dilluns, 23 gener de 2006

Un cap de setmana molt productiu

L'any no ha pogut començar millor, de moment. Per començar, hui faig 42 anys (una bona notícia: no fer-los n'haguera estat una de molt dolenta, fatídica per a mi). A més a més, el BLOC tancà ahir un Congrés amb un èxit absolut (¿qui ho haguera dit fa 2 anys, quan alguns pronosticaven la desfeta del principal partit nacionalista al País Valencià?). I, també, Espanya i Catalunya sembla que poden entendre's (que ja ens va be a la resta dels qui hem de relacionar-nos amb Espanya).

Després de les sessions de treball del Congrés del BLOC (que sempre tenen els seus daltabaixos), l'acte de cloenda va estar brillant i emotiu. Els amples consensos als quals s'havia arribat, resultat del llarg procés de maduració de l'opció política del nacionalisme, donaven força i contundència als discursos, davant una sala plena, molt plena. La presència de destacats dirigents i secretaris generals de les principals organitzacions polítiques, cíviques i socials del País Valencià (excloses les més lligades al PP i el propi PP), així com representants de les principals forces nacionalistes de la resta de l'Estat, transmitien el missatge que va presidir tot el Congrés i que així començava a autocumplir-se: el BLOC compta. I el tractament amb què la premsa ha abordat hui la notícia situa el BLOC en una molt bona posició en el mapa polític valencià.

He de felicitar tot el BLOC perquè el darrer cap de setmana ha estat el cap de setmana políticament més productiu des de fa molt de temps.

El cap de setmana s'obria, però, amb l'anunci de Joan I. Pla que el PSOE donaria suport al canvi de l'Estatut en la linia de rebaixar la clàusula d'exclusió del 5% i d'explicitar la unitat de català i valencià. Curiosament quasi al mateix temps que s'anunciava l'acord entre el PSOE i CiU respecte a l'Estatut català. Més enllà de les dades que mostraven que el pacte PP-PSOE per l'Estatut valencià no aportava cap guany electoral el PSOE, és pràcticament impossible que no establim lligams entre la celeritat en arribar a un pacte amb el PP abans que l'Estatut català arribara a Madrid, i la rapidesa amb què es desmarquen quan l'Estatut català està ja aclarit (pactat) a Madrid, i el valencià ja no fa de contrapes a favor de la unitat d'Espanya.

No ho dubteu, excepte el meu natalici, tot el que es comenta en este post està relacionat. S'obrin oportunitats importants per a la política al País Valencià:

a) Les noves relacions Espanya-Catalunya faciliten a d'altres nacionalitats la revisió del seu encaix a l'Estat espanyol. I així, entre totes, presionar una reforma de la Constitució. Galícia s'apuntarà, i la presència del Bloque Nacionalista Galego al govern de la Xunta presionarà en el sentit de sumar-la a les reivindicacions nacionals. I, en eixe sentit, la presència del País Valencià, junt a Galícia i Catalunya, ajudaria molt per a què Espanya revisara la Constitució i institucionalitzara alguns canvis importants en la seua definició nacional.

b) La política autista del PP, dogmàtica i reaccionària he de dir, obliga el PSOE a buscar acords en altres llocs. I donada la composició de l'arc parlamentari, els consensos els ha de construir amb IU, però sobretot amb els partits nacionalistes de Catalunya, el País Basc i Galícia (que donen més governs i vots). Tant de bó hi fóra també el País Valencià, i poguérem pressionar. El tractament de menyspreu que el PP fa al PSOE al País Valencià és potser encara més exagerat. Però el PSOE valencià mira al voltant i què veu: una EU progressivament afeblida i un BLOC encara extraparlamentari.

c) El BLOC s'ha situat, però, este cap de setmana, al centre de l'oposició al PP al País Valencià. Al centre: entre un PSOE oscil·lant i dubitatiu i una EU quan més feble més temerària. El BLOC, a diferència del PSOE, és contundent en la seua oposició al PP, i a diferència d'EU és consistent en la seua proposta política nacional.

Com veieu algunes coses poden començar a canviar en la política valenciana el 2006, i en totes elles el paper del BLOC és fonamental. Molta responsabilitat, però. Veritat!

3 comentaris:

Xe Fu7 ha dit...

Veritat.

ignasimora ha dit...

La satisfacció dels qui vam assistir al IV Congrés del Bloc és certament intensa. Però em permetràs, Rafa, que de la mateixa manera que supose que Descartes, en deixar en suspens el judici, no deixaria també de pixar –posem per cas–, no abandone la nostra perspectiva, que no és la de la praxis política, sinó la de la teoria o, en tot cas, la de l’especulació política. En bona mesura, l’efectivitat del pensament i de la literatura en general –vull dir, incloent-hi el pensament– resulta de traslladar un joc mental determinat –en el sentit més ampli– a un tauler diferent; en definitiva, es fonamenta en el fet comparatiu. I els jocs competitius –tots ho són, i els solitaris són més aviat un vici...– tendeixen a ser a dues bandes, com els matrimonis. Per tant, què fer si vols participar en un joc consolidat i no conformar-te a mirar simplement? Com que és quasi impossible que ningú abandone la partida, o t’has d’afegir a un d’ells dos, amb la qual cosa només podràs fer d“avalentador”, o has de posar-te a enredar per tal d’intentar rebentar la partida i canviar les regles del joc (recorde ara que en una partida de truc, com que anava jo perdent i tinc mal perdre, vaig aprofitar l’anada al lavabo per a deixar la partida descartianament en suspens fins a l’eternitat, tot i que els que la podrien haver guanyada i no la guanyaren encara se’n fan creus). Per tant, tornant al casino de la política teòrica o especulativa, mentre no siguem capaços de rebentar la partida, només podrem ser “avalentadors” d’un dels dos competidors. Dit d’una altra manera, mentre el joc siga el de l’eix esquerra-dreta, només “avalentarem” un dels jugadors, i a més a més sempre serà el mateix. Però la base de tal joc, ben mirat, no és la real d'altra banda. L’enfrontament profund del joc no són les qüestions socials, econòmiques o culturals, sinó les qüestions nacionals. Ja sé que no podem rebentar la partida perquè els jugadors disposen dels guardes jurats del casino. Però sí que està en les nostres mans aclarir què s’amaga darrere del seu joc, no fer massa cas de les seues regles del joc –no som nacionalistes justament els desgraciats perifèrics, ho són molt més els qui vetlen per la intregitat i la independència de la seua nació, i això cal dir-ho sistemàticament–, com podem també acabar d’arredonir amb tots els mirons l’opció d’un nou jugador, que puga fer si més no de suplent quan un dels dos haja d’anar al lavabo.

ignasimora ha dit...

Perdona, Rafa, la meua incontinència verbal, però ha arribat la neu, que ens ha renovat el paisatge, i sembla que ningú té res a dir en el teu blog. Vull dir que tant una cosa com l'altra, m'han incitat a la incontinència. Perquè d'una puta vegada ens hauríem d'anar acostumant a pensar una miqueta (i ja sé que això fa mal de cap, però per alguna cosa van inventar les aspirines)i a no tindre por d'escriure, que "ells" ausades bugades que escriuen, de tal manera que ens tenen sotmesos fins i tot en el fet d'escriure. Ells escriuen i nosaltres llegim amb la boca oberta, encara que diguen les bajanades més gran del món, això sí, embolicades amb el consistent paper de la retòrica. Fins que no ens fem avant i se'ns vaja la por de dir tantes bajanades com ells, no farem res de res. Doncs això. Llancem idees, idees per a desmuntar-los, com la que m'ha vingut al cap alhora que la neu als ulls: En un Estat laic, que ha de saber distingir on acaben les competències del poder públic i s’inicia les decisions del camp privat, també el sentiment nacional hauria de considerar-se dins de l’esfera privada de la ciutadania. Com en les creences religioses o en la trama complexa de tot allò que sols afecta a les diferents tries personals que no interfereixen en el desenvolupament democràtic d’una societat, la legislació d’un Estat avançat no hauria d’intervindre en els sentiments de pertinença dita nacional, com tampoc en els de cap altra mena de pertinença que són patrimoni de la subjectivitat estricta de cada individu. En tot cas, la seua comesa hauria de ser la de crear i mantenir el marc institucional adequat per tal que totes les opcions de l’àmbit privat tingueren les mateixes oportunitats i garanties de realització. L’Estat, doncs, hauria de vetlar perquè les manifestacions nacionals no es confongueren amb els interessos públics que qualsevol Estat democràtic –com ara Espanya– ha d’exigir als seus membres pel simple fet d’habitar en el seu territori. Aquest raonament o proposta vindria a destriar una mica més l’antiga concepció ideològica on encara la política no s’ha desprès de l’intervencionisme omnipresent de les formes de poder a hores d’ara ja arcaiques.