diumenge, 11 de març del 2007

No penses en l'òs blanc

Quan jo tenia 11 anys, encara vivia Franco, i jo em pensava que Espanya era "Una, Grande y Libre" (en majúscules, perquè era Espanya, que era una, gran i lliure). I també em pensava que el català, el gallec i l'euskera (vascuence, en deien aleshores) eren dialectes del castellà: que això ens ensenyaven els llibres d'escola de l'època. Soc germà major, i els meus pares deixaren d'estudiar als 8 o 9 anys, per tant en aquell temps, amb 11 anys, jo era la persona amb més estudis de la meua família. Això passava fa 32 anys i mireu per on vaig ara. Així que no sé on serà el meu nebot d'ací 32 anys, quan jo en tinga, si arribe, 75 anys i ell 43, com jo ara. Per tant, ja em sembla fantàstic que, siga amb la formulació que siga, amb 11 anys, ell puga expressar els seus dubtes i preguntes sense cap mena de por i amb tota llibertat, i trobe adults que intenten resoldre'ls.

La cosa crec que està en el binomi estat-nació. La cosa crec que està en el pensar amb els mateixos esquemes mentals que lliguen un estat a una nació, o viceversa. Un anunci de cotxes deia, fa uns mesos, que era una formulació de Tolstoi (wiki), dedicada al seu germà: «no pots moure't del racó mentre penses en un òs blanc». Mira que saben els publicistes!! George Lakoff (wiki) en sap bastant de les metàfores de la vida quotidiana, i ens deia fa uns anys que el problema dels demòcrates als Estats Units el podríem formular com a «no penses en l'elefant» (símbol dels republicans dels Estats Units). I ho deia perquè els demòcrates elaboraven el seu discurs de crítica a partir de la pròpia lògica dels republicans. I amb eixa lògica, la dels republicans, guanyen sempre els republicans.

Si emprem el mateix esquema polític que l'adversari, que, siga dit, té tots els avantatges, hem perdut la partida d'inici. L'equació estat=nació és l'equació dels estats-nació, dels que manen, i per molt que nosaltres la neguem en donar-li la volta, nació=estat, funciona amb la mateixa lògica. Afirmar que Espanya no existeix, a més de ser una mentida (afirmació que no s'ajusta als fets) fàcil de captar, ens obliga a pensar-hi en Espanya: «no pots moure't del racó mentre penses amb l'òs blanc», que deia en Tolstoi al germà. Diu l'Ignasi Mora, en un comentari a l'anterior enviament, que els nacionalistes són ells, i té tota la raó: els primers nacionalistes políticament rellevants a Espanya van ser els liberals de Càdis, cap els inicis del segle XIX: van formular el projecte. I diuen de nosaltres que també som nacionalistes, valencians o catalans, segons els casos. I també tenen raó: volem un estat perquè som una nació.

La cosa és que, de fet, nosaltres ens revoltem contra un model polític que intenta igualar estat espanyol a nació espanyola, degut als efectes negatius, de negació, que això té sobre la nostra política i sobre la nostra cultura. Ells ens neguen a nosaltres i la nostra resposta és negar-los a ells. I, sincerament, després de molts anys de donar-li voltes, no veig que siga una resposta d'allò més intel·ligent, la nostra. Qui som nosaltres? Qui són ells?

Tot no és només una qüestió de llengua i cultura, encara que poguera començar per això. També és una qüestió de política i d'economia. El model estat-nació, al qual ens apuntem en donar-li la volta, és un model que té implicacions d'homogeneïtzació cultural, política i econòmica: les lleis sobre l'agricultura no poden ser les mateixes a Andalusia que al País Valencià, ja que la nostra agricultura és diferent a l'andalusa, les lleis sobre l'ensenyament no poden ser les mateixes ja que al País Valencià hi ha especificitats educatives... La llista podríem fer-la d'allò més llarga, potser tan llarga com volguérem, fins a l'infinit.

Si entenem que una nació és una llengua i una cultura, i demanem un estat per eixa raó, aleshores l'estat que montarem serà un estat que voldrà homogeneitzar la llengua i la cultura al seu sí. Potser podem voler un estat per altres raons, no? Posem per cas perquè ens agrada la democràcia, el plurilingüisme o la diversitat més que no els agrada als espanyols. ¿O és que cal ser nació per demanar un estat propi? ¿Potser és que una nació, com a forma de legitimació d'un estat, ha de ser una altra cosa que no una llengua i una cultura? ¿Potser podem triar?: si volem un estat per controlar les pròpies polítiques, haurem de definir la nació d'una altra manera; si volem una nació lingüística i cultural, haurem de construir l'estat d'una altra manera. Siga com siga, jo continue preguntant-me: ¿he de tindre, necessàriament, una nació per reivindicar un estat propi? o ¿si tinc un estat propi he de construir, necessàriament, una nació?

Em sembla que continue al racó, i l'òs blanc que no desapareix del meu pensament.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

He de tindre, necessàriament, gana per menjar? I si tinc queviures he de, necessàriament, menjar?
A voltes hi ha preguntes retòriques que tene una fàcil resposta, no tenen cap o poden tindre moltíssimes. Normalment la resposta no és cap problema , el problema és la pregunta.
També, a voltes, és més fàcil simplificar les conductes i les pràctiques. Cada dia diguem que "ha eixit el sol", tots sabem que el sol no ix ¿cal recitar tots els ceneixements astronòmics per anunciar la llum d'un nou dia? Cada dia parlem de la gravitació ¿cal recitar la teoria de la relativitat?
¿Cal que per governar-nos els valencians tinguem d'inventar tota una nova teoria dels estats i de les nacions?
Potser Zygmunt Bauman té raó, i crec que la té, quan diu que la societat actual és "líquida", però jo dine i sope cada dia, el sol ix per la mar i Bérnia segueix en el mateix lloc (amb més xalets, açò si).

Anònim ha dit...

Molt bo aquest post, però no sé si te n'adones que caus al parany que tu mateix denuncies. I és un parany tan antic com eficaç, el de les definicions. A ells no els cal resoldre cap paradoxa per portar-nos a la "reserva india".
Per cert, sembla que potser una llengua i una cultura (una nació) potser pot no merèixer un estat, però com a mínim sí mereix un domini a internet, que no és poca cosa tal i com van els temps.
Salut.

Anònim ha dit...

Jo és que trobe massa llunyà això de l'estat valencià. Segurament m'agradaria tindre un estat valencià (una cultura nacional i dos llengües, una de nacional) perquè tinc eixa visió del valencianisme coincident amb la de l'espanyolisme (i tants altres nacionalismes), però també és cert que en la situació en que estem, el valencianisme no deixa de ser una força de xoc, una ideologia que ens independitza psicològicament d'eixe estat fet a imatge i semblança del nacionalisme espanyol. Per tant, no em preocupa coincidir amb l'espanyolisme en eixa concepció de l'estat-nació perquè no crec que ambdues ideologies siguen comparables. Em seguisc quedant amb la definició de Mira. Espanya existeix, clar, i està emparada per un estat uniformitzador, però València també i la tenim desemparada. Jo crec que estem massa lluny de la possibilitat d'un estat valencià com per a parar-se en palletes al respecte. La primera independència, la inexcusable, és la psicològica. L'altra només és una conseqüència.

Roger T. ha dit...

Crec que no ha de suposar cap barrera moral o intel.lectual el voler el mateix que tenen els espanyols- castellans: un Estat. Totes les societats que es consideren nacions, des del moment que se'n consideren, tenen com a objectiu comú final autogovernar-se, o sigui tenir un Estat. Això és el nacionalisme. Com deia el pensador del nacionalisme (brillant, implacable i desacomplexat com ningú) mossén Josep Armengou, cada nació ha de tenir un estat. Perquè el problema ve quan dins un Estat hi ha diverses nacions, i aquestes hi han estat incloses sense el seu consentiment. En aquest cas, sempre hi ha una nació que és la dominant, que ha inclós les altres en un Estat dominat per ella, fet a la seva mesura, que parla la seva llengua i dicta les seves normes. Aquest és el cas de l'Estat espanyol. Que és el cas dels Estats-nació, el paradigma dels quals és França. I aquesta mena d'Estats, no cal buscar-hi tres peus al gat, es basen en la imposició, la injustícia i la mentida repetida fins que arriba a la categoria de creença. Jo dic, contraposem als Estats-nacions les Nacions-estats, fem de les nostres nacions, la valenciana, la catalana i la balear, estats. Això és el que està d'acord amb la natura de les coses. Salutacions.

Ignasi Mora ha dit...

Si pensem en l'ós blanc, si no podem moure'ns del racó, és perquè estem enxampats, certament que físicament com a súbdits d'un estat però també mentalment com a intoxicats per l'estat-nació que ens ha conduït durant tota la nostra vida i ens ha fet que on les vores de la consciència no arriben assumim el paper a què ens han destinat. I precisament eixa part fosca, que no és res més que un estat mental (susceptible de canviar si hi arribara la consciència, vull dir), és la que més ens hauria d'interessar esbrinar, encara més quan sabem que les altres cares del problema depenen de factors que se'ns escapen. Però és que a més a més, la part fosca conté (al meu entendre i des de l'intent d'un acte de consciència) el principi bàsic d'on partir per a reformular el problema i poder eixir del racó.´

És evident que l'estat-nació a què estem sotmesos compta amb les armes (mai millor dit) més que suficients per tal que no hi haja mai cap intent d'insurrecció. Per altra part, no hi ha compatibilitat possible d'una nació dins d'un estat-nació, concebut tot des de la visió històrica actual. Anar per la via establerta ens condemna al fracàs més rotund, en tot cas se'ns permetria un regionalisme més o menys ben entés, com ara, en definitiva.

I optar per una altra via ens està negat perquè no tenim assumit el provincianisme habitual, però sí el que s'empara en la part fosca i que consisteix en la impotència d'un pensament lliure, l'automutilació de la capacitat creativa, el fracàs assegurat en qualsevol mampresa que ens està prohibida. És a dir, tenim por, no ens atreviríem mai, fugim de replantejar el problema com una qüestió global, que afecta el món sancer. Alto! Nosaltres pensar el món? Tindre la gosadia d'ultrapassar la temàtica que ens correspson com a elements d'una autonomia? Per l'amor de Déu! Ens hem tornat bojos? Això, pensar el món, és cosa de personatges com Bush i els seus acòlits, i si molt m'apures d'Aznar i Zapatero.

Anònim ha dit...

Uns pensaments per Ignaci Mora, que vol pensar el món.

"L'URSS té sens dubte un interès extraordinari a mantenir la dictadura -un interès molt més gran que els governants dels petits estat satèl.lits-, perquè no és un estat nacional, sinó un estat de nacionalitats, i perquè les nacionalitats intenten alliberar-se en tant que nacionalitats. Si ho aconsegueixen, l'imperi rus s'esfondrarà. Es tracta aquí realment d'un interès lligat de manera directa al poder polític, que no té res a veure amb el socialisme."
Hannah Arendt

"Vet ací perquè jo no tinc, amics pacifistes, cap mena de reticència per donar les gràcies a Anglaterra, a Amèrica, als seus soldats i als seus governs per haver intervingut contra Saddam Hussein. En considerar que la ingerència era positiva, felicito aquells que s'han atrevit a encarar-la."
André Glucksmann

"En realitat, el pensador no pensa, ans esdevé escenari de l'experiència intel.lectual sense ofergar-la. Tot i que extreu també els seus impulsos, el pensament tradicional, d'acord amb la seua forma pròpia, n'elimina el record."
Theodor W. Adorno

"Ja que, en aquesta extrema dretura del rostre i en seva expressió, assignació i demanda, concerneixen el jo, em concerneixen. En aquesta dretura extrema -el seu dret sobre mi. La demanda que em concerneix, com a jo, és la circumstància concreta en la qual aquest dret significa. Com si la mort invisible a la qual fa front el rostre d'altri fos el meu afer, com si aquesta mort em mirés. En aquesta crida de la responsabilitat del jo pel rostre que l'assigna, que el demanda i el reclama, altri és el pròxim."
Emmanuel Lévinas