divendres, 10 de novembre de 2006

Els drets de propietat privada

Fa temps que li done voltes, tot i que no és eixa la raó de la parada de dos mesos experimentada per este bloc, per la qual vos demane disculpes als qui esteu interessats en la seua continuïtat. Les teories marxistes a l'ús sempre han situat en la propietat privada dels mitjans de producció el fonament de les desigualtats generades pel sistema social capitalista. I, certament, esta és una de les dimensions que ha merescut especial atenció en les anàlisis socials i polítiques, i les estratègies d'acció derivades; donat que, efectivament, en el capitalisme industrial, la propietat privada té una expressió simple, fàcilment comprensible, fins i tot per un xiquet o xiqueta de curta edat («açò és meu!!», s'aprén en fases molt primerenques, fins i tot alguns animals tenen certa percepció primària del «açò és meu»). Una simplicitat que potser es pot explicar per la capacitat de designar, de territorialitzar eixa propietat, de tancar-la (encara que siguen béns mòbils, hi ha garatges, magatzems o bancs -fins i tot de cèl·lules mare-, d'accés restringit per als no-propietaris).

Ara bé, ¿què passa quan els béns posseïts no tenen un caire material?¿Què passa quan del que parlem són idees, pensaments, informació?¿Què passa quan els bens posseïts són de caire cultural? Doncs, aleshores, en el nostre sistema social ens trobem amb el que diem 'drets de propietat intel·lectual'. Però això, eixos béns, ja no són tan fàcilment designables, territorialitzables: és més difícil recluir-los dins d'una tanca, en un magatzem o en un banc. La prova la tenim en la lluita, jo crec que impossible per molt que s'enteste la SGAE, contra la "pirateria", la fotocòpia, la descàrrega electrònica... Una "pirateria" que no perjudica tant els autors o creadors, com a les indústries que hi viuen al seu caliu: editorials, discogràfiques, productores... Fixeu-vos que les principals perjudicades són les indústries, insistisc: als autors o creadors els interessa que la seua obra es difonga (els seus ingressos, els dels autors, depenen més de l'assistència a concerts o a conferències, que de la venda de discos o de llibres -béns materials-).

Ho dic perquè em fa la impressió que el principi de la propietat privada és un principi d'organització social que pot addir-se, encaixar bé o, si preferiu, ser eficaçment operatiu per jerarquitzar o distingir posicions socials, en societats on els principals béns d'intercanvi són béns de caire material, on les forces productives són materials, però és un principi poc operatiu, de difícil (i, de vegades, d'impossible) posada en pràctica en societats on els béns més valuosos que circulen, les forces productives estratègiques, són de caire immaterial: cultura, educació, informació, dades...

Diu Manuel Castells que les societats més avançades es dirigixen cap una nova forma social que ell denomina capitalisme informacional. Una forma social on els recursos estratègics, aquells que donen avantatges comparatius, són la informació (entesa en el sentit més extens, la cultura) i la capacitat per gestionar-la i treure'n profit. Una forma que va deixant enrera una altra en la que els recursos estratègics són de caire material (fàbriques, màquines, terrenys, apartaments...) i costosos, i per tant privatius, la forma industrial. Però hi ha béns dels que només se'n pot treure profit si es difonen massivament, si es compartixen: la cultura d'un poble pot atreure més recursos, nous i enriquidors, que el major nombre d'apartaments de que dispose. El coneixement propi es beneficia del coneixement dels altres, i viceversa: la interacció informativa (també la cultural) provoca un creixement exponencial de la seua utilitat (inclosa la utilitat individual que se'n pot treure). És clar que abordar-los des d'una perspectiva industrial, és abordar-los des d'una perspectiva privativa: Microsoft, la Warner, les companyies discogràfiques, com ara Sony, etc. Però les alternatives, ara, no són tan complicades, i les xarxes informàtiques hi tenen a vore: Linux, Viquipèdia, OpenOffice, e-Mule, Ares... són projectes oberts a la participació i l'intercanvi d'informació, enriquidors, i que més van, i més produixen, quan més gent els coneix i els usa. O també trobem els formats de copyleft, com ara el
Creative Commons o la Fundació Copyleft, com alternatives al tradicional i industrial copyright.

També deia Marx que els canvis socials, d'organització social, es produïxen quan les relacions de producció limiten el creixement de les forces productives: en eixa situació les relacions de producció (els principis organitzadors, les societats) canvien i les forces productives humanes segueixen el seu camí de creixement. I a mi em fa la impressió que el creixement de les forces productives informacionals es veuen limitades, molt limitades diria jo, per les relacions de producció basades en la propietat privada. No sabria dir si Marx tenia raó amb esta part de la seua teoria del canvi social (en algunes coses que va dir sempre n'ha tingut, de raó, encara que en altres no n'ha tingut gens, ni mai), però els avanços cap una societat on el recurs estratègic és la cultura, l'educació o la informació, pot demanar/provocar canvis significatius d'organització social, canvis en les regles de les relacions de producció bastant rellevants, que permeten el desenvolupament de les forces productives humanes, el treball.

Sé que allò material és encara predominant (i al País Valencià especialment, si tenim en compte les polítiques aplicades pels governs -i també per alguns sectors privats-: construcció, construcció, construcció...), i allò immaterial (informacional, cultural) és encara emergent. Però també sé que hi ha qui s'entesta (públic o privat) en deixar-nos enrera de tots els avanços possibles, qui s'entesta en limitar les nostres possibilitats col·lectives, les que se'ns obrin endavant: ¿on són les inversions en I+D, en educació, en investigació mèdica i genètica, en dotacions informàtiques, en Universitats, en mitjans de comunicació avançats...?

Res més: fa temps que li done voltes, i només volia compartir-ho (les preocupacions no són propietat de ningú).

4 comentaris:

ignasi mora ha dit...

!Alabat siga el senyor! Em pensava que havies pegat a fugir del país, cosa que m'hauria semblat sensata, d'un trellat altíssim. Però no, simplement t'has agafat unes vacances. Per si les vacances tenen a vore amb l'atonia que el nostre país desplega al voltant del pensament, m'afanye almenys a donar senyal de vida cibernètica (i de grans posssibilitats d'interacció)i a certificar que m'he llegit un parell de voltes el teu nou text, que considere que incidix amb atreviment i reflexió sòlida en una temàtica interessantísima, tot i que tinc la sensació que la gent no se n'adona que ho és. El nou món que s'està obrint com una magrana, el dels béns intangibles i relacionats amb la cultura i la informació, poden provocar canvis socials, n'estic d'acord. Ara bé, si tornem a les de sempre, si eixos béns que en principi són molt més difícils de capturar a causa de la seua immaterialitat, acaben caent en les mateixes mans de sempre, mans d'amo de sempre, no haurem aconseguit res. En eixe sentit, a mi em crida molt l'atenció el caos progressiu d'Internet, que s'ha convertit en una immensitat d'informació sense cap ordre. Un mitjà d'informació i comunicació tan potent justament oferix unes relacions socials horitzontals, no piramidals, fet impensable en cap altra circumstància històrica anterior. Entre altres bones raons, perquè té uns costos materials ínfims en comparació amb els mitjans clàssics. És una oportunitat extraordinària per als que vivim les múltiples marginacions a què ens condemna el sistema actual. Però, entre el menyspreu, la reticència i el desconeixement, sembla que ningú dels nostres veu que més tard o més d'hora algú hi imposarà un ordre, que tenim l'oportunitat d'ordenar nosaltres un espai expansiu, que no perd cap gràcia Internet per posar-hi trellat, sinó que obri unes possibilitats immenses de transformació social a les quals no havíem tingut mai cap accés... Però no fotes, Rafa, no faces vacances, cal continuar reflexionant, i potser també caldrà actuar: els trens de la història només passen una vegada.

maria ha dit...

Alabat siga, jo també pensava que no tornaries. Respecte al nou text i al tema que tracta, jo personalment pense que estem assistint (des de casa) a una veritable revolució. La liberalització de l'accés a la informació ho és. La qüestió, pense, és que el recurs estratègic (usant les paraules de Castells) informació es, ara, incontrolable, en el sentit que ningú pot apropiar-se'n. Amb les parabòliques i internet l'accés és garantit pràcticament per tothom. Sense anar més lluny, no sé si el PSOE haguera guanyat les eleccions del 2003 sense internet o si el món haguera sabut el que va passar als carrers de Gènova durant el G8, o si el fonamentalisme islàmic haguera tingut l'èxit de consens que té. Crec, però, que caldrà reflexionar molt i molt sobre vells conceptes com ara opinió pública i manipulació de la informació.
Jo crec que tot plegat està canviant el món, i me n'alegre.
En fi, estic molt contenta que no hages fugit d'aquest país que és la xarxa.

Anònim ha dit...

Llegit religiosament post i comentaris, salude també la teva reentrada. Em sembla que toques un tema cabdal i que ens interessa molt i molt des de diversos punts de vista. A mi m'ha suscitat pensar en béns com la qualitat de vida, els espais naturals, la diversitat cultural i d'altres intangibles que sembla que ho tenen ben fotut en el sistema capitalista actual.
Tinc un company que va a Bolzano aquests dies i em comenta que hi ha tres valls als Dolomites on parlen ladí. Per al sistema econòmic italià està clar que l'existència d'aquesta llengua no té 'valor' de tipus econòmic. Només el fet que puguí generar algun tipus d'activitat econòmica -per exemple una singularitat que permeti diferenciar l'oferta turística de la zona d'altres pel seu valor cultural, no sé-, el ladí està predestinat a desapareixer per sempre. El meu company diu que el govern Italià no té el menor interès en el ladí i que només algún romàntic se'n fa ressó en algun opuscle o articlet.

Rafael Castelló ha dit...

Gràcies per la vostra benviguda de retorn a la blogesfera!
M'heu, fins i tot, emocionat, amb els vostres comentaris.
Això augmenta el meu compromís de donar continuïtat els textos que periòdicament he d'enviar.
No és que estava de vacances, és que les faenes han augmentat: ara m'han fet vicedegà de la Facultat i les responsabilitats han crescut.
En qualsevol cas, moltes gràcies per la vostra benvinguda i vos promet que no tornaré a parar.
Una abraçada.