dimarts, 6 de desembre de 2005

Comencem

Hui és 6 de desembre, dia de la Constitució. Esta setmana podríem batejar-la com la setmana de la Immaculada Constitució o de la Puríssima Constitució.
M'he decidit a publicar un Blog, potser com a teràpia. Hi ha gent que publica llibres. D'altres fan articles. Fins i tot hi ha qui fa poemes, i això sí que n'és, de difícil.
La meua teràpia té a vore amb el meu país. Quan emprem el terme "país" hauríem d'estar obligats a aclarir de quin país parlem. Jo sempre demane explicacions als meus interlocutors, quan utilitzen este genèric. El meu país no és Espanya. El meu país tampoc no és Catalunya. El meu país és valencià, el País Valencià. Un país que fa patir. Com tots els països. O és que Espanya no fa patir els espanyols?; o Catalunya no fa patir els catalans? Doncs, els País Valencià també fa patir els valencians: és un país normal.
Així, sense renunciar a la normalitat de la meua condició de valencià, m'he plantejat escriure. Escriure sobre el meu país i la seua política. Que sí que en té, de política, el meu país. Encara que no ens agrade, o ens faça mal en termes col·lectius.
El dia de la Constitució Espanyola de 2005, obric un Blog on parlar (escriure) seriosament (sense crits, ni insults) sobre la conveniència que algun dia el País Valencià tinga la seua. Una Constitució Valenciana, i punt. Quan dius això sempre pareix que estigues obligat a explicar que vols una Constitució Valenciana que convenie la política amb l'espanyola i l'europea. I també amb el món global,... i és clar. És veritat això, però també ho és que els espanyols no mai es justifiquen en la seua voluntat política constitucional. I això que, ara com ara, la seua (nostra?) Constitució és incompatible amb una Constitució Valenciana, nostra (seua?).
Una Constitució Valenciana podria ser compatible amb una Constitució Espanyola, i ho hauria de ser, sense dubte, amb una possible Constitució Europea.
Ai, però, que lluny estem encara de tot això al País Valencià. La situació política del meu país és, a hores d'ara, patètica, i ja fa anys que ho és. La seua voluntat, la seua 'assertivitat', està molt afeblida.
La responsabilitat no és del poble valencià, però. No hi és, si més no, originàriament. I esta és la tesi que defenc ací, i allà on es vullga escoltar el que jo dic: després de trenta anys de funcionament democràtic, la responsabilitat és fonamentalment dels polítics que han dirigit/liderat els partits majoritaris i el govern de la Generalitat (PSOE i PP, en este ordre històric). I com que estos dos partits tenen una matriu política d'arrel nacional nítidament espanyola, la responsabilitat també s'encomana a les opcions polítiques que diuen tindre propostes per una definició nacional alternativa a l'espanyola al País Valencià: especialment a aquells que ens neguen la possibilitat de pensar-nos valencians amb normalitat.
I este és el principi del Blog que ara comence.
S'ha dit que si la cultura, que si l'empresariat, que si l'autoodi, etc.
"La política, estúpids, és la política", que diria un Galbraith tansmutat de politòleg (ell, economista, dèia: 'L'economia, estúpids, és l'economia').
Quan parlem d'identitat nacional, parlem de política, no de cultura. Això sí: si només és identitat, parlem de cultura; ara, si eixa identitat té un caràcter nacional o no, és una qüestió de política, de voluntat. I en un sistema democràtic, serà en el camp de la política on s'haurà de donar raó d'una cosa o d'altra, de la voluntat o de la seua absència.
D'esta absència de voluntat n'és clar exemple l'Estatut pactat entre el PSOE i el PP per al meu país, el País Valencià. Pactat, acordat, entre el PSOE i el PP, insistisc. Una absència de voluntat amb una expressió tant transparent com l'anomenada 'clàusula Camps': jo no vull res més (de fet, no vull res), però si algú vol més que jo, jo també vull.
I el PSOE va i s'hi apunta!! Patètica la voluntat acordada pels dos grans partits per als valencians i valencianes! Per no parlar de la cobertura donada pels principals mitjans de comuniciació al País Valencià, públics o privats. ¿És això responsabilitat del poble valencià? ¿dels empresaris, novament? ¿O del govern i l'oposició?
Obrim, doncs, la discussió. Si voleu, és clar.

8 comentaris:

ignasimora ha dit...

Bon dia has triat! Però en tot cas hem de pensar en la present tecnologia, que ens permet una reflexió a fons (des de la distància i la connexió alhora) i que, a més a més, obri una possibilitat teòrica d'alliberament col·lectiu i individual. No me'n vaig ni un pèl de la qüestió que planteges al principi del teu escrit: si més no el replantege amb l'afegitó d'una altra qüestió paral·lela: ¿som responsables els valencians de, quan la tecnologia actual ens permet ser ciutadans de primera (és a dir pensar per nosaltres mateixos), no ser-ho, no renunciar, ni tan sols plantejar-nos-ho? No son conscientment responsables, justament perquè estem mentalment colonitzats, assumim amb la màxima de les normalitats que un senyor de Madrid (posem per cas) teoritze davant nostre a través dels mitjans de comunicació, ho assumim com la cosa més normal del món, però estem inconscientment acostumats a no dir la nostra, inclús la nostra que aniria en contra de la d'aquell senyor de Madrid, que es creu en el vèrtex de la piràmide de l'opinió, mentre que tothom, ell i nosaltres, només podem representar el paper de lectors passius del senyor de Madrid.
Per tant, una cosa semblant passa amb l'assumpció del nostre nacionalisme espanyol, inclòs el dels valencians del PP-PSOE. N'estem contaminats inconscientment i l'assumim com la cosa més normal del món, fins i tot els que ens pensem que no és així, tenim moltes respostes que responen a eixe fenomen.

Rafael Castelló ha dit...

Moltes gràcies, Ignasi. La idea és anar obrint la reflexió a diversos camps de la nostra autodeterminació, entre els quals, evidentment el de les noves tecnologies.

Enric Castelló ha dit...

Hola Rafa,
felicitats per aquest Blog! Fantàstic! El teu post m'ha suscitat algunes idees i m'he acabat 'emmerdant' en un blog paral·lel, de contrapartida.
Allà et faig comentaris a la teva concepció d'identitat nacional.

Víctor Baeta ha dit...

[tret d'un document més ampli a www.constantillombart.org]

>Per la sobirania del poble valencià i la seua plasmació legal:
la Constitució valenciana i la República valenciana.



Per la sobirania del poble valencià

Els valencians i valencianes que no acceptem l'anomenada "nació espanyola" com la nostra nació, ni la seua Constitució, ni el seu subjecte de sobirania i aspirem a una societat valenciana lliure, democràtica i sobirana per a decidir allò que millor ens convinga, volem plantejar aquesta aspiració, obertament i en el temps, als nostres conciutadans del País Valencià per a fer-la, en un futur, majoritària i expressió de la voluntat general.

Que el poble valencià siga el nostre i únic subjecte de sobirania significa que els valencians puguem exercir les facultats, aquelles que decidim que ens donem a nosaltres mateixos, amb llibertat i amb autoritat completes, sense intervenció ni control d'organismes exteriors. És en aquest sentit que els sobiranistes valencians proclamem, com a objectiu polític, que el País Valencià, el poble valencià, ha de donar-se lliurement la seua llei de lleis: la Constitució valenciana.



La Constitució valenciana: plasmació legal de la sobirania

La Constitució valenciana, que nosaltres, valencians i valencianes sobiranistes, volem lliure, igualitària i solidària, ha de ser la llei per damunt la qual no pot haver-ne una altra, i a la qual sols hem de ser lleials, llei que només pot ser referendada pel poble valencià sobirà.



Decidir lliurement el nostre futur i les nostres dependències

Des dels distints partits ens plantegen als valencians noves i legítimes propostes d'articulació territorials. D'un costat amb els territoris que compartim la mateixa llengua, és a dir, amb Catalunya i les Illes Balears. D'altre costat els republicans espanyols, amb la proposta que ens fan, d'una "Espanya federal". Finalment la d'una Europa unida.

La Constitució valenciana que propugnem ha de deixar oberta, a partir de la nostra sobirania, la concreció d’aquestes relacions o de qualsevol altra. Els pactes del poble valencià sobirà amb aquests àmbits, ja siga els Països Catalans, l’Estat espanyol o la Unió Europea, seran acords que sempre estaran legalment per sota del pacte que entre nosaltres els valencians ens haurem donat lliurement i sobiranament amb la nostra Constitució valenciana.

Per als sobiranistes valencians és fonamental l'assoliment de la sobirania del poble valencià amb l'aprovació de la Constitució valenciana perquè entenem que hem de ser nosaltres, i no altres, els qui hem de decidir sobre el nostre futur i sobre tot allò que ens afecte. Sense aquest assoliment de la plena sobirania dels valencians, ara, adés o en el futur, qualsevol acord del parlament espanyol el contemplem com fet al marge del poble valencià i, en conseqüència, imposat per un subjecte de sobirania aliè al nostre.



La República valenciana

La proposta de Constitució valenciana que plantegem, la carta magna dels valencians amb sobirania plena, contempla el País Valencià com una República valenciana de treballadors de tota mena que s'organitza en règim de llibertat, igualtat i fraternitat. Però, aquest reconeixement de facto, de la plena sobirania dels valencians que volem plasmar en la Constitució i la República valencianes, sols podrà ser possible si les forces sobiranistes i republicanes, elegides democràticament, són majoria al País Valencià i s'organitzen en el nostre parlament com a Corts Constituents per a proclamar aquest nou marc polític. Aquesta és la proposta que els sobiranistes valencians fem perquè esdevinguem plenament sobirans per a decidir allò que millor ens convé.



Pel front / convenció sobiranista

Som conscients que aquest objectiu se'ns presenta, a hores d'ara, fora de tota expectativa; com inabastable. Però aquesta és la nostra voluntat política a la que cap coacció es farà renunciar i que entenem possible perquè una majoria de valencians i valencianes ho percebran com útil i necessari cara al futur. Ni cal dir que és una tasca que ultrapassa la responsabilitat d'un sol partit. Per això fem des d'ací una crida a totes les persones, forces sobiranistes i republicanes del País Valencià, tant partits polítics com sindicats i col·lectius socials, perquè comencem a treballar ensems en aquest projecte, units en un front / convenció sobiranista, per tal de dotar el nostre país d'un nou marc jurídic que ens permeta deixar de ser un país —si més no percebut pels sobiranistes què avui som— militarment ocupat, econòmicament espoliat, ecològicament agredit, culturalment bandejat i políticament sotmès.



[Per la] Convenció sobiranista per la República valenciana

Vicent Garcia i Llorens ha dit...

Bon dia Rafa
Primerament felicitar-te per l'iniciativa. Arribe tard a l'inici del blog, però més val tard que mai.
Un sol apunt (obvi per altra banda) al respecte del que escrigueres en al teua primera sessió, això de que la situació en la que tenim el país es conseqüència de la voluntat (o desidia, o falta d'amor a la terra, diguem-li com vulgam) dels polítics que ens han governat. Discrepe de la teua opinió.
Ben cert és que els fets de la transició no foren ni de lluny els més adients per al País Valencià, però si les coses no anaren com la gent volia, o al menys estava disposta a tolerar, no els haurien fet fora a la primera de canvi? I ara? A cas si el partit del govern PP-PSOE hagués vist que al l'embrutar aquell paper de tinta i dir que serà la nostra llei, la gent del carrer el negués el "bon dia" i els deixés de banda, no l'haurien canviat de seguida? Jo pense que si.
No se ben be quines són les raons que fan que els valencians, massa voltes, no siguen capaços de vore més enllà del seu nas. Pareix com que en lloc de pensar, sols es deixaren portar per els que ells mateixos els han donat la "vara"
Un fort salut i fins prompte.
Vicent Garcia i Llorens
Una

Rafael Castelló ha dit...

Vicent, gràcies pel comentari. No sé si voras este comentari, espere que sí.
La veritat no és absoluta, ja ho diu la frase que he triat de Nietzsche. I les afirmacions que faig, tot i tindre esta apariència, tampoc. La meua és una formulació que pretén que els polítics assumisquen les seues responsabilitats i que no les deriven cap a d'altres (empresaris, poble...).
Cadascun té les seues, de responsabilitats, i estaras d'acord amb mi que els polítics que ens han governat no han exercit cap mena de lideratge (en el sentit de fer anar una mica més enllà les voluntats dels valencians), més bé han afavorit el conformisme. Els profans de la política (els definisc en un enviament posterior) deleguen, en el nostre sistema polític, i confien en els polítics.
Sincerament, ¿creus que el poble té la capacitat de revoltar-se sense lideratges organitzats?¿I els lideratges organitzats no són els polítics?
Una abraçada i gràcies pel teu comentari.

vicent ha dit...

Hola de nou Rafa
De que cadascú té les seues responsabilitats, no anem a discutir-ne, simplement per estar d'acord. Ara be, de que si el poble té la capacitat de revoltar-se ja hi ha més de que parlar.

Pense que la té, i si no la té, llavors és que no és un poble normal (i amb açò lligue amb el que he llegit en un altre dels post que tens, dient que si som un poble normal).
Per a mi un poble normal, durant el curt periode de quatre anys, els deixa a uns quants que creuen que estan capacitats, dur el comandament de la seua societat i decidir (sota la supervisió del poble) si les coses són d'esta o l'altra forma. I de les coses més importants que ha de tenir un poble per ser plenament normal, és la capacitat d'anal·lisi i reflexió de què passa. Amb esta capacitat, el poble normal, quan aquells que regenten la seua societat perden el rumb, anirà a la porta de sa casa, la de tot el poble, i els dirà que no està be allò que han fet.
Això ací no passa. Tenim un poble poc normal. Un poble que (no se per què) no s'atreveix a plantar cara a els que ells mateixos han escollit (com passa per exemple estos dies a França), i moltes voltes sembla que no està preparat (i en açò pense que tenen molta responsabilitat els governants) per fer eixe anàl·lisi de la realitat que els envolta.

Clar que els lideratges organitzats són els polítics, però la llàstima és que hui en dia polítics i governants no coincidèixen al nostre País. Este per a mi és un altre d'estos simptomes de falta de normalitat.

Una forta abraçada
Vicent

Rafael Castelló ha dit...

Potser estem creuant una discussió entre el que 'hauria de ser' (el que tu dius) i el que 'és' (el que jo dic). Jo pense que les coses haurien de ser com tu dius, però hem de reconéixer com són. Això ens permetrà establir que hem de fer per a què siguen com haurien de ser. I en això hi ha una cosa que dius que és fonamental: 'capacitat d'anàlisi i reflexió'. Tu mateix dius que gran responsabilitat dels governants. I estic d'acord, a això em referia quan deia que els nostres polítics no han exercit el lideratge. L'espai públic de discussió política és inexistent, la formació i els recursos destinats a l'educació no arriben, la mediocritat i el silenci de la crítica són a l'ordre del dia... I tot això conforma una cultura política del que s'anomena 'súbdit', més que no del que s'anomena 'ciutadà'.
A França fa uns segles li tallaren el cap a un rei; la seua cultura republicana (no el règim polític, sinó la cultura política que s'anomena republicana, en oposició a la liberal i a la socialista) està molt desenvolupada. Ací encara cuegen els quaranta anys de franquisme, de paternalisme, d'autoritarisme, de silenci... I per a despertar-la necessitem de determinada mena de polítics, no podem esperar de la seua generació espontània a partir del poble, si més no fins que la cultura política siga més autònoma, més potent, fins que siga com hauria de ser. I en això els qui s'hi dediquen a la política tenen el baló al terrat. A això és al que em referisc amb les responsabilitats.
Una abraçada, Vicent.