Canvis per al 2007

Una noticia al televisor crida la meua atenció. Va passar fa uns dies. Després m'ho trobe a l'edició digital de Foreign Policy: l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), i també Rússia, estan canviant els seus fons financers en dòlars per fons en euros i, fins i tot, es plategen dur a terme una part dels intercanvis de petroli en euros. Déu n'hi do!! Sembla una broma, però això pot tindre conseqüències econòmiques i polítiques globals molt rellevants. Fa anys, quan estudiava economia, potser haguera estat capaç d'explicar-les; hui, més dedicat a la sociologia, tan sols soc capaç d'intuïr-les. El paper d'Europa al concert global rep una espenta amb esta operació, i els Estats Units d'Amèrica reduixen la seua influència, per exemple. També passarà que les exportacions europees seran més cares i les importacions més barates, fins això crec que encara arribe.

De sobte, recorde haver llegit fa unes setmanes un article de George Soros sobre Europa com a prototip per a una Societat Oberta Global, en el que planteja que si la Unió Europea és capaç de construir, pas a pas, els mecanismes per tindre una política exterior comuna, una política energètica comuna i una política immigratòria comuna, es pot convertir en el referent mundial d'una societat democràtica, en substitució dels Estats Units d'Amèrica.

Diuen pel món internàuta que el Soros és benefactor de moviments juvenils per treure del poder, pacíficament (sense guerres), a personatges autoritaris: les anomenades Revolucions de colors. I citen grups com ara Otpor (protagonista en la caiguda de Milòsevic a Sèrbia), Kmara (protagonista de la Revolució Rosa a Geòrgia, responsable de la caiguda de Shevernadze), Pora (protagonista de la Revolució Taronja, per la qual va caure Kuchma a Ucraïna), Zubr (que protagonitzà l'anomenada 'Jeans Revolution' contra Lukashenko a Bielorússia), Oborona (que s'oposa a l'autoritarisme de Putin a Rússia) o l'MJAFT (que denúncia situacions socialment injustes a Albània), per no recordar la seua forta aposta pública en contra de la re-elecció de George W. Bush, el 2004. També diuen que el Soros financia organitzacions que defensen el dret de les dones a decidir respecte a l'avortament, organitzacions que defensen el dret a una mort digna (eutanasia) i, també, a organitzacions que defensen la legalització de les drogues. Diners que guanya amb jugades multimilionàries a la Borsa, amb l'especulació. Un personatge ben curiós, el Soros. Amb este curriculum, em salta la pregunta: ¿tindrà alguna cosa a vore el Soros amb això de l'euro?

Però, a més a més, just unes setmanes abans, als Estats Units d'Amèrica, els republicans de Bush perdien la majoria a la Cambra de Representants i al Senat. I uns dies abans del primer dimarts de novembre, dia de les eleccions, la senadora Hillary Clinton explicava la política exterior demòcrata. Dissortadament, en este cas, la política exterior als Estats Units d'Amèrica és competència del President. La conferència la feia, la senadora, al Council on Foreign Relations on, sembla, també va col·laborar el George Soros.

No sóc partidari de les teories conspiratòries de la història. Sense la participació popular, sense donar resposta a les demandes de la gent, no són possibles les revolucions: es pot muntar una guerra, però no una revolució. El post hoc ergo propter hoc és una fal·làcia. Així que, segurament, cap dels esdeviments que vos he relatat tenen una relació causa-efecte. Però sí que mostren que les coses sempre poden canviar.

Sense dubte que ens espera un any 2007 ple de canvis. I, hui, 29 de desembre de 2006, vos desitge que el 2007 ens siga propici.

"Be water, my friend"

La blogesfera en va plena: la frase ha fet fortuna. Tinc tots els dubtes del món sobre el taoisme de la BMW, i més encara sobre el taoisme del seu model X3. Amb un consum urbà de combustible d'uns 13 litres cada 100km i unes emissions de CO2 de 223 g/km no sembla un vehicle massa integrat amb la natura, no sembla massa adient al wu-wei que destil·len les paraules de Bruce Lee que obrin l'anunci. Però, de fet, el que ha fet fortuna és eixa part de l'anunci: el fragment de l'entrevista que a Bruce Lee li feren en 1971, dos anys abans de la seua mort. Un fragment que extreu unes paraules d'un contingut filosòfic asiàtic profund: taoisme pur. Una filosofia asiàtica basada en el wu-wei que, segons estudis recents de la London School of Economics, va arribar a Europa de la mà dels textos del segle XVII procedents de les missions dels jesuites, i va servir de fonament per a l'expansió europea de la fisiocràcia primer i després del laissez faire i, a partir d'ací, del liberalisme.

Ben mirat, be water, my friend no és més que un comportament estratègic aplicable a la vida social, a la vida política o a la vida econòmica. Una estratègia bastant intel·ligent, per cert. Els asiàtics no estan tronats, no ho han estat mai. Es tracta de ser flexible, d'adaptar-se als diferents medis, d'integrar-se, però també de lluitar. Ara bé, de lluitar sabent ben bé on ets i amb qui lluites. Parlem de la capacitat de fer el que toca en el moment necessari i de forma precisa. Es basa en la formació per la experiència. Encara que l'aigua se'ns apareix suau i feble al tacte, no es fàcil de controlar, és difícil de fixar, se'ns escapa. L'aigua té la capacitat d'erosionar un pedra, per sòlida que siga, pot omplir qualsevol mena de contenidor, pot prendre qualsevol forma, entrar a qualsevol racó, per menut que siga. Ambtot, per molt que l'aigua s'adapte a tot allò que la rodeja segueix conservant les seues propietats: adaptar-se no significa necessàriament canviar, i encara que es puga dispersar en milers de milers de gotes, conserva la capacitat de tornar a reunir-se i omplir, fins i tot, la mar. L'aigua pot canviar l'aspecte de qualsevol indret lenta i apaciblement, o ràpida i bruscament. Prou que ho sabem aquells que hem nascut i viscut ben prop del riu Xúquer.

Estic convençut que el pacte de cara a les properes eleccions autonòmiques entre el BLOC i EU, que ompli les planes dels periòdics d'estos dies i, oh! déu meu!, també apareix a Canal 9, podria ser explicat a partir d'este principi taoista: be water, my friend. Certament, ha molestat molt al PP. Davant la urgència d'un entorn social greument amenaçat per la possibilitat real d'una majoria absoluta revalidada pel PP, un entorn que en determinats punts socialment rellevants, molt rellevants, demana mitjans per evitar la realització d'esta possibilitat, dues forces polítiques que es mouen per espais socials pròxims, no idèntics, però tampoc allunyats (els votants d'uns i altres s'assemblen socialment més del que alguns s'imaginen), dues forces polítiques, dic, decidixen flexibilitzar els seus principis i adaptar-se a la demanda social, a la urgència. Flexibilitzen posicions i acorden sumar esforços per concentrar la pressió sobre els punts que permeten l'erosió més ràpida de la majoria del PP.

Estic convençut, igualment, que les parts volen que el pacte tinga un efecte homotètic sobre la figura política d'origen d'ambdues forces principals, BLOC i EU. L'homotècia és una transformació geomètrica linial i, per tant, conserva l'aliniament dels punts, el centre de la figura i el paralel·lisme de les línies. En definitiva, l'homotècia el que aconsegueix és canviar l'escala, canviar la dimensió de la figura, però deixa intacta la seua forma. Del que es tracta, doncs, és de guanyar espai i per a què això passe:

1. El factor de transformació k de l'homotècia del pacte entre el BLOC i EU ha de ser major que 0 (un valor negatiu implica un gir, un canvi de sentit: per això és aconsellable que els partits puguen desenvolupar campanyes pròpies que mostren als seus respectius votants que no han canviat el sentit de la seues polítiques) i
2. El factor de transformació k de l'homotècia del pacte entre el BLOC i EU ha de ser major que 1 (un valor k inferior a 1 disminuix la dimensió de la figura inicial, mentre que un valor k superior a 1 suposa una ampliació de la figura: és a dir, cada partit ha d'aportar una proporció superior a 1, si més no igual, respecte a les darreres eleccions).

I encara que no ho semble també l'homotècia té a vore amb el taoisme.

No, no m'he fet taoista, però em sembla que el principi de realitat que implica saber adaptar les accions a les circumstàncies de cada moment històric i de cada espai polític, així com la legítima voluntat d'ampliar espais d'intervenció política en el sentit previst pels propis principis d'acció són dos mostres de professionalitat que cal valorar molt positivament. I vull felicitar en este enviament les forces polítiques que han acordat que sumaran esforços per intentar evitar que el PP traga majoria absoluta. Eixa majoria absoluta sí que seria una tragèdia per al País Valencià. Però en eixa tasca, també el PSOE té coses a fer. El BLOC i EU s'han posat a la faena. I el PSOE? Be water, my friend.

El País Valencià i Catalunya

L'altre dia a classe, en una assignatura que es diu Sociologia de les nacions i dels nacionalismes, un estudiant em va preguntar, quan se supossava que havíem de comentar una activitat sobre el paper del territori en les reivindicacions nacionals, que com era que al País Valencià no hi tenia d'èxit un discurs nacionalista alternatiu a l'espanyol. I, en un tres i no res, tenia tota la classe parlant sobre la llengua. Els vaig deixar que parlaren una estoneta i quan s'adonaren que jo callava, els mirava i escoltava, també ells callaren i em miraren. Els vaig dir que ells i elles havien estat, durant els minuts previs, l'exemple viu, la resposta mateixa a la pregunta que m'havien fet.

La sessió del dia anava sobre la vinculació entre el territori i la reivindicació nacional, vaja, sobre la reivindicació del poder polític sobre un territori, com a fonament de tot moviment nacionalista. I en compte de discutir sobre partits polítics autòctons, sobre l'estructura del parlament valencià, sobre les inversions de l'estat en les nostres terres, sobre les competències pròpies exclusives, etc., tal i com havíem vist a classe que es comportaven els moviments nacionalistes exitosos arreu del món, ells havien estat discutint de llengua. Una discussió molt còmoda per a un estat dominant: mentre les reivindicacions són culturals (lingüístiques), no es demana poder polític sobre els impostos o sobre les lleis, per exemple.

Vaig dedicar uns deu anys de la meua vida a intentar respondre la pregunta que m'acabaven de fer a classe: ¿com és que al País Valencià les reivindicacions nacionalistes alternatives a l'espanyola no tenen l'èxit social que tenen a Catalunya? Vaig gastar la major part del temps en lectures inacabables sobre el concepte de nació, fins que vaig trobar una definició que no fóra ad hoc, fins que vaig trobar una definició de nació que servira per tots els fenòmens que qualifiquem de nacionals, i no només als que ens interessa. I el temps que em va restar el vaig gastar en desenvolupar una investigació empírica, amb eixa teoria, aplicada al País Valencià, tot comparant els seus resultats amb els que obtindríem a Catalunya. Tot plegat em va servir per obtindre el grau de Doctor en Sociologia. Però també em va servir per trobar algunes respostes (i, per tant, propostes) i moltes altres noves preguntes.

Vaig trobar diferències d'estructura social dels nacionalismes al País Valencià i Catalunya; i vaig trobar diferències en el tractament dels elements constitutius de la identitat nacional entre els nacionalismes al País Valencià i Catalunya.

Pel que fa a l'estructura social, vaig trobar que el nacionalisme alternatiu al País Valencià presenta fractures socials que no hi són a Catalunya, mentre que a Catalunya hi ha d'altres que no hi són al País Valencià. Així, al País Valencià, podem trobar una fractura generacional que no hi és a Catalunya: al País Valencià hi ha una mancança de tradició social nacionalista, els nostres avis no tenien un discurs alternatiu, mentre que els avis catalans sí. O, al País Valencià, trobem una fractura territorial que no hi és a Catalunya; al País Valencià, al sud de les Marines ens trobem amb un territori que dubta, significativament en termes socials, de la seua pertinença al conjunt valencià, mentre que a Catalunya no trobem cap mena de dubte sobre la pertinença al conjunt català en cap fragment del seu territori. Tanmateix, a Catalunya trobem una fractura socioeconòmica que no hi és al País Valencià: a Catalunya, les classes socials dirigents mantenen un discurs nacional alternatiu a l'espanyol amb molta freqüència, en comparació a les classes treballadores catalanes, que solen assumir amb major freqüència un discurs espanyol. Al País Valencià, la definició nacional d'empresaris i treballadors és igualment espanyola (regionalista), és a dir, no hi ha tal fractura socioeconòmica nacional. Però, a més a més, i sobre tot, a Catalunya hi ha una fractura parlamentària que no hi és al País Valencià: allà trobem partits que defensen dos projectes nacionals, i a més a més, des de punts ideològics diversos. Partits espanyols i partits catalans, partits de dreta i partits d'esquerra. Al parlament valencià només trobem partits de dreta i partits d'esquerra, espanyola una i espanyola l'altra. Estes diferències indiquen diferències respecte als conflictes socials generadors d'identitats col·lectives: les fractures socials a Catalunya faciliten la construcció d'una identitat nacional alternativa a l'espanyola, mentre que les fractures socials al País Valencià la dificulten.

A tot això, però, cal afegir les diferències pel que fa al tracte que es fa, als discursos alternatius d'un lloc i altre, dels atributs constructors d'identitat. Trobem que al País Valencià, el discurs nacionalista alternatiu s'ha enfrontat al regionalisme,... i viceversa. Tot moviment nacionalista naix de l'enfortiment polític discursiu del regionalisme, però al País Valencià s'ha fet el contrari. I això ha estat així gràcies al tractament que s'ha donat a la qüestió lingüística i l'escassa atenció prestada al territori com a constructor d'identitat. El nacionalisme alternatiu al País Valencià ha negat, sistemàticament, el caràcter nacional del País Valencià: el País Valencià no és una nació; mentre que el regionalisme valencià ha negat, sistemàticament, la catalanitat de la llengua que emprem. Així, al País Valencià, hem confos, tots plegats, nacionalistes i regionalistes, identitat lingüística i identitat nacional. I Espanya, la mar de contenta. Ací vivim un conflicte regional no un de nacional. Un conflicte fonamentalment entre regionalistes espanyols i unionistes espanyols, però també entre regionalistes espanyols (el País Valencià és una regió de la nació espanyola) i regionalistes catalans (el País Valencià és una regió catalana). En qualsevol cas, el País Valencià mai no apareix com a referent nacional.

L'anterior enviament parlava dels copyleft i l'accés lliure a la informació. Ací al costat, a la columna de la dreta, a Publicacions electròniques, vos facilite l'accés lliure al llibre on explique tot plegat, amb dades i tot: El país com a argument. Nacionalismes al País Valencià i Catalunya. Potser l'accés a la informació ajude a entendre i millorar les estratègies d'acció col·lectiva. A vore si quan ens qüestionem sobre la definició nacional del País Valencià deixem de barallar-nos per qüestions de llengua.