D'eleccions i d'estratègies

Els resultats del 9M han estat els resultats propis d'unes eleccions espanyoles en un país espanyol. Fa anys que vinc dient que, al País Valencià, no podem actuar com si Espanya no existira, si no volem que ens passe, com diu Enric Juliana a La rectificació (Barcelona: Destino), igual que a la Brigada Pomorska. És ben cert que el que més inseguretat crea, no només en els electors, sinó en general, són els colps de timó ràpids, ara a la dreta, ara a l'esquerra, ara la dreta... Els que no hem navegat molt, ho sabem: maregen bastant. La del valencianisme al País Valencià és una navegació de llarga distància, i el rumb que s'ha pres no és dolent, sempre que, de sobte, no es done un altre colp de timó. Ara, en aquestes eleccions espanyoles (insistisc) del 9M, cap altre posicionament (ni a soles, ni acompanyats), haguera aconseguit aturar els pànzers del PP-PSOE.

El PSOE, IU i el BLOC es mouem en el mateix espai ideològic (dreta-esquerra). És així perquè som producte de la nostra pròpia història, i al País Valencià les opcions conservadores o de dretes no han optat de forma políticament rellevant per alguna proposta valencianista. I, ara com ara, per a les eleccions, em té igual quines són les raons, em té igual si la culpa és del mateix valencianisme, o de la dreta. La cosa és que és així. El PSOE aconsegueix els seus vots entre l'1 i el 6 de l'escala (1 és l'extrema esquerra i 10 l'extrema dreta). IU els aconsegueix entre l'1 i el 5. I el BLOC entre l'1 i el 6 (en 2003, i ara). La cosa és que el PP els aconsegueix entre el 4 i el 10.

No crec que el BLOC, per pactar i conformar Compromís, haja abandonat el seu espai valencianista. D'haver estat així, els resultats de 2007 hagueren sigut una tragèdia per al BLOC, però les dades ens diuen que va ser la força política de Compromís que millor va aguantar, davant la desfeta general de l'esquerra, amb una fidelització d'un 90% dels seus votants de 2003. I, certament, és així perquè, si el BLOC no fa ús del seu discurs valencianista, no té cap sentit com a opció política: per a fer polítiques d'esquerra espanyola, ja n'hi ha d'altres amb més tradició. Ara també és ben cert que eixe discurs valencianista s'ha de fer des de posicions d'esquerra. I cal entendre que, quan dic esquerra, vull dir a la banda esquerra de l'arc ideològic, perquè entenc, i ja ho vaig explicar (Desmitificar és important), que el centre no és un opció, sinó més aviat una no-opció (accepte moderació com a sinònim de centre, si voleu, per no repetir la discussió -Tornem al centre i a les estratègies polítiques-). Una esquerra moderada, això sí, però esquerra. Camins? Clar que hi ha camins per al valencianisme polític. No s'ha de caure en la depressió. Però clar, després d'anys i panys de vida social i política, de segles diria jo, el trànsit ha anat per on ha anat i els camins estan on estan, i no on ens agradaria que estigueren.

Quan a les enquestes es pregunta pel model d'estat preferit, els valencians i valencianes responen de manera creixent que voldríen un estat amb comunitats autonòmes amb més competències (29%), encara que la majoria opta per l'estat de les autonomies tal i com està (55%). Menys d'un 3% diu que voldria tindre el dret a l'autodeterminació, i un 12% renunciaria tranquil·lament a l'autonomia. Fa uns 10 anys, la població que volia més competències superava molt lleugerament el 20%, i ara s'acosta al 30%. Clar que això no és el somni d'un nacionalista i/o independentista, però és el que hi ha al País Valencià i, si no es vol renunciar a treballar per tal de fer avançar l'aplicació de polítiques que augmenten les probabilitats de supervivència del valencià, com a poble identificable i identificat, s'ha de construir, fer política, a partir d'això.

La població valenciana que diu voler més competències autonòmiques i se situa entre el 6 i el 8, en l'eix esquerra-dreta, és un 5%, mentre que la que se situa entre el 2 i el 4 és el 15%. Si afegim el 5, pugen al 14% i al 24%, respectivament. Si som una força valencianista, que vol més competències per al govern autònom, tenim més que guanyar si ens situem al costat de l'esquerra. Ara, en eixa banda, tenim una competència forta (PSOE i IU). Però és que a la dreta encara seria pitjor, la competència seria més dura, ja que només hi trobaríem un PP molt cohesionat (i nosaltres a cavall). Sí ens situem a l'esquerra ho tenim més fàcil perquè el PP només obté un 1% dels seus vots entre la població que vol més autonomia i se situa a l'esquerra (al 4, per ser més concrets). Són IU, que obté el 41% dels seus vots de la població que diu voler més autonomia i se situa entre el 2 i el 3, i el PSOE, que obté el 27% dels seus vots de la població que se situa entre el 3 i el 4 i diu voler més autonomia, els nostres competidors més directes.

I el que intentava dir en el darrer comentari és que el PSOE equivoca l'estratègia al País Valencià, si el que vol és desplaçar el PP de la Generalitat. El PSOE, com acabe de dir, obté el 27% del seus vots en l'espai ideològic 3/4 que vol més competències autonòmiques, però és que el PP està obtenint el 30% dels seus en l'espai ideològic 4/5 que ja li va bé l'autonomia tal i com està. Com que açò no és Catalunya, si el PSOE canviara un espai per l'altre, tots guanyaríem. Tots, excepte el PP, és clar.

El PSOE al País Valencià no pot ser el PSC

Permeteu-me que assatje una reflexió sobre el PSOE al País Valencià. El PP ja fa 15 anys que guanya totes les eleccions al País Valencià, i amb diferència. El PSOE, però, es mostra la mar de satisfet amb els resultats obtinguts el 9M (Joan Lerma ho diu: «hemos ganado votos respecto a las Autonómicas del año pasado»). Podríem interpretar això com un «voler enganyar-se», però em sembla que tanta insistència en l'error es converteix en una manera de fer política. Agrade o no, el projecte polític del PSOE se centra en la modernització d'Espanya. Un projecte en el que la política al País Valencià pot ser secundària, sempre que a Madrid guanye ZP o el candidat del PSOE, siga qui siga. Una demostració és la política de caps de llista per les eleccions generals passades. Això presenta un problema greu al País Valencià. De fet, l'Espanya més estricta havia decidit que el 9M guanyara Mariano Rajoy, pero Euskadi i Catalunya han esmenat eixa decisió, en enviar conjuntament 6 diputats socialistes més que en 2004. No crec que siga casualitat que José Luís Rodríguez Zapatero siga del Barça: això té implicacions de mentalitat i, per tant, sociopolítiques interessants.

Les polítiques del govern d'Espanya durant la darrera legislatura, en pràcticament tots els àmbits (social, econòmic, identitari...), són polítiques adreçades/constructores a/de una societat amb una estructura social avançada: moralment liberal, amb una economia basada més en la informació que no en la rejola, amb unes classes socials que depenen dels recursos culturals per la seua mobilitat social ascendent, depenents indirectament (polítiques socials), però no directament (funcionaris), dels diners de l'estat, etc. (Catalunya?, Euskadi?...). Polítiques que, amb certs problemes però, poden arribar funcionar, a més, en societats on la divisió ideològica decimonònica entre la dreta tradicional i l'esquerra tradicional encara es funcional per les mentalitats de la població (Extremadura?, Andalusia?...). Són polítiques, no obstant, bastant refractàries en societats amb estructures socials avançades, però en termes relatius més endarrerides que les primeres, més depenents de sectors socials i econòmics tradicionals, i/o d'una forma d'estat centralitzadora, nacionalment homogeneïtzadora, en les que la divisió tradicional dreta-esquerra ja no funciona (Madrid?, Comunitat Valenciana?,...).

Els resultats electorals al País Valencià, i els fluxos de votants, potser apunten cap aquesta hipòtesi. Els sectors socials tradicionalment lligats a les propostes del PSOE es desplacen cap al PP: són sectors socials amb una moral tradicional i religiosa, que depenen econòmicament de sectors econòmics propis del capitalisme industrial (producció massiva, consum ineficaç de recursos naturals, generació d'abundants residus...), la mobilitat social ascendent de les quals està fortament lligada a les propietats i rendes patrimonials, i menys a la cultura i el coneixement, amb una idea de Espanya, com a nació única, bastant interioritzada (i encara afavorida pels mitjans de comunicació valencians, quan governava el PSOE, i més des que governa el PP), etc. Mentre que els sectors socials amb propostes polítiques alternatives, lligades a una economia de la informació, amb identitat nacional menys homogeneïtzadora, amb una moral més liberal, amb una mobilitat ascendent més dependent dels seus recursos culturals i formatius, etc. encara bastant minoritàris al País Valencià, i que tradicionalment estaven lligats a opcions polítiques com ara el BLOC o IU, desplacen el vot cap el PSOE. No se vos escaparà que, amb aquest canvi de bases socials, al País Valencià, el PSOE perd, donada la distribució quantitativa d'uns i altres, en comparació amb societats com ara la catalana.

Hi ha qui ha dit que no pot ser que el PSOE siga percebut per la societat valenciana com un partit amb propostes socialment emergents, més pròpies d'una força política minoritària que d'una que vol guanyar per majoria. I altres diuen que això és una manipulació de la imatge del principal partit de l'oposició al País Valencià, promoguda pel PP. I és que el debat, venint d'on vinc, em sona molt, però molt. L'assumpte no crec que siga tan conjuntural, o tactista, com pot semblar: la qüestió té un calat més profon.

En els darrers 20 anys, el valencianisme polític ha realitzat una revisió de principis. Uns 5 anys abans que el PP es convertira en el partit valencià hegemònic, el valencianisme polític va iniciar una reflexió sobre els discursos tradicionals del nacionalisme català/valencià al País Valencià. I va fent la seua anàlisi crítica i constructiva de les aportacions fusterianes. Una reflexió amb daltibaixos, amb avanços i retrocessos, però que ha portat, a poc a poc, a la consolidació d'un posicionament polític que va aproximant-se a les característiques pròpies de la societat valenciana, en la seua construcció social, identitària i ideològica. L'afermament d'una més sòlida estructura territorial i organitzativa, i d'aquesta manera d'una base social més arrelada, que ha aconseguit una força política com el BLOC en els darrers 10 anys, no ha estat una casualitat.

Ernest Lluch va fer una aportació molt rellevant, no només a l'explicació del País Valencià (La via valenciana), sinó al disseny de l'acció política del socialisme valencià. Tanmateix, el socialisme valencià s'amaga les dades, o les interpreta equivocadament: el que diu i el que fa em sembla contradictori. Quan el PSOE fa política al País Valencià, no fa política valencianista, ni nacional, ni regional: en les seues accions de govern, mai ha destacat per prendre mesures valentes, innovadores, en aquesta direcció (ni quan governava la Generalitat, ni quan governa Ajuntaments, amb conegudes excepcions). Potser puga semblar molt atractiu, des del punt de mira ideològic, i electoralment enlluernador (han obtingut més o menys el 45% dels escrutinis), però el model no pot ser el del Partit Socialista de Catalunya (PSC), per moltes eleccions que guanye a Catalunya. I no pot ser-ho, bàsicament, perquè Catalunya no és el País Valencià. El País Valencià és, ara com ara, Espanya; no només en termes identitaris, sinó també d'estructura social, que des des meu punt de mira és el mateix. Les polítiques del PSOE al País Valencià han ajudat a què això siga així: recordeu A guanyar diners!? Polítiques molt agreujades per 15 anys d'acció de govern del PP, i el seu regionalisme conservador i espanyolitzador.

Mentre el socialisme valencià no evidencie sense cap mena de dubtes que la proposta identitària, i per tant sociopolítica, d'arrel fusteriana no és aplicable al País Valencià, la societat valenciana el castigarà amb una derrota darrere una altra: el que pot arribar a guanyar no pot compensar, diguem encara, el que de segur perd. Vaja!, si el que vol és governar aquest país i deixar de ser l'oposició. La recerca d'un espai valencianista, ecologista i d'esquerres, a l'hora i en un sol partit, desacredita com a partit de govern el PSOE al País Valencià; i l'emulació d'una estratègia tripartita no té cap sentit, quan a l'esquerra del PP, al País Valencià, només hi caben dos com a molt. Ja m'agradaria, ja, que les coses no foren així. Intentar imitar Catalunya, al PSC o a qui siga, no portarà més que fracassos electorals al País Valencià: d'experiències, d'evidències empíriques, ja n'acumulem suficients, des de tots els àmbits de l'esquerra, no vos sembla?

Duopoli polític

Propose que canviem el mot bipartidisme pel de duopoli, per tal de referir-nos al sistema polític que està configurant-se al País Valencià. Ja que ens agrada utilitzar metàfores de l'economia per parlar de política, anem a ser conseqüents. El concepte de duopoli, i els models del seu funcionament, mostren de manera nítida com es desenvolupen les estratègies dels agents. Mentre que el de bipartidisme amaga en la benvolent estabilitat, una tendència que perjudica els ciutadans.

El duopoli és un mercat en el que només hi ha dues empreses que ofereixen el producte. És un cas concret d'oligopoli. En aquesta situació, les empreses adquireixen un poder sobre el mercat, per tant, un poder sobre els consumidors (ciutadans), que provoca un creixement dels preus (increment dels poders atorgats: creixement del control partidari i disminució del control ciutadà) i una caiguda de la producció (reducció de les polítiques de transformació social). Això ho aconsegueixen per mitjà de la seua col·lusió, és a dir, de la col·laboració entre empreses, que evita la seua competència.

Ja fa 170 anys que el personatge del dibuix, Antoine Augustin Cournot, ho va dir. Fa temps que ho sabem, veritat? En condicions de duopoli, si les empreses tenen els mateixos costos, es divideixen el mercat a parts iguals (l'empat tècnic electoral està servit), com a resultat del que s'anomena equilibri de Nash, situació segons la qual cap jugador es beneficia de canviar d'estratègia, mentre els altres no canvien la seua.

En definitiva, el duopoli ens mostra una situació de mercat en la qual els consumidors (ciutadans) obtenen menys a canvi de més. Si és una situació que critiquem en l'àmbit de l'economia, ¿per què estem disposat a acceptar-la en la política? ¿Per què no ho denunciem al Tribunal de la Competència de la Unió Europea?

El PSOE i el PP, tan liberals ells, col·lideixen, col·laboren, per evitar la competència política: mireu si no amb quina rapidesa es posen d'acord pel que fa a les condicions econòmiques i publicitàries de suport a partits (temps televisius, subvencions electorals, accés a espais, debats, etc.). Col·laboren, però també, en l'elaboració discursiva i executiva de determinades polítiques d'estat, de l'estructura política, del sistema de partits, etc. Com a resultat, els ciutadans vivim una política cada vegada més allunyada del nostre control, paguem un preu més elevat, i a canvi rebem menys polítiques transformadores, menys polítiques que canvien realment les nostres condicions de vida.

Quan hui acabe el recompte dels vots, haurem comprat en un mercat duopòlic. I el més segur és que el resultat de la nit siga més duopoli i menys competència política. I la pròxima vegada que votem pagarem més (atorgarem més poders) i rebrem menys a canvi (menys polítiques transformadores), i així successivament. ¿És intel·ligent autolesionar-se d'aquesta manera?