Condicions de vida al País Valencià
El dia 5 de desembre, l’Instituto Nacional de Estadística –INE- (‘nacional’ ací vol dir d’Espanya, clar) publicava els resultats de l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV). Una enquesta que s’hi troba harmonitzada a tot Europa. Segons el propi INE (http://www.ine.es/inebase/cgi/um?M=%2Ft25%2Fp453&O=inebase&N=&L=), La realización de la ECV permite poner a disposición de la
Comisión Europea un instrumento estadístico de primer orden para el estudio de
la pobreza y desigualdad, el seguimiento de la cohesión social en el territorio
de su ámbito, el estudio de las necesidades de la población y del impacto de las
políticas sociales y económicas sobre los hogares y las personas, así como para
el diseño de nuevas políticas.
Pel que fa als ingressos mitjans de la llar i per persona, els del País Valencià són per sota dels del conjunt espanyol. No pot ser diferent si els salaris dels valencians i valencianes s’hi troben al 88% del salari mitjà espanyol. I Madrid i el País Valencià són les comunitats autònomes on hi ha major percepció de sorolls i contaminació a l’entorn urbà. I de les majors en delinqüència i vandalisme.
El paràgraf anterior està extret, senceret, d’una lectura ràpida de la nota de premsa enviada pel propi INE. És a dir, no ha requerit per part meua cap mena d’anàlisi profunda, elaborada, o tècnicament inabastable. No. Només ha calgut que llegira amb una mica d’atenció, tampoc no molta, les dades facilitades a la dita nota de premsa de l’INE.
¿No vos sembla que qüestions com estes, que afecten tan directament la qualitat de vida de les persones, haurien de ser presentades i discutides públicament? ¿No vos sembla que informacions d’estes característiques haurien de preocupar els nostres governs? Perquè clar, si el País Valencià s’hi troba per sota de la mitjana espanyola, ¿on penseu que s’hi troba en relació a la mitjana dels països occidentals de l’Unió Europea (UK, Fr, D, Benelux...)?
Però, clar, ¿quins mitjans de comunicació han presentat a la població valenciana estos resultats amb totes les seues conseqüències? ¿Quins han plantejat la necessitat de parlar-ne (de política, és clar)?
I, el nostre govern, el de la Generalitat Valenciana, ¿què diu al respecte?
¿Amb quines polítiques pensa que es poden augmentar els ingressos mitjans de les llars valencianes? ¿Amb la promoció immobiliària i la construcció?
¿Amb quines es poden incrementar els salaris mitjans? ¿Amb la promoció immobiliària i la construcció?
¿I reduir els sorolls i la contaminació? ¿Amb la promoció immobiliària i la construcció?
¿I el vandalisme i la delinqüència? ¿Amb la promoció immobiliària i la construcció?
Em sembla que va a ser que no, ja que a la vista dels resultats a Terra Mítica (per posar només un exemple), la política del PP més que reduir la delinqüència, l’augmenta. Que li ho pregunten, sinó, a l’ex-cunyat de Zaplana.
Primer, però, hauran de trobar-lo.
5 comentaris:
Rafa,
aquest post és molt catastrofista, tot i que recolze el que hi dius. Cada vegada més trobem que el PV ix més proper a la cua de les estadístiques d'indicadors de la qualitat de vida. Abans el PV estava sempre del color del País Basc, de Catalunya o les Illes, ara apareguem amb el color de Galícia, Castella-la Manxa... A aquest pas no ens queda massa per aparèixer com Extremadura. El més preocupant és que sembla que no hi ha cap projecte, cap model interessant. Això és producte d'uns polítics que sembla que no estimen el seu país. Són els polítics que es mereix el poble valencià?
Hui he descobert este blog, gràcies Rafa per fer-me pensar. La meua visió d'este país és molt pessimista. El PP és pitjor que un tsunami. Si no els fem fora de les institucions ho arrasaran tot però, és que el PSOE, que se suposa són l'alternativa, són exactament el mateix. Com ens podem fiar d'ells deprés de l'estatut de vergonya que volen aprobar? I respecte la destrucció dels nostres espais vitals, acabe de saber que esta vesprada es presenta, amb convit inclós, per a tot el meu poble, Biar, el projecte d'una de les dues macrourbanitzacions aprobades pel PSOE amb el suport del PP. No una, dues. En uns anys passarem de 3.500 habitants a 11.000. I diuen que això és progrés i riquesa per al poble. I jo que sempre he cregut que la riquesa del meu poble estava al seu castell, els seus carrers, la seua gent, la festa, la serra Mariola. Dissabte sense anar més lluny Llanera, l'empresa en qüestió, pagava un autobús i entrades per veure el partit del València-Bilbao. Sí que ens vénem per poca cosa
Tona,
estic molt d'acord. Afegeixc que hui la Unió Europea ha "exigit" a la Generalitat Valenciana que adeqüi la seua política d'urbanisme i de protecció d'espais a les directives europees. Es que això no ix a Canal 9? Es que la gent de València no se n'entera? No sé, jo visc la degradació del meu país des de Tarragona i em fa molt de mal. Hem d'exigir un canvi polític ja!
Rafa, em permetràs que intervinga en el teu blog, perquè no crec que valga la pena que me’n faça un de propi i escampar encara més la possibilitat d’anar llançant soliloquis a la deriva… No em pensava que el personal tinguera un nivell de mutisme tan elevat com el que demostra la resposta a la teua iniciativa. Tampoc no descarte que la causa de tant de silenci estiga en relació directa amb un error molt comú entre nosaltres –potser per falta d’una interacció social autèntica– que consisteix a elevar les deduccions i conviccions intel•lectuals a una mena de norma moral d’obligat compliment en la praxi política o, si més no, que a la curta o a la llarga, per la insistència o pel seu propi pes, s’acabarà imposant. Des del meu punt de vista, es tracta d’una variant de la confusió entre la realitat i el desig. Però no ens enganyem: només una política infinitament més potent que la d’ara podria ser capaç de rescatar de les urpes espanyoles la identitat pròpia (sentit de pertinença o consciència nacional), soterrada a gran profunditat justament a conseqüència de la política identitària practicada per “ells”. Perquè en el terreny que ara xafem, la política és una arma ofensiva o defensiva, l’arma que imposa una identitat o l’arma amb què s’intenta no ser desposseït de la pròpia identitat. En el cas valencià, la qüestió identitària, estarem d’acord, és dramàtica per a alguns: no hem de defendre un país contra un suposat invasor, l’invasor el tenim dins de casa i ens ha guanyat per a la seua causa, per a la imposició de la seua identitat. El moment històric valencià és patètic: hi ha unes minories amb una certa consciència i voluntat de reconstrucció nacional valenciana i una inmensa majoria que, a més d’haver assumit com a pròpia la identitat espanyola, rebutja la recuperació de la identitat pròpia, almenys la pròpia històricament parlant.
En el teu últim text, proposes l’estratègia del greuge comparatiu per a estimular una reacció que siga en definitiva un procés identitari que comence per la defensa dels nostres interessos econòmics i socials primer que tot. És una via. Ara bé, què passa quan la intentes aplicar a la majoria, no a la minoria que ho tenim massa clar? No se t’esmunyen i es desvien cap a la referència política espanyola per excel•lència, cap a l’atac o la defensa del PP o del PSOE? No caldrà anar més lluny de tot el que hem anat fins ara en la qüestió política i identitat? Però tenim temps per a parlar-ne, no ens hauríem de precipitar.
Rafa, Bon Nadal, trie escriure’t de nou no tan sols perquè hui siga un dels dies més assenyalats del nostre calendari cultural (vegeu article de Villatoro a l’Avui), més que el dia que vas triar per a començar el teu blog, sinó perquè hem de mantindre el desig i la voluntat de reflexionar i transcriure les nostres reflexions cada dia, si és que volem arribar a ser un poble com Déu mana, no un poble pel qual pensen els altres.
Un entre tants que no escriuen res però van dient per baix, davant d’una de les derivacions de l’última intervenció meua en el teu blog, em va plantejar oralment i no per escrit –com calia– un dilema de caire moral, tot i que també de caire sofístic: després d’haver passat el tràngol cirúrgic d’extirpar-nos la identitat pròpia, ¿no serà duplicar ara el tràngol la intenció de recuperar la identitat primitiva? És a dir, patir dues vegades les transformacions traumàtiques identitàries, o com diu la frase popular: no vols caldo?; dos tasses. Amb qüestions com la present, cal respostes simples i contundents: anant en el mateix barco com anem, si s’afona, ens ofeguem tots. Dit d’una altra manera, la identitat personal no s’entén si no s’emmarca dins d’una identitat col•lectiva. La qual cosa també vol dir que qualsevol de les nostres activitats mentals està condicionada sempre, d’una manera o altra, pel marc general identitari. Per tant, dins d’una presó, els meus pensaments poden volar molt alt i lluny, però sempre estaran amarats de l’atmosfera del presidiari. No cal recórrer a cap filòsof, ni a cap frase cèlebre, per a entendre això. De la mateixa manera que no hi cal recórrer per a tindre ben clar que la subalternitat del territori en el qual visc repercuteix decididament en la meua vida i els meus pensaments. Amb tot, no puc estar-me de repetir una vegada més i per a il•lustrar això de les atmosferes mentals en què cada època viu, la commoció que vaig rebre estudiant Sociologia de la Ciència quan vaig descobrir que a un mateix invent científic havien arribat alhora no dos només, sinó sovint tres, quatre, cinc i etc. científics. Però també és cert que les individualitats d’una societat no tenen ni de bon tros una mateixa capacitat mental, n’hi ha més aviat una diversitat, la majoria de la qual disposa d’una escassa complexitat intel•lectual. No caldrà tampoc insistir massa per a acceptar que des d’un punt de vista polític, hi ha una població (minoritària) reflexiva més o menys i una altra (majoritària) que està sotmesa al bombardeig mediàtic amb què fabriquen els seus pensaments o creences, també les polítiques. En aquest sentit, la base de la democràcia actual no rau en el poble (frase emfàtica i falsa), sinó essencialment en les campanyes mediàtiques del bipartit espanyol PP-PSOE. Filar així de prim no ho solem fer mai, perquè també caiem en la trampa de la baralla diària del PP-PSOE, estèril, millor dit contrària als interessos generals, però sobretot fita referencial de la identitat espanyola. Què perdríem, doncs, d’encetar un descrèdit de la realitat democràtica actual en el sentit de deficient? O caldrà que esperem que els senyors corresponents de Madrid, París o Londres inicien una línia de pensament crític en aquest sentit? Si continuem dins del “seu” joc, no tenim res a fer des d’un punt de vista identitari i polític, van per davant anys llums i tenen recursos per a deixar-nos en un no-res. Per què no passar-los per dalt corda, encara que siga només a nivell dialèctic?
Publica un comentari a l'entrada