Preu polític

Este cap de setmana l'Arnaldo Otegui [wiki] ha declarat a La Vanguardia que «l'Estat espanyol no ha de pagar cap preu polític a ETA». També este cap de setmana es va celebrar la IV Nit de l'Escola Valenciana. La confluència d'ambdós esdeveniments m'ha dut a la memòria una conversa que vaig tindre amb el meu nebot farà uns mesos, quan la treva d'ETA encara era notícia.

El meu nebot té 10 anys i va, de sempre, a una escola en valencià. A Oliva, el valencià és ben viu al carrer, així que no sé si dir que va a una escola d'immersió: diria que va a una escola com si vivira en un país normal, però tampoc no és veritat. Mai havia parlat directament amb ell de política, tot i que els diumenges, quan dinem junts, la conversa dels adults n'és plena, de política. També és cert que, de més menut, quan em demanava que li contara històries, li contava les de la nostra mitologia més èpica: Jaume I, els almogàvers, Tirant lo Blanch, etc. La qüestió és que, amb tot, em va sorprendre, molt gratament he de confesar.

Estàvem els dos mirant el televisor. Feien les notícies. I, de sobte, mentre els periodistes parlaven de la treva d'ETA, del preu polític i tot això, va i em diu, amb tota naturalitat i disconforme: «Això vol dir que els bascos tindran això que nosaltres volem fa tant de temps abans que nosaltres?» Els pronoms i els implícits, vaig pensar. Dóna per suposat que sé de què parla. I jo que em faig el 'suec', i li dic: «Nosaltres? Que vols dir amb "nosaltres"?». I em respon: «Ai, nosaltres! Els valencians, els catalans, els mallorquins, no?». Una mica contrariat. «Clar, clar», que dic jo. I afegisc: «I què és "això que nosaltres volem fa tant de temps"?». Em mira als ulls i diu: «Això, la independència d'Espanya, no?». Quin goig! Aquell menut, que farà 11 anys en un parell de setmanes, juga al futbol, és del València CF, estudia medi i s'encara a la pantalla de l'ordinador o de la maquineta i s'ho manega com un expert, em demana pel futur del seu país!

Esta generació de xiquets i xiquetes, les que venen i vindran, la dels adolescents d'ara i de demà, eixos nanets que tan sovint posen els punts sobre les is, es mereixen un país millor, i se'l demanen des de ja. Quina responsabilitat més grossa. Per això paga la pena de treballar de valent. No podem fallar-los. Quan arriben a ser adults, han de trobar un país més possible, han de trobar tradicions i referents vius, des d'on puguen construir el país que vullguen, el que vullguen, dic. No defallim, que fa goig vore com per darrere espenten. Fallar-los sí que seria pagar un preu polític exagerat.

(Imatge agafada de La Cabota)

Generalitat del sud?

D'un temps cap ací, m'arribem percepcions de diferents fonts, bastant allunyades entre elles, que venen a coincidir en una certa tendència en la política a Catalunya.

A principis de gener, el meu germà Enric llençava un crit d'advertència al seu blog sobre la deriva de TV3, que cada vegada se sembla més a Canal 9. Li deia jo que estigueren alerta que es comença amb una tele com Canal 9 i s'acaba tenint a Camps (PP) de President. Tot no quedava ací, però. Pocs dies després, a banda de la confirmació d'altres comentaris de la deriva de TV3 (la Otero i Bono, per exemple), em trobe amb comentaris relatius a la política del govern de Catalunya, coincidents en la baixada de la tensió de la pròpia voluntat per afavorir una voluntat espanyola més cohesionada. Comentaris electrònics que culminen amb l'article de Salvador Cardús a l'Avui, on posa tres exemples de la política de l'actual govern català.

Vaja, jo sempre havia pensat que Catalunya era una referència per al País Valencià, que els valencians havíem d'emmirallar-nos amb els nostres veíns que viuen més amunt del Sénia. I que, d'eixe emmirallament, sortiria un procés de convergència política que faria que els anhelats Països Catalans, la nació catalana vaja, tinguera una concreció espaitemporal, o siga que es fera real. Mai m'havia pensat que el procés de convergència política pogués produir-se a l'inrevés. No se m'havia ocorregut mai que foren els catalans els que copiaren els valencians. Certament, també és un procés de convergència entre allò català i allò valencià. I, potser, un procés de convergència política que també portaria a la concreció espaitemporal nacional, no sé si catalana, valenciana o com. Però clar, els comentaris que fa en Cardús em recorden tant la política valenciana, que dubte si no estarem redreçant el camí de construcció nacional, fent que la política catalana se semble cada vegada més a la política valenciana. El problema és que la política valenciana, tal com s'ha desenvolupat fins ara, no és més que una extensió de la política espanyola: i això sembla que fa el govern Montilla amb la política catalana.

I dic jo, perquè no s'esperen una mica a copiar la política valenciana. Farà uns mesos vaig estar a Barcelona, i en un foro ple de nacionalistes catalans, dels de Catalunya clar, vaig dir que em semblava més probable que els nacionalistes valencians, dels del País Valencià clar, formaren part d'un govern al País Valencià que no els nacionalistes catalans d'un a Catalunya. Ja m'enteneu, el broquil s'està florint. Si copien, els catalans, la política valenciana feta pel PSOE o pel PP, les coses no poden anar bé: acabarà governant el PP a Catalunya, com al País Valencià. Vegeu, sinó, com el PP ja monta 'akelarres' a Catalunya (esta vegada per parlar de política de seguretat, ja vorem com és el pròxim), tal i com els monta, sense vergonya, al País Valencià.

Ara que, quan resulta que trobes llocs electrònics (i, de vegades, també en paper) on els nacionalistes catalans es refereixen a la Generalitat valenciana dient-li la Generalitat del sud, tinc problemes per a establir quines són les diferències. Un bon grapat de valencians i valencianes enviant senyals a Madrid, protestes, papers, cartes, etc... per tal que els espanyols no es referisquen al País Valencià com al Levante espanyol (Autopista de Levante o, en el temps, «en el Levante espanyol lloverá»...) i va i resulta que, des dels cercles catalans més suposadament nacionalistes, s'ens diu el sud (en minúscula, clar). Per respecte, i només per respecte, a mi mai se m'ocorreria dir govern del nord en comptes de govern català, o Generalitat del nord en comptes de Generalitat de Catalunya,... tant costa respectar la visibilitat del País Valencià, a uns i altres!

Ho trobe tan jacobí, això de Levante o del sud, tan irrespectuós amb les persones, tan centralitzador o geocèntric,... en definitiva, tan afrancessat. M'havia pensat que el nacionalisme català no era tan afrancessat com l'espanyol.

Per què Generalitat del sud si, al cap i a la fi, no ens diferenciem tant, valencians i catalans?

Consolació pancatalana?

Vaig vore l'altre dia que, a un pamflet que li diuen diari, Valéncia hui, un conegut sortia a portada, en una suposada entrevista. Vaig dubtar, no podia fiar-me d'un mitjà que, en format paper o en format digital, dedica els seus esforços a pregonar el més vil i malintencionat anticatalanisme. De fet, és un mitjà que fa faena per a Coalició Valenciana. No s'enganyeu, que és la versió valenciana d'España 2000, amb qui manté unes magnífiques relacions, sempre van junts a les manis. Diu eixe mitjà que l'entrevista l'ha treta de Periodista Digital. La busque, però no la trobe. La qual cosa em permet conéixer un mitjà que no sabia que existia per a, després, anar-me'n directament al water a boçar. Mare de Déu, quanta porqueria!! Bó, al capdavall, no puc confirmar les paraules que cridaren la meua atenció.

Ambtot, obvíem que han estat formulades per alguna persona concreta, i reflexionem sobre les paraules de portada que venien a dir: «no es pot ser valencià sense ser català, però es pot ser català sense ser valencià». Ja entendreu l'interés dels mitjans, de la categoria dels esmentats, en publicar la frase en boca d'algú que siga valencià, siga o no siga certa. A quants valencians penseu que pot molestar?

La majoria de valencians, si llegiren el periòdic, en format paper o en format electrònic, cosa que no fan (en este cas, sortosament), s'escandalitzarien només començar la frase. A mi no m'escandalitza la primera part de la formulació, ja que puc entendre-la en termes lingüístics, i així tamisar-la en termes polítics: «no es pot ser valencià si s'és anticatalà». Ara bé, en qualsevol cas, el que em sembla inadmissible, i m'escandalitza, és l'adversativa que li seguix: «però es pot ser català sense ser valencià». En termes lingüístics, em sembla una aberració, ¿no havíem quedat que català i valencià són la mateixa llengua? Doncs, aleshores, ¿com es pot ser català sense ser valencià? I, en termes polítics, és una obvietat que, junt a la primera part, només serveix per remarcar el paper subaltern dels valencians en un projecte polític conjunt amb Catalunya.

Suposem que eixa frase no l'ha dita ningú, encara. ¿Realment penseu que, si la formulàrem, ens ajudaria a bastir un projecte nacional alternatiu, diferent, a l'espanyol al País Valencià? Amb eixe esperit de subalternitat respecte a allò català, ¿penseu que els valencians s'afegirien gustosos a tal projecte polític?¿penseu que abandonarien una subalternitat espanyola per una altra catalana? Sincerament, penseu-hi, estaríem disposats a acceptar la formulació contrària: «no es pot ser català sense ser valencià, però es pot ser valencià sense ser català».

Les relacions socials, i per tant polítiques, es fonamenten en la reciprocitat. Una relació sempre és recíproca. Allò fotut, però, és que la reciprocitat no implica simetria. Abunden, dissortadament, les relacions socials assimètriques. I les relacions assimètriques sempre assenyalen una estructura de poder, de dominació. La formulació que provoca este escrit és el millor exemple de com pot funcionar una estructura de dominació: «no es pot ser valencià sense ser espanyol, però es pot ser espanyol sense ser valencià». Com que esta darrera formulació que acabe de fer està objectivada, de fet això és el que diu la Constitució espanyola i l'Estatut valencià recentment estrenat, així ens va als valencians a Espanya.

Hem d'anar amb molta cura, que de provincianismes hi ha de tota mena, i d'autoodis també. Ja ho deia Josep Vicent Marqués al País Perplex [pdf]: «¿quan sortim del refús del “perill català” per caure en la “consolació” pancatalana?».