diumenge, 9 de març del 2008

Duopoli polític

Propose que canviem el mot bipartidisme pel de duopoli, per tal de referir-nos al sistema polític que està configurant-se al País Valencià. Ja que ens agrada utilitzar metàfores de l'economia per parlar de política, anem a ser conseqüents. El concepte de duopoli, i els models del seu funcionament, mostren de manera nítida com es desenvolupen les estratègies dels agents. Mentre que el de bipartidisme amaga en la benvolent estabilitat, una tendència que perjudica els ciutadans.

El duopoli és un mercat en el que només hi ha dues empreses que ofereixen el producte. És un cas concret d'oligopoli. En aquesta situació, les empreses adquireixen un poder sobre el mercat, per tant, un poder sobre els consumidors (ciutadans), que provoca un creixement dels preus (increment dels poders atorgats: creixement del control partidari i disminució del control ciutadà) i una caiguda de la producció (reducció de les polítiques de transformació social). Això ho aconsegueixen per mitjà de la seua col·lusió, és a dir, de la col·laboració entre empreses, que evita la seua competència.

Ja fa 170 anys que el personatge del dibuix, Antoine Augustin Cournot, ho va dir. Fa temps que ho sabem, veritat? En condicions de duopoli, si les empreses tenen els mateixos costos, es divideixen el mercat a parts iguals (l'empat tècnic electoral està servit), com a resultat del que s'anomena equilibri de Nash, situació segons la qual cap jugador es beneficia de canviar d'estratègia, mentre els altres no canvien la seua.

En definitiva, el duopoli ens mostra una situació de mercat en la qual els consumidors (ciutadans) obtenen menys a canvi de més. Si és una situació que critiquem en l'àmbit de l'economia, ¿per què estem disposat a acceptar-la en la política? ¿Per què no ho denunciem al Tribunal de la Competència de la Unió Europea?

El PSOE i el PP, tan liberals ells, col·lideixen, col·laboren, per evitar la competència política: mireu si no amb quina rapidesa es posen d'acord pel que fa a les condicions econòmiques i publicitàries de suport a partits (temps televisius, subvencions electorals, accés a espais, debats, etc.). Col·laboren, però també, en l'elaboració discursiva i executiva de determinades polítiques d'estat, de l'estructura política, del sistema de partits, etc. Com a resultat, els ciutadans vivim una política cada vegada més allunyada del nostre control, paguem un preu més elevat, i a canvi rebem menys polítiques transformadores, menys polítiques que canvien realment les nostres condicions de vida.

Quan hui acabe el recompte dels vots, haurem comprat en un mercat duopòlic. I el més segur és que el resultat de la nit siga més duopoli i menys competència política. I la pròxima vegada que votem pagarem més (atorgarem més poders) i rebrem menys a canvi (menys polítiques transformadores), i així successivament. ¿És intel·ligent autolesionar-se d'aquesta manera?

6 comentaris:

Anònim ha dit...

m'agrada la ideia. seré un dels que empren el terme duopoli. si ho extenem tindrem una patent i ens ferà unics. cladrá expandir-ho

Ignasi Mora ha dit...

D'acord, Rafa, des d'ara parlarem de duopoli (bipartidisme), fins que alguns ens ho ensenyem a l'hora d'utilitzar el nou terme. D'acord que cal afinara les anàlisis i emprar la llengua com més apropiadament millor. Però, el problema és que la immensa majoria de votants desconeix i desconeixerà la paraula duopoli, ni tan sols sé si la seua ignorància es deu a no tindre l'oportunitat material de comprendre el terme o a la incapacitat mental de captar-lo. Si fóra l'últim cas, que ho és al meu entendre, en política només cabria la publicitat estricta. És a dir l'única possibilitat de traure'n uns resultats positius és dispondre d'una immensa agència de publicitat, que no pare de disparar els quatre tòpics que arraiben al cor de la gent.

Fajardo ha dit...

ben pronosticat. efectivament, tenim duopoli.

Juli Just ha dit...

Coincidisc plenament en l'ànalisi. Per tant, ens cal una política (marketing) molt agresssiu per trecar el duopoli. Propose fer com fa Mediamarkt: totes les setmanes un full ple d'articles a la venda a bon preu en totes les cases del país -adequant el contingut, evidentment, a allò que nosaltres venem-. Al cap d'un any, no hi haurà un paio que no conega "la marca" i estarem en condicions de fer-li una escletxa a l'oligopoli enmascarat del PP i el PSOE. És una idea

Anònim ha dit...

Juli, no sé si vas de broma, però Mediamarkt pot fer això del diari perquè després guanya molts diners amb el que li compren.

Crec que el Bloc no podria pagar la despesa que costa encartar això al diari.

Després n'hi ha un altre detall igualment important: quan a Mediamarkt t'anuncien un micro-ones vas a la tenda i te'l compres. Qué anunciaria el Bloc? Sí al AVE o no al AVE (com diu Iniciativa)?

Joan Senent ha dit...

Molt bona la teua reflexió, del nivell al que ja ens tens acostumats. No obstant, no estic d’acord amb la proposta inicial de canviar bipartidisme per duopoli, són dos conceptes molt propers però no iguals, i confondre’ls pot causar malentesos.
Malgrat això, encara es poden treure més idees de la comparació d’ambdós conceptes. Per exemple, el duopoli existeix perquè hi ha barreres d’entrada. Barreres d’entrada que en termes polítics són restriccions antidemocràtiques. Ho poden ser de tipus legal, com el sistema electoral majoritari, als EUA o al Regne Unit, o la barrera del 5% al nostre sistema electoral a les Corts Valencianes. Però també ho poden ser de tipus econòmic, com l’oligopoli (ara sí) col•lusiu respecte a molts temes d’estat, que formen els mitjans de comunicació, conformadors, com molt bé tu saps, de l’opinió pública i, per tant, de l’orientació del vot.
Seguint amb el símil, les eleccions són un joc de suma zero, sempre que considerem l’abstenció com un altre partit, els vots que uns perden altres els guanyen. Però en el nostre cas crec que estem molt lluny d’un equilibri Cournot-Nash, ja que nosaltres ni de bon tros em jugat la nostra millor estratègia.
La política, per contra, és un joc de suma no zero, en el que poden guanyar conjuntament partits i ciutadans. Però, en el cas valencià i també en l’espanyol, ni de bon tros es tracta d’una competència perfecta (el tipus contrari al monopoli i el duopoli), ja que li manca el requisit fonamental de la informació completa (en termes econòmics també es diu transparència del mercat). Aqueix alt grau d’imperfecció impossibilita que el mecanisme polític aconsegueixca l’eficiencia, i els ciutadans sofreixen una minva considerable del seu excedent, que no tindrien si la concurrència d’altres partits, com el Bloc, es pogués fer en igualtat de condicions.
Els ciutadans valencians no s’autolesionen, simplement pateixen les condicions en les que es dona el joc polític. La nostra missió és fer-los-en conscients.
Abraçades.