diumenge, 19 novembre de 2006

El País Valencià i Catalunya

L'altre dia a classe, en una assignatura que es diu Sociologia de les nacions i dels nacionalismes, un estudiant em va preguntar, quan se supossava que havíem de comentar una activitat sobre el paper del territori en les reivindicacions nacionals, que com era que al País Valencià no hi tenia d'èxit un discurs nacionalista alternatiu a l'espanyol. I, en un tres i no res, tenia tota la classe parlant sobre la llengua. Els vaig deixar que parlaren una estoneta i quan s'adonaren que jo callava, els mirava i escoltava, també ells callaren i em miraren. Els vaig dir que ells i elles havien estat, durant els minuts previs, l'exemple viu, la resposta mateixa a la pregunta que m'havien fet.

La sessió del dia anava sobre la vinculació entre el territori i la reivindicació nacional, vaja, sobre la reivindicació del poder polític sobre un territori, com a fonament de tot moviment nacionalista. I en compte de discutir sobre partits polítics autòctons, sobre l'estructura del parlament valencià, sobre les inversions de l'estat en les nostres terres, sobre les competències pròpies exclusives, etc., tal i com havíem vist a classe que es comportaven els moviments nacionalistes exitosos arreu del món, ells havien estat discutint de llengua. Una discussió molt còmoda per a un estat dominant: mentre les reivindicacions són culturals (lingüístiques), no es demana poder polític sobre els impostos o sobre les lleis, per exemple.

Vaig dedicar uns deu anys de la meua vida a intentar respondre la pregunta que m'acabaven de fer a classe: ¿com és que al País Valencià les reivindicacions nacionalistes alternatives a l'espanyola no tenen l'èxit social que tenen a Catalunya? Vaig gastar la major part del temps en lectures inacabables sobre el concepte de nació, fins que vaig trobar una definició que no fóra ad hoc, fins que vaig trobar una definició de nació que servira per tots els fenòmens que qualifiquem de nacionals, i no només als que ens interessa. I el temps que em va restar el vaig gastar en desenvolupar una investigació empírica, amb eixa teoria, aplicada al País Valencià, tot comparant els seus resultats amb els que obtindríem a Catalunya. Tot plegat em va servir per obtindre el grau de Doctor en Sociologia. Però també em va servir per trobar algunes respostes (i, per tant, propostes) i moltes altres
noves preguntes.

Vaig trobar diferències d'estructura social dels nacionalismes al País Valencià i Catalunya; i vaig trobar diferències en el tractament dels elements constitutius de la identitat nacional entre els nacionalismes al País Valencià i Catalunya.

Pel que fa a l'estructura social, vaig trobar que el nacionalisme alternatiu al País Valencià presenta fractures socials que no hi són a Catalunya, mentre que a Catalunya hi ha d'altres que no hi són al País Valencià. Així, al País Valencià, podem trobar una fractura generacional que no hi és a Catalunya: al País Valencià hi ha una mancança de tradició social nacionalista, els nostres avis no tenien un discurs alternatiu, mentre que els avis catalans sí. O, al País Valencià, trobem una fractura territorial que no hi és a Catalunya; al País Valencià, al sud de les Marines ens trobem amb un territori que dubta, significativament en termes socials, de la seua pertinença al conjunt valencià, mentre que a Catalunya no trobem cap mena de dubte sobre la pertinença al conjunt català en cap fragment del seu territori. Tanmateix, a Catalunya trobem una fractura socioeconòmica que no hi és al País Valencià: a Catalunya, les classes socials dirigents mantenen un discurs nacional alternatiu a l'espanyol amb molta freqüència, en comparació a les classes treballadores catalanes, que solen assumir amb major freqüència un discurs espanyol. Al País Valencià, la definició nacional d'empresaris i treballadors és igualment espanyola (regionalista), és a dir, no hi ha tal fractura socioeconòmica nacional. Però, a més a més, i sobre tot, a Catalunya hi ha una fractura parlamentària que no hi és al País Valencià: allà trobem partits que defensen dos projectes nacionals, i a més a més, des de punts ideològics diversos. Partits espanyols i partits catalans, partits de dreta i partits d'esquerra. Al parlament valencià només trobem partits de dreta i partits d'esquerra, espanyola una i espanyola l'altra. Estes diferències indiquen diferències respecte als conflictes socials generadors d'identitats col·lectives: les fractures socials a Catalunya faciliten la construcció d'una identitat nacional alternativa a l'espanyola, mentre que les fractures socials al País Valencià la dificulten.

A tot això, però, cal afegir les diferències pel que fa al tracte que es fa, als discursos alternatius d'un lloc i altre, dels atributs constructors d'identitat. Trobem que al País Valencià, el discurs nacionalista alternatiu s'ha enfrontat al regionalisme,...
i viceversa. Tot moviment nacionalista naix de l'enfortiment polític discursiu del regionalisme, però al País Valencià s'ha fet el contrari. I això ha estat així gràcies al tractament que s'ha donat a la qüestió lingüística i l'escassa atenció prestada al territori com a constructor d'identitat. El nacionalisme alternatiu al País Valencià ha negat, sistemàticament, el caràcter nacional del País Valencià: el País Valencià no és una nació; mentre que el regionalisme valencià ha negat, sistemàticament, la catalanitat de la llengua que emprem. Així, al País Valencià, hem confos, tots plegats, nacionalistes i regionalistes, identitat lingüística i identitat nacional. I Espanya, la mar de contenta. Ací vivim un conflicte regional no un de nacional. Un conflicte fonamentalment entre regionalistes espanyols i unionistes espanyols, però també entre regionalistes espanyols (el País Valencià és una regió de la nació espanyola) i regionalistes catalans (el País Valencià és una regió catalana). En qualsevol cas, el País Valencià mai no apareix com a referent nacional.

L'anterior enviament parlava dels copyleft i l'accés lliure a la informació. Ací al costat, a la columna de la dreta, a Publicacions electròniques, vos facilite l'accés lliure al llibre on explique tot plegat, amb dades i tot: El país com a argument. Nacionalismes al País Valencià i Catalunya.
Potser l'accés a la informació ajude a entendre i millorar les estratègies d'acció col·lectiva. A vore si quan ens qüestionem sobre la definició nacional del País Valencià deixem de barallar-nos per qüestions de llengua.

3 comentaris:

ignasi mora ha dit...

Està clar que entretenint-nos discutint de llengua d’una manera, a més a més, demencial, resulta molt còmode per a un estat dominant com l’espanyol. Però, i discutir permanentment sobre l’eix esquerra-dreta, no ho és? ¿No valdria més la pena classificar l’espectre social en cafres, espavilats i ingenus, permet-me la broma…? Cal una classificació de les opcions polítiques, per descomptat, això és molt humà, però la clàssica, la que renta tantes consciències, ¿no està prou rovellada com a instrument de canvi, no vivim en una alternança d’aprofitament del poder perfectament conformista amb el problemes de fons? Perquè, per exemple, tots sabem que seria més fácil matar a Déu si existira, que canviar substancialment la sacrosanta unitat de la pàtria, pàtria espanyola, evidentment. En eixe sentit, quan s’acusa els nacionalismes perifèrics de dretes, no puc deixar de pensar que l’objectiu final d’eixos nacionalismes intenta somoure la realitat política infinitament més a fons que totes les esquerres juntes, hi hagudes i per hi haure. De la mateixa manera, no entenc com no s’intenta posar en la taula de la racionalitat de manera sistemàtica el sentit de pertinença nacional, que és universal com suggereix Mira, i que ens du inexorablement a un nacionalisme espanyol enfront d’un nacionalisme valencià, entre altres nacionalismes perifèrics. Ja sé que això de la racionalitat és sobretot un mite sobre l’espècie humana, però almenys caldria provar pel cantó de la insistencia, que al cap i a la fi la publicitatt, que tants sucosos resultats proporciona, no és res més que això, insistència.

Anònim ha dit...

Uffff. Moltíssimes gràcies per posar-lo a l'abast de tothom tan fàcilment.
Per cert, quin any de publicació té? No el trobe enlloc. I una altra cosa: el puc enllaçar des del meu blog?

Anònim ha dit...

Jo estic d´acord amb Rafael Castelló, tanmateix cal recordar com no, que la burgesia catalana ha desenvolupat a Catalunya un model nacional,però no sols això sino que també i ja el segle XIX i XX la burgesia catalana impulsa una renaixença cultural que no va cuallar al País Valencià, tanmateix pense que deuriem ser optimistes perqué al 2007 es compliran 300 anys de la Batalla d´Almansa i els col.lectius nacionalistes i independistes del País cada vegada recullen més vots.