El PSOE al País Valencià no pot ser el PSC

Permeteu-me que assatje una reflexió sobre el PSOE al País Valencià. El PP ja fa 15 anys que guanya totes les eleccions al País Valencià, i amb diferència. El PSOE, però, es mostra la mar de satisfet amb els resultats obtinguts el 9M (Joan Lerma ho diu: «hemos ganado votos respecto a las Autonómicas del año pasado»). Podríem interpretar això com un «voler enganyar-se», però em sembla que tanta insistència en l'error es converteix en una manera de fer política. Agrade o no, el projecte polític del PSOE se centra en la modernització d'Espanya. Un projecte en el que la política al País Valencià pot ser secundària, sempre que a Madrid guanye ZP o el candidat del PSOE, siga qui siga. Una demostració és la política de caps de llista per les eleccions generals passades. Això presenta un problema greu al País Valencià. De fet, l'Espanya més estricta havia decidit que el 9M guanyara Mariano Rajoy, pero Euskadi i Catalunya han esmenat eixa decisió, en enviar conjuntament 6 diputats socialistes més que en 2004. No crec que siga casualitat que José Luís Rodríguez Zapatero siga del Barça: això té implicacions de mentalitat i, per tant, sociopolítiques interessants.

Les polítiques del govern d'Espanya durant la darrera legislatura, en pràcticament tots els àmbits (social, econòmic, identitari...), són polítiques adreçades/constructores a/de una societat amb una estructura social avançada: moralment liberal, amb una economia basada més en la informació que no en la rejola, amb unes classes socials que depenen dels recursos culturals per la seua mobilitat social ascendent, depenents indirectament (polítiques socials), però no directament (funcionaris), dels diners de l'estat, etc. (Catalunya?, Euskadi?...). Polítiques que, amb certs problemes però, poden arribar funcionar, a més, en societats on la divisió ideològica decimonònica entre la dreta tradicional i l'esquerra tradicional encara es funcional per les mentalitats de la població (Extremadura?, Andalusia?...). Són polítiques, no obstant, bastant refractàries en societats amb estructures socials avançades, però en termes relatius més endarrerides que les primeres, més depenents de sectors socials i econòmics tradicionals, i/o d'una forma d'estat centralitzadora, nacionalment homogeneïtzadora, en les que la divisió tradicional dreta-esquerra ja no funciona (Madrid?, Comunitat Valenciana?,...).

Els resultats electorals al País Valencià, i els fluxos de votants, potser apunten cap aquesta hipòtesi. Els sectors socials tradicionalment lligats a les propostes del PSOE es desplacen cap al PP: són sectors socials amb una moral tradicional i religiosa, que depenen econòmicament de sectors econòmics propis del capitalisme industrial (producció massiva, consum ineficaç de recursos naturals, generació d'abundants residus...), la mobilitat social ascendent de les quals està fortament lligada a les propietats i rendes patrimonials, i menys a la cultura i el coneixement, amb una idea de Espanya, com a nació única, bastant interioritzada (i encara afavorida pels mitjans de comunicació valencians, quan governava el PSOE, i més des que governa el PP), etc. Mentre que els sectors socials amb propostes polítiques alternatives, lligades a una economia de la informació, amb identitat nacional menys homogeneïtzadora, amb una moral més liberal, amb una mobilitat ascendent més dependent dels seus recursos culturals i formatius, etc. encara bastant minoritàris al País Valencià, i que tradicionalment estaven lligats a opcions polítiques com ara el BLOC o IU, desplacen el vot cap el PSOE. No se vos escaparà que, amb aquest canvi de bases socials, al País Valencià, el PSOE perd, donada la distribució quantitativa d'uns i altres, en comparació amb societats com ara la catalana.

Hi ha qui ha dit que no pot ser que el PSOE siga percebut per la societat valenciana com un partit amb propostes socialment emergents, més pròpies d'una força política minoritària que d'una que vol guanyar per majoria. I altres diuen que això és una manipulació de la imatge del principal partit de l'oposició al País Valencià, promoguda pel PP. I és que el debat, venint d'on vinc, em sona molt, però molt. L'assumpte no crec que siga tan conjuntural, o tactista, com pot semblar: la qüestió té un calat més profon.

En els darrers 20 anys, el valencianisme polític ha realitzat una revisió de principis. Uns 5 anys abans que el PP es convertira en el partit valencià hegemònic, el valencianisme polític va iniciar una reflexió sobre els discursos tradicionals del nacionalisme català/valencià al País Valencià. I va fent la seua anàlisi crítica i constructiva de les aportacions fusterianes. Una reflexió amb daltibaixos, amb avanços i retrocessos, però que ha portat, a poc a poc, a la consolidació d'un posicionament polític que va aproximant-se a les característiques pròpies de la societat valenciana, en la seua construcció social, identitària i ideològica. L'afermament d'una més sòlida estructura territorial i organitzativa, i d'aquesta manera d'una base social més arrelada, que ha aconseguit una força política com el BLOC en els darrers 10 anys, no ha estat una casualitat.

Ernest Lluch va fer una aportació molt rellevant, no només a l'explicació del País Valencià (La via valenciana), sinó al disseny de l'acció política del socialisme valencià. Tanmateix, el socialisme valencià s'amaga les dades, o les interpreta equivocadament: el que diu i el que fa em sembla contradictori. Quan el PSOE fa política al País Valencià, no fa política valencianista, ni nacional, ni regional: en les seues accions de govern, mai ha destacat per prendre mesures valentes, innovadores, en aquesta direcció (ni quan governava la Generalitat, ni quan governa Ajuntaments, amb conegudes excepcions). Potser puga semblar molt atractiu, des del punt de mira ideològic, i electoralment enlluernador (han obtingut més o menys el 45% dels escrutinis), però el model no pot ser el del Partit Socialista de Catalunya (PSC), per moltes eleccions que guanye a Catalunya. I no pot ser-ho, bàsicament, perquè Catalunya no és el País Valencià. El País Valencià és, ara com ara, Espanya; no només en termes identitaris, sinó també d'estructura social, que des des meu punt de mira és el mateix. Les polítiques del PSOE al País Valencià han ajudat a què això siga així: recordeu A guanyar diners!? Polítiques molt agreujades per 15 anys d'acció de govern del PP, i el seu regionalisme conservador i espanyolitzador.

Mentre el socialisme valencià no evidencie sense cap mena de dubtes que la proposta identitària, i per tant sociopolítica, d'arrel fusteriana no és aplicable al País Valencià, la societat valenciana el castigarà amb una derrota darrere una altra: el que pot arribar a guanyar no pot compensar, diguem encara, el que de segur perd. Vaja!, si el que vol és governar aquest país i deixar de ser l'oposició. La recerca d'un espai valencianista, ecologista i d'esquerres, a l'hora i en un sol partit, desacredita com a partit de govern el PSOE al País Valencià; i l'emulació d'una estratègia tripartita no té cap sentit, quan a l'esquerra del PP, al País Valencià, només hi caben dos com a molt. Ja m'agradaria, ja, que les coses no foren així. Intentar imitar Catalunya, al PSC o a qui siga, no portarà més que fracassos electorals al País Valencià: d'experiències, d'evidències empíriques, ja n'acumulem suficients, des de tots els àmbits de l'esquerra, no vos sembla?

Duopoli polític

Propose que canviem el mot bipartidisme pel de duopoli, per tal de referir-nos al sistema polític que està configurant-se al País Valencià. Ja que ens agrada utilitzar metàfores de l'economia per parlar de política, anem a ser conseqüents. El concepte de duopoli, i els models del seu funcionament, mostren de manera nítida com es desenvolupen les estratègies dels agents. Mentre que el de bipartidisme amaga en la benvolent estabilitat, una tendència que perjudica els ciutadans.

El duopoli és un mercat en el que només hi ha dues empreses que ofereixen el producte. És un cas concret d'oligopoli. En aquesta situació, les empreses adquireixen un poder sobre el mercat, per tant, un poder sobre els consumidors (ciutadans), que provoca un creixement dels preus (increment dels poders atorgats: creixement del control partidari i disminució del control ciutadà) i una caiguda de la producció (reducció de les polítiques de transformació social). Això ho aconsegueixen per mitjà de la seua col·lusió, és a dir, de la col·laboració entre empreses, que evita la seua competència.

Ja fa 170 anys que el personatge del dibuix, Antoine Augustin Cournot, ho va dir. Fa temps que ho sabem, veritat? En condicions de duopoli, si les empreses tenen els mateixos costos, es divideixen el mercat a parts iguals (l'empat tècnic electoral està servit), com a resultat del que s'anomena equilibri de Nash, situació segons la qual cap jugador es beneficia de canviar d'estratègia, mentre els altres no canvien la seua.

En definitiva, el duopoli ens mostra una situació de mercat en la qual els consumidors (ciutadans) obtenen menys a canvi de més. Si és una situació que critiquem en l'àmbit de l'economia, ¿per què estem disposat a acceptar-la en la política? ¿Per què no ho denunciem al Tribunal de la Competència de la Unió Europea?

El PSOE i el PP, tan liberals ells, col·lideixen, col·laboren, per evitar la competència política: mireu si no amb quina rapidesa es posen d'acord pel que fa a les condicions econòmiques i publicitàries de suport a partits (temps televisius, subvencions electorals, accés a espais, debats, etc.). Col·laboren, però també, en l'elaboració discursiva i executiva de determinades polítiques d'estat, de l'estructura política, del sistema de partits, etc. Com a resultat, els ciutadans vivim una política cada vegada més allunyada del nostre control, paguem un preu més elevat, i a canvi rebem menys polítiques transformadores, menys polítiques que canvien realment les nostres condicions de vida.

Quan hui acabe el recompte dels vots, haurem comprat en un mercat duopòlic. I el més segur és que el resultat de la nit siga més duopoli i menys competència política. I la pròxima vegada que votem pagarem més (atorgarem més poders) i rebrem menys a canvi (menys polítiques transformadores), i així successivament. ¿És intel·ligent autolesionar-se d'aquesta manera?

El valencianisme social, ¿encara poruc?

Aquests dies de campanya plena, els dos principals partits espanyols, i els mitjans que els donen suport (o siga tots), ens proposen un sistema presidencialista, a totes llums inconstitucional. Si volen, en parlem. I modifiquem la Constitució per canviar la nostra estructura política d'una Monarquia Parlamentària a una República Presidencialista, a l'estil nord-americà. Però que no ens enganyen, i no ens manipulen: ara com ara, el ciutadans no podem triar president o presidenta. La nostra elecció del 9 de març és una elecció de representants populars, de diputats, que seran els que, elles i ells sí, de forma indirecta, triaran un president de govern.

Una vegada i una altra, el valencianisme social, que podria ser polític, cau en el parany. A les Generals, elecció rere elecció, al crit de «que ve el llop!!», s'espanta i, poruc, regala el seu vot a una força política que, des del punt de mira valencià, aporta ben poc, per no dir res, a la política estatal. De les dues opcions clàssiques davant el perill, fly or fight (volar o lluitar), opta per la primera, i delega. I així ens va, després: no tenim opció de guanyar a la dreta. No penseu que és independent, que no ho és: si a les Generals, el valencianisme social es convertira en polític, a les Autonòmiques, el PP no guanyaria.

I és que, amb eixe comportament poruc, en regalar el vot a una força política que de valencianista no té res, el PSOE, es posa en marxa un mecanisme de retroalimentació, que ens porta una vegada i altra al mateix lloc: amb eixe comportament triem diputats que són redundants. En un debat televisiu electoral als Estats Units, el 2006, el periodista preguntava (allà poden) a un senador republicà que com era que, en les seues votacions al Senat, havia coincidit el 98% de les vegades amb les propostes de George W. Bush. Després de la resposta del republicà, el candidat demòcrata li llançà: «Doncs, si dos polítics coincideixen en el 98% dels casos, un dels dos sobra». Enviar el 7é o el 8é de la llista del PSOE és infinitament menys productiu, en termes polítics i de representació, que enviar la 1era de la llista de BLOC+INICIATIVA+VERDS, tal com ja ha quedat demostrat amb la presència d'Isaura Navarro al Congrés, la darrera legislatura. Més encara quan tenim la certesa que eixa 1era de la llista no té cap temptació de votar a la reacció amb el PP, ni a Rajoy de president; i a més a més, està clar, com ja ho està, que les eleccions les guanyarà el PSOE.

Triem, el proper diumenge, els nostres representants al Legislatiu de l'Estat, i jo no tinc garantit que, si el PSOE trau majoria absoluta, no pacte amb el PP, amb Bono com a president del Congrés, una Llei Electoral General que reduisca, encara més, les veus que poden arribar a la representació, tot barrant el pas a la diversitat nacional espanyola. Triem els nostres representants, repetisc, i no els testaferros de Zapatero i la seua cort d'Alfonsos Guerra, Josés Bono, Josés Luíses Rodríguez Ibarra, etc. Quan Zapatero o Fernández de la Vega ens demanen el vot a València, estan demanant que siguen diputats el número 7 de la seua llista, Josep Antoni Santamaría, que és Vocal de la Delegación española en el Grupo de Amistad con la Dieta de Polonia, o el número 8, o siga, José Luís Ábalos, home de partit més que no de país, tal com demostra el Diario del ocho que manté al seu blog des que és candidat al Congrés, i d'on no podem deduir per quina circumscripció es presenta.

El vot del valencianisme poruc és una profecia que s'autocompleix, una trampa de remolí que ens engul: la suma de molts «és que si no», que converteixen en realitat allò del que diuen fugir. No caigam en la trampa, novament; espolsem-nos ja la por, i donem-nos una veu pròpia. Obrim-nos a la diversitat, de veritat, i no només de paraula. I construïm, amb aquesta apertura, un sistema polític més ric i innovador, creatiu. No ho dubteu, a la societat valenciana li cal eixe aire fresc, oxigen, en la política. I les generacions dels nostres nets ens agrairan que, quan ells tinguen que votar, no es troben encara amb Ciprià Ciscar Casabàn al Congrés dels Diputats a Madrid, fent com que ens representa a nosaltres i no al seu partit.