Tornem al centre i a les estratègies polítiques

Tornem del periode estival, les vacances s'acaben. Mentrestant, dos dels anteriors enviaments, 'Desmitificar és important (22-05-06)' i 'Espais electorals i competició electoral (04-06-06)', han provocat una llarga resposta del meu amic Joan Senent, titulada 'En defensa del centre polític'. Vaja per endavant, com ell mateix assenyala al final del seu text, l'amistat que ens unix de fa ja molts anys, i les múltiples converses que hem tingut al voltant de qüestions similars a les que ara tractem. La seua resposta, per l'esforç que implica, es mereix la consideració apropiada, i en justa correspondència responc algunes de les qüestions que es plantegen als textos.

Vull començar assenyalant que el text de Senent transmet la idea que discrepem més del que realment ho fem. De fet, la seua conclusió, "Al BLOC li interessa mantindre el seu posicionament ample i centrat al voltant del centre-esquerra, diferenciant-se clarament de totes les altres alternatives polítiques pel seu profund nacionalisme valencià...", la compartisc; i és precisament la que es deriva de les meues anàlisis més que no de les seues. Compartim també la importància que té el com, si més no tanta com el qué. I m'ha agradat molt l'exercici de papiroflèxia que ens proposa en Joan, en doblar l'escala ideològica pel bell mig. Un exercici geomètric que ens ajuda a entendre bastant la versatilitat de les anàlisis polítiques, i les possibilitats d'interpretació. I és que eixa aparent major discrepància es deriva, pense, del fet que el text de Senent imputa al meu alguns significats que no s'hi troben en ell, sinó en la interpretació que ell en fa.

I ja que parlem d'interpretació, necessària sempre per a qualsevol procés de comprensió, comence per assenyalar que em pareix que dir que una part de les persones que se situen al centre ho fan per indecisió o que alguns dels que se situen a l'esquerra ho fan per esnobisme (dues afirmacions amb les que podria estar d'acord) no és fer cap "judici d'intencions", sinó plantejar hipòtesis de motivació, ja que s'intenta respondre al per què i no al per a què. I en això, en les motivacions, en els motius, en les relacions causa-efecte, tant la pràctica judicial com la científica tenen molt a dir. El que vaig escriure es deriva de l'anàlisi de les dades d'enquestes, aplicades a un univers de residents valencians majors d'edat (militen o no militen en cap opció política, cultural, econòmica o social), i no de les projeccions ideològiques que tots fem, a partir de les percepcions de la realitat que tenim per la posició social que ocupem.

Diu Joan que jo faig "sinonímies i equivalències" "agosarades i manifestament incorrectes", i em fa "una reprovació" en referència al tractament de les no-respostes parcials (no ho sap -NHS-, no contesta -NC-). Si comencem per la segona, l'objecte dels meus escrits no era la no-resposta parcial (NHS/NC), sinó el centre. Ja fa alguns anys que treballe amb enquestes, i podria aportar un llarg llistat d'articles d'altres professionals en els que es qüestiona i critica l'oportunitat d'oferir als enquestats posicions intermèdies (equidistants) en les escales de resposta. Les raons fonamentals són, en primer lloc, que estes opcions transmeten una imatge de simetria de resposta que, en la immensa majoria dels casos (en la immensa majoria de les qüestions plantejades) no s'ajusta a la realitat social, que rarament és simètrica; i en segon lloc, perquè, davant la possibilitat de posicionar-se en un lloc equidistant, s'observa sistemàticament una tendència a què sectors de població quantitativament rellevants opten per situar-se al bell mig, siga quina siga la pregunta; de la mateixa manera que sistemàticament s'observa aquiesciència (tendència sistemàtica a respondre 'Sí', siga quina siga la pregunta). Per això, hi ha estratègies de qüestionari i de tractament posterior de les dades que intenten corregir estos biaixos. Així les coses, a més de la no-resposta parcial (NHS/NC), com diu Joan, ens trobem una part rellevant de persones que opten per la equidistància (centre), com a mecanisme per no haver de triar. No tots, certament, però molts. En l'escala ideològica esquerra-dreta (1-10), el 5 acomplix, en part, esta funció, de manera que a molts dels enquestats indecisos o neutrals els trobem ací i no al 'NHS/NC'. I, per este punt, entrem a les sinonímies i equivalències, que diu Senent que són agosarades i incorrectes.

Jo no faig projeccions de contingut ideològic sobre què significa el centre, més enllà de la posició geomètrica, simètrica, neutral, que ocupa. Si consultem el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, la paraula centre ens apareix lligada a punt de simetria (2 de les 4 accepcions que són geomètriques, la cinquena accepció no és geomètrica); és a dir, centre és equidistància de qualssevol conjunt de punts simètrics de la figura geomètrica de què es tracte (siga una recta, un plànol o un volum). Certament, hi ha una accepció que diu que és el punt més allunyat dels extrems, però el centre és equidistant de qualssevol punts simètrics, no només dels extrems, com sembla suggerir Joan Senent ("Centre vol dir exclusivament equidistància amb els extrems"), ¿vol dir això que tot punt que no estiga al centre és un extrem? Segons ho planteja Joan podria semblar que sí: jo pense que no, hi ha molts més punts equidistants del centre, a banda dels extrems. A més a més, després ens trobem que "(p)recisament, quan un actua, quan ha decidir, és quan els detalls prenen més importància i les postures radicals, en vore's nues, mostren els seus inconvenients i necessiten ser matisades pels plantejaments més moderats". O "el centre és plural no necessita l'uniformisme ideològic ni el monolitisme organitzatiu". Amb la qual cosa resulta que, efectivament, sembla que no ser de centre implica ser radical, uniformista i monolític, i ser moderat i plural equival a ser de centre. ¿Parlem de sinonímies agosarades?

Si mirem la definició de neutral, que jo use com a metàfora de centre, ens trobem amb què "no és d'un bàndol o altre en pugna o opinió". Em sembla que ambdós significats, el de centre i el de neutral, s'adiuen bastant bé com per justificar una associació metafòrica com la que faig. I la demostració que l'equidistància (el centre) no és possible en política es produix quan es participa i es pren partit en una decisió, la qual cosa Senent i molta més gent que es considera de centre fa sovint, i en soc testimoni. Però, en el moment que voten i trien, prenen partit, i si prenen partit ja no són neutrals, i si no són neutrals ja no són equidistants, per tant ja no se situen al centre. Joan diu que "(l)'única manca de decisió sistemàtica que conec als partidaris del centre és la del recurs a la violència política", estic convençut que Senent no vol dir que els qui no es consideren de centre són favorables a l'ús de la violència, sinó que els que ocupen l'espai de centre decidixen no donar suport a l'ús de la violència: això no és indecisió, això és prendre partit per la no-violència, a la qual cosa jo em sume, existisca, o no, el centre. Que siguen neutrals o indecisos, no significa que se'ls puga "convéncer fàcilment amb algun caramel polític", com diu Senent (jo no mai he escrit això), sinó que són el sector social més obert al canvi d'opinió, a les diverses ofertes polítiques,... el lloc on pot bascular la balança, i per això és on es guanyen o perden eleccions i, per tant, governs (això és el que jo vaig dir). Ni tan sols vaig dir que no tinguen ideologia, o que la tinguen afeblida, simplement que no la tenen preestablerta (si més no en el format esquerra-dreta) o, en qualsevol cas, no l'expressen a les enquestes, perquè sortosament, ni a ells ni a ningú, res no els obliga a fer-ho.

Certament que als medis periodístics, al llenguatge de la vida quotidiana i, fins i tot, al món acadèmic, s'empra el terme centre tot dotant-lo d'un contingut polític ideològic. Des del meu punt de mira, això és un error, un mite. I el fet que el coneixement del sentit comú tinga assumit eixe contingut, no significa que des de plantejaments que es volen científics no el posem en dubte. Eixe era l'objectiu del meu escrit, no altre. Al diccionari també es definix el mite: "dita, narració, etc. plàstiques, fabuloses i generalment contraposades a qualsevol tipus de formulació enraonada i demostrada, emprades sobretot per a expressar conviccions filosòfiques, cosmovisionals o religioses" o, també, "narració fabulosa purament inventada". La ciència intenta treballar per enraonar, per demostrar, per qüestionar conviccions, així doncs, la ciència treballa per desmitificar. Tasca feixuga i, de vegades, indecorosa, ja ho sé. Les persones humanes, a més de la nostra dimensió racional, lògica, també en tenim una altra d'emotiva, analògica; i en esta els mites hi juguen un paper estabilitzador de sentiments. Però la ciència hi treballa per desmitificar, que li ho pregunten sinó a Giordano Bruno o a Galileo Galilei. ¿No és més aclaridor parlar de socialdemocràcia o social-liberalisme, o de liberalisme d'esquerra o de dreta, de democràcia-cristiana, de comunitarisme, de comunisme, de feixisme...? ¿Per què emprar, aleshores, el terme centre? Perquè simplifica, tot i que desdibuixa també els matisos de les posicions moderades i, així, facilita també el bipartidisme. S'usa també, però, perquè resulta de la posició geomètrica equidistant que s'oferix a les escales de medició de les enquestes i que, sistemàticament, és l'opció preferida (la moda, en sentit estadístic) per la població enquestada.

Les dades mostren que el que vaig escriure és probablement veritat. Jo no parlava de cap persona en concret, és el que té l'estadística. Parlava en termes estadístics i al Gràfic 1 de 'Desmitificar és important' queda ben palés que, d'aquells que s'ubiquen a l'escala esquerra-dreta, l'abstenció prové majoritàriament del centre, del 5 (d'on ixen 9.6 punts percentuals de l'abstenció), mentre que de tota l'esquerra acumulada, de l'1 al 4, ixen 4.8 punts (just la mitat), i del conjunt de la dreta ixen només 2 (els punts que falten fins l'abstenció real, els trobem al NHS/NC). Ja sé que Senent i altres no s'abstenen, però la major part de l'abstenció (absoluta i relativa, jo sempre oferisc dades percentuals, que segons tinc entés són dades relatives) dels qui s'ubiquen a l'escala ideològica, prové del que s'anomena centre. Agrade o no.

Sé que a algun assessor del PP (m'ho han dit alguns amics de la Universitat) no li agrada el tractament que faig de l'escala ideològica, ja que posa de manifest que el PP guanya clarament a la dreta i el PSOE a l'esquerra, i que ambdós es barallen al centre, on la distància entre ambdós no és tanta com el PP voldria. Però l'argument dels rectangles que empra Senent, que en termes teòrics, és cert, empíricament no ho és, en este cas. L'altura dels rectangles no és la mateixa, per tant si volem àrees rectangulars similars, espais de dimensió similar, haurem de proposar bases diferents. L'altura (freqüència) del 5, en l'escala 1-10 d'esquerra a dreta, és de 38.6, la del 4 és del 16.8 (menys de la mitat) i la del 6 del 13.4 (vore Gràfic 1 de 'Desmitificar és important'). L'altura no és la mateixa, doncs. Si agrupem tota l'esquerra (que inclou el que s'anomena centre-esquerra, el 3 i el 4) i sumem les freqüències de l'1 al 4, mantenim el 5, i agrupem tota la dreta en sumar del 6 al 10 (que inclou el centre-dreta, 6 i 7), tenim que les àrees resultants (les dimensions dels espais) són molt paregudes, i la del 5 continua sent la major: centre (5) un 38.6%, esquerra (1-4) un 33.7% i dreta (6-10) un 27.7%, per tant no hi ha la desproporció de dimensió de la que parla en Joan.

Quan definisc els espais electorals a 'Espais electorals i competició electoral', anomene Espai Bloc Estricte (EBE) a l'espai on el BLOC obté els resultats més espectaculars (32.2%) i que assenyala el seu espai de partida: valencianisme d'esquerra (la història, com diu Senent, és important). Això no significa que el BLOC no tinga algunes bases o haja avançat en altres espais; però en termes estadístics, no personals (he d'insistir?), EBE és el punt de partida, el campament base del BLOC. A l'Espai de Valencianisme de Centre (EVC), el BLOC obté un gens menyspreable 6.9%. Jo no expulse a Joan, ni a ningú, d'enlloc: no tinc cap dubte que el podríem trobar entre eixe important 6.9% que el BLOC obté a EVC. Però hem de saber de la importància que té per aconseguir els objectius compartits ser conscients de quins són els punts de partida col·lectius, quins els posicionaments grupals relatius, quins els recursos humans i materials compartits, etc. I Joan ho sap, em consta i no tinc cap dubte. Per això em va sobtar llegir que "les respostes importants del PSOE (...), ni les del PP, no ens han de fer por als nacionalistes, ni han de condicionar mai l'elecció de les nostres opcions", un argument estratègic que em sembla, si més no, imprudent, quan no demagògic (¿no hem de tindre en compte el que fan els competidors? i si ho fem, ¿és que tenim por?). De la mateixa manera que m'ho sembla, de demagògic, l'argument segons el qual el BLOC ha de tindre vocació de govern i abordar la casella 5-3, és a dir, tan valencià com espanyol i de centre, on, en ella només, trobem al 20% del cens electoral: eixa casella és com una mena de Kilimanjaro que sobresurt a la planura, al costat de la resta de 49 caselles, la següent de les quals en altura no arriba al 9%. ¿Cal recordar els recursos materials i humans, i el suport social, amb què compta, ara com ara, el BLOC, per tal d'abordar una altura d'eixes dimensions?

Per coronar el cim, caldrà buscar el camí que ens facilite l'arribada, a partir del campament base (EBE), i anar establint campaments intermedis que ens permeten l'atac definitiu al cim (¿o és que, ara com ara, el BLOC -amb un 4.7% a les darreres eleccions- és ja una opció de govern per a la població valenciana?: jo propose, com a campament intermedi, l'Espai d'Esquerra Dual -EED- (que inclou, insistisc, el centre-esquerra) que ens situa més alts i, per tant, més prop del pic (tot permetent-nos arribar a les institucions i, potser, així condicionar les polítiques, de manera que, amb els seus efectes, el cim central (ple d'indecisos en l'eix nacional) es rebaixe i s'eleve la posició on nosaltres ens trobem). Senent sembla que proposa EVC com a campament intermedi, que les dades ens diuen que ens deixa massa baix en l'escalada com per arribar a les institucions; o també atacar, des de la planura on som, directament el cim, que les dades diuen que està massa alt per intentar-ho d'una atacada, sense una parada intermèdia.

Com deia al principi, a Joan i a mi són més les coses que ens unixen que no les que ens separen: el gust per la discussió argumentada, pel pluralisme, per la discrepància ideològica, el compromís amb el País Valencià, amb la seua gent, el respecte a les persones i el rigor, l'exigència del treball ben fet. Per això vull agrair-li molt el temps i el treball dedicat a respondre dos dels meus textos. Una resposta, la seua, de la qual he aprés coses, algunes de les quals he assenyalat al principi, i d'altres de les que n'he segut conscient mentre elaborava la meua, i m'han permés matisar i aclarir més els meus arguments.

Valencianitzar: construir la societat valenciana

Tot i que sense números no podem entendre les coses que pasen, només amb números tampoc s'entenen del tot.

La construcció social d'una realitat és com un peix que es mossega la cua. I el cas que ens ocupa, la construcció social d'una identitat valenciana potent, no és diferent. El BLOC no obté millors resultats, entre altres coses, perquè hi ha poca gent que pose per davant de l'espanyola la seua identitat valenciana; però també és veritat que hi ha poca gent que pose per davant de l'espanyola la seua identitat valenciana, perquè cap força política com el BLOC ha influit de forma significativa les polítiques fetes des dels diversos governs.

Es pot valencianitzar, permeteu el verb (que com a tal, implica necessàriament acció), de formes molt diverses, entre les quals una de les més efectives és a través de l'execució de determinades polítiques. Polítiques que, en un sistema polític com el nostre, es canalitzen precisament a través dels partits polítics. Uns partits polítics que, a la vegada, no poden arribar al lloc institucional des d'on impulsar eixes polítiques sense suport popular. Per tant, com pot augmentar el nombre de valencianistes? Entre altres coses, amb una major presència política institucional del BLOC. Però, com pot augmentar la presència política institucional del BLOC? Entre altres coses, amb una major presència de valencianisme social. Quan ambdós nivells són escassos, eixe cercle viciós s'ha de trencar per algun indret. I ixe era el sentit dels dos últims enviaments numèrics que vaig fer al BLOG: assenyalar un dels punts per on es pot trencar, en l'àmbit de la política. Hi ha, però, d'altres àmbits, tots interactuant entre ells i amb la política. Ambtot, pense, junt a molts altres, com ara Raymond Aron o Pierre Bourdieu, que el de la política és el camp dominant de l'estructura social.

Les formes familiars valencianes han estat, tradicionalment, diferents a les castellanes. Els estudiosos del Dret Civil valencià bé que ho saben. Els sistemes d'herència, de transmissió patrimonial, de compra-venda, la consideració dels fills i de les filles, el tracte de les dones, etc. tenien una consideració més liberal que el que tenien al dret castellà. Un consideració, la valenciana, que desaparegué amb la derrota davant els Borbons, i els posteriors Decrets de Nova Planta. A partir d'aleshores, s'aplicà el Dret Civil castellà. Molts anys han passat i l'aplicació actual del tradicional Dret Civil valencià quedaria extemporània, per caduca. Tanmateix, la seua modernització, l'actualització, la posada al dia d'aquell Dret Civil valencià donaria majors quotes de llibertat i un model de relacions familiars, per exemple, més avançat que el que se'n deriva de la modernització del Dret Civil castellà. Tot això, sense tindre en compte les diferències en la consideració de les llibertats en l'àmbit de les relacions sexuals pròpies de l'entorn mediterrani, valencià, en comparació a la rigidesa castellana en eixe camp. Així, les mobilitzacions feministes, les mobilitzacions favorables a les millores de les llibertats individuals, per la llibertat d'opció sexual, etc. poden aconseguir una canalització política més avançada, si es desenvolupen en un marc institucional més valencianitzat i menys castellanitzat. Per tant, la interacció positiva entre estos moviments socials i el valencianisme polític que representa el BLOC beneficiaria ambdues propostes col·lectives

L'estructura econòmica valenciana ha funcionat tradicionalment al marge de les ajudes de l'estat; és més, la majoria de vegades ha funcionat malgrat la intervenció de l'estat, que l'ha perjudicada de forma bastant sistemàtica. L'estructura econòmica castellana i la valenciana han estat històricament bastant distintes, i les polítiques econòmiques que necessitava una perjudicaven l'altra: la valenciana sempre ha perdut la batalla. En estos moments, l'economia valenciana patix una crisi bastant seriosa: el monocultiu de la construcció. A més a més, l'estructura de les inversions al País Valencià, bastant especialitzades en petites empreses de producció de bens de consum, requerix de polítiques econòmiques i de negociacions específiques, que tenen poc a vore a les necessitats de les inversions fetes en altres parts d'Espanya. Així, mecanismes de negociació específicament valencians, com ara entre les patronals valencianes i els sindicats valencians resultarien en mesures econòmiques pactades més ajustades a la realitat económica d'ací. Dependre, per exemple, de les negociacions salarials fetes a Madrid per la gran patronal espanyola i els grans sindicats espanyols perjudiquen als treballadors valencians, però també a les empreses valencianes. La inflació, la formació laboral, les especificitats sectorials, etc. aconsellen un marc de relacions laboral específicament valencià, així com un marc de relacions entre el govern i el sector privat, també específic. Per tant, la interacció entre els sectors productius valencians i el valencianisme polític també resultaria en un benefici mutu.

Potser, l'àmbit més treballat en estos aspectes ha estat el de la cultura. El fet que al País Valencià una part molt rellevant de la seua població tinga com a llengua primera una distinta del castellà posa en evidència, de forma més òbvia, la necessitat d'interacció entre la cultura i la política. Però no parlem només de llengua, quan estem a l'àmbit de la cultura. Parlem també de creació, d'inventiva, de coneixements,... La creativitat sorgida de les nostres terres sempre ha estat reconeguda fóra de les nostres fronteres, de les valencianes, dic. ¿Què passa amb el reconeixement dels propis valencians als sectors de la creació cultural? La investigació universitària, la creació literària, les arts escèniques, les arts musicals, etc. que hem estat capaços de desenvolupar els valencians són productes de gran qualitat, excel·lents, malgrat els entrebancs posats pels poders públics al seu desenvolupament (censures i persecucions, incloses). Este és l'espai dels descobriments, on les societats són capaces de fer les aportacions més valuoses per a la humanitat. Un espai on els succesius governs valencians han sobresortit en els seus intents de control, en les seues polítiques tendents a acallar eixe potencial, per emmudir. Novament, la interacció d'estos sectors de la creació valenciana i el valencianisme polític podria resultat en un guany per a tota la societat.

I, finalment, en l'àmbit de la política, la diversitat valenciana, una societat construïda per successives arribades de població dels indrets més dispars de la Mediterrània, i ara també de la resta del Món, s'intenta obviar o negar. La democràcia destaca com a forma d'organització política que millora notablement les condicions de convivència, al mateix temps que incrementa la seua eficàcia en la resolució dels conflictes que se'n deriven de tota convivència, quan és capaç de donar audiència a la diversitat de veus que hi conviuen. Una democràcia basada en què una part rellevant de la societat no pot dir la seua és una democràcia que abunda en les desigualtats i que, per tant, atia els conflictes en comptes de resoldre'ls. Un parlament, unes Corts, amb més veus, és un parlament més ajustat als objectius de la democràcia; i a més a més no perd ni un bri d'eficàcia, sinó tot el contrari: més veus són escoltades i els acords pressos són més vinculants. És a dir, una major vinculació, presència, del valencianisme polític a les institucions d'autogovern del País Valencià, també resultaria en unes condicions de vida democràtica més profitoses per al conjunt de la societat valenciana.

Una identitat es construix a través de processos de reflexió. D'això ja parlàrem en altres comentaris. Jo soc conscient de mi, en la mesura que reflexione sobre els problemes que tinc i com els resolc, què faig. Saltant les distàncies, una identitat col·lectiva es construix per mitjà de processos de reflexió col·lectiva, és a dir, de debat i discussió. Processos per mitjà dels quals parlem dels nostres problemes i busquem junts les nostres solucions, i les executem. La qual cosa requerix d'espais oberts a la comunicació mutua, a la comunicació intersubjectiva, entre persones, als diferents àmbits: a la família, a l'economia, a la cultura i a la política. Poder intercanviar els nostres punts de mira, els punts de mira de les valencianes i valencians que ocupem diferents posicions socials en l'entramat humà que viu al territori valencià: homes i dones, joves i adults, empresaris i treballadors, professors, artistes, cantants, pintors,... autòctons i al·lòctons, conservadors, liberals, republicans,... Entre tots fem el País Valencià de hui i, per enfortir les nostres possibilitats de sobreviure en un món globalitzat i individualitzat, necessitem espais d'intercanvi, espais de llibertat (Canal 9?). Eixe pense, amb tota modèstia, que és el camí que s'ha de fer. Un camí que requerix d'instruments polítics, necessàriament. Uns instruments que, ara com ara, estan a les institucions a les que s'accedix per mitjà d'eleccions. D'ahi la importància dels dos anteriors enviaments.

Ara com ara, hi ha dues premisses necessàries, no sé encara si suficients, per a què la realitat valenciana comence a ser construïda en este sentit positiu, autoconscient i autodeterminat, un sentit que faria créixer, amb temps (estes coses requerixen temps), eixa porció de població que s'identifica com a valenciana. Una és que el govern de la Generalitat deixe d'estar en mans del PP: que el PP no puga desenvolupar més les seues polítiques, que van, totes i cada una, en contra de tots els objectius que plantege en este escrit. La segona és que una força com el BLOC, valencianista i progressista, compromesa sense embuts en els objectius de llibertat i convivència, ací dalt exposats, puga condicionar de forma efectiva les polítiques que es fan des del govern. Les majories absolutes no arreglen res; i les del PSOE tampoc. Cal canviar tantes coses que cal escoltar moltes veus!

Espais electorals i competició electoral

Després de parlar sobre la distribució de la població valenciana en l'escala ideològica, i el lloc ocupat pel BLOC en eixe espai, esta vegada m'apetix mostrar quins són els espais electorals on el BLOC té majors oportunitats de creixement.

A tal efecte, construiré tres espais definits per la posició dels electors en l'eix ideològic (esquerra-dreta) i en l'eix identitari (més espanyol-més valencià). Els tres espais són:

1. Espai BLOC Estricte (EBE), composat per la població que es definix com a preferentment valenciana (només valenciana o més valenciana que espanyola) i d'esquerres (entre l'1 i el 4, a l'escala esquerra-dreta).
2. Espai d'Esquerra Dual (EED), composat per la població que es definix tan valenciana com espanyola i d'esquerres (1-4).
3. Espai de Valencianisme de Centre (EVC), composat per la població que es definix com a preferentment valenciana i de centre (al punt 5 de l'escala esquerra-dreta).

Cadascun d'estos espais electorals disposa d'una quantitat total de població objectiu, és a dir, una quantitat de persones potencials votants. En el següent gràfic es veu quin és el pes relatiu sobre el total de la població valenciana de cadascun d'estos espais. L'espai que hem definit com a BLOC estricte (EBE) acumula un 5% del total de la població valenciana. Això significa que, si el BLOC es dirigix només a esta fracció de la població, ha d'aconseguir que el vote el 100% d'este espai, per tal de superar la clàusula d'exclusió electoral, imposada pels partits majoritaris. Com que això no és possible, ha de buscar necessàriament d'ampliar eixe espai estricte (EBE), per tal de superar eixa limitació.

Gràfic 1: Presència relativa dels espais a la població valenciana

Dels dos possibles, l'espai que hem anomenat d'esquerra dual (EED) aporta un 14.5% més de la població valenciana, la qual cosa situaria la població objectiu, afegit a l'espai estricte (EBE), en un 19.5%. Pel seu costat, l'espai que hem anomenat de valencianisme de centre (EVC) representa un 3% del total de població, que sumat a l'espai estricte (EBE) donaria una població objectiu del 8%. Així, només en termes quantitatius, sembla evident que és convenient que, si el BLOC pretén incrementar sensiblement les probabilitats de superar el 5%, hauria de dirigir el seu discurs no només al seu espai estricte (EBE), sinó també a l'espai d'esquerra dual (EED). Una conclusió que, a més a més, corroboren les situacions de competitivitat que es donen en cadascun d'estos espais.

Gràfic 2: Votants a EBE

Al gràfic 2, comprovem que l'espai estricte (EBE) està hegemonitzat, a les Autonòmiques del 2003, pel PSOE i pel BLOC, fins el punt que el primer acumula el 37.7% dels vots, mentre que el BLOC n'obté el 32.2%, molt per davant dels vots aconseguits per EU (10.7%). Açò evidència que, entre la població valenciana que amb major probabilitat votaria BLOC, el competidor més directe és el PSOE i no EU. Este espai, per tant, ens definix l'espai de competició electoral "natural" del BLOC: amb el PSOE.

Gràfic 3: Votants a EVC

Si el BLOC intenta ampliar el seu espai electoral cap el valencianisme de centre (EVC), es troba amb un espai (gràfic 3) amb una elevada abstenció, en el que el PP i el PSOE competixen estretament, amb un avantatge en 2003 per al PP. En eixe espai, el BLOC se sitúa a l'entorn del vot que té EU: així és un espai que reproduix pràcticament l'espai general del País Valencià. Qualsevol intent d'entrada amb força en este espai per part del BLOC, per detraure vots al PSOE (que com hem vist el seu competidor a l'espai estricte), pot implicar una resposta important del PSOE i els seus sectors de suport, que competixen amb el PP ací. Açò és el que pense que va passar en la darrera etapa de l'estratègia de moderació del BLOC, en el període 1999-2003. Per tant, este espai no només és quantitativament menys interessant, sinó que, en termes de competència, també dibuixa un escenari poc propici per al creixement del BLOC. Les condicions de competició d'este camp són idèntiques a les que es donen al conjunt del País Valencià, tan desfavorables per al BLOC.

Gràfic 4: Votants a EED

Ara bé, a l'espai definit com d'esquerra dual (EED), la penetració del BLOC és molt escassa (3.6%) i és un espai controlat pràcticament pel PSOE, que obté quasi un 62% dels vots. Un espai en què, a més a més, EU obté quasi la mateixa presència que a l'espai estricte (EBE), per tant l'avantatge del PSOE es degut a l'escassa penetració del BLOC en ell. El BLOC pot créixer molt per ací.

En definitiva, em sembla bastant evident que, al BLOC, el seu espai estricte (EBE), tot i que ha d'intentar fer créixer la seua presència en ell, no li dóna suficient com per a superar la cláusula d'exclusió electoral i, per tant, ha d'ampliar el seu espai. De les dues possibilitats, créixer cap el valencianisme de centre (EVC) o créixer cap a l'esquerra dual (EED), li interessa més intentar penetrar amb major força l'espai d'esquerra dual (EED), per les següents raons:

1. Oferix una major proporció de població a la que arribar, un 14.5%, front al 3% que aporta el valencianisme de centre.
2. Està definit per l'absència de presència del BLOC i el predomini quasi absolut del PSOE, que és precisament el seu competidor directe a l'espai estricte (EBE), per tant no li suposa cap contradicció créixer ací a l'espai estricte (EBE). Per contra, l'entrada a l'espai de valencianisme de centre (EVC), dibuixa un esquema de competició bastant diferent al que es dóna a l'espai estricte (EBE), tot provocant contradiccions entre una estratègia (mantindre EBE) i l'altra (penetrar EVD).
3. La presència d'EU a este espai d'esquerra dual (EED) és bastant similar a la que té a l'espai estricte (EBE), al voltant del 10% en els dos. Per tant el BLOC no li dóna cap avantatge inicial important a EU, si intenta penetrar este espai.