolupat fins ara, no és més que una extensió de la política espanyola: i això sembla que fa el govern Montilla amb la política catalana.

I dic jo, perquè no s'esperen una mica a copiar la política valenciana. Farà uns mesos vaig estar a Barcelona, i en un foro ple de nacionalistes catalans, dels de Catalunya clar, vaig dir que em semblava més probable que els nacionalistes valencians, dels del País Valencià clar, formaren part d'un govern al País Valencià que no els nacionalistes catalans d'un a Catalunya. Ja m'enteneu, el broquil s'està florint. Si copien, els catalans, la política valenciana feta pel PSOE o pel PP, les coses no poden anar bé: acabarà governant el PP a Catalunya, com al País Valencià. Vegeu, sinó, com el PP ja monta 'akelarres' a Catalunya (esta vegada per parlar de política de seguretat, ja vorem com és el pròxim), tal i com els monta, sense vergonya, al País Valencià.

Ara que, quan resulta que trobes llocs electrònics (i, de vegades, també en paper) on els nacionalistes catalans es refereixen a la Generalitat valenciana dient-li la Generalitat del sud, tinc problemes per a establir quines són les diferències. Un bon grapat de valencians i valencianes enviant senyals a Madrid, protestes, papers, cartes, etc... per tal que els espanyols no es referisquen al País Valencià com al Levante espanyol (Autopista de Levante o, en el temps, «en el Levante espanyol lloverá»...) i va i resulta que, des dels cercles catalans més suposadament nacionalistes, s'ens diu el sud (en minúscula, clar). Per respecte, i només per respecte, a mi mai se m'ocorreria dir govern del nord en comptes de govern català, o Generalitat del nord en comptes de Generalitat de Catalunya,... tant costa respectar la visibilitat del País Valencià, a uns i altres!

Ho trobe tan jacobí, això de Levante o del sud, tan irrespectuós amb les persones, tan centralitzador o geocèntric,... en definitiva, tan afrancessat. M'havia pensat que el nacionalisme català no era tan afrancessat com l'espanyol.

Per què Generalitat del sud si, al cap i a la fi, no ens diferenciem tant, valencians i catalans?