"Be water, my friend"

La blogesfera en va plena: la frase ha fet fortuna. Tinc tots els dubtes del món sobre el taoisme de la BMW, i més encara sobre el taoisme del seu model X3. Amb un consum urbà de combustible d'uns 13 litres cada 100km i unes emissions de CO2 de 223 g/km no sembla un vehicle massa integrat amb la natura, no sembla massa adient al wu-wei que destil·len les paraules de Bruce Lee que obrin l'anunci. Però, de fet, el que ha fet fortuna és eixa part de l'anunci: el fragment de l'entrevista que a Bruce Lee li feren en 1971, dos anys abans de la seua mort. Un fragment que extreu unes paraules d'un contingut filosòfic asiàtic profund: taoisme pur. Una filosofia asiàtica basada en el wu-wei que, segons estudis recents de la London School of Economics, va arribar a Europa de la mà dels textos del segle XVII procedents de les missions dels jesuites, i va servir de fonament per a l'expansió europea de la fisiocràcia primer i després del laissez faire i, a partir d'ací, del liberalisme.

Ben mirat, be water, my friend no és més que un comportament estratègic aplicable a la vida social, a la vida política o a la vida econòmica. Una estratègia bastant intel·ligent, per cert. Els asiàtics no estan tronats, no ho han estat mai. Es tracta de ser flexible, d'adaptar-se als diferents medis, d'integrar-se, però també de lluitar. Ara bé, de lluitar sabent ben bé on ets i amb qui lluites. Parlem de la capacitat de fer el que toca en el moment necessari i de forma precisa. Es basa en la formació per la experiència. Encara que l'aigua se'ns apareix suau i feble al tacte, no es fàcil de controlar, és difícil de fixar, se'ns escapa. L'aigua té la capacitat d'erosionar un pedra, per sòlida que siga, pot omplir qualsevol mena de contenidor, pot prendre qualsevol forma, entrar a qualsevol racó, per menut que siga. Ambtot, per molt que l'aigua s'adapte a tot allò que la rodeja segueix conservant les seues propietats: adaptar-se no significa necessàriament canviar, i encara que es puga dispersar en milers de milers de gotes, conserva la capacitat de tornar a reunir-se i omplir, fins i tot, la mar. L'aigua pot canviar l'aspecte de qualsevol indret lenta i apaciblement, o ràpida i bruscament. Prou que ho sabem aquells que hem nascut i viscut ben prop del riu Xúquer.

Estic convençut que el pacte de cara a les properes eleccions autonòmiques entre el BLOC i EU, que ompli les planes dels periòdics d'estos dies i, oh! déu meu!, també apareix a Canal 9, podria ser explicat a partir d'este principi taoista: be water, my friend. Certament, ha molestat molt al PP. Davant la urgència d'un entorn social greument amenaçat per la possibilitat real d'una majoria absoluta revalidada pel PP, un entorn que en determinats punts socialment rellevants, molt rellevants, demana mitjans per evitar la realització d'esta possibilitat, dues forces polítiques que es mouen per espais socials pròxims, no idèntics, però tampoc allunyats (els votants d'uns i altres s'assemblen socialment més del que alguns s'imaginen), dues forces polítiques, dic, decidixen flexibilitzar els seus principis i adaptar-se a la demanda social, a la urgència. Flexibilitzen posicions i acorden sumar esforços per concentrar la pressió sobre els punts que permeten l'erosió més ràpida de la majoria del PP.

Estic convençut, igualment, que les parts volen que el pacte tinga un efecte homotètic sobre la figura política d'origen d'ambdues forces principals, BLOC i EU. L'homotècia és una transformació geomètrica linial i, per tant, conserva l'aliniament dels punts, el centre de la figura i el paralel·lisme de les línies. En definitiva, l'homotècia el que aconsegueix és canviar l'escala, canviar la dimensió de la figura, però deixa intacta la seua forma. Del que es tracta, doncs, és de guanyar espai i per a què això passe:

1. El factor de transformació k de l'homotècia del pacte entre el BLOC i EU ha de ser major que 0 (un valor negatiu implica un gir, un canvi de sentit: per això és aconsellable que els partits puguen desenvolupar campanyes pròpies que mostren als seus respectius votants que no han canviat el sentit de la seues polítiques) i
2. El factor de transformació k de l'homotècia del pacte entre el BLOC i EU ha de ser major que 1 (un valor k inferior a 1 disminuix la dimensió de la figura inicial, mentre que un valor k superior a 1 suposa una ampliació de la figura: és a dir, cada partit ha d'aportar una proporció superior a 1, si més no igual, respecte a les darreres eleccions).

I encara que no ho semble també l'homotècia té a vore amb el taoisme.

No, no m'he fet taoista, però em sembla que el principi de realitat que implica saber adaptar les accions a les circumstàncies de cada moment històric i de cada espai polític, així com la legítima voluntat d'ampliar espais d'intervenció política en el sentit previst pels propis principis d'acció són dos mostres de professionalitat que cal valorar molt positivament. I vull felicitar en este enviament les forces polítiques que han acordat que sumaran esforços per intentar evitar que el PP traga majoria absoluta. Eixa majoria absoluta sí que seria una tragèdia per al País Valencià. Però en eixa tasca, també el PSOE té coses a fer. El BLOC i EU s'han posat a la faena. I el PSOE? Be water, my friend.

El País Valencià i Catalunya

L'altre dia a classe, en una assignatura que es diu Sociologia de les nacions i dels nacionalismes, un estudiant em va preguntar, quan se supossava que havíem de comentar una activitat sobre el paper del territori en les reivindicacions nacionals, que com era que al País Valencià no hi tenia d'èxit un discurs nacionalista alternatiu a l'espanyol. I, en un tres i no res, tenia tota la classe parlant sobre la llengua. Els vaig deixar que parlaren una estoneta i quan s'adonaren que jo callava, els mirava i escoltava, també ells callaren i em miraren. Els vaig dir que ells i elles havien estat, durant els minuts previs, l'exemple viu, la resposta mateixa a la pregunta que m'havien fet.

La sessió del dia anava sobre la vinculació entre el territori i la reivindicació nacional, vaja, sobre la reivindicació del poder polític sobre un territori, com a fonament de tot moviment nacionalista. I en compte de discutir sobre partits polítics autòctons, sobre l'estructura del parlament valencià, sobre les inversions de l'estat en les nostres terres, sobre les competències pròpies exclusives, etc., tal i com havíem vist a classe que es comportaven els moviments nacionalistes exitosos arreu del món, ells havien estat discutint de llengua. Una discussió molt còmoda per a un estat dominant: mentre les reivindicacions són culturals (lingüístiques), no es demana poder polític sobre els impostos o sobre les lleis, per exemple.

Vaig dedicar uns deu anys de la meua vida a intentar respondre la pregunta que m'acabaven de fer a classe: ¿com és que al País Valencià les reivindicacions nacionalistes alternatives a l'espanyola no tenen l'èxit social que tenen a Catalunya? Vaig gastar la major part del temps en lectures inacabables sobre el concepte de nació, fins que vaig trobar una definició que no fóra ad hoc, fins que vaig trobar una definició de nació que servira per tots els fenòmens que qualifiquem de nacionals, i no només als que ens interessa. I el temps que em va restar el vaig gastar en desenvolupar una investigació empírica, amb eixa teoria, aplicada al País Valencià, tot comparant els seus resultats amb els que obtindríem a Catalunya. Tot plegat em va servir per obtindre el grau de Doctor en Sociologia. Però també em va servir per trobar algunes respostes (i, per tant, propostes) i moltes altres noves preguntes.

Vaig trobar diferències d'estructura social dels nacionalismes al País Valencià i Catalunya; i vaig trobar diferències en el tractament dels elements constitutius de la identitat nacional entre els nacionalismes al País Valencià i Catalunya.

Pel que fa a l'estructura social, vaig trobar que el nacionalisme alternatiu al País Valencià presenta fractures socials que no hi són a Catalunya, mentre que a Catalunya hi ha d'altres que no hi són al País Valencià. Així, al País Valencià, podem trobar una fractura generacional que no hi és a Catalunya: al País Valencià hi ha una mancança de tradició social nacionalista, els nostres avis no tenien un discurs alternatiu, mentre que els avis catalans sí. O, al País Valencià, trobem una fractura territorial que no hi és a Catalunya; al País Valencià, al sud de les Marines ens trobem amb un territori que dubta, significativament en termes socials, de la seua pertinença al conjunt valencià, mentre que a Catalunya no trobem cap mena de dubte sobre la pertinença al conjunt català en cap fragment del seu territori. Tanmateix, a Catalunya trobem una fractura socioeconòmica que no hi és al País Valencià: a Catalunya, les classes socials dirigents mantenen un discurs nacional alternatiu a l'espanyol amb molta freqüència, en comparació a les classes treballadores catalanes, que solen assumir amb major freqüència un discurs espanyol. Al País Valencià, la definició nacional d'empresaris i treballadors és igualment espanyola (regionalista), és a dir, no hi ha tal fractura socioeconòmica nacional. Però, a més a més, i sobre tot, a Catalunya hi ha una fractura parlamentària que no hi és al País Valencià: allà trobem partits que defensen dos projectes nacionals, i a més a més, des de punts ideològics diversos. Partits espanyols i partits catalans, partits de dreta i partits d'esquerra. Al parlament valencià només trobem partits de dreta i partits d'esquerra, espanyola una i espanyola l'altra. Estes diferències indiquen diferències respecte als conflictes socials generadors d'identitats col·lectives: les fractures socials a Catalunya faciliten la construcció d'una identitat nacional alternativa a l'espanyola, mentre que les fractures socials al País Valencià la dificulten.

A tot això, però, cal afegir les diferències pel que fa al tracte que es fa, als discursos alternatius d'un lloc i altre, dels atributs constructors d'identitat. Trobem que al País Valencià, el discurs nacionalista alternatiu s'ha enfrontat al regionalisme,... i viceversa. Tot moviment nacionalista naix de l'enfortiment polític discursiu del regionalisme, però al País Valencià s'ha fet el contrari. I això ha estat així gràcies al tractament que s'ha donat a la qüestió lingüística i l'escassa atenció prestada al territori com a constructor d'identitat. El nacionalisme alternatiu al País Valencià ha negat, sistemàticament, el caràcter nacional del País Valencià: el País Valencià no és una nació; mentre que el regionalisme valencià ha negat, sistemàticament, la catalanitat de la llengua que emprem. Així, al País Valencià, hem confos, tots plegats, nacionalistes i regionalistes, identitat lingüística i identitat nacional. I Espanya, la mar de contenta. Ací vivim un conflicte regional no un de nacional. Un conflicte fonamentalment entre regionalistes espanyols i unionistes espanyols, però també entre regionalistes espanyols (el País Valencià és una regió de la nació espanyola) i regionalistes catalans (el País Valencià és una regió catalana). En qualsevol cas, el País Valencià mai no apareix com a referent nacional.

L'anterior enviament parlava dels copyleft i l'accés lliure a la informació. Ací al costat, a la columna de la dreta, a Publicacions electròniques, vos facilite l'accés lliure al llibre on explique tot plegat, amb dades i tot: El país com a argument. Nacionalismes al País Valencià i Catalunya. Potser l'accés a la informació ajude a entendre i millorar les estratègies d'acció col·lectiva. A vore si quan ens qüestionem sobre la definició nacional del País Valencià deixem de barallar-nos per qüestions de llengua.

Els drets de propietat privada

Fa temps que li done voltes, tot i que no és eixa la raó de la parada de dos mesos experimentada per este bloc, per la qual vos demane disculpes als qui esteu interessats en la seua continuïtat. Les teories marxistes a l'ús sempre han situat en la propietat privada dels mitjans de producció el fonament de les desigualtats generades pel sistema social capitalista. I, certament, esta és una de les dimensions que ha merescut especial atenció en les anàlisis socials i polítiques, i les estratègies d'acció derivades; donat que, efectivament, en el capitalisme industrial, la propietat privada té una expressió simple, fàcilment comprensible, fins i tot per un xiquet o xiqueta de curta edat («açò és meu!!», s'aprén en fases molt primerenques, fins i tot alguns animals tenen certa percepció primària del «açò és meu»). Una simplicitat que potser es pot explicar per la capacitat de designar, de territorialitzar eixa propietat, de tancar-la (encara que siguen béns mòbils, hi ha garatges, magatzems o bancs -fins i tot de cèl·lules mare-, d'accés restringit per als no-propietaris).

Ara bé, ¿què passa quan els béns posseïts no tenen un caire material?¿Què passa quan del que parlem són idees, pensaments, informació?¿Què passa quan els bens posseïts són de caire cultural? Doncs, aleshores, en el nostre sistema social ens trobem amb el que diem 'drets de propietat intel·lectual'. Però això, eixos béns, ja no són tan fàcilment designables, territorialitzables: és més difícil recluir-los dins d'una tanca, en un magatzem o en un banc. La prova la tenim en la lluita, jo crec que impossible per molt que s'enteste la SGAE, contra la "pirateria", la fotocòpia, la descàrrega electrònica... Una "pirateria" que no perjudica tant els autors o creadors, com a les indústries que hi viuen al seu caliu: editorials, discogràfiques, productores... Fixeu-vos que les principals perjudicades són les indústries, insistisc: als autors o creadors els interessa que la seua obra es difonga (els seus ingressos, els dels autors, depenen més de l'assistència a concerts o a conferències, que de la venda de discos o de llibres -béns materials-).

Ho dic perquè em fa la impressió que el principi de la propietat privada és un principi d'organització social que pot addir-se, encaixar bé o, si preferiu, ser eficaçment operatiu per jerarquitzar o distingir posicions socials, en societats on els principals béns d'intercanvi són béns de caire material, on les forces productives són materials, però és un principi poc operatiu, de difícil (i, de vegades, d'impossible) posada en pràctica en societats on els béns més valuosos que circulen, les forces productives estratègiques, són de caire immaterial: cultura, educació, informació, dades...

Diu Manuel Castells que les societats més avançades es dirigixen cap una nova forma social que ell denomina capitalisme informacional. Una forma social on els recursos estratègics, aquells que donen avantatges comparatius, són la informació (entesa en el sentit més extens, la cultura) i la capacitat per gestionar-la i treure'n profit. Una forma que va deixant enrera una altra en la que els recursos estratègics són de caire material (fàbriques, màquines, terrenys, apartaments...) i costosos, i per tant privatius, la forma industrial. Però hi ha béns dels que només se'n pot treure profit si es difonen massivament, si es compartixen: la cultura d'un poble pot atreure més recursos, nous i enriquidors, que el major nombre d'apartaments de que dispose. El coneixement propi es beneficia del coneixement dels altres, i viceversa: la interacció informativa (també la cultural) provoca un creixement exponencial de la seua utilitat (inclosa la utilitat individual que se'n pot treure). És clar que abordar-los des d'una perspectiva industrial, és abordar-los des d'una perspectiva privativa: Microsoft, la Warner, les companyies discogràfiques, com ara Sony, etc. Però les alternatives, ara, no són tan complicades, i les xarxes informàtiques hi tenen a vore: Linux, Viquipèdia, OpenOffice, e-Mule, Ares... són projectes oberts a la participació i l'intercanvi d'informació, enriquidors, i que més van, i més produixen, quan més gent els coneix i els usa. O també trobem els formats de copyleft, com ara el Creative Commons o la Fundació Copyleft, com alternatives al tradicional i industrial copyright.

També deia Marx que els canvis socials, d'organització social, es produïxen quan les relacions de producció limiten el creixement de les forces productives: en eixa situació les relacions de producció (els principis organitzadors, les societats) canvien i les forces productives humanes segueixen el seu camí de creixement. I a mi em fa la impressió que el creixement de les forces productives informacionals es veuen limitades, molt limitades diria jo, per les relacions de producció basades en la propietat privada. No sabria dir si Marx tenia raó amb esta part de la seua teoria del canvi social (en algunes coses que va dir sempre n'ha tingut, de raó, encara que en altres no n'ha tingut gens, ni mai), però els avanços cap una societat on el recurs estratègic és la cultura, l'educació o la informació, pot demanar/provocar canvis significatius d'organització social, canvis en les regles de les relacions de producció bastant rellevants, que permeten el desenvolupament de les forces productives humanes, el treball.

Sé que allò material és encara predominant (i al País Valencià especialment, si tenim en compte les polítiques aplicades pels governs -i també per alguns sectors privats-: construcció, construcció, construcció...), i allò immaterial (informacional, cultural) és encara emergent. Però també sé que hi ha qui s'entesta (públic o privat) en deixar-nos enrera de tots els avanços possibles, qui s'entesta en limitar les nostres possibilitats col·lectives, les que se'ns obrin endavant: ¿on són les inversions en I+D, en educació, en investigació mèdica i genètica, en dotacions informàtiques, en Universitats, en mitjans de comunicació avançats...?

Res més: fa temps que li done voltes, i només volia compartir-ho (les preocupacions no són propietat de ningú).