dissabte, 15 de setembre del 2007

Els valors, les emocions i la política

Hui m'he trobat llegint un article de Rubert de Ventós a El País i, vés per on, que va i diu: «Desde perspectivas distintas, tanto Roca [Junyent, afegisc jo, perquè fa temps que no se'n parla] como Maragall tropezaron contra este hecho tozudo, contra este meme bien injertado en el hipotálamo de los españoles y con el que Pujol nunca dejó de contar». Pel que es veu, no soc l'únic que pensa que això del nacionalisme té a vore amb les amígdales cerebrals i l'hipotàlem. També hui he afegit una entrada a Bloc pel País, un bloc que portem amb l'Ignasi Mora (vaja, que porta pràcticament ell sol: el temps no em dóna per a més). L'entrada torna a fer referència a les emocions nacionals.

I és que són extremadament importants, les emocions, en tots els aspectes de la vida individual i social: en economia (comprem o venen segons estats d'ànim; ens fiem o no ens fiem...), en cultura (la música, la pintura, la poesia...), en política (la por, la confiança...) Però, dissortadament, durant molt de temps (potser des de la Il·lustració i tot), les forces majoritàries del progrés s'han allunyat tot el que han pogut de les emocions, per considerar-les irracionals, per tel·lúriques o per recordar-nos la nostra naturalesa animal. De fet, en fer-ne referència, ets immediatament sospitós de conservadorisme o, fins i tot, de ser reaccionari: com si els sentiments o les emocions només les sentiren, i foren patrimoni, de les persones políticament conservadores.

Fa un temps, quan es parlava sobre la llei del matrimoni homosexual, en una intervenció pública que havia de fer (i aprofitant que el Xúquer passa per Carcaixent) vaig insistir en l'existència d'uns valors associats al progrés, d'unes regles i compromissos col·lectius progressistes. D'uns valors de progrés que porten lligats unes emocions i uns sentiments. Que no hem de caure en el parany del discurs fonamentalista, segons el qual ells representen la moral i els valors, i els que estem a favor de les llibertats som uns immorals sense valors. Nosaltres tenim valors que defensar, pels quals treballar i pels quals ens emocionem. Uns valors que es traduixen en propostes polítiques concretes.

Si són Rita Barberà, Francisco Camps o Eduardo Zaplana els que mouen els discursos i les polítiques associats a les emocions, les lliguen amb determinats valors. Valors que no són els meus, és cert. Però si l'oposició només fa discursos i polítiques racionals, sense lligar-los a sentiments o a emocions positius i, com a molt, es dediquen a criticar els valors dels altres (com diu George Lakoff), sense mostrar els propis, les persones humanes (racionals i emocionals, al mateix temps) no tenen on triar. I com asssenyala Edgar Morin, si és veritat que una persona només emocions, sense raons, està malalta, també ho és que està tan malalta com una persona sense emocions, només raons. I la veritat és que els Joan Lerma, Jordi Sevilla o Maria Teresa Fernández de la Vega no poden ajudar gaire perquè expressen unes molt pobres emocions lligades al País Valencià.

¿Voleu dir que no hi ha objectius i propostes polítiques, lligats a valors progressistes, que de plantejar-los i d'aconseguir-los, no generarien emocions positives i sentiments de benestar entre la població valenciana? Perdoneu, però no m'ho puc creure. Digueu-me ingenu, si voleu. Però el compromís amb la pròpia gent, amb la comunitat de la què es forma part, amb el territori on es viu, amb la igualtat i amb la llibertat als grups dels quals es forma part, etc. són coses que quan s'aconseguixen emocionen, donen sensacions de benestar i aconseguixen que les persones visquen millor.

Deixar en mans dels altres el món dels valors i, per tant, de les emocions, ens porta al fracàs polític i, per tant, social més estrepitós. No ho dubteu.

6 comentaris:

Ignasi Mora ha dit...

No sé què et semblarà a tu, Rafa, però a mi em resulta preocupant que la gent no faça comentaris a les reflexions del teu blog, més encara en el que acabes d'escriure, on toques un tema tan fonamental. ¿És perea, és incomprensió, és que no s'adonen que els que no pertanyen al binomi PP-PSOE l'única llibertat d'expressió possible a la llarga serà via xarxa? Siga com siga, crec que no es pot deixar passar el tema que proposes sense més conseqúències, i encara que potser escric massa, et faré un comentari, a l'espera que el personal s'anime.

Per descomptat que estic ben d'acord amb tu. És més: jo crec que la via il·lustrada, arrebossada per Fuster, ha dut a l'execici d'un autoodi exacerbat entre molts dels que es troben en el valencianisme polític. Perquè no hi ha res sobre el qual no projecten un hipercriticisme desorbitant i res sobre el que manifesten una certa simpatia o identificació. Ja fa temps que observe astorat eixe fenomen.

Com a reacció a això, jo m'he apuntat a ser un propagandísta de molts dels trets del país, entre els quals hi ha les falles, una de les festes més espectaculars d'Europa (alguns diran que ho faig de lluny, però crec que això no té importància, l'important és l'actitud). I m'agradaria proposar un joc-teràpia en eixe sentit: escriure cadascú sobre un aspecte positiu del país. Per exemple, la cosa podria ser més o menys així: últimament visc alguns dies de la setmana a València, al barri del Carme. Doncs és el centre històric on més m'agrada estar de tots els centres històrics que conec. Se'l pot acusar d'açò o d'allò, però el Carme és una delícia, on és un privilegi poder-hi viure. L'estructura urbanística, suaument laberíntica, amb una arquitectura barrejada i amb sorpreses molt d'agrair, carrers, carrerons i placetes en què encara sents els ocells i l'amable presència dels veïns, més les campanes solemnes de la catedral.

Anònim ha dit...

A banda de les emocions personals, els pobles tenen emocions col.lectives que els fan participar a l'ensems.
El nacionalisme valencià, hereu de Fuster, ai, sempre Fuster, va renunciar fa anys als símbols i mites que podien emocionar i emocionaven.
Ens hem quedat amb pocs símbols i mites i, per tant, amb poques emocions col.lectives i hem deixat a la dreta espanyolista el patrimoni de les emocions valencianes.
Fora de Jaume I, perquè ens acosta als catalans i la Muixaranga, perquè li agradava a Fuster, no hi ha res.
Mon pare, llaurador de l'Horta i tota la meua família, tenia fortes emocions amb símbols valencians i de menut he sentit a parlar de Blasco Ibáñez, de Sorolla, d'Iturbi, de la taronja, de valencians per tot el món, de toreros,cantants, músics... i anaven a la "tira de contar" del mercat d'Abastos i a la missa de descoberta de la Mare de Déu i es sabien "Laaa Patria vaaalenciaaana s'ampaaara baix ton mant hooo Verge Sobirana...."
Ara, segons els nacionalistes, tots eren espanyolistes i eixen emocions són patrimoni dels Blavers.
Reinventar-se un país sembla que és prou difícil i amb l'experiència del valencians, ja podem ben bé dir que és impossible.
Ara només ens queda la via dels greuges i aquesta ja l'utilitzen el PP i el PSOE quan els governs de Madrid no és el seu.

Anònim ha dit...

Jo sóc nacionalista perquè el meu avi era com ton pare i m'encomanà eixa valencianitat primària i sentida. Mai he sigut fusterià perquè mai m'ha agradat ni atret el discurs de Fuster. En canvi, Sanchis Guarner m'encisa i alguns dels seus llibres em posen els pels de punta. Hi ha una diferència cabdal entre aquestos dos intel·lectuals, i és una errada estratègica de grans magnituds per part del nacionalisme valencià modern haver seguit Fuster en lloc de Sanchis. El discurs de Manuel Sanchis Guarner sí que toca les amígdales nacionals del nostre poble, d'aquell que és poble pla i no d'aquell que pretén ser-ho. Estic segur que al meu avi, almenys, ho haguera fet.

Soca ha dit...

Però som tan pocs els que ens situem en estos comentaris: tant Ignasi com els dos anònims tenen molta raó.

Després de regalar els símbols als blavers/espanyolisme, anem perduts.

I, sí. Estic rellegint "La ciutat de València", de Sanchis Guarner, i és una delícia. Valenciansme del que captiva.

Però al nostre país tot ha anat per l'aire i, ara, és difícil redreçar-ho.

Anònim ha dit...

Gràcies pels vostres Blogs, Rafa i Ignaci. Pel que fa als sentiments, aquest 9 d'octubre s'ha produit des del meu punt de vista, un fet important. La presència, després que un greu erro ens fera abandonar la Marxa Cívica de de la Senyera, d'un grup de Joves del Bloc a la Marxa del matí.De fet som els únics que hem estat en tot: als nostres actes, als actes de la GV, festius i reivindicatius. Nosaltres som els únics que podem unir el nostre poble i superar el conflicte estèril on ens han situat els centralistes.

Anònim ha dit...

EL MEU NOM ÉS JOSEP FRANCESC GIRARD ESPINOSA NASCUT A ALACANT; NO M'AGRADA QUE ELS VALENCIANISTES PUGUIN AVALUAR-NE LA SITUACIÓ D'AQUESTA CIUTAT AMB UNA HISTÒRIA BEN DIFERENT SELON COM HO ESGUARDEM.
EL CAS ÉS QUE DES DE MONTPELLIER VÀREN CREAR LA REPOBLACIÓ OCCITANA PERTOT ARREU DEL LITORAL ALACANTÍ I SI SE N'ASSEBENTEN PARL NOMÉS D'ALACANT SENSE INCLOURE MOLTS INDRETS DEL PAÍS VALENCIÀ QUE TAMBÉ CONSIDEREN AQUESTA TEORIA COM LA MÉS ADIENT. CONEC ELS DIFERENTS BARRIS D'ALACANT I LA CONEXIÓ CULTURAL, LINGÜÍSTICA D'AQUESTS ÉS MOLT SEMBLANT D'ALTRES CASTELLANES SENSE CAP RELACIÓ TAMPOC AMB EL VALENCIANISME MÉS AMB D'ALTRES ÈTNIES QUE NO ENS AGRADEN GAIRE.
ESPERO QUE SE´N PUBLIQUI AQUEST ARTICLE. GRÀCIES